Pere Antoni Pons i la seva novel·la Les conseqüències.
Escriptor mallorquí i col·laborador habitual d’OCTUVRE. En nou articles hi ha desplegat una idea que torna una vegada i una altra: el catalanisme perd quan accepta els marcs, el diccionari i les trampes de l’espanyolisme — també del d’esquerres. Aquí les teniu totes, amb les seves paraules i l’enllaç al text sencer.
9articles
4anys d’escriptura
8conceptes clau
Curs 26/27 · Per què ara
La batalla dels marcs propis
A finals d’agost, un tuit d’en Pere Antoni Pons va posar el dit a la nafra. OCTUVRE li va demanar que el desenvolupés, i en va sortir «La rendició ideològica». D’aquell article neix aquesta sèrie de webs sobre els teòrics del pensament català.
«Tenim teòrics del nacionalisme i de les identitats nacionals d’un nivell extraordinari (Fuster, Mira, D. Pons, Carod-Rovira…) però el gruix de l’esquerra catalanista sembla que s’ha format en termes nacionals ideològics llegint editorials d’EL PAÍS. És acollonant».
Tuit de Pere Antoni Pons reproduït al correu d’OCTUVRE del 30/08/2026 · Llegir el correu
El seu vocabulari
Vuit idees que travessen tots els articles. Cada etiqueta porta a l’article on la desenvolupa.
Castellanoespanyolitat
La identitat hegemònica de l’Estat, construïda sobre la llengua, la cultura i les maneres castellanes. Pons la fa servir per assenyalar que l’«espanyol» neutral no existeix: té una llengua i una jerarquia.
El nacionalisme quotidià i invisible dels estats (el terme és del sociòleg Michael Billig). Per a Pons, és l’«ou de la serp» del feixisme i el marc que el catalanisme ha interioritzat sense adonar-se’n.
Portar tots els debats a l’eix social perquè l’eix nacional —on la catalanitat està a baix— no es toqui. L’esquerra espanyola la para; l’esquerra catalana hi cau.
No és el mateix el nacionalisme d’un estat amb projecte expansiu que el d’una nació amenaçada. Negar-se a fer aquesta distinció és, diu Pons, pensar amb categories espanyolistes.
Estratègia identitària per disputar l’hegemonia al catalanisme sense declarar-se espanyolista. Només apareix on l’espanyolisme no és hegemònic: per això no existeix a les Illes ni al País Valencià.
Eufemismes que presenten la Catalunya castellanitzada com a plural i oberta, i la catalana com a tancada. Pons els desmunta tant en boca d’Aragonès com de l’espanyolisme.
Llengua, cultura, voluntat, imaginari, memòria i projecte de futur. Oberta a qualsevol origen, però no buida: qui hi entra ho fa fent-se seva la llengua i la cultura del país.
Presentar les febleses com a virtuts, comprar l’argumentari de l’adversari, fer seguidisme de l’esquerra espanyola. El diagnòstic de fons: manca de formació ideològica nacional.
Del més recent al més antic. Per a cada text: el context que el va provocar, la tesi resumida i les frases que val la pena recordar. El text sencer és a OCTUVRE.
Context: desenvolupa un tuit seu sobre la manca de lectures de referència a l’esquerra catalanista. Encàrrec d’OCTUVRE per començar el curs 26/27.
Tesi. Al trauma del Procés i la repressió s’hi suma una causa més profunda: el catalanisme no coneix la seva pròpia tradició de pensament (Fuster, Mira…) i per això accepta el diccionari de l’adversari, fins al punt de tenir por de definir què és ser català.
«Sembla que no s’han format llegint Fuster i Mira i els seus successors sinó escoltant les tertúlies de la SER i llegint els editorials d’EL PAÍS.»
«¿Hi ha res més espanyolista que no distingir entre un nacionalisme agressiu i depredador, d’estat amb un projecte imperial, i un nacionalisme d’autodefensa, de nació amenaçada?»
Més cites
«Llengua, cultura, voluntat, imaginari, memòria i projecte de futur. Res, absolutament res, no és més inclusiu que això.»
«Si els militants del catalanisme i l’independentisme actuals coneguessin i haguessin assimilat les lliçons […] de la pròpia tradició intel·lectual i ideològica, tot això estaria claríssim. I tot tornaria a ser possible.»
Context: l’intent anual de presentar la Feria de Abril de Catalunya com a mostra de la «Catalunya real».
Tesi. Les identitats amb estat es defineixen a si mateixes; la catalana, en canvi, tothom se sent amb dret de reinventar-la. Presentar el castellà i la Feria com a tan catalans com el català i Sant Jordi afebleix la catalanitat i normalitza la idea que només és acceptable si està castellanitzada.
«Allò que val per a les identitats normals […] no val per a la identitat catalana.»
«La catalanitat no és un terme buit amb el qual tothom pot fer el que li doni la gana.»
Més cites
«No hi ha cap casal català que es reivindiqui com l’Argentina real, la Suïssa o l’Alemanya reals.»
«Catalans són tots els que parlen la llengua dels catalans, o que volen assumir-la activament com a pròpia […] tinguin l’origen que tinguin.»
Context: l’actuació de Bad Bunny a la Super Bowl i l’entusiasme que va despertar a Espanya, sobretot a l’esquerra.
Tesi. L’espanyolitat no celebrava la diversitat sinó l’expansió del castellà. On domina, acapara; on és minoritària (Catalunya, els EUA), reclama «diversitat» per guanyar-hi terreny. Els mateixos mecanismes del xarneguisme, a escala mundial.
«Per a l’espanyolitat hegemònica, el latinismo és el xarneguisme de la geopolítica.»
