Així va mentir la direcció del diari Ara.

Per Albano Dante Fachín Pozzi

(Temps de lectura: 5,5 minuts)

Hola!

Que un mitjà publiqui una dada incorrecta passa sovint. El que no és tan comú és que tota la direcció d’un diari i un bon nombre de treballadors siguin enxampats mentint a la seva audiència. Això és el que ha passat aquests últims dies al diari Ara.

Com segurament ja sabeu, al llarg dels últims dies va haver-hi una forta polèmica per la decisió del diari de no publicar un article de Xavier Roig, col·laborador habitual del diari. Si ja heu llegit l’article, suposo que ja teniu una opinió pròpia sobre el tema, per tant, no entraré en el fons de les opinions de Xavier Roig. Em limitaré a explicar uns fets que, en un mitjà seriós, acabarien amb la destitució immediata de la directora del diari Ara, Esther Vera, del subdirector David Miró i del director adjunt, Ignasi Aragay.

És censura el que va fer el diari Ara en no publicar l’article de Roig? L’autor de l’article diu que sí. La directora del diari, Ester Vera, diu que no. No és objectiu d’aquest escrit fer una tesi sobre què és censura i què no ho és. Però per entendre l’enorme gravetat del comportament de la direcció de l’Ara cal fer una petita reflexió sobre el concepte “línia editorial”.

Tots els mitjans tenen una “línia editorial”. A OCTUVRE, per exemple, tenim clar que hi ha certs articles que no publicaríem mai. Dos exemples:

a) No publicaríem opinions que no respectin els drets humans. Si algú vol argumentar a favor de, per exemple, restringir drets a persones per la seva orientació sexual, no ho publiquem. Punt.

b) No publiquem opinions que vagin contra els principis que ens inspiren com a mitjà. Per exemple: per als que impulsem OCTUVRE el referèndum de l’1-O és un moment fundacional i marca la nostra manera de veure la realitat. Si un col·laborador volgués posar en qüestió o criticar alguns aspectes de l’1-O, no hauria d’haver-hi problema. Al contrari: tenint en compte que per a nosaltres aquest és un tema molt important, cal esperonar els debats, contradiccions i desacords que pugui generar. Però una cosa és això i una altra seria, per exemple, que un col·laborador volgués argumentar que la Guàrdia Civil hauria d’haver picat amb més força les persones que volien votar. Aquest article no seria publicat. Punt.

I qui decideix quina opinió és una crítica enriquidora i quina és una opinió que no té cabuda al mitjà? Això és responsabilitat de qui dirigeix el mitjà. En aquest sentit, he de dir que estic molt d’acord amb el que diu David Miró, subdirector de l’Ara:

“Un mitjà és responsable de tot el que publica i té una responsabilitat social, per això té tot el dret a no publicar un article que no comparteix els seus valors (…) És la nostra línia. Si t’agrada bé, i si no hi ha altres opcions, clar que sí.”

Nosaltres també creiem que els mitjans tenen tot el dret a fixar una línia editorial i defensar-la. Inclús retirant-li la paraula a un col·laborador.

Però atenció: si arriba el moment de prendre una mesura com aquesta, és imprescindible que els responsables del mitjà (en qui l’audiència diposita implícitament una confiança a l’hora de prendre decisions) expliquin amb total claredat quin és el motiu que sustenta la decisió de no publicar un article. I això és el que no fa la direcció de l’Ara: no explica quin és el motiu de la seva decisió. Però encara fa una cosa molt més greu: els responsables del diari Ara menteixen per justificar la seva decisió.

David Miró va explicar a Twitter que un dels problemes de l’article és que “s’apunta contra els immigrants”. Per la seva banda l’altre director adjunt, Ignasi Aragay va afirmar que l’article “parla de la immigració com “els enemics a casa””.

Seré clar: a octuvre no publicaríem mai un article que “apunti contra els immigrants” o que titlli la immigració com “els enemics a casa”. Si l’article de Xavier Roig digués això, a octuvre faríem exactament el que ha fet el diari Ara. El problema és que David Miró i Ignasi Aragay menteixen. No és un fet opinable. Un lector resumia perfectament l’abast de la mentida en una imatge publicada a Twitter:

Com es pot veure, és evident que l’article en cap moment parla de la immigració com “els enemics a casa” com afirma Aragay ni que carregui “contra els immigrants” com diu Miró. I això és molt greu perquè vol dir que Miró i Aragay, dos dels màxims responsables del diari, donen una explicació falsa del motiu de la no publicació de l’article de Roig.

Algú podria pensar que potser només es tracta d’un error. De fet, quan un lector li fa veure a Aragay que no és veritat que l’article carregui contra els immigrants, Aragay diu:

“Si, en efecte. A la versió prèvia que jo tenia del text anava tot seguit, enganxat. L’enllaç dels dos conceptes era inevitable”.

Aquesta explicació té molts problemes. I tots greus. Vegem-ho:

a) Suposem que es tracta, efectivament, d’un error fruit d’haver llegit el text ràpidament. Llavors, per què no demana disculpes i publica l’article?

b) Però hi ha més. Diu que l’error era “inevitable”. Com pot veure qualsevol persona que sàpiga llegir aquest error era “evitable” fent una cosa molt senzilla: tornar a llegir el text. Una decisió tan important per a un mitjà com no publicar un article es pren després d’una lectura per sobre? Si la cosa era tan greu, un director adjunt no hagués tornat a llegir la frase un altre cop?

c) Però fem un esforç i suposem que es tracta efectivament d’un error d’Aragay fruit d’una lectura incorrecta. Llavors la pregunta és: com és que Miró comet exactament el mateix error que Aragay? Tots dos directors adjunts del diari s’equivoquen en el mateix punt? Cap dels dos rellegeixen l’article abans de decidir no publicar-lo?

d) Però si fins aquí la cosa és esperpèntica, a partir d’aquí és insultant. Miró i Aragay cometen, increïblement, el mateix error de lectura. Però no són els únics. Una altra periodista del diari, Cristina Mas, diu:

“Contenta de treballar en un diari que no es presta a dir que els migrants castellanoparlants són l’enemic a casa”.

Un altre periodista de l’Ara que comet el mateix “inevitable” error i tampoc és capaç de veure que “l’enemic a casa” no parlava dels immigrants?

e) Però la cosa no acaba aquí. Després que una periodista i dos directors adjunts hagin comès tots tres el mateix error de lectura, s’hi suma la directora del diari, Esther Vera, qui difon a les xarxes socials les paraules de Cristina Mas on afirma que l’article diu que “els immigrants són l’enemic a casa”.

f) Finalment, i per si tot això fos poc, aquest vespre, mentre escrivia aquestes línies, Xavier Roig publicava un escrit on deia:

“Mai, mai, mai hi ha hagut una versió prèvia. Ni una de diferent editada amb un processador de textos que pogués portar a confusió respecte a punts i a part, ni a lletres en negreta”

És possible que la directora, el subdirector i el director adjunt, tots tres, cometessin el mateix error de lectura?

És possible que tots tres prenguessin la decisió de no publicar l’article sense rellegir ni un cop la frase controvertida?

És possible que cap dels tres obrís el document original enviat per l’autor?

Res de tot això és possible. Tots tres estan mentint i difonent una mentida per justificar la seva decisió. Però no només.

Miró, Aragay i Vera amb la seva mentida relacionen la defensa de la llengua catalana amb una posició xenòfoba que no existeix. Una irresponsabilitat enorme que contribueix a donar ales als discursos més ultres en contra de la llengua catalana i la seva defensa. Però no només.

Miró, Aragay i Vera menteixen i ho fan amb una qüestió molt delicada. Utilitzar un debat complex com el de la immigració per justificar la seva decisió de no publicar un article és una irresponsabilitat majúscula que banalitza i menysté la feina de les persones que lluiten cada dia contra atacs reals que pateixen les persones migrants.

Els tres màxims responsables del diari Ara han decidit no publicar un article i per justificar la seva decisió han mentit i s’han inventat un suposat atac contra la immigració castellanoparlant que no existeix. I malgrat l’evidència, no només no han demanat disculpes sinó que han atacat a qui els enxampa amb la mentida. En un article d’Esther Vera publicat aquest mateix diumenge, l’encara directora diu:

“Ah! I un altre propòsit que faria millor el món: no confondre la bombolla i la simplicitat de Twitter amb la realitat, que sempre és més complexa. I, sobretot, no contribuir a convertir-lo en un pou d’ira”.

És normal que a Vera no li agradi Twitter. És un lloc on qualsevol persona amb l’EGB és capaç de llegir un text amb major capacitat i precisió que tota la direcció del diari que dirigeix.

En una societat democràtica amb un ecosistema mediàtic mínimament sa, Miró, Aragay i Vera serien destituïts de manera fulminant. Diaris molt importants no han dubtat en fer fora grans plomes quan s’ha descobert que mentien.

És veritat que en aquest cas la cosa és més difícil perquè no estem parlant de la mentida d’un redactor sinó de tota la direcció del diari. Però passar per alt els greus fets que acabem d’explicar seria una manca de respecte a la societat catalana. Una societat que, per cert, paga les generoses subvencions públiques que rep el diari.

Acabo. Al principi d’aquest article he dit que no entraria en el contingut de l’article de Roig. Crec que l’escàndol que acabo de detallar és independent de si s’està més o menys d’acord amb el contingut de l’article. Per això, avui no entraré en el contingut. Però demà sí.

Un dels tuits de David Miró per defensar la no publicació de l’article diu:

“Personalment, em sento orgullós de formar part d’un diari que no publica un article on s’intenta dividir entre bons i mals catalans, es parla d’enemics i de guerra, s’afirma que la classe política està venuda i s’apunta contra els immigrants castellanoparlants”.

Avui hem vist que això del fet que “s’apunta contra els immigrants castellanoparlants” és una mentida i l’únic que cap és que Miró i els seus companys siguin destituïts.

En canvi, això de “dividir entre bons i mals catalans”, lo dels “enemics” i lo de “la classe política venuda” són, efectivament, qüestions opinables. Inclosa l’opinió de la immigració que defensa Roig. Demà intentaré enviar algunes notes.

Moltes gràcies per llegir,

Albano

PD: Si vols rebre aquests correus directament al WhatsApp, pots enviar-me un missatge al WhatsApp de l’Albano: 686991137. Potser triga una mica a respondre però no té cap robot per fer-ho. Els respon a mà. Un per un! 🙂