Carta de l’Albano / Amb recomanacions pel cap de setmana.
Hola! t’escric per compartir algunes coses pel cap de setmana!
———
PRIMERA: El perill de les efemèrides.
Hi ha el perill que la commemoració de l’1-O es converteixi en un espectacle lamentable. Només cal mirar algunes declaracions de “líders” polítics per veure com de lluny es troben del que van ser capaços de fer com a societat.
A aquestes hores de la tarda deus tenir el pap ple de “commemoració”, així que aniré al gra.
A OCTUVRE hem començat el dia fent un tuit que deia:
“Les celebracions d’efemèrides sovint tenen, paradoxalment, la capacitat de buidar de contingut les fites del passat”.
Ara, al migdia, quan estic escrivint aquesta carta, penso que els 240 caràcters del tuit deixen massa cosa fora, pel meu gust.
El tuit parla de la “capacitat de buidar de contingut”, però no assenyala els responsables d’aquest buidatge. I és important: les fites del passat no les buida la gent que les va viure, que les recorda, que les comenta amb els seus i que intenta traslladar l’experiència a les noves generacions i, tot això, amb els pèls del braç eriçant-se només de recordar.
No. Qui “buida” el sentit de l’1-O són aquells que l’utilitzen per penjar-se medalles partidistes i qui avui piula la seva foto votant fa cinc anys i que demà, des del càrrec de 90.000€/any atorgat a dit pel partit, continuarà pactant amb aquells que ens van apallissar.
No crec en els discursos “antipolítics” que posen tothom i tots els moments en el mateix sac. Sense dubte els partits, com a eines de representació i amb totes les limitacions evidents que tenen, van ser una peça en la construcció del que seria l’1-O. Crec que negar-ho no ajuda. Però tampoc ajuda no assenyalar la política partidària com un dels principals problemes que té avui el moviment sobiranista.
Bé, deixo el tema 1-O recomanant alguns materials:
La primera recomanació, no és nova. Però si ells s’encaparren a repetir la banalització, nosaltres hem d’insistir reivindicant la intel·ligència. En aquest cas d’en Ramon Grosfoguel i la seva anàlisi profunda del que va passar l’1-O. Per mi, fins al dia d’avui, és de les explicacions més clares que he sentit. I de les més em convencen de la utilitat de seguir dempeus, malgrat el trist espectacle que veiem al nostre voltant. Una càrrega d’energia brutal. No t’espantis per l’extensió: entra com l’aigua.CLICA AQUÍ PER VEURE-HO.
Acostumo a citar molt l’historiador Josep Fontana. Un amic meu em diu que si només cito un historiador sembla que només en conegui un. És veritat que sempre queda millor citar bibliografia variada. Fa semblar més llegit. Però la veritat és que tant m’és. En el meu humil intent d’entendre què passa al meu voltant, Josep Fontana ha estat cabdal. I intento compartir-lo sempre que puc. Per això he fet aquest extracte del seu llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”.
Si fa no fa, és el mateix text extractat amb el qual vam fer un vídeo amb OCTUVRE, però us el deixo escrit en aquest enllaç. Òbviament, recomano la lectura del llibre en la seva totalitat. Tanmateix crec que les paraules que he extractat són de molt bon llegir un 1-O a la tarda.
Per cert: a Fontana se li van tirar al coll quan li van preguntar si el llibre tindria traducció al castellà i ell va dir:
“He escrit aquest llibre pensant en lectors catalans. Si he de fer els mateixos raonaments a lectors castellans, l’hauria de reescriure completament. I no sé si val la pena”.
Ens han educat perquè una afirmació així “soni” malament. Però crec que la lectura del seu llibre ajuda a treure’ns de sobra moltes capes d'”indefensions apreses”.
Aquí la ressenya que fa l’historiador Genís Barnosell qui, per cert, no està d’acord en la no-traducció, però fa una ressenya molt interessant del llibre de Fontana.
Dit tot això, insisteixo: els extractes de Fontana, igual que passa amb en Grosfoguel, ajuden a entendre la veritable potència del que va passar l’1-O. I això és un miracle: Grosfoguel viu a San Francisco i Fontana va escriure el seu text l’any 2014. La distància, sovint, ajuda.
Volia explicar 20 coses més, però veig que m’he allargat massa, només per fer dues recomanacions.
Llavors, telegràfic:
SEGON: Ara que ve el “debat” sobre pressupostos i que se n’ha parlat tant de finançament autonòmic, cal que recordem això:
TERCER: És molt difícil llegir tot el que a un li agradaria. Però no puc evitar compartir dues coses: el llibre de Josep Asensio sobre Lerroux i una “història de l’ordre públic a Catalunya”. El primer, l’estic llegint. El segon no sabia ni que existia fins que avui mateix m’ha arribat aquesta ressenya que fa l’Aleix Sarri.
Bé, com sempre,
espero que aquesta lectura hagi estat útil,
moltes gràcies a totes les persones
que ens ajudeu a fer OCTUVRE,
una abraçada,
Albano
PD: Vull tancar aquesta carta amb unes paraules de l’Antonio Baños, a qui venero gairebé tant com a en Fontana. En Baños va escriure ahir:
“Ningú no em podrà convèncer mai que l’octubre del 2017 va ser un error, una desfeta o una febrada. Va ser una victòria popular Un moment d’autodeterminació y d’autoorganització heroic Orgullòs per sempre d’haver vist i viscut el poder del nostre poble. Amb el cap ben alt. Sempre.”