«Bad Bunny ha entusiasmat els espanyols, també els d’esquerres, no perquè protegeixi la diversitat, sinó perquè enforteix i propaga el panhispanisme.»
Més cites
«El xarneguisme és una estratègia identitària de l’espanyolisme més sibil·lí per disputar l’hegemonia al catalanisme.»
Context: la polèmica trobada de Sevilla «1936: la guerra que perdimos todos», amb Arturo Pérez-Reverte entre els organitzadors.
Tesi. L’esquerra espanyola fa bé de dir que la guerra no la va perdre tothom, però oblida sistemàticament unes víctimes: les nacions no castellanes. Ho oblida perquè en l’eix identitari pensa igual que els hereus del franquisme — i per això no pot combatre bé l’extrema dreta.
«M’interessen molt més les reaccions que les polèmiques en elles mateixes.»
«El nacionalisme banal dels estats-nació fundats modernament tot al llarg del segle XIX és l’autèntic ou de la serp del feixisme.»
Context: la votació de la reducció de jornada a 37,5 hores, a la qual van votar en contra PP, Vox i Junts, i la campanya de Podemos i Sumar contra Míriam Nogueras.
Tesi. L’esquerra espanyola tria temes conjunturals per enfrontar esquerra i dreta catalanes i no toca mai el poder centralista. El problema no és la trampa, sinó que ERC, la CUP, Més i Compromís hi caiguin: renunciar a la qüestió nacional no et fa més d’esquerres, et fa més espanyol.
«Trien un tema conjuntural (mai estructural) amb què puguin arrossegar l’esquerra catalana cap al seu terreny.»
«Quan l’esquerra catalana renuncia a la qüestió nacional, tampoc no és més esquerranosa, sinó que simplement és més espanyola.»
Més cites
«Només s’explica per un complex d’inferioritat patològic i profund.»
«Ser nacionalista (sobiranista, autocentrat…) és l’única manera possible de ser d’esquerres.»
Context: el tinent d’alcalde de Rubí Víctor García Correas (PSC) va qualificar de «protoimperialista» una aportació a La Bressola i va negar la unitat de la llengua. Van votar-hi en contra VOX, PP, PSC i Comuns.
Tesi. El nacionalisme espanyol postfranquista no s’ha depurat mai. El PSC i els Comuns fan servir el discurs antifeixista per desactivar el catalanisme, i l’esquerra independentista ha acceptat que «nacionalista» sigui un insult. Però el nacionalisme és la ideologia troncal del món, i n’hi ha un d’excloent i un d’integrador.
«Usen la retòrica combativa contra l’extrema dreta, no per aturar l’extrema dreta, sinó per desactivar el catalanisme.»
«Tu, nouvingut, […] des del moment que et fas teves la llengua i la cultura del país, formes part de la nació, ets la nació.»
Més cites
«El nacionalisme no només és una ideologia sinó que és la ideologia troncal i constitutiva del nostre món.»
«Aturar l’extrema dreta, vengui d’on vengui, és imprescindible; aturar Espanya i l’espanyolisme és imprescindible i urgent.»
Autors citats: Joan Fuster, Josep Melià, Ramon Barnils (i, com a contrapunt, Félix de Azúa).
Context: la victòria d’Espanya a l’Eurocopa 2024 i la celebració entusiasta de l’esquerra espanyola.
Tesi. Si el segle XIX va fabricar identitat espanyola amb guerres, avui ho fa el futbol. L’esquerra espanyola que abomina del nacionalisme va celebrar la Roja com una «Espanya plural» — però una pluralitat que només val si juga amb els colors d’Espanya.
«Celebren la diversitat, però només si juga amb –si va a favor, si reforça– Espanya.»
«Comprar, creure, assumir l’argumentari de l’enemic és la manera més rotunda de perdre.»
Més cites
«Les identitats nacionals són una mescla de memòria i d’imaginació.»
«Qui guanya al final, com sempre, és, per descomptat, Espanya. La de sempre.»
Context: Ada Colau, a la ràdio: «No hi ha una identitat catalana separada de la diversitat que composa Catalunya».
Tesi. Sota l’aparença multicultural, la frase nega a la catalanitat el que es reconeix a totes les identitats amb estat. Tota societat diversa necessita una argamassa comuna, i a Catalunya només n’hi ha dues possibles.
«La catalanitat només té dret a existir en la dependència i en la subalternitat.»
«Serà, a Catalunya, o bé la catalanitat o bé la castellanoespanyolitat. No hi ha més.»
Més cites
«La catalanitat és una malaltia que només es pot curar, és un error que només es pot corregir, amb la seva castellanització total o parcial.»
També hi analitza discursos de Laure Vega (CUP) i Gabriel Rufián. Correu d’acompanyament: «Text urgent» (14/01/2024).
Context: després de la sortida de Junts del Govern, Pere Aragonès anuncia que governarà per a «la Catalunya sencera».
Tesi. Quan Rajoy o Sánchez inclouen els catalans a Espanya, ho fan des de la força; quan un independentisme feble fa el mateix gest, el que fa és legitimar les hegemonies de l’Estat. En aquestes condicions, governar «per a tothom» vol dir buidar Catalunya de catalanitat.
«Només és factible governar per a la Catalunya sencera si es buida Catalunya de catalanitat.»
«És com si un saler petit convidés a una ampolla de coca-cola de litre i mig a vessar-se-li a sobre.»
Més cites
«La magnanimitat hipòcrita i la grandiloqüència populista només surten a compte als forts i als poderosos.»
«La política requereix coratge, confrontació, convicció en les pròpies idees.»
