Per Pere Antoni Pons (@PonsPereAntoni)
Les raons que expliquen l’actual moment de desconcert, desencís i derrota del catalanisme i l’independentisme són prou sabudes i evidents: la decepció envilidora del Procés, amb la revelació que pocs dels màxims líders de la causa varen estar treballant seriosament per assolir la independència i que tot plegat va ser una colossal mentida, un autoengany massiu; el cop traumàtic de la repressió espanyola, que a més de decapitar els partits i les entitats cíviques del catalanisme històric va infondre una por cerval a quasi tothom qui en formava part; el cinisme hipòcrita i acomodatici amb què qui més qui menys s’ha adaptat a la nova situació per intentar prosperar ell i els seus, si cal desvirtuant el catalanisme i sacrificant Catalunya i diluint la catalanitat en benefici propi…
També hi ha, segurament, raons més fosques: costa de creure que els cops de volant i els girs de 180 graus en els discursos i en les actituds de certs líders independentistes no hagin vingut motivats per xantatges bruts fets des dels aparells d’un estat que, gràcies a la feina dels agents de les seves clavegueres, té oceans i muntanyes d’informació sobre la vida privada de centenars de representants del catalanisme.
Per tant, el catalanisme i l’independentisme actual estan trinxadíssims, i des de fa ja una dècada, per una mescla de trauma, de terror interioritzat, de vergonya mai no assumida ni treballada, de covardia, d’incapacitat per fer autocrítica, de sublimació de la impotència, d’addicció a la mentida…
Hi ha dos factors més, però, que són determinants i a més estan molt vinculats: el primer és la naturalització de l’espanyolisme i del nacionalisme banal espanyol, el segon és la nul·la formació ideològica que en termes nacionals hi ha dins el bàndol del catalanisme. Dic que els dos factors estan molt vinculats perquè el primer és conseqüència del segon. Vull dir que, si hi hagués una bona formació ideològica en termes nacionals i identitaris, el catalanisme i l’independentisme ni caurien tan fàcilment en les trampes que els para l’espanyolisme ni reproduirien de manera mimètica, suïcida i acrítica certes nocions ideològiques que interessadament posa en circulació el nacionalisme banal dels estats.
La cosa és particularment escandalosa perquè, dins les files del catalanisme polític (i aquí, és clar, hi incloc el valencianisme i el mallorquinisme), hi tenim una nodrida tradició de magnífics teòrics del nacionalisme i les identitats nacionals. Penso en els valencians Joan Fuster i Joan Francesc Mira, entre tants altres. Tanmateix, quan sento els discursos dels líders polítics i cívics del catalanisme, o dels seus intel·lectuals, o dels seus estrategues i ideòlegs, o dels seus opinadors a sou, me n’adono que no coneixen gens ni mica la tradició de pensament i anàlisi autocentrats del nacionalisme nostrat. O que, si la coneixen, no han estat capaços d’assimilar-la. Sembla que no s’han format llegint Fuster i Mira i els seus successors sinó escoltant les tertúlies de la SER i llegint els editorials d’EL PAÍS.
Seria hilarant, si no fos que tot plegat és la mostra definitiva de fins a quin punt l’actual catalanisme actual està colonitzat i accepta mansament que els termes, el perímetre de possibilitats i les perspectives de tots els debats polítics –sobre identitat, sobre llengua i cultura, sobre immigració, sobre poder– venguin condicionats i limitats pel nacionalisme espanyol hegemònic. Un nacionalisme hegemònic, recordem-ho, que és fruit directe de quaranta anys de dictadura franquista, autoritària i castellanista, és a dir antidemocràtica i anticatalana.
La manca de formació ideològica nacional fa que, des de dins mateix del catalanisme, es doni per bo el diccionari de l’enemic, no es facin distincions conceptuals tant necessàries com claríssimes, es renunciï a arguments imprescindibles per lluitar i sobreviure com a poble, i fins i tot que s’hagin incorporat al catalanisme i l’independentisme visions, idees i actituds que fa vint anys eren només pròpies de l’espanyolisme més dur.
