Crec que tots entenem l’esgotament de la Margalida davant el moment actual. I és evident que el “panorama depriment” no només es refereix a uns resultats electorals sinó a una cosa més profunda.
Al llarg dels últims anys, molta gent es va implicar en política de manera profunda, anant molt més enllà del simple acte d’anar a votar. La gent ha esmerçat una quantitat brutal de temps, de recursos i d’energia per un projecte que sembla anar-se’n en orris.
Tots entenem què ens està explicant la Margalida. Tots, en un moment o un altre, hem tingut la necessitat de “tirar el barret al foc”, apartar-nos, apagar el mòbil i oblidar-nos de tot el que ens fa mal. I cal assumir que això també forma part de la lluita.
Perdoneu el símil militar, però és evident que a totes les batalles els soldats agafen permisos, es fan rotacions. Cal tenir cura dels cicles, els descansos i les energies. No som màquines. I quan uns descansen, uns altres es queden de guàrdia. A OCTUVRE creiem que ens toca estar de guàrdia i seguir treballant.
Al llarg dels 5 anys de vida d’OCTUVRE hem pogut crear una xarxa que ens permet que, quan algú de nosaltres ho necessita, la resta el cobrim. De fet, OCTUVRE va començar així: tot just quan va començar va esclatar la pandèmia i la Marta, que també és infermera, va passar mesos treballant a l’UCI COVID. Doncs això: toca fer més força que mai per fer que “tornin els temps millors” dels que parla la Margalida.
I com ho fem per a què tornin “els temps millors”?
En aquest punt cal ser molt clars i defugir qualsevol temptació de cofoisme. La cosa no pinta bé i creiem que els resultats electorals són només un símptoma de les moltes coses que fallen al moviment sobiranista i al país en general.
En Pere Antoni Pons, amic nostre, escriptor, pensador i patriota de pedra picada, ens deia fa uns dies que ell creia que els catalans tenim per davant una travessa del desert. Li vam preguntar si seria llarga aquesta travessa i ens va dir que no seria curta. I llavors li vam preguntar: suposant que la nació aconsegueix travessar el desert: en aquell futur en tindrem de nació? Ens va dir que això dependrà del que fem ara els que creiem en aquesta nació.
La pèrdua de majories parlamentàries esperona una ansietat inevitable: quina força tindrem en el futur? Quina capacitat tenim com a nació per travessar un desert perillós i previsiblement llarg? Com farem front a l’indiscutible procés de desnacionalització que vivim?
El resultat de les eleccions ens deixa clar que ara mateix no hi ha un projecte polític prou fort per respondre preguntes tan complexes com aquestes. Entre altres coses, perquè són preguntes que necessiten molt pensament. Són preguntes que no es responen amb tuits fàcils ni alimentant la frustració i la por cega.
Llavors què?
Autoenganyar-nos i no mirar de cara els greus problemes que tenim com a nació seria un suïcidi. Però també seria un suïcidi que -esborronats per aquests problemes- deixéssim de veure totes les fortaleses que tenim com a moviment i com a país. Perquè necessitarem totes i cada una de les eines que tinguem a mà si volem sobreviure a la duresa del desert que ens espera. El cofoisme és una trampa. El derrotisme també.
La lluita no serà dolça. Però no està perduda.
El filòsof Francesc Pujols és autor d’una frase molt coneguda que segur que heu sentit o llegit a les portes del Museu Dalí. Diu:
