Hola!

T’escric per compartir algunes coses que he pensat aquesta setmana.

He intentat resumir-ho prou perquè ho puguis llegir en un màxim de 5 minuts i 10 segons.

Espero que trobis aquests 5 minuts i 10 segons ben esmerçats.

Aquesta setmana a octuvre hem publicat dos vídeos:

– “Guerra contra el català: això és avui al Parlament Europeu”.

– “Marta Sibina: ‘Ho dic com a dona, com a catalana i també com a infermera”.

(NOTA: Estem molt contents perquè tots dos vídeos estan sent un èxit: en total, prop de 200.000 visualitzacions en 4 dies. No ho dic per fer “autobombo”. Per a nosaltres és important perquè octuvre té dos objectius principals: a) Dir coses. b) Dir-les d’una manera que arribi a molta gent).

Tots dos vídeos tenen un claríssim fil conductor:

una catalanofòbia desacomplexada que uneix les maniobres de l’espanyolisme al Parlament Europeu per criminalitzar el català internacionalment i el supremacisme de la “infermera” del Vall d’Hebron que imposa amb menyspreu el castellà als seus pacients catalanoparlants.

Aquesta connexió pot semblar òbvia, però fa temps que tinc la impressió que els catalans no som prou conscients del caràcter estructural de la catalanofòbia. I crec que cal fer alguna cosa.

Durant molt de temps jo vaig estar convençut de dues coses:

1) No cal fer un problema de la llengua.

2) Els problemes que pugui haver-hi són casos aïllats.

Avui, però, crec que totes dues idees són profundament errònies.

I no em sap greu reconèixer-ho. Al contrari: em sembla fascinant poder observar i descobrir coses que en el passat era incapaç de veure.

Però per què dic que són dues idees errònies?

A) Sí que cal fer de la llengua un problema.

Durant anys la idea d'”aquí no hi ha problema” era, en realitat, una manera d’amagar el problema. I el problema era i continua sent, que la llengua catalana i els seus parlants pateixen una constant discriminació estructural. Per tant, sí que hi ha problema i, en conseqüència, és imprescindible “problematitzar” la qüestió lingüística. Sobre la idea de “problematitzar” el pedagog i filòsof francès Michel Tozzi explicava que:

“La ‘problematització’ és l’activitat intel·lectual per la qual es posa en dubte una certesa inicial. (…) ‘Problematitzar’ és interrogar, qüestionar els fonaments i plantejar problemes”.

Crec que cal ‘problematitzar” els fonaments lingüístics del nostre país i fer que surin totes les opressions que ara mateix romanen invisibles gràcies a una acció invisibilitzadora decidida per part de l’Estat i totes les seves maquinàries.

B) No. No són fets aïllats.

La catalanofòbia és un fet estructural que ho impregna tot i que ve de molt lluny. La “‘desproblematització” es basa, justament, en el fet que no tinguem consciència de la profunditat de la catalanofòbia.

Estic segur que entre la gent que llegeixi aquesta carta n’hi ha molta que fa molt de temps que té clara l’existència i l’extensió d’aquesta catalanofòbia. Aquesta gent ara em podria retreure: “Ara te n’adones, noi?” Doncs sí. Evidentment, hi ha una responsabilitat meva que no defujo: crec que ho hauria d’haver sabut. Punt.

Però assumir la pròpia responsabilitat no exclou que aquesta ignorància sobre l’enorme abast de la catalanofòbia tingui, també, causes estructurals. És evident que s’han esmerçat molts esforços per aconseguir que la catalanofòbia estructural no sigui un fet conegut per les seves víctimes.

Ho explicava al correu de la setmana passada: com pot ser que els principals llibres escrits sobre la persecució del català per part de l’Estat, estiguin descatalogats o siguin difícils d’obtenir? Com és que aquests fets històrics no s’ensenyen a les escoles?

Crec que cal fer dues coses:

a) Preguntar-se com s’ho han fet per amagar el que Josep Benet defineix com “l’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya”

b) Posar-hi remei. Evidentment, això haurà de ser una feina de país. I és evident que l’estratègia de “no-confrontació” triada pel nostre Govern no hi ajuda.

Però mentrestant, no ens podem quedar amb els braços plegats i cada un de nosaltres ha de fer el que estigui a les seves mans. Aquestes reflexions i aprenentatges formen part de la nostra feina com a projecte i per això a octuvre estem treballant per posar-hi remei en la mesura de les nostres possibilitats.

Creiem que podem posar un gra de sorra -que tant de bo sigui un roc a la faixa– per esbombar, difondre, moure a les xarxes, fer vídeos i el que faci falta per aprofundir la consciència sobre la profunditat de la catalanofòbia.

No ho farem per queixar-nos. Ni perquè ens comprenguin. Ho farem perquè aquesta consciència és imprescindible per aixecar-se i dir prou amb força i contundència.

Bé, crec que m’he allargat prou.

Et deixo dues recomanacions:

PRIMERA RECOMANACIÓ: Aquest vídeo sobre una agressió lingüística en l’àmbit sanitari que vam fer fa uns mesos, amb la col·laboració d’en Gerard Furest. I parlant d’en Gerard Furest,

SEGONA RECOMANACIÓ: Un article imprescindible d’en Gerard Furest. Es titula “Catalanofòbia en Comú” i és molt inspirador i ajuda molt a fer aquest exercici de presa de consciència del qual parlava abans. Assegurat que després de llegir-lo tindràs aquella sensació tan agradable d’haver llegit una cosa que ajuda a comprendre el món.

Bé, com sempre, moltíssimes gràcies per aquest petit, però importantíssim gest que fas quan decideixes obrir els correus que t’enviem!!!

Espero que el temps dedicat a llegir aquest correu hagi estat útil.

Moltíssimes gràcies per la confiança en aquest projecte i per ajudar-nos a fer OCTUVRE,

una abraçada enorme,

bon cap de setmana,

Albano