1) Una experiència personal de l’Albano amb “La Roja” i un article MOLT POTENT d’en Pere Antoni Pons.
“Començo a escriure fent una confessió:
la nit de l’onze de juliol de 2010 jo vaig sortir als carrers de Blanes a celebrar que la selecció espanyola de futbol havia guanyat la Copa del Món.
No vaig enarborar cap bandera “rojigualda” ni vestia la samarreta de “La Roja”, però sí que formava part d’aquella massa humana sorollosa que sentia aquella victòria com a pròpia.
La qüestió és que ahir, catorze anys més tard, vaig començar a mirar el partit amb el fort desig que Espanya no guanyés. Al final de la nit, però, vaig haver d’empassar-me els sorolls de botzina i algun petard llençat per uns veïns que, igual que jo al 2010, sentien la victòria d’ahir de la selecció espanyola com pròpia.
Per què explico això?
Aquests dies veig com molts independentistes observen astorats com els carrers del país, s’omplen de samarretes espanyoles i com els ajuntaments omplen de pantalles el país per animar “La Roja”.
Un sentiment d’amargor que comparteixo. Fa ben pocs anys això de les pantalles per animar Espanya era cosa dels guillats de Ciudadanos i ara veiem ajuntaments de tots colors posant pantalles.
És inevitable no sentir un gran desassossec veient aquest retrocés que, a més, se suma als moltíssims retrocessos que ha patit l’independentisme des del 2017. Comparteixo l’estupor viscut aquests dies, però també vull compartir una reflexió que vaig fer ahir mentre m’empassava les imatges del Borbó a la televisió i els xiulets i petards als carrers.
Segur que aquella nit de juliol de 2010 a Blanes, mentre jo celebrava la victòria de “La Roja”, algun veí ens mirava amb una profunda desesperança sobre les possibilitats futures del moviment d’alliberament de la nació catalana. Quin futur pot tenir la lluita contra Espanya si tenim tothom celebrant la victòria de “La Roja”, devia pensar aquell veí.
La qüestió és que només 7 anys més tard, milions de persones van sortir al carrer a desafiar l’Estat espanyol disposades a trencar amb l’Estat. I estic segur que moltes d’aquestes persones, com jo, només 7 anys abans, celebràvem la victòria de “La Roja” als mateixos carrers.
Per això, malgrat el tràngol d’ahir, la realitat és la que és: és molt possible que moltes de les persones que ahir celebraven el triomf d’Espanya, d’aquí a uns anys s’uneixin a la lluita per derrotar definitivament l’Estat. Ja va passar un cop i pot tornar a passar. Però com?
Primer i principal: no caure a la trampa que ens estan parant. Els defensors d’Espanya volen que acceptem que les celebracions d’ahir, que les imatges de gent jove envoltant les pantalles gegants de moltes ciutats catalanes, són la prova de què ja no té sentit lluitar per la independència. No. Al 2010 també milers i milers van celebrar “La Roja” i això no va servir a Espanya per dominar Catalunya. Això ens ho hem de marcar a foc. I això ens porta al següent punt:
Segon: Si moltes persones van passar de celebrar la victòria de “La Roja” al 2010 a defensar les urnes de l’1-O és perquè en aquest país van passar coses increïbles entre aquelles dues dates: milers de persones es van posar mans a l’obra, es van organitzar manifestacions, es van fer xerrades, es va fer activisme, pedagogia, difusió, es va recuperar memòria i es va treballar de valent per enfortir i donar sentit a la consciència de ser una nació, la catalana, enfrontada a una altra, l’espanyola.
Mirant enrere, agraeixo a tota aquella gent que va fer feina, que va fer política amb majúscula, que va construir un horitzó polític de país, a peu de carrer, per convidar-me a participar en una lluita molt més apassionant que un partit de futbol.
Agraeixo a tota aquella gent que al 2010 va decidir que, malgrat que els carrers del país estiguessin plens de gent celebrant “La Roja”, van decidir no resignar-se i van decidir no fer cas d’aquells, que també llavors, volien fer passar les celebracions del 2010 per negar l’existència de la nació catalana.
Si els de 2010 no es van deixar enlluernar per la propaganda espanyolista, nosaltres avui tampoc ho hem de fer. És veritat: l’Estat ha tret tota l’artilleria per convertir aquesta Eurocopa en una eina d’espanyolització. Doncs nosaltres hem de treure la nostra”.
Doncs això. Aquesta és la feina a la qual volem contribuir des d’OCTUVRE. Per això aquest matí, li hem demanat a en Pere Antoni Pons, que ens escriguis un article que ens ajudi a reflexionar sobre quins són els mecanismes profunds que utilitza l’Estat en situacions com les d’ahir.
Perquè els mateixos que ens diuen que “només és futbol” són els que utilitzen el futbol per aconseguir objectius que no tenen res d’esportiu.
L’article es titula
“L’Espanya plural segons la Roja: segrestos i
patrimonialitzacions”
i el pots llegir fent clic aquí. El primer pas per derrotar l’adversari és conèixer-lo el millor possible.
