Si vols compartir aquest correu per WhatsApp copia i envia aquest enllaç:
https://mailchi.mp/octuvre/nyt
|
|
|
|
|
T’escric per compartir un text que crec que pot ser una bona lectura per aquest matí de diumenge. El text es titula:
“Cal que Michael Schwirtz i José Antonio Bautista contestin aquestes 35 preguntes d’OCTUVRE”.
Si responen, ho esbombarem. Si no responen, també.
Esperem que gaudeixis de la lectura!
Una abraçada,
Marta i Albano
|
|
|
“Cal que Michael Schwirtz i José Antonio Bautista contestin aquestes 35 preguntes d’OCTUVRE”.
|
Per Albano Dante Fachin Pozzi
|
Fa deu dies vam publicar un vídeo titulat “Els desemmascararem a tots”. En aquell vídeo vam dir -entre altres coses- que demanaríem explicacions al NYT per aquesta notícia publicada el 3 de setembre de 2021 i signada pel periodista nord-americà Michael Schwirtz i l’espanyol José Antonio Bautista:
|
 |
Fa més de dos anys que a OCTUVRE estem darrere aquesta notícia i aquesta setmana hem fet una passa més.
A continuació explico quin és aquest nou pas que hem fet i, sobretot, perquè creiem que és important continuar mossegant aquest os!
|
|
|
La publicació del NYT parlant dels suposats contactes de l’independentisme amb Rússia va tenir molt impacte, tant a Espanya com a Catalunya. Una cosa són els deliris de la Guàrdia Civil sobre 10.000 soldats russos i una altra és que la notícia l’expliqui un diari com el NYT i l’espanyolisme polític i mediàtic no va deixar passar l’oportunitat:
|
 |
Aquesta reacció era absolutament previsible, ja que la notícia del NYT era una oportunitat excel·lent per atacar i desprestigiar l’independentisme a ulls del món. El que no era gens previsible va ser la reacció d’una part de l’independentisme i la premsa catalana.
Oriol Junqueras va ser el primer a reaccionar, donant credibilitat a la notícia del NYT i carregant contra el seu etern rival, Carles Puigdemont:
|
 |
Al mateix temps, una part de la premsa catalana va replicar la informació del NYT de manera totalment acrítica:
|
 |
Així doncs, per una banda, tenim l’espanyolisme i la caverna mediàtica donant credibilitat al NYT i, per una altra, a Junqueras, ERC i el Govern de la Generalitat donant credibilitat al NYT i, per acabar, tenim a bona part de la premsa catalana -Ara, Nació Digital, El Periódico…- donant credibilitat a la notícia del NYT.
Però hi ha un problema: qualsevol persona que sàpiga llegir veu que en tota la peça signada per Schwirtz i Bautista no hi ha ni una sola dada ni font contrastable. Sona fort, però és exactament així. La notícia del NYT no se sosté. Per exemple, analitzem aquest paràgraf de tres frases:
|
Frase 1) “No és clar quin tipus d’ajuda ha proveït el Kremlin als separatistes catalans, ni si ha brindat algun suport.
|
Comentari: És un reportatge d’investigació, però no tenen clar quina ajuda va donar Rússia! És més: ni tan sols saben si hi ha hagut alguna ajuda! Llavors, què ens estan explicant? Seguim llegint:
|
Frase 2) Però després dels viatges d’Alay a Moscou al 2019 ràpidament va sorgir un sigil·lós grup de protesta, Tsunami Democràtic, que va interrompre l’operació de l’aeroport de Barcelona i va bloquejar una autopista important que uneix a Espanya amb el nord d’Europa.
|
Comentari: Aquí manllevem una anàlisi del periodista Vicent Partal: “l’article se centra en el Tsunami Democràtic, (…) sense informar en cap moment els lectors que el moviment naix en resposta a les sentències del Tribunal Suprem espanyol i insinuant que les seues accions només tenen relació amb els interessos de Rússia. Una omissió que viola les normes d’estil del diari”.
|
Frase 3) Un report confidencial de la Guàrdia Civil espanyola, que el Times va obtenir, afirmava que Alay va estar involucrat en la creació d’aquest grup”.
|
Comentari: Aquí arribem al cap del carrer: la font del paràgraf és un “informe confidencial de la Guàrdia Civil” del que no sabem absolutament res.
|
|
|
Quan es va publicar l’article de Schwirtz i Bautista, a la redacció d’OCTUVRE vam fer un exercici: fer un llistat amb les “fonts” i els “documents” sobre els que se sustentava la notícia del NYT. Aquestes són les “fonts” del NYT:
|
> “Informes d’intel·ligència suggereixen”
> “Segons un report d’intel·ligència europeu”.
> “Altres documents confidencials”
> “Un report confidencial de la Guàrdia Civil espanyola”
> “Una transcripció secreta de missatges”
> “Dues investigacions confidencials”
> “Entrevistes amb polítics i activistes”
> “Entrevistes amb funcionaris de seguretat”
> “Expedients confidencials de la policia”.
|
Ni un sol nom, ni una sola institució que corrobori, ni un sol document que es pugui consultar. Res de res. Com podia ser que Junqueras i mitjans mitjanament seriosos donessin credibilitat a això? Preguntant-me això, el dia que el NYT va publicar la notícia, jo vaig fer aquest tuit:
|
“És impressionant veure independentistes donant credibilitat al muntatges russos de la Guàrdia Civil”.
|
Ara avancem dos mesos. El 2 de desembre la Comissió Europea va respondre una pregunta que havien fet Puigdemont, Ponsatí i Comín sobre el suposat “informe d’intel·ligència europeu” del que parlava el NYT.
La qüestió és que l’única “intel·ligència europea” és un organisme que es diu EU INTCEN i la resposta de la UE és clara:
|
“L’EU INTCEN no és l’autor de l’informe d’intel·ligència mencionat a l’article del New York Times. EU INTCEN no sap qui ha estat l’autor de l’informe en qüestió”.
|
Quan va sortir la notícia vaig tornar a fer un tuit dient:
|
“La peça del NYT es basa en un “report europeu d’intel·ligència”. Arran d’això, Puigdemont va demanar a la UE si aquest informe existia. Avui ha publicat la resposta: NO”.
|
Doncs bé: l’endemà el NYT va respondre el meu tuit dient:
|
“La recent declaració de la Comissió Europea no resulta rellevant per a la nostra investigació, la qual va ser rigorosament elaborada. La informació publicada va ser examinada a fons, contrastada i confirmada com autèntica. Per principis, no realitzem comentaris sobre les nostres fonts. El periodisme de qualitat i d’interès públic fa la diferència al món, i el New York Times seguirà treballant perquè aquestes investigacions vegin la llum, mantenint els estàndards més alts d’independència, justícia i precisió”.
|
Primer, no puc ocultar una certa satisfacció que el NYT contestés públicament un tuit meu. Segon: em va fer il·lusió que el NYT em contestés… en català!
Però més enllà d’això, la resposta era totalment insatisfactòria: el NYT continuava sense oferir ni una sola dada que permetés contrastar la informació de la seva notícia. Res de res.
|
|
|
Arribats a aquest punt, i abans de continuar amb la peça Schwirtz i Bautista, comparteixo algunes dades i reflexions.
A Catalunya sabem que no ens en podem refiar de les “notícies” del sistema mediàtic espanyolista. També sabem que, a casa nostra, hi ha un setor de la premsa que rep milions d’euros en subvencions de la Generalitat i que adapten la seva línia editorial als desitjos del partit governant de torn. Però quan les notícies les publica un mitjà com el NYT, una bona part de la gent al nostre país dona per bona la peça a ulls clucs. Malgrat això, la realitat és que un ciutadà americà mitjà s’enfronta al NYT amb una desconfiança molt semblant a la que sent un ciutadà català mitjà davant una notícia d’El País o El Periódico.
El NYT ha protagonitzat alguns dels escàndols més sonats de la història del periodisme internacional. Per exemple: la credibilitat del NYT va patir un cop enorme quan va sortir a la llum que el diari havia publicat informació falsa sobre l’Iraq i les “armes de destrucció massiva” que mai van aparèixer. Una informació falsa que va contribuir a justificar mediàticament la invasió que proposaven Bush, Blair i Aznar i que va desembocar en una guerra amb centenars de milers de morts. El 26 de maig de 2004 el NYT va publicar un editorial admetent els fets amb frases com aquestes:
|
“Hem trobat diversos casos de cobertura que no era tan rigorosa com hauria d’haver estat”
“En alguns casos, la informació (…) es va deixar passar sense qüestionar-la”
|
El NYT va admetre que les informacions que publicava la seva periodista Judith Miller, destinada a l’Iraq, es basaven en un opositor iraquià que s’inventava dades o que les manipulava en favor dels seus interessos polítics. A una peça que es va publicar a la portada del NYT el 7 de setembre de 2001, Miller citava així les seves fonts:
|
> “funcionaris estatunidencs”
> “experts en intel·ligència estatunidencs”
> “funcionaris de l’administració Bush”
|
Us sona? La llista de “fonts” de Judith Miller s’assembla molt a la llista de “fonts” de Michael Schwirtz i José Antonio Bautista:
|
> “Entrevistes amb funcionaris de seguretat”
> “Entrevistes amb polítics i activistes”
> “Segons un report d’intel·ligència europeu”
|
El patró que va fer servir el NYT per publicar informació sense rigor sobre I’Iraq, avui l’està fent servir per publicar informació sense rigor sobre Catalunya.
Per això aquesta setmana hem enviat un document amb 35 preguntes per Schwirtz i Bautista.
Fent clic aquí el document en anglès que hem enviat a Schwirtz i fent clic aquí el document en castellà que hem enviat a Bautista.
També hem remès còpia a la secció d’atenció al lector.
|
|
|
Ens contestaran?
Algunes persones ja ens han dit que un diari com el NYT no contestarà a un canal petit com OCTUVRE. Ja veurem. A OCTUVRE ja vam fer rectificar el Washington Post. Ara ens falta el NYT.
🙂
Però contestin o no, creiem que és imprescindible fer les preguntes.
> És imprescindible que tothom al nostre país sàpiga que el NYT està fent malament la seva feina quan parla de Catalunya i del moviment independentista.
> És imprescindible denunciar el seguidisme acrític de la premsa catalana hipersubvencionada pel Govern. L’exemple del diari Ara és demolidor. En comptes de demanar explicacions als autors de la notícia, en comptes de fiscalitzar la feina de Schwirtz i Bautista, van preferir donar per bona la seva “investigació” i reproduir el discurs dictat per Junqueras i el Govern.
En aquest punt algú dirà que això que acabo d’escriure és una opinió meva. No: és una realitat objectiva.
El dia que el NYT va publicar la seva peça, el subdirector del diari Ara, David Miró, va fer un article d’opinió acceptant la versió del NYT i carregant contra l’entorn de Puigdemont. Miró va escriure:
|
El NYT “publica aquest divendres una informació altament nociva per a l’independentisme català, com són els intents de persones pròximes a Carles Puigdemont per establir contactes amb el Kremlin (…) La diplomàcia catalana tindrà ara molta feina per netejar l’impacte que té veure en el New York Times un titular amb les paraules Catalonia i Kremlin juntes”.
|
Doncs bé: aquest mateix dilluns, dos anys més tard, al Parlament de Catalunya, la consellera d’Exteriors Meritxell Serret va dir:
|
“Si Junts prioritzés el país, no tindríem des d’Exteriors la feina que estem tenint a convèncer als nostres aliats i als mitjans internacionals que a Catalunya no tenim cap interés amb el Kremlin”.
|
Ja és difícil saber si el Govern escriu els articles de l’Ara o si l’Ara escriu els discursos dels membres del Govern.
|
|
|
La teoria de “la trama russa” és una de les eines més potents que està fent servir l’Estat contra l’independentisme català. I malgrat que la notícia del NYT té més de dos anys, la seva importància continua sent enorme. Aquest titular és d’aquest mateix dimarts:
|
“García-Castellón prova ara d’obrir la via de la traïció en la causa del Tsunami”
(Vilaweb, 5 de març de 2024)
|
Si llegim la notícia veiem que la repressió també fa servir les notícies que publica la premsa:
|
“L’advocat d’ultradreta José María Fuster-Fabra (…) va requerir al jutge Manuel García-Castellón de traslladar a la comissaria general d’informació de la policia espanyola un ofici demanant la informació de què disposessin sobre aquests viatges (de suposats espies russos), i ho feia esgrimint tot de retalls de premsa de mitjans com El Confidencial, la Gaceta i La Sexta que n’havien parlat recentment”.
|
El Confidencial, La Gaceta i La Sexta són alguns dels mitjans espanyolistes que van difondre per terra, mar i aire el reportatge de Schwirtz i Bautista al NYT.
Si responen, ho esbombarem.
Si no responen, també.
Tenim paciència. No oblidem.
|
|
|
Bé, això és tot per avui.
Només ens queda repetir el de sempre:
OCTUVRE no rep subvencions ni accepta publicitat.
Si podem dedicar hores a fer feina és gràcies a totes les persones que decideixen col·laborar amb aquest projecte.
Estem profundament agraïts per la confiança i per poder fer aquesta feina.
Si vols ajudar-nos a continuar treballant, fes clic en aquest enllaç. Allà podràs llegir els detalls del projecte i fer una aportació si ho consideres oportú.
Una abraçada,
Marta i Albano
———
PD: Si aquest correu t’ha semblat interessant, comparteix-lo. El pots reenviar per correu o pots compartir aquest enllaç per WhatsApp o Telegram: https://mailchi.mp/octuvre/nyt
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
|
