Enllaç per enviar per WhatsApp:

Hola!

Dijous al matí vam anar al Passeig Lluís Companys de Barcelona a veure l’arribada del president Puigdemont.

Avui, 72 hores més tard, volem compartir algunes reflexions amb l’audiència d’OCTUVRE.

Esperem que sigui una lectura útil per aquest matí de diumenge.

Comencem.

Segurament ja has sentit milers d’opinions diferents sobre el que va fer Puigdemont aquest dijous al matí a l’Arc de Triomf. És possible que 72 hores més tard estiguem tots saturats, però creiem que és necessari continuar aprofundint sobre la qüestió. Perquè si l’independentisme no reflexiona amb profunditat sobre el tema, serà Espanya qui reflexionarà per nosaltres.

 

Posem un exemple pràctic: la Transició no va ser només una sèrie de fets concrets en un moment concret. La Transició no és més que l’explicació que va construir Espanya a posteriori. Una construcció ideològica que es va fer al llarg d’anys utilitzant totes les eines del poder: des de la policia fins a les portades dels diaris, passant per uns dirigents polítics i sindicals venuts i un sistema cultural que es pretenia “progre” i va acabar sent una comparsa del PSOE dels GAL.

 

Curiosament (o no) a alguns d’aquests “progres” els ha faltat temps per tornar a la càrrega aquest dijous. Aquí, Maruja Torres, durant dècades columnista estrella del diari El País:

El significat de l’acció de Puigdemont s’està escrivint ara mateix. Mentre l’Estat intenta imposar la seva crònica, la nostra millor defensa és construir, col·lectivament, la nostra.

Què va fer Puigdemont dijous? Dins l’independentisme hi ha dues posicions contraposades que es podrien resumir així:

 

a) Puigdemont ha fet un gran embat a l’Estat.

 

b) Puigdemont ha protagonitzat un “circ”.

Evidentment, entre aquestes dues posicions hi ha tants matisos com independentistes.

 

Doncs bé: creiem que són aquests matisos els que ens poden permetre construir -sobre l’acció de Puigdemont dijous- una visió productiva pel futur de l’independentisme.

Creiem que dijous Puigdemont va fer un bon servei a la causa independentista.

 

Primer:

 

ha tornat al Principat sense demanar permís i sense demanar perdó. Sense manilles i amb un micro a la mà. Això tan senzill té valor. Sobretot en un moment de tanta reculada política. Dijous al Parlament ERC donava la presidència de la Generalitat al PSOE i, a pocs metres, Puigdemont deixava amb un pam de nas Llarena i VOX.

 

Algú podrà dir que això és “només” simbolisme, però el simbolisme és la matèria primera de les nacions. I si no, mireu l’Eurocopa, els Jocs Olímpics o la pàgina web dels Borbons. Després de tanta derrota, cada victòria sobre l’enemic, per petita i simbòlica que sigui, compta. Ho sap qualsevol estratega. Ahir el periodista Aleix Renyé escrivia un tuit dient:

 

“Desobediència, organització clandestina, control del territori, discreció, valentia, compromís. D’això ha servit: per recordar que tot això és indispensable en una lluita d’alliberament”.

Segon:

 

La “visita” de Puigdemont trenca la normalitat. I això també té valor perquè la gran idea sobre la qual l’Estat basa la nova etapa política que s’obre amb Salvador Illa és la “normalitat”, la idea de “retorn a la normalitat” després de la “disbauxa” dels arrauxats catalans. La “normalitat” i la “tranquil·litat” són la clau de volta de la nova etapa que es vol instaurar a Catalunya. No és una opinió nostra. És un muntatge ben construït. Mireu:

“Salvador Illa: un hombre tranquilo que no insulta”

(Nueva Tribuna)

 

“Salvador Illa, el hombre tranquilo, dentro del Parlament con un discurso para todos los catalanes”.

(El Confidencial)

 

“Oportunidad para la normalidad”

(El Periódico)

 

“Salvador Illa, un hombre tranquilo”

(El Plural)

 

“El hombre tranquilo vuelve a Cataluña”

(La Voz de Galicia)




“El triunfo del increíble President normal”

(elDiario.es)

 

“Vuelta a la normalidad para unos, traición para otros”

(La Voz de Cadiz)

 

“Salvador Illa, el president tranquil que matina per córrer”

(TV3)

 

«El ‘hombre tranquilo’ del PSC alcanza la presidencia de la Generalitat sin elevar el tono»

(El Debate)

 

“Es el hombre tranquilo, reflexivo, propositivo. Va contra la corriente. Rehúye la moda dominante del ruido, el insulto y la agresividad”.

(Xavier Vidal-Folch a la Cadena Ser)

 

“Se agradece la normalidad institucional del debate de investidura de Salvador Illa en el Parlament”.

(José Luís Ábalos)

 

“Salvador Illa, el hombre tranquilo, el que no crispa, el acostumbrado al diálogo, el que nunca dispara un tuit que incendia la política, un hombre extraño para los tiempos que corren, de tanta crispación y tanta polarización, un hombre que parece un individuo extraño en medio de tanto griterio… ese hombre ganó las elecciones de ayer en Cataluña”.

(Àngels Barceló a la Cadena Ser)

 

“Metòdic, serè, disciplinat i organitzat: així és Salvador Illa, el 133è president de la Generalitat”

(Nació Digital)

 

No és simple coincidència d’opinions.

 

El que veiem és que l’Estat és plenament conscient de la importància d’imposar el seu relat per a Catalunya. Per això també és important el moviment de Puigdemont: fa miques l’intent de l’Estat d’imposar la seva “normalitat” impostada.

 

Algú podrà dir que “trencar un relat” és poca cosa. Llavors, si és poca cosa, com és que tot un Estat i la seva maquinària de producció discursiva estan treballant non-stop per imposar el seu relat?

 

La resposta és senzilla: perquè l’1-O l’Estat va aprendre que no pot mantenir el seu control sobre Catalunya només amb policies. Ni tots els seus piolins, ni tot l’exèrcit, ni el CNI poden assegurar el control de Catalunya. Per això tenen tant d’interès a construir el relat de “la normalitat” i “la tranquil·litat”. Per això és tan important que Puigdemont l’hagi fet saltar pels aires el mateix matí que l’Estat volia proclamar la seva victòria absoluta.

 

Els diaris del món van parlar de Puigdemont, de policies despistats, de caos en les carreteres i no de “normalitat”. A Espanya, mentrestant, PP, PSOE, VOX, Llarena i els seus respectius terminals mediàtics es tiraven els plats pel cap. I això també és important: els problemes d’Espanya són oportunitats per a Catalunya. Que es barallin. Com més, millor.

 

I això ens porta al següent punt important: la necessitat de continuar trencant la idea del “mal menor”. I en això també juga un paper l’acció de Puigdemont: caiguda de caretes generalitzada.

 

Tercer:

 

Les caretes. El tacticisme, el col·laboracionisme i la maniobra curta dels buròcrates de partit es mouen amb gran comoditat en els contextos difusos, on és difícil saber què està passant.

 

L’acció de Puigdemont, però, va esborrar la boira i va fer surar la realitat última de la situació, que va quedar exposada de manera clara i diàfana. Ja poden fer malabars els uns i els altres, però dijous al matí la cosa era clara: d’una banda, Puigdemont i, de l’altra, Llarena, VOX i un Estat fallit on l’autoritarisme mana per sobre el Congrés. Punt.

 

I davant això, la ràbia dels que estan còmodes en la penombra democràtica que vivim. Una petita ressenya de les reaccions de personatges de l’esquerra espanyolista:

“A Puigdemont se li està posant cara de Trump”

(Joan Coscubiela)

 

“Així es degrada la democràcia”

(Marc Andreu, CCOO)

 

“Pues no está mal la nueva temporada de Lupin”.

(Jordi Évole)

 

“El grueso de la sociedad, indepe o no, no apoyó ese acto trumpista saturado de lógica y principios trumpistas”.

(Guillem Martínez, CTXT)

 

“La fantasía ilusoria del procesismo está teniendo el digno final de sainete que merecía” (…) Son muchos los ciudadanos, de todo signo político, que están hartos de las patéticas performances de Puigdemont y las payasadas de un sector independentista que alimentan a la reacción e imposibilitan gastar el tiempo en las cosas del comer”.

(Antonio Maestre, tertulià de Ferreras).

L’acció de Puigdemont dibuixa una línia clara: o amb el perseguit o amb el seu perseguidor. Puigdemont obliga tota aquesta gent a posar-se del costat de Llarena, VOX i l’Estat. Malgrat tota la seva retòrica esquerranosa. I sí: potser és una fita petita. Però és necessària. En Pere Antoni Pons ho resumia també en un tuit:

 

“Que Antonio Maestre, Guillem Martínez i tota aquesta guarda de progres ultraespanyolistes que es passen la vida llepant la bota de l’amo reaccionari -fent-li la feina bruta, blanquejant-lo- hagin estat un referent de tants sobiranistes d’esquerres demostra que som un país tarat”.

Si volem deixar de ser aquest “país tarat”, el primer pas és eixamplar aquesta consciència. I crec que l’acció de Puigdemont hi ajuda.

I per acabar de fer caure caretes, el divendres al matí va caure definitivament la careta d’ERC, en una roda de premsa del seu conseller d’Interior que passarà a la història.

 

Se n’ha parlat molt de la roda de premsa de Joan Ignasi Elena, però permeteu-me que comparteixi alguns comentaris interessants que he trobat a les xarxes:

 

“Si l’1 d’octubre de 2017 m’haguessin explicat que el coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena, seria l’encarregat de detenir el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, obeïnt ordres del Tribunal Suprem, no m’ho hauria cregut”.

(Jesús Rodríguez, La Directa).

El comissari Eduard Sallent, va dir:

“L’arribada d’ahir de Puigdemont s’assemblava més al que fa Jimmy Jump que el que s’espera d’algú que assisteix amb tota la dignitat a un acte polític”.

Davant això, Andrés Boix Palop, professor titular de Dret Administratiu a la Universitat de València, va comentar:

 

“És impressionant viure en un país on els caps de la policia es permeten parlar així dels líders dels partits de l’oposició… i constatar que tota l’esquerra fraterna democràtica antiautoritària lloa aquest tipus d’actuacions”.

En Germà Bel també s’hi va referir:

 

“El comissari de la policia del meu país, ‘servidor’ públic de designació, insulta al cap de l’oposició i líder de la segona candidatura més votada en les eleccions. Aquest senyor ja hauria d’estar cessat. No és només un incompetent i un repressor. És un autoritari de collons”.

I Joan Ignasi Elena donant-hi suport. Suport al gas pebre contra la gent gran que es manifestava,  i suport a la criminalització i la mentida al més pur estil Zoido i Marchena (“violència”, “mur humà”, “massa”…)

 

Preguntem:

 

“Ha sortit ja algú d’ERC a desautoritzar públicament Joan Ignasi Elena? O continuen donant suport al relat d’Elena ahir a la roda de premsa? Ho dic perquè és el mateix relat que el de Llarena i VOX”.

Doncs no. Encara no ha sortit ningú.

Davant d’aquesta llarga defensa de l’acció de Puigdemont, algú ens podrà dir:

 

> No calia que vingués Puigdemont per a que sapiguéssim que la premsa espanyola està podrida, des d’El País fins La Razón.

 

> No calia que vingués Puigdemont per confirmar que ERC s’ha aliniat amb l’Estat.

 

> No calia que vingués Puigdemont per a què sapiguéssim que no existeix “esquerra espanyola” sinó “esquerra espanyolista”.

 

> No calia que vingués Puigdemont per recordar-nos que el PSOE, Llarena i el PP són indistingibles quan es tracta de Catalunya.

 

> No calia que vingués Puigdemont. Tot això ja ho sabíem”

Error.

 

Potser ho sabies tu, però hi ha gent que encara no ho sap. Per tant, benvinguda qualsevol acció que serveixi per estendre aquesta consciència. I en aquest sentit, m’agradaria compartir un escrit del filòleg, professor, columnista i analista polític valencià Ricard Chulià. És molt interessant:

“Perdoneu, però faré un cordell per a explicar batalletes de joventut d’una crisi dels quaranta acabada d’encetar.

 

Com tot bon adolescent polititzat a l’institut, de tant en tant apegava adhesius en les carpetes, agendes, llibretes, etc. Des de 1er de BUP, vaja.

 

Un dia, uns companys en varen veure un adhesiu que portava en l’agenda. No recorde què era exactament, però hi havia Jaume I i una senyera. Em varen dir:

 

“molt d’esquerres, però ací tens un rei. Tu preferiries abans una monarquia valenciana que no una república espanyola”.

 

Jo els vaig respondre que jo era valencià i no era espanyol i que, per tant, eixe dilema era fal·laç, perquè ells mateixos, que s’identificaven amb Espanya, amb l’esquerra espanyola, preferien abans una monarquia espanyola -que és el que teníem de veres i tenim- que no una república valenciana.

 

Llavors eixe debat era escandalós. No podies dir a un “progre” espanyol que la seua retòrica de “no a les fronteres”, “ciutadà del món”, “no crec en banderes”, etc. era pura borumballa, més falsa que el bronzejat de Mazón, perquè no s’havia donat un fet crític que els evidenciara.

 

Llavors, a més, com és lògic, no tens les ferramentes ideològiques i argumentals per a aprofundir en el debat, perquè estàs en plena adolescència i descobrint-ho tot. No teníem la xarxa, d’altra banda. I al País Valencià la informació a què podíem accedir era quasi al complet espanyola.

 

A cals pares es llegia sempre El País. Cada dia. Com a bona casa de “progres” espanyols, és clar. No sé d’on ho vaig traure, però no em vaig creure mai El País. Instintivament -i és de les poques coses de què em sent orgullós-, el que hi llegia era mentida fins que no es demostrara.

 

Vos promet que llavors, entre final dels 1990 i començament dels 2000, afirmar que El País era exactament igual de nacionalista espanyol que ABC o qualsevol altre era cosa d’uns quatre frikis. Al País Valencià, òbviament, i a Catalunya una miqueta menys, però no molt menys.

 

“Però quines animalades dius? No pots ser tan radical! Eixes coses et fan perdre la raó, si la tens. Etcétera”.

 

Doncs bé, volia arribar ací: el “prusés” no ha servit de res? No es pot respondre encara, realment. Ara bé, no sabeu tot lo que hauria donat el meu jo adolescent per haver vist totes les caretes que ha fet caure el “prusés”.

 

Llegir tots els tuits que està fent hui l’esquerra espanyola no deixa de ser un enorme QUOD ERAT DEMONSTRANDUM de totes les discussions de fa 25 anys.

 

Totes les discussions explicant que els arguments que emprava Savater en defensa de la unitat d’Espanya (perquè no era contra “el nacionalismo”) eren feixisme estricte en aquella època, quan tots els putos alumnes d’institut havien de llegir la puta merda infumable eixa d’Amador.

 

COM POTS DIR AIXÒ DE SAVATER, ANIMAL! ANATEMA! Pots dir que no hi estàs d’acord, però hi ha certes coses en què té raó i, sobretot, no pots dir-li feixista i menys encara sense que siga una consigna que dius sense pensar-hi i avant!

 

I, clar, anys més tard, després, a més, de donar-te milers i milers d’exemples que, efectivament, el que hi havia en Savater “contra el nacionalismo” era estrictament ARRIBASPAÑA, va i Savater publica una columna elogiant Meloni.

 

Poesia, perquè ara ja no hi ha ni ETA pel mig.

 

Doncs què voleu que vos diga, totes aquestes caretes que han anat per l’aire i tots els “pujdemong al paredong” dels “ciudadanos del mundo” i “contra todos los nacionalismos” valen el seu pes en or. Escolteu, visca el puto PRUSÉS (en eixe sentit).

 

[I he de dir que molta gent amb qui discutia llavors han canviat i ja no ho veuen igual].

 

Jo què sé, em sent molt feliç de ser un putaspanya old school.

Doncs això. Quan algú es pregunta el “sentit polític” de l’acció de Puigdemont, és un bon exercici obrir el focus tot el possible.

 

Un militant d’ERC, Xavi Gorro, escrivia a Twitter:

“A part dels mems i distreure a les tietes de l’ANC, de què ha servit la performance de Puigdemont?”

Sigui com sigui, una possible resposta a Xavier Gorro l’escrivia Carles Heredia:

 

“El problema de l’argument “De què ha servit?” és que si es normalitza la gent pot pensar el mateix sobre manifestar-se, fer una acció, militar, ser solidari o fins i tot ser independentista o activista. Vaja, que desmobilitza, com tot el que porta fent ERC des del 2018″.

Arribats a aquest punt, algú ens podria dir:

 

“Molt bé, el que vulguis… però això que ha fet Puigdemont no és suficient”.

I aquí estem d’acord.

 

Efectivament: per més “jugades mestres” que s’empesqui Puigdemont, amb això no n’hi ha prou. Però aquesta afirmació no posa la pilota a la teulada de Puigdemont sinó a la teulada de tots nosaltres.

 

Si amb Puigdemont no n’hi ha prou, cal que la resta siguem capaços de construir un moviment polític sòlid, capaç de generar confiança i de crear consciència. Un moviment capaç d’enfortir noves i millors organitzacions, discursos i eines de defensa del país.

 

Això és una feina que no pot fer Puigdemont, perquè és una feina col·lectiva que haurem de fer plegats. I si mentrestant Puigdemont li fa ballar el cap a l’Estat, fa caure caretes (potser també dins el seu propi partit) i entorpeix la instauració definitiva de la normalitat borbònica, benvingudes siguin totes les seves aportacions.

Acabem.

 

És probable que uns quants independentistes no puguin superar la decepció de veure com tanta feina feta al llarg d’anys i anys, hagi acabat amb un govern del PSC amb els vots d’ERC.

 

Davant això, els que hem decidit fa temps que no ens rendirem mai, haurem de fer més feina, en la mesura de les nostres possibilitats.

 

Haurem de vigilar Illa i el seu govern, fiscalitzar-lo, no deixar-li passar ni una.

 

Caldrà treballar per impedir i torpedinar la falsa normalitat que ens volen imposar. També caldrà fer feina per compartir i connectar l’enorme quantitat de coneixement i pensament que hi ha la nostra societat.

 

Aquest correu, per exemple: intenta recollir la capacitat argumental de molta gent que no s’empassa el relat i que no calla. Posar aquesta gent en contacte, llegir-nos els uns als altres i compartir arguments ens fa sentir acompanyats, però, sobretot, ens fa més forts.

 

El moment és complex, però no serà un personatge gris com Salvador Illa qui posi fi a tot un moviment.

 

Esperem que aquestes reflexions t’hagin semblat útils,

gràcies per ajudar-nos a fer aquesta feina,

 

 

una abraçada,

 

Marta i Albano.

 

———

 

Enllaç per enviar per WhatsApp:

https://mailchi.mp/octuvre/puigdemont

NOTA: És possible que aquest correu t’hagi arribat perquè te l’ha enviat un amic o perquè has trobat l’enllaç a les xarxes socials.  Si vols que t’enviem els correus directament al teu correu, fes clic aquí i deixa’ns la teva adreça!