|
|
Bon dia!
Fa tres setmanes vam publicar la primera part d’un reportatge titulat:
“Subvencions, menjadores i TV3”
La qüestió és que avui t’escrivim per explicar-te la segona part d’aquest reportatge, que tracta sobre com els mitjans de comunicació públics han desinformat la seva audiència sobre els cercadors de dades públiques com subvencions_cat i el Menjòmetre.
Abans de començar amb aquesta segona part del reportatge, però, una dada que ens fa contents:
|
|
|
Diumenge passat vam publicar un vídeo titulat: “Hem accedit a un nou document d’Antifrau. Que corri”. Doncs bé: en només 7 dies el vídeo ha tingut 89.000 visualitzacions a YouTube, Instagram i TikTok. És una bona xifra? Bé, tot i que les dades no són 100% comparables, l’últim EGM diu que en Carles Francino té 86.000 oients de La Ventana a Catalunya. A TV3, el Més 324 amb prou feines arriba als 30.000.
|
|
|
Evidentment, en volem més, però és important tenir context i ser conscients que, entre tots, podem difondre la informació que altres amaguen.
Ara, sí, comencem.
|
|
|
|
|
Periodistes o escrivents domesticats?
La primera part del nostre reportatge sobre el Menjòmetre es va centrar en la “rebuda” que li van donar l’Antoni Cruanyes i en Lluís Freixes al TN de TV3:
|
|
|
|
|
Però a banda d’aquesta peça televisiva, en Lluís Freixes -que a Twitter es presenta com a “periodista de dades” de TV3- ha continuat parlant del Menjòmetre a altres espais dels mitjans públics. Dos dies després de la peça del TN Vespre, Freixes va parlar del Menjòmetre al programa El Radar, de Catalunya Ràdio. Si la peça del TN era informativament lamentable, la intervenció a El Radar és la constatació del gravíssim problema periodístic que tenim al país.
Atenció.
El presentador del programa, l’Eloi Barrera, comença fent aquesta introducció:
|
|
|
“Des de fa unes setmanes, a Catalunya han aparegut diverses webs que publiquen un munt d’informació sobre els contractes públics i les subvencions que s’atorguen a casa nostra. (…) Doncs com sol passar quan es parla de diners públics, això ha generat força polèmica. Sobretot perquè algunes d’aquestes dades s’han utilitzat per fer-ne una lectura esbiaixada i més aviat populista”.
|
|
|
Així doncs, des de bon començament, veient que un altre cop, els mitjans públics no parlaran de les dades escandaloses que han sortit a la llum gràcies als cercadors, sinó que se centraran en “els perills” que comporta que es coneguin aquestes dades. Continuem.
Després de la presentació, en Barrera presenta en Lluís Freixes com a convidat a tractar aquesta qüestió i li pregunta:
|
|
|
“En aquestes webs que han aparegut les últimes setmanes sobre subvencions i contractes públics hauríem de fer una diferenciació:
D’una banda, tenim contractes.cat i subvencions.cat, que són germanes, ben juntes d’alguna manera, i, d’altra banda, trobem aquesta tercera en discòrdia, que és menjòmetre.cat, que és més polèmica, com tu apuntaves. Expliquem una mica les diferències dels dos casos, Lluís.
|
|
|
|
|
Sí, aquí hi ha dues webs, contractes.cat i subvencions.cat, que són obra del Gerard Jiménez, que ho va fer, ell explica, hem pogut parlar amb ell, de bona fe, volent millorar la transparència dels comptes sense assenyalar a ningú.
Aquest és el primer cas.
L’altre cas sí que neix, menjòmetre.cat neix després, aquesta sí que va fer un manifest i ha fet unes publicacions, tenen una retòrica molt agressiva a les xarxes (…) aquesta retòrica tan agressiva a les xarxes i aquest senyalament a polítics, a entitats…“.
|
|
|
Cal detenir-se en aquest punt perquè oculta una trampa molt bèstia. Segons Freixes hi ha un “cercador bo” i un “cercador dolent”. I això és molt problemàtic per TRES RAONS:
|
|
|
|
|
RAÓ A) Fer el que sigui per no parlar del que incomoda al Govern.
Quan va sortir el “cercador bo”, va rebre exactament les mateixes acusacions que després va rebre el “cercador dolent”. Diverses veus, algunes directament relacionades amb els partits, van dir que l’eina de Gerard Giménez era “populista” i “feia el joc a l’extrema dreta”.
Però mentre hi havia aquest debat a les xarxes, TV3 va decidir no informar de l’existència del “cercador bo”, que en aquell moment era l’únic cercador que hi havia.
|
|
|
[Recordem: a OCTUVRE vam publicar l’existència del “cercador bo” el 8 de març i TV3 no en va parlar fins al 23 de març, quan va aparèixer el “cercador dolent”].
|
|
|
Què passa aquí?
La nostra teoria és la següent:
Quan va aparèixer el cercador de Gerard Giménez, no era ni el bo ni el dolent. Era l’únic que hi havia.
La gent va començar a fer servir el cercador de Giménez i va començar a surar molta escombraria: subvencions inexplicables, milionàries i recurrents.
Durant setmanes milers de persones van fer servir el cercador de Giménez, però tot indica que TV3 va decidir no parlar del tema. La hipòtesi més plausible és que van pensar —com pensen tantes vegades— que el millor era ignorar-ho tot i esperar que passés la tempesta i la gent oblidés el tema.
Però l’estratègia no va funcionar i cada cop més gent feia servir el cercador de Giménez.
Malgrat l’èxit, al llarg de tres setmanes ni TV3 ni Freixes van dir res de res. I aquí cal preguntar-se: com és que el “periodista de dades” de TV3 no va dir res durant tres setmanes sobre un cercador que va revolucionar la capacitat dels ciutadans (i periodistes) d’accedir a les dades?
Com és que mentre tot el país gaudia de la nova accessibilitat a les dades que oferia el “cercador bo”, el periodista de la TV pública, que cobra per fer “periodisme de dades”, no va dir res, ni a TV3, ni a Catalunya Ràdio, ni a Twitter?
I aquí plategem una altra pregunta: si ara el cercador de Giménez és tan bo com explica Freixes al TN i a Catalunya Ràdio, per què durant setmanes no van dedicar ni un minut a informar de la seva existència?
La qüestió és l’estratègia del silenci havia fallat: tres setmanes ignorant el “cercador bo” no havien aturat res, les vergonyes continuaven surant, i quan va arribar el Menjòmetre ocultar el tema ja era impossible.
Calia un altre pla. I el pla va ser aquest:
inventar-se la dicotomia entre un cercador “bo” i un de “dolent” per evitar parlar del que realment importava, que era el mateix en tots dos casos: les subvencions i els contractes escandalosos que les dades posaven al descobert.
|
|
|
[NOTA: abans hem vist que al programa de Catalunya Ràdio Freixes va dir que han “pogut parlar” amb el creador del “cercador bo”, en Gerard Giménez. I la pregunta és: per què no han parlat amb el creador del “cercador dolent”? A OCTUVRE sí que vam poder contactar amb els creadors del Menjòmetre i fer-los tota mena de preguntes. Va ser tan fàcil com enviar un missatge a Twitter. Vam poder parlar-hi per telèfon i presencialment. Com és que Freixes, periodista de la TV pública, no va fer aquest exercici? Hem preguntat als responsables del Menjòmetre i ens confirmen que mai ningú de TV3 ni de CatRàdio es va posar en contacte amb ells per demanar-los explicacions. Quina mena de periodisme és aquest que “informa” sobre dos cercadors, però decideix només parlar amb un dels dos?”]
|
|
|
|
|
RAÓ B: Un periodisme domesticat
És molt revelador com Freixes justifica la diferència entre els dos cercadors. El creador del “cercador bo” ha treballat “de bona fe”, “sense assenyalar ningú”. El “cercador dolent”, en canvi, té una “retòrica agressiva” perquè fa “assenyalament a polítics i entitats”.
Davant d’això cal fer dues preguntes molt simples:
Primera: des de quan la “bona fe” és un valor periodístic i informatiu? I qui decideix si uns fets estan motivats per “bona” o “mala fe”? Lluís Freixes? El cap d’informatius de TV3? El Col·legi de Periodistes? En cap redacció del món, la “bona fe” de l’autor determina el valor informatiu d’una notícia. El que compta és si la informació és certa, rellevant i d’interès públic. Les intencions de qui la publica són irrellevants.
Segona, i més important: des de quan “no assenyalar ningú” és un valor positiu en periodisme? Segons el relat de Freixes, la “bona fe” del “cercador bo” es demostra precisament per això: perquè no menciona els qui reben les subvencions, no qüestiona els criteris amb què s’atorguen i no critica els polítics que les reparteixen. I a la inversa: tens “mala fe” i ets “agressiu” si, a més d’ensenyar les dades, critiques els polítics que les concedeixen i les entitats que les reben.
Que un periodista d’una televisió pública sigui capaç de dir una cosa així és molt greu.
Des de quan “assenyalar polítics i entitats” que reparteixen i reben milions d’euros dels ciutadans és un defecte?
Des de quan la feina dels periodistes de TV3 és protegir el Govern de la crítica dels ciutadans?
El periodisme existeix precisament per assenyalar: per posar nom als que prenen decisions amb diners públics, per preguntar per què les prenen i per exigir explicacions quan no n’hi ha.
Un periodista que converteix “no assenyalar” en virtut i “criticar polítics” en pecat no és un periodista. És un escrivent domesticat. I quan aquest escrivent treballa a la televisió pública i el paguem entre tots, el problema deixa de ser periodístic per ser democràtic.
|
|
|
|
|
RAÓ C: Una dicotomia falsa en ‘prime time’
La dicotomia que planteja Freixes entre el “cercador bo” i el “cercador dolent” no té cap base real.
En primer lloc, perquè no és veritat que Giménez no “assenyali” ningú. Giménez, com la majoria de nosaltres, es posa les mans al cap quan veu segons quines dades.
Per exemple, Giménez va fer un tuit amb un enllaç als 19M€ rebuts per Abacus (una organització connectada amb ERC i el PSOE) i va penjar una captura de pantalla amb la subvenció de 2M€ rebuts per un projecte titulat “Anàlisi crítica per a la transformació social”. I va fer aquest tuit:
|
|
|
|
|
En segon lloc, tampoc és veritat que el “cercador bo” i el “cercador dolent” siguin projectes enfrontats. De fet, passa el contrari: els responsables dels dos projectes es van elogiar mútuament en públic.
El Menjòmetre va dir sobre en Gerard Giménez:
“Fa unes setmanes, un ciutadà exemplar, en Gerard Giménez, va publicar dos portals imprescindibles: contractes.cat i subvencions.cat. (…) Gràcies, Gerard”.
Per la seva banda, en Gerard Giménez va fer aquest tuit dirigit al Menjòmetre:
“Molt bona feina, teniu molt bon gust amb tema UI / UX i l’execució a nivell d’enginyeria és excel·lent, també, felicitats i moltes gràcies per la menció!”
És evident que els responsables dels dos cercadors no tenen cap enfrontament. I això fa evident que la dicotomia entre “cercador bo” i “cercador dolent” no és més que una invenció de Freixes per tapar el que realment preocupa el Govern: que els ciutadans comencin a fer preguntes i a criticar la manera en què els responsables polítics estan repartint milions d’euros dels nostres impostos.
|
|
|
|
|
Arribats a aquest punt, volem compartir la següent reflexió:
És evident que el Menjòmetre no només facilita enormement l’accés a les dades (cosa que hauria d’haver fet el Govern) sinó que també té una opinió política sobre les dades que facilita.
De fet, la principal crítica que se li fa al Menjòmetre és aquesta:
no són “neutrals”, ni “imparcials” respecte a les dades que faciliten, sinó que generen una crítica i un discurs polític concret partint d’aquestes dades.
I el que ens preguntem a OCTUVRE és:
quin és el problema de fer això?
El Govern, cada dia, es presenta davant els ciutadans per explicar com valoren dades de tota mena.
Els partits polítics formen les seves postures i construeixen els seus posicionament i arguments d’acord amb dades.
Les organitzacions professionals, els sindicats, les patronals i els economistes fan cada dia una interpretació de les dades disponibles.
Tothom analitza i interpreta dades. I ningú ho fa de manera “neutral” ni “imparcial”.
I això no és dolent. Al contrari: és el fonament de les societats democràtiques. Assenyalar aquesta capacitat d’interpretació com un problema és propi de societats autoritàries.
Les dades no són un tòtem intocable.
Al contrari: són la matèria primera del debat polític i ciutadà. Que els responsables del Menjòmetre no siguin ni “neutrals” ni “imparcials” no només no és un problema. Al contrari: és necessari. S’estigui d’acord o no amb la seva anàlisi.
És per tot això que és tan preocupant que els mitjans de comunicació públics i els seus periodistes assenyalin aquesta capacitat de crítica ciutadana com a “agressiva”.
Les subvencions són un fet profundament polític. Una palanca política en mans de polítics. Subvencionar una cosa i no una altra és una decisió política. Donar diners a Foment del Treball, a CCOO, a la Feria de Abril o a Plataforma per la Llengua és una decisió política.
Quin és, doncs, el problema d’analitzar políticament les subvencions?
Quin és el problema d’obrir debats polítics sobre les subvencions?
Quin és el problema de criticar les decisions dels polítics en matèria de subvencions?
Per acabar de rematar els seus arguments contra el Menjòmetre, Lluís Freixes diu al programa de l’Eloi Barrera:
|
|
|
“Aquestes dades són una foto (…) Per entendre ben bé en què es gasten aquests diners, cal feina de mesos, de picar la porta, de mirar les memòries justificatives. Això no hi és, en aquestes webs, perquè aquestes webs són de traç gruixut. (…) Ens hem quedat molt a la crítica, a la demagògia, i mira aquests quan cobren, i això és una llàstima”.
|
|
|
Freixes té raó en una cosa: sense les memòries justificatives, les dades dels cercadors són una foto incompleta.
Però la pregunta que no es fa és l’única que importa:
Qui amaga les memòries justificatives?
Qui fa que accedir-hi requereixi “mesos de picar portes”?
El Govern.
El mateix Govern que Freixes no ha interpel·lat ni una sola vegada en tot el reportatge. Si el context no hi és, no és per culpa dels cercadors: és perquè el Govern l’oculta sistemàticament.
|
|
|
|
|
I ara, il·lustrem la situació amb un exemple real.
Mira la imatge següent:
|
|
|
|
|
Fa uns mesos, abans no existissin els cercadors de la discòrdia, a OCTUVRE vam fer una cerca sobre les subvencions dels Fons Next Generation i una partida ens va cridar l’atenció.
Resulta que una fundació anomenada “Fundació Acció Social Infància” (FASI) va rebre 1,2 milions d’euros en subvencions provinents del Departament de Drets Socials.
La cosa és que FASI és una vella coneguda per a nosaltres, ja que aquesta fundació va estar implicada en un escàndol immobiliari molt bèstia. Potser us sona aquest titular de 2017:
“Fundacions del tercer sector paguen lloguers desorbitats a empreses participades per elles mateixes”
Doncs la principal fundació del tercer sector implicada en aquest escàndol era FASI, la mateixa que ara ha rebut 1,2 milions d’euros en Fons Next Generation.
I per acabar d’arrodonir la cosa, FASI forma part del grup de fundacions Plataforma Educativa, juntament amb la Fundació Resillis, la mateixa que ha participat en el cobrament de places fantasma a la DGAIA.
El projecte subvencionat amb 1,2 milions d’euros es titula “IWI, La Primera Oficina de Family Group Conference” i segons un fulletó de la Generalitat titulat “La millor inversió, millorar la vida de les persones”, l’objectiu del projecte de FASI és:
|
|
|
“La creació de la primera Oficina de Family Group Conference, introduint Catalunya en el mapa dels països europeus que aposten per aquesta bona pràctica de caràcter preventiu, comunitari i centrada a la persona”.
|
|
|
Tenint en compte els greus antecedents de FASI, Resilis i Plataforma Educativa i la seva implicació als escàndols de la DGAIA, a OCTUVRE vam creure que calia fer feina.
Una opció que teníem era fer un bon tuit i dir, per exemple:
“Les fundacions implicades a l’escàndol de la DGAIA continuen emportant-se milions d’euros dels Fons Next Generation”.
Però en comptes de fer això vam decidir, com diu en Lluís Freixes, “picar portes” i demanar al Govern la documentació per saber, exactament, en què s’ha gastat FASI els 1,2 milions d’euros.
Doncs bé: fa 40 dies que “piquem portes” i el Departament de Drets Socials s’ha negat fins ara a donar-nos la informació.
Com que aquest correu s’ha fet ben llarg, ara no aprofundirem en aquest tema. Només cal que sapigueu que hi estem treballant i que molt, molt aviat, en donarem tots els detalls.
Però el que sí que cal denunciar avui és, justament, aquest mecanisme d’ocultació sistemàtica d’informació per part del Govern.
Quaranta dies de silenci administratiu diuen més sobre l’opacitat del Govern que qualsevol ‘retòrica agressiva’ del Menjòmetre. I que Lluís Freixes no hagi dit ni una paraula sobre aquest silenci, però hagi dedicat minuts als mitjans públics a renyar els que demanen explicacions, és la millor demostració del que hem intentat explicar en aquest reportatge.
Segons Lluís Freixes el que hauríem de fer a OCTUVRE és continuar “picant portes”, pidolant informació al Govern i veure si, amb sort, l’any que ve, ens donen una mica d’informació sobre el destí d’aquests 1,2 milions d’euros.
Però acceptar com a normal aquesta opacitat és fer-li la feina bruta al Govern.
Cal denunciar l’opacitat del Govern, però cal també denunciar una classe periodística que, en comptes de carregar contra el Govern que oculta les dades, es dedica a renyar els ciutadans que demanen explicacions.
Sobretot si aquests periodistes, també, els paguem amb els nostres impostos.
Gràcies per llegir-nos,
esperem que passis un bon diumenge,
una abraçada,
Marta i Albano
|
|
|
Com sabeu, OCTUVRE no rep subvencions ni accepta publicitat.
OCTUVRE es finança gràcies als seus socis i donants.
Si aquesta informació t’ha semblat útil i ens vols ajudar a continuar treballant, fes clic aquí. Allà podràs llegir els detalls del projecte i fer una aportació si ho consideres oportú.
|
|
|
|
|
NOTA: És possible que aquest correu t’hagi arribat perquè te l’ha enviat un amic o perquè has trobat l’enllaç a les xarxes socials. Si vols que t’enviem els correus directament al teu correu, fes clic aquí i deixa’ns la teva adreça!
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
