Hola!

Dimecres passat vam enviar un correu que es titulava “Missatge d’OCTUVRE després de les eleccions. L’esperança d’en Francesc Pujols”. (Si no l’has llegit, ho pots fer fent clic aquí).

Al correu vam plantejar, bàsicament, que davant els resultats electorals del 12M, era imprescindible que els independentistes no ens deixem emportar pel desànim.

Doncs bé: la qüestió és que hem rebut centenars de missatges dels nostres lectors reflexionant sobre la necessitat d’entomar amb ànim el futur del país. Comparteixo amb vosaltres un missatge d’un lector (en Carles) que em sembla prou representatiu:

“Gràcies pels vostres missatges i els vostres ànims. Tinc 84 anys i he viscut temps més negres que els presents. He viscut una dolorosa travessia que va durar 40 anys amb tot en contra i vam resistir. Hauríem d’analitzar què ens va permetre sortir vius d’aquella prova i aplicar la fórmula. Fins a la victòria. Una abraçada.”

Ens va semblar un missatge molt interessant per TRES RAONS principals.

PRIMERA RAÓ: La perspectiva temporal és imprescindible. L’Estat té tota la seva maquinària propagandística treballant per convèncer-nos de què els resultats electorals determinen la fi de la lluita per la llibertat. Escoltar què ens diu algú que ha viscut “temps més negres que els presents” ens ajuda a desmuntar el triomfalisme que aquests dies ens passen per la cara els propagandistes del règim com Jordi Évole.

SEGONA RAÓ: “He viscut una dolorosa travessia que va durar 40 anys amb tot en contra i vam resistir”. És veritat que els temps canvien, les circumstàncies no són les mateixes i els reptes evolucionen. Però és indubtable que mirar enrere ens pot ajudar a trobar respostes de futur. Sobre això el premi Nobel J.M. Coetzee va escriure:

“Comprendre la història significa comprendre el passat com una força que actua sobre el present”.

Ningú ho hauria d’oblidar. I molt menys els catalans, un poble que, com deia l’historiador Josep Fontana al seu llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”:

“El que he volgut explicar en aquestes pàgines és la naturalesa d’aquest corrent, seguint-lo a través del llarg procés de formació de la identitat dels catalans: d’un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinc-cents anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes -el 1652, el 1714 i el 1939-, sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui”.

Tenir ben present d’on venim és la millor manera de saber que no serà un personatge menor i gris com Salvador Illa qui guanyi la batalla definitivament.

(NOTA: Ja sé que cito Fontana molt sovint, però em sembla tremendament útil la seva mirada. De fet, et proposo que quan acabis de llegir aquest correu, dediquis 6 minuts a un vídeo que vam fer amb les seves paraules. Crec que és un dels nostres millors vídeos. Quan acabis de llegir aquest correu, fes clic aquí).

TERCERA RAÓ: L’Estat espanyol té absolutament clar que el més important és impedir la transmissió de memòria entre generacions. Per això el ministre Wert va dir això de “nuestro interés és españolizar a los niños catalanes”.

L’Estat sap de sobres que amb els que ja tenim una edat no hi ha res a fer: saben que continuarem parlant català i recordant el que va passar l’1-O per sempre. Per això el seu objectiu principal és impedir que aquesta llengua i aquesta memòria es transmetin a les noves generacions. I en aquest punt el missatge d’en Carles és fonamental:

“Hauríem d’analitzar què ens va permetre sortir vius d’aquella prova i aplicar la fórmula”.

I aquesta frase és fonamental: és imprescindible el coneixement adquirit per la generació d’en Carles per saber com es resisteix i és imprescindible que hi hagi noves generacions de catalans per “aplicar la fórmula”.

I la bona notícia, la notícia més important, és que sembla que aquestes noves generacions de catalans hi són.

Al correu anterior vam explicar què volíem fer

“una espècie d’agenda per posar en contacte a tota la gent que avui està treballant per tal que la travessa del desert sigui exitosa”.

Doncs aquesta gent, molta gent jove, ja està fent feina. Aquest divendres, per exemple, l’Ot Bou signava a VilaWeb un article titulat “El moment de l’optimisme independentista”. Entre altres coses, l’Ot Bou escrivia:

“Si una cosa ha funcionat a Catalunya han estat les iniciatives que neixen de l’organització de la gent, no pas a favor ni en contra dels partits existents, sinó al marge”.

I explicava que:

“una xarxa de creadors de contingut audiovisual, per exemple, es pot eixamplar sense la Generalitat. No es pot deixar tot en mans de les institucions”.

Doncs bé: aquesta mateixa setmana es va celebrar a Barcelona un “miniaplek” que va aplegar persones que creen continguts en català a les xarxes socials. Els organitzadors del “miniaplek” -una organització que es diu La Fera– expliquen què estan fent. I és molt interessant:

“La perspectiva política catalana (…) s’ha desplegat històricament a través de l’articulisme, de la literatura, de la televisió, la ràdio i la premsa digital. També ha fet el salt a Twitter. Però no ha acabat d’agafar mai el tren de la indústria de creadors. (…) En aquesta sessió identificarem alguns dels projectes amb perspectiva política catalana que han començat a sorgir els darrers anys i plantejarem formats i estratègies per parlar de política en aquestes plataformes de manera atractiva i que ara mateix no s’estan explorant. Intentarem ajudar a agafar el tren, encara que sigui tard”.

Potser això són les noves generacions de catalans “aplicant la fórmula” que va permetre la generació d’en Carles “sortir vius d’aquella prova”? Creiem que sí. (Més info sobre La Fera, fent clic aquí.)

Continua l’Ot Bou al seu article:

“Els intel·lectuals i artistes amoïnats per l’aigualiment de la tradició catalana podrien posar el seu bagatge i la seva intel·ligència a treballar per una estratègia que canviï els plans de lectura a les escoles del país, en lloc de rabejar-se en el derrotisme. Sense asseure’s, arromangar-se i insistir sí que serà impossible sobreviure a la globalització i la digitalització. La cultura popular no es fa mai gràcies al poder, sinó més aviat malgrat el poder, contra el poder”.

Doncs justament aquest cap de setmana (25 i 26 de maig) s’ha convocat a Vic una “Trobada nacionalista dels Països Catalans”, on tota una sèrie de persones es posaran a debatre al votant d’aquesta idea expressada pels convocants al web de la trobada (trobadanacionalista.cat):

“El procés de globalització, les noves tecnologies, la demografia, l’evolució d’Europa, així com altres factors, dibuixen un nou escenari per a les futures generacions que lideraran el catalanisme.

Per aquest motiu, cal avaluar la validesa del nostre pensament i actualitzar-lo. Estem en una nova etapa on ens cal recuperar la iniciativa i, per a fer-ho, el primer pas és reforçar el coneixement i la il·lusió per a treballar en un projecte compartit.

Aquesta trobada pretén ser un espai per a acostar la gent més activa dels diferents territoris nacionals. Un punt de trobada des d’on impulsar nous lideratges, visions més actuals i compartir accions. I mentre ho fem, ens coneixem i creixem plegats”.

L’Ot Bou, amb els seus 25 anys, clou el seu article dient:

“Al capdavall, el discurs que miren de consolidar els socialistes és un discurs mort. El relat que l’independentisme ha d’entendre d’una vegada que ha perdut, que no guanyarà mai i que la història és dada i beneïda confon (…) desitjos i realitat. Les circumstàncies canvien, i la desfeta de Catalunya no és escrita enlloc”.

Doncs això. El país es mou i la gent hi és. Els grans, els joves i els del mig.

La partida és oberta. Juguem-la.

Moltes gràcies per ajudar-nos a fer aquesta feina. Sense el suport i la difusió que en feu, aquest correu no existiria.

Una abraçada molt gran,

Marta i Albano.

PD1: Demà dilluns 20 de maig el Regne Unit farà pública la seva decisió sobre l’extradició d’Assange. Per això, la Plataforma Llibertat de Premsa -Catalunya Assange, ha convocat una concentració urgent: