Escàndol al diari Ara / Segona part. Entren en matèria.

Per Albano Dante Fachín Pozzi

(Temps de lectura: 7,5 minuts)

Hola!

Hola!

Aquest és el segon article que dedico a la decisió del diari Ara de no publicar l’article de Xavier Roig titulat “El nostre idioma no té adversaris”. Algú pot pensar:

“Albano, deixa-ho ja. Ja ha passat el tema”. Però no em dona la gana.

Però crec que aquest afer no és pot deixar passar amb quatre tuits, un parell d’articles i ja està. Aquesta dinàmica d’anar saltant d’una polèmica a la següent a una velocitat cada cop més ràpida és el millor refugi per les pocasoltades que passen cada dia. Jo encara he d’escriure un article més. Aquest.

———

En l’article anterior vaig decidir no entrar a valorar el contingut de l’article de Xavier Roig perquè, independentment del contingut, calia denunciar un fet molt greu: la direcció de l’Ara justificava la seva decisió de no publicar l’article dient que l’article “parla de la immigració com els enemics a casa”. I això era mentida. (Una mentida sobre la que, per cert, encara ningú ha demanat disculpes).

Un cop aclarit això a la primera part, en aquest segon escrit em referiré al contingut de l’article. Ho faré perquè la decisió del diari Ara de no publicar l’article té implicacions molt profundes. Sobretot quan hem vist que aquesta decisió ha estat àmpliament aplaudida, entre d’altres, per destacadíssims membres del partit que governa la Generalitat de Catalunya.

Som-hi.

Les excuses que van donar Ester Vera (directora), David Miró (subdirector) i Ignasi Aragay (director adjunt) per no publicar l’article de Roig es poden resumir en quatre punts:

1) No es publica perquè “parla de la immigració com els enemics a casa”.
2) No es publica perquè “parla d’enemics i guerra”.
3) No es publica perquè “intenta dividir entre bons i mals catalans”.
4) No es publica perquè “s’afirma que la classe política està venuda”.

Analitzem aquestes excuses una a una.

1) No es publica perquè “parla de la immigració com els enemics a casa”.

Això ja està absolutament desmontat a la primera part: és mentida. L’article no diu això enlloc. Ara anem a veure el que sí diu Roig sobre la immigració i la llengua:

És evident que no es culpabilitza la immigració pel seu suposat desinterès a parlar català: “És criticable això? No. Simplement no fa falta”. El que s’assenyala és que la realitat és que el català a Catalunya “no fa falta”. I això no és culpa dels immigrants sinó de la manca “d’eines” per tal que això no sigui així. I jo afegeixo: qui sí té eines per fer que “no faci falta” parlar català a Catalunya és l’Estat. Ja sabeu: segons la Constitució saber castellà és obligatori. Saber català no ho és. El missatge que envia l’Estat a qualsevol immigrant -castellano o no- és que no cal que s’esforci. Que amb el castellà n’hi ha prou.

Dit això, em sembla evident que el que diu Roig es podria aplicar també a immigrants anglesos, suecs o xinesos, ja que l’incentiu en favor del castellà que promou l’Estat en detriment del català afecta tothom.

A la vegada, però, crec que és interessant fer-se preguntes com: podria ser que els immigrants de llengua castellana fossin més proclius a assumir les tesis de política lingüístiques de l’Estat? Al cap i a la fi, l’Estat està “defensant” las seva pròpia llengua. Crec que seria molt interessant saber l’opinió dels immigrants que tenen com a llengua materna el castellà.

Però cal anar amb cura, no sigui que fer aquesta mena d’estudis faci enfadar, per exemple, als de Ciudadanos. Recordeu la campanya de criminalització a que va ser sotmessa la Plataforma per la Llengua per haver investigat l’ús del català al patis de les escoles? Les acusacions dels responsables del diari Ara contra Roig, volgudament o no, estan en la mateixa línia: desacreditar amb mentides a qui es fa preguntes difícils sobre la seva llengua.

Sembla que la por s’ha instal·lat de tal manera que perquè Ciudadanos no ens acusi de ser una colla de “supremacistes”, l’acusació ens la fem nosaltres mateixos.

L’altre dia algú deia a Twitter: “Potser Ciudadanos ja no existeix perquè no cal”. Doncs això.

Si seguim així, acabarem fotent-nos cops de porra nosaltres mateixos, no sigui cas que algun agent de la Guàrdia Civil prengui mal a un canell.

La lingüista Carme Junyent, al seu llibre “El futur del català depèn de tu” explica que el 10% de la població catalana són immigrants que no tenen ni el català ni el castellà com a llengua primera . Ella els anomena “l’esperança del 10%”. I sobre els immigrants que tenen el castellà com a primera llengua, Junyent diu:

“Hi ha catalanoparlants que pressuposen que és difícil que els llatinoamericans parlin català perquè ja arriben sabent castellà. Jo crec que això és un tòpic. Que jo sàpiga, no hi ha cap estudi que ho demostri”.

Veieu? Xavier Roig creu que els immigrants amb el castellà com a primera llengua no tenen incentius per parlar català. Junyent creu que hi ha un tòpic lingüístic i jo penso que caldria esbrinar l’impacte polític de les polítiques lingüístiques de l’Estat en els immigrants amb el castellà com a primera llengua. Veieu com no passa res per posar idees sobre la taula?

Per por, per autocensura, per evitar problemes, per ganduleria o perquè creuen que la societat catalana no és prou madura, ens furten la possibilitat de fer els debats que necessita la nostra llengua.

—–

I ara faré un exercici perillós i escriuré tres preguntes:

1) Es pot parlar que “la dictadura va permetre que allaus immigratòries s’instal·lessin a zones industrialitzades” com Catalunya?

2) Es pot escriure que “això va ser un terrabastall demogràfic i sociològic”?

3) Es pot escriure que hi ha “immigrants” i “catalans d’arrel”?

Me l’estic jugant perquè Ciudadanos podria fer una captura de pantalla d’això i acusar-me de “supremacista”, “racista”, “xenòfob” i “totalitari”.

Recordeu la tergiversació dels articles de Quim Torra?
Recordeu les mentides contra els professors de Sant Andreu de la Barca? Recordeu els nens que no poden anar a fer pipi si no parlen en català? Doncs això mateix podria passar amb les preguntes que acabo d’escriure.

És veritat que fa temps que ens hauria de preocupar ben poc el que digui Ciudadanos i la caverna mediàtica espanyolista. Però què passa si la captura de pantalla, la tergiversació i l’acusació de “supremacisme” sense cap base real en comptes d’arribar de Ciudadanos arriba del diari Ara?

I si la captura de pantalla i l’acusació falsa és esbombada per destacats opinadors i càrrecs de partits independentistes? Doncs des del meu punt de vista, això és el que li ha passat a Xavier Roig.

Per cert: les tres expressions que he escrit més amunt, que poden tensar i estressar algunes persones, estan extretes d’un article meravellós que escriu Isabel-Clara Simó a Paco Candel, probablement el principal exponent dels esforços per la integració dels nouvinguts al país. Publicaria l’Ara les paraules de Simó que esmento més amunt? Després de veure el que va passar amb l’article de Xavier Roig ho dubto. Per sort la Fundació Paco Candel no va tenir problema a publicar-ho. Allà es pot llegir.

I si en comptes de por, mentides, censures i defenses aferrissades amb el carnet a la boca, cal gent valenta? On són els Candel d’avui? On és la gent valenta que no es deixa imposar els límits del pensament pels que volen una Catalunya trencada? Aquest país va poder lluitar per ser “un sol poble” -divers però no esquinçat- perquè no va tenir por de mirar-se tal qual és. La por, la censura i la mentida potser serveixen per construir alguna carrera professional ben pagada a l’ombra del poder autonòmic. Però de ben segur que no construeix país. Perquè sobirania també és que l’enemic no et marqui el pas.

I ara que parlem d’enemics, passem al següent punt:

2) No es publica l’article perquè “parla d’enemics i guerra”.

Xavier Roig escriu això sobre els “enemics”:

1) “El català té enemics, no pas adversaris”.
2) “L’individu o organització que va contra la meva cultura i que (…) la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic”.

Segons l’Ara aquest ús de la paraula “enemic” és un dels motius de no publicació de l’article. I això és molt problemàtic. Què fem amb Plataforma per la Llengua, que al 2014 va fer una campanya per triar “l’enemic del català”? El mateix diari Ara, a la seva edició balear explicava que:

“Bauzá ja és segon al rànking d’enemics del català de Plataforma per la Llengua”. (Diari Ara / 6/12/14)

Si cerquem als arxius de l’Ara trobarem que l’ús de la paraula “enemic” en contextos de debat polític hi és molt present. Alguns exemples:

Al desembre de 2020 Katharina Pistor publicava a l’Ara un article crític amb Donald Trump titulat “Els enemics interns de la democràcia” L’autora explicava que

“La República de Weimar, va procurar reconstruir el seu ordre constitucional com una democràcia capaç de defensar-se dels seus enemics interns“
(Diari Ara / 1/12/20)

Al juliol del 21, l’Ara va publicar una columna de Josep Ramoneda titulada “La llibertat i els seus enemics”, on parlava dels polèmics cartells de Vox contra els menors no acompanyats.

L’any 2019 la mateixa Esther Vera que no publica l’article de Roig perquè parla “d’enemics” signa un article titulat “Els enemics del poble”, molt crític amb Boris Johnson:

“Johnson, com els pitjors enemics de la democràcia, procura denigrar els adversaris polítics i les institucions mentre menteix a l’opinió pública sobre les conseqüències de la sortida de la UE sense acord”
(Diari Ara / 31/08/20)

Sembla que tothom pot tenir enemics. Excepte si ets català i la teva causa és la defensa de la llengua catalana. Si és així t’has de conformar amb tenir “adversaris”. En cas contrari seràs censurat. Per altres catalans.

Els responsables del diari Ara van enviar un correu a Xavier Roig (va ser ell qui el va fer públic) dient:

“Creiem que s’hi assenyalen persones i col·lectius d’una manera que no és una aposta guanyadora per la llengua i la cultura catalanes”.

Més enllà del paternalisme esfereïdor, cal preguntar-li al diari: I quina és l’aposta guanyadora? Seguir venent derrotes com a victòries? Abstenir-se de debatre per no fer enfadar l’espanyolisme? I en un sentit més ampli però absolutament connectat: l’estratègia guanyadora són les “taules de diàleg” falses, els acords que mai es compleixen i aguantar quiets la repressió que no cessa? És molt preocupant que aquesta manera de veure el món estigui al capdavant de les institucions polítiques i mediàtiques del país.

Estic d’acord amb Xavier Roig: els que menteixen descaradament per crear odi cap a la llengua catalana no són adversaris. Un adversari és algú que té un posicionament polític diferent al teu. Les mentides de Casado, la manipulació per atacar professors i, en general, la incitació a l’odi cap a una comunitat lingüística mitjançant la mentida, no són la manifestació d’un “adversari” polític. La mentida és l’avantsala del feixisme. Censurar, com fa l’Ara, a qui assenyala això és una irresponsabilitat que ens deixa desarmats davant la intolerància de la que neix el feixisme.

3) No es publica l’article perquè “intenta dividir entre bons i mals catalans”

Aquest punt, com l’anterior: tots els pobles del món tenen a la seva disposició una eina política que és assenyalar polítcament l’oponent i dir que la seva proposta és dolenta per la comunitat. Excepte els catalans, que no poden assenyalar altres catalans. Els francesos van assenyalar els francesos que van col·laborar amb els nazis. A llatinoamèrica s’assenyala com “venuts” a les èlits al servei dels ianquis. A Espanya, el podemita Rafa Mayoral assenyalava Vox com “vendepátrias” per beneficiar els fons voltors internacionals amb els seus vots. Tothom pot assenyalar bons i dolents als seus països. Excepte els catalans, que es veu que som tots bons, fins i tot quan aquests catalans són, per exemple, diputats de Vox.

Negar el dret a assenyalar com a negatiu el comportament d’una part de la teva pròpia comunitat és exactament el contrari al pluralisme. Per què si no hi ha “bons i mals catalans” -com prentenen els del diari Ara- caldrà acceptar que tampoc hi ha mals alemanys ni mals espanyols, no? Segons aquest raonament un espanyol neonazi és igual de bon espanyol que qualsevol altre espanyol. O és que només els països que tenen un Estat són els que poden tenir aquestes discussions al seu si? Això seria tant com acceptar que Catalunya no té dret a excercir la crítica política en tota la seva amplitud.

Aquesta manera de negar-nos als catalans la majoria d’edat política que ens proposa l’Ara ha de ser combatuda. Per a mi un català que aplaudeix com la Guardia Civil colpeja salvatgement els seus veïns és tan català com qualsevol altre català. Però per a mi és un català deplorable. I si dir això està prohibit als diaris catalans, tenim uns diaris deplorables.

3) No es publica l’article perquè “s’afirma que la classe política està venuda”.

Aquesta excusa és la que mereix menys comentari. Diu Roig:

“La classe política sí que n’alberga [anti-catalans] perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid”.

Quin és el problema d’això? El 15M va sortir fa una dècada al carrer per denunciar una casta política institucionalitzada i plena de privilegis, fruit, entre d’altres coses, d’un sistema de partits tancat, endogàmic i corrupte. A la Catalunya del 2022, però, sembla que insinuar això mereix censura per part de la premsa.

Tampoc es pot dir, sembla, que una part dels partits que es presenten a les eleccions a Catalunya estan dirigits des de Madrid. Doncs jo puc confirmar que és així. Jo he militat a un d’aquests partits i la decisió de tres senyors a un despatx madrileny val més que la paraula de tota la militància catalana i al Parlament de Catalunya hi continuen els que fan cas de les ordres de Madrid. Això és el que es coneixia com “partits d’obediència espanyola”, terme que ha estat publicat per l’Ara de la mà de Vicenç Villatoro. Però es veu que ara, a la nova ‘pax sanchista’ aquestes coses ja no es poden dir a Catalunya.

Estic segur que em deixo moltes coses. És més: estic segur que alguna de les opinons que he expressat pot ser errònia. Però és que d’això es tracta! D’anar construïnt, cada un des de la seva òptica, amb les seves inquietuds i les seves emprenyamentes, un projecte comú. I el que no contribueix “una aposta guanyadora per la llengua i la cultura catalanes” és la mentida, la tergiversació i la censura practicada per la cúpula del diari Ara en el cas que ens ocupa.

De fet, l’altre gran perjudici del trist espectacle protagonitzat per Vera, Miró i Aragay és haver tacat el prestigi d’un mitjà en el qual molta gent i molts bons professionals havien dipositat les seves esperances i els seus esforços.

—-

Porto 2500 paraules escrites. Potser és millor deixar per un altre capítol l’anàlisi de com destacadíssims membres del partit que governa la Generalitat de Catalunya van aplaudir la censura -i les falsedats- del diari Ara.

De moment em permeto recomanar tres articles que crec que exploren aquesta qüestió:

Els nervis exagerats de l’autonomisme republicà (Vicent Partal)

La llum de gas de l’Ara i la caducitat de l’autonomisme (Ot Bou)

La política de no canviar de llengua (Joan Burdeus)

A banda de tot això, és interessant aquest document del 2004 de la Fundació Jaume I sobre català i immigració on es posen sobre la taula debats molt interessants. Més recent és aquest altre document titulat “Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola”, un estudi de representacions lingüístiques a Igualada (però que crec que serveix per pensar la situació arreu).

I si encara et quedes amb ganes de llegir, pots descobrir el web del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. Brutal.

I, ara si, acabo. Davant la censura: estudi. comunicació, coneixement, debat i descoberta. La por no porta enlloc.

Una abraçada,

Albano

PD: Si vols rebre aquests correus directament al WhatsApp, pots enviar-me un missatge al WhatsApp de l’Albano: 686991137. Potser triga una mica a respondre però no té cap robot per fer-ho. Els respon a mà. Un per un! 🙂
PD2: Estem treballant als nostres propers dos vídeos! Notícies ben aviat! Mentrestant, pots veure els vídeos antics fent clic aquí.