Esgarrifa, per exemple, la manera com una part considerable del catalanisme d’esquerres desqualifica per sistema tothom qui és partidari de fer una defensa frontal de la identitat catalana. Els titllen de purs i etnicistes, de “guardians de les essències”, de fer impossible l’ampliació de la base, de replegament identitari, d’excloents. ¿Hi ha res més espanyolista que considerar que plantar cara a l’assimilació identitària i lingüísticocultural d’Espanya i de l’espanyolisme és etnicista, essencialista, retrògrad, gairebé feixista? ¿Hi ha res més espanyolista que no distingir entre un nacionalisme agressiu i depredador, d’estat amb un projecte imperial, i un nacionalisme d’autodefensa, de nació amenaçada?
L’acusació d’excloents, per part del catalanisme desnacionalitzat i espanyolitzat i diguem-ne antinacionalista, als partidaris d’un catalanisme fort i dur, centrat en els components troncals del catalanisme històric (llengua, cultura, voluntat, imaginari, memòria, projecte col·lectiu de futur i autocentrat: res més inclusiu i integrador que això), resulten la mar de delirants. Perquè no hi ha ideologies, no hi ha propostes polítiques, no hi ha projectes nacionals, que no siguin, de manera més o menys porosa i més o menys flexible, excloents per definició. És més: qualsevol projecte polític, qualsevol programa ideològic, té com a deure primer autodefinir-se, saber quin és concretament el projecte i el programa que es vol proposar i qui en forma part i qui no. Que el moviment feminista incorporàs masclistes seria una aberració, que els projectes del progressisme es transformassin i s’adaptassin per incorporar reaccionaris seria un suïcidi i una derrota: hi ha sobiranistes d’esquerres, però, que es guanyen la vida volent fer creure que incorporar espanyolistes i els seus arguments és ampliar la base, i que no incorporar un cert grau d’espanyolitat és practicar un catalanisme essencialista…
Seguint les trampes retòriques, conceptuals i discursives dels nacionalismes banals dels estats, una part del catalanisme d’esquerres ha criminalitzat tant el concepte d’identitat, li fa tanta por que l’acusin d’identitari i feixista, s’ha deixat acomplexar tant per aquells que ara mateix són guanyadors en la jerarquia de les identitats nacionals, que ja fins i tot han arribat al punt de considerar que és perillós i contraproduent definir què és la catalanitat i què són els catalans. Saben que definir és delimitar, i saben que delimitar és excloure, i per això no volen fer-ho, i per això diuen que és català tothom qui viu a Catalunya, del tot incapaços d’entendre que la proposta històrica del catalanisme s’ha basat sempre en una definició clara i a la vegada oberta del que és la catalanitat, del que som els catalans. Ja ho he dit abans, però ho torn a repetir: llengua, cultura, voluntat, imaginari, memòria i projecte de futur. Res, absolutament res, no és més inclusiu que això. I qui se sent exclòs d’aquesta definició de catalanitat és perquè vol imposar-ne una altra, perquè vol i pretén destruir i suplantar la catalanitat.
Una de les reivindicacions centrals del catalanisme i l’independentisme històrics és que no hi ha res més legítim que defensar el dret d’un poble i de la seva gent a mantenir la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat al propi territori, i que negar o renunciar a aquesta legitimitat no és un gest pluralista, ni antifeixista, ni antiracista, sinó que és una concessió imperdonable, una rendició covarda, un acte de col·laboracionisme vil, davant de l’imperialisme etnocida de sempre. Si els militants del catalanisme i l’independentisme actuals coneguessin i haguessin assimilat les lliçons i les reivindicacions de la pròpia tradició intel·lectual i ideològica, tot això estaria claríssim. I tot tornaria a ser possible.
