Amb qui vaig demà? Amb l’Argentina o amb el país que em va acollir?

Enllaç per compartir aquest correu amb els teus contactes de WhatsApp:

https://mailchi.mp/octuvre/argentina_catalunya

Bon vespre!

Amb qui vaig demà?

Amb l’Argentina o amb el país que em va acollir?

• Per Albano Dante Fachin

Sóc argentí. Vaig arribar a Barcelona l’any 1992 amb els meus pares i des de llavors he viscut aquí. La cosa és que demà diumenge la final del Mundial de futbol la juga Espanya contra l’Argentina i, arran d’això, he fet algunes reflexions que m’agradaria compartir amb els meus compatriotes d’adopció.

Tot i que fa temps que vivim aquí, mantenim contacte amb la família de l’Argentina gràcies a un grup de WhatsApp que durant tot el Mundial ha estat especialment mogut. Allà hem celebrat cada victòria de l’Albiceleste com si estiguéssim junts: fotos, mems, records.

Però quan va acabar el partit contra Anglaterra, quan ja se sabia que la final seria Espanya contra l’Argentina, una de les meves cosines va fer una pregunta que va provocar un diàleg més o menys com aquest:

– Vosaltres amb qui anireu? Amb l’Argentina o amb Espanya?

– Què vols dir? -vaig respondre jo.

– Si! Diumenge estareu amb el país on vau néixer o amb el país que us va acollir?

Aquest diàleg tan breu i tan simple em va tenir pensant un parell de dies. Totes les respostes que se m’acudien eren tan llargues i feixugues que m’arriscava a què em fessin fora del grup per pesat.

A hores d’ara ningú dubta que el futbol és molt més que un esport. Ens agradi o no, els humans hem canalitzat en el futbol coses com la geopolítica, identitat i pertinença. Tot plegat són coses molt complexes que el futbol simplifica de manera brutal. En el Mundial, per exemple, tot és molt senzill: una nació, un Estat, una bandera i una selecció. I si la teva perd, et poses trist i si guanya, et poses content.

Això pot tenir efectes molt gratificants: sentiment d’unitat, de projecte compartit i de comunitat. Un exemple d’això és aquesta vinyeta del dibuixant Ben Jennings publicada per The Guardian:

Però el món és molt més complicat que tot això. Moltes vegades aquests discursos d’unitat nacional no tenen res a veure amb «comunitats» ni amb «projectes comuns» i amaguen imposicions descarades. Sense anar gaire lluny només cal mirar la selecció espanyola. Aquest tuit és d’avui mateix:

De vegades, com deia, la unitat és un miratge que amaga imposicions descarades i violentes. Qualsevol que hagi viscut l’1-O sap de què parlo.

La cosa és que havia de respondre a la meva cosina al grup de Whats i després d’haver descartat enviar-li un informe sobre la manca d’inversions de l’Estat a Catalunya o les dades d’agressions lingüístiques que pateixen els catalans, li vaig respondre breu i concís:

– El país que ens va acollir no és Espanya, és Catalunya. I Catalunya no té selecció perquè Espanya ho impedeix.

BOOM. Vaig escriure el missatge sent conscient que cauria pesat. No perquè la meva família argentina sigui espanyolista, en absolut. El problema és que dir això que vaig dir al xat de la família ataca de soca-rel la simplicitat agradable i reparadora d’aquesta FIFA-Nation que és el Mundial.

L’Argentina és avui un país colpejat per la crisi econòmica, la desigualtat i la crispació política, però el Mundial fa un efecte unificador i de comunitat com el que descrivia la vinyeta de The Guardian. I em sembla molt bé. L’alegria comuna pot ajudar a tirar endavant. Però les coses no són tan simples com a la FIFA-Nation.

Em consta que a l’Argentina la simplificació nacional de la FIFA-Nation es viu amb molta comoditat i pràcticament tothom se sent representat per l’Albiceleste. I això té una explicació bastant clara: els pobles que haurien hagut de reivindicar una selecció pròpia van ser massacrats i expulsats fa moltes dècades.

La meva cosina no té la culpa de tot això… però com li explico que aquí a Catalunya sí que hi ha una nació que es resisteix a ser engolida per la simplificació que ens proposa la FIFA dels estats nació actuals?

Per tal d’apaivagar una mica el meu primer missatge, vaig decidir fer servir dos exemples que no tenen res a veure amb Catalunya.

Primer vaig enviar un vídeo on es veu com centenars de gal·lesos celebren els gols de l’Argentina que van deixar fora Anglaterra.

I després vaