Logo

Hola!

Espero que estiguis passant un bon dissabte!

T’escric per compartir tres coses que crec que són molt útils.

La primera: nou vídeo.

Fa pocs minuts hem publicat l’últim vídeo d’OCTUVRE, titulat

“ESTRÈS LINGÜÍSTIC: El trastorn psicològic dels catalanoparlants”.

La Marta comença posant sobre la taula un fet que fa temps que em té molt capficat:

Fa temps que intento fer servir el català a les converses del dia a dia sense canviar al castellà. Però he d’admetre que alguna vegada mantenir-me en català em fa sentir incòmoda.

Per què passa això? Hem cercat respostes i n’hem trobat algunes. I és molt fort. Mira el vídeo fins al final i, si et sembla interessant, comparteix-lo.

ESTRÈS LINGÜÍSTIC: El trastorn psicològic dels catalanoparlants.

La segona: la setmana d’OCTUVRE

OCTUVRE existeix gràcies a gent que creu que la feina que fem s’ha de fer. Per això m’agrada rendir comptes de la feina feta.

a) Segur que recordes que la setmana passada vam publicar el vídeo de les intervencions de Josep Costa al TSJC. Doncs ara mateix suma un total 160.000 visualitzacions, entre YouTube i Instagram. Però el millor de tot: YouTube ens avisa que hem trencat el nostre rècord de permanència en un vídeo. És a dir: la gent no només fa clic al vídeo sinó que se’l mira! Estem molt contents.

b) L’article que vaig escriure analitzant com s’ha silenciat i manipulat la intervenció D’en Josep Costa als mitjans de comunicació catalans ha estat un dels articles més visitats del que portem de mes. Si no l’has llegit, aquí el tens: “Els silencis al voltant de Josep Costa”.

c) I seguint amb l’anàlisi crític dels mitjans, aquesta setmana hem publicat un fil de Twitter que ha arribat, de moment, a les 54.000 impressions. El tema és com gran part de la premsa catalana ha passat de puntetes (quan no directament amagat) l’escàndol d’espionatge -un altre- denunciat per La Directa. Un veritable escàndol. Fent clic aquí, tota la informació. (Aprofito per felicitar públicament els companys de La Directa, un mitjà de comunicació que, si no el coneixes, ja estàs trigant! :-))

d) Última: aquesta setmana Pere Aragonès va donar la benvinguda als nous consellers amb aquest concepte de “la Catalunya sencera”. L’article que vam publicar sobre això -escrit per en Pere Antoni Pons- ho ha petat. Si encara no l’has llegit, aquí el trobaràs: “La Catalunya sencera de Pere Aragonès pot ser molt petita i molt espanyola”

La tercera: Argentina 1985

Ahir al vespre vaig anar al cinema a veure Argentina 1985, la pel·lícula que explica el judici als genocides de la dictadura militar argentina. Avui al matí encara estic en estat de xoc i necessito compartir-ho.

Jo vaig néixer a l’Argentina el 22 d’abril de 1976, vint-i-nou dies després del cop d’estat comandat per Videla, Massera i Galtieri, entre d’altres. L’horror va durar fins a l’any 83, quan va caure la dictadura. Pel mig assassinat, tortura i 30.000 desapareguts.

Vaig créixer sentint la meva mare explicant l’angoixa que va suposar portar un fill a un país que s’enfonsava en la foscor més absoluta. Vaig créixer sentint com de prop vam estar d’engreixar la llista dels 30.000 desapareguts (i jo dels nens robats) quan l’exèrcit va entrar a casa meva buscant unes suposades armes que amagaven els meus pares.

El primer record polític que tinc és de l’any 83, amb els carrers del meu poble plens de gom a gom celebrant la caiguda de la dictadura i el retorn a la democràcia.

Doncs ahir, gairebé 40 anys més tard del final de l’horror vaig tornar a recordar, a entendre i, amb permís, sentir-me una mica orgullós del país on vaig néixer.

Malgrat que els argentins solem tenir en molta estima la nostra pàtria, cal reconèixer que no solem tenir massa motius per estar orgullosos de la nostra convulsa terra. Però els judicis contra els genocides és una fita que ha de ser honrada arreu del món. La Viquipèdia explica així la transcendència d’aquests judicis:

Per primera vegada en la història mundial un grup de dictadors degueren comparèixer davant tribunals del seu propi poble que els va jutjar pels seus crims.

A diferència dels Judicis de Nuremberg, que van ser duts a terme pels vencedors, o els de la ex-Iugoslàvia, on també van ser jutjats per tribunals internacionals, o el Tribunal de Cambodja, que té un estatut especial completament independent del sistema judicial del país, aquest judici es va realitzar en el mateix país dels acusats, amb les lleis del mateix país i amb fiscals, advocats i jutges compatriotes.

A més, per les característiques que va tenir, la condemna a les juntes militars feta per un govern democràtic va constituir un fet sense precedents en el món, ja que va contrastar fortament amb les transicions negociades que van tenir lloc en aquells anys a l’Uruguai, Xile, el Brasil, Espanya, Portugal i Sud-àfrica.

Si podeu, aneu al cinema a veure Argentina 1985, candidata als Òscars, per cert. És una pel·lícula sobre Argentina, però crec que ressona molt fort vista des de Catalunya.

“Una peça de cinema al servei de preservar la memòria històrica i retre homenatge a algunes de les persones que van aconseguir que, per un cop, l’arc de la justícia moral s’inclinés de veritat cap a la justícia”.

Carlos Aguilar / The Wrap.

Bé, això és tot per avui.

Si us plau, no deixeu de mirar i de compartir el vídeo que hem publicat avui. CLIC AQUÍ.

una abraçada,

Albano

PD1: En el millor dels casos els nostres vídeos són petites portes d’entrada, invitacions, a realitat més complexes i apassionants. Per això intentem sempre donar eines perquè, qui vulgui, pugui aprofundir i saber-ne més sobre un tema concret. Per això el vídeo d’avui sobre “l’estrès lingüístic” va acompanyat d’un recull d’enllaços a materials per poder aprofundir en aquest tema tan apassionant. Si vols donar un cop d’ull als enllaços, fes CLIC AQUÍ.

PD2: Aquest 27 d’octubre estaré al Casino de Vic amb en Josep Costa. Ens convida l’Assemblea per celebrar el desè aniversari. Em fa il·lusió participar en aquest acte. Aquest és el cartell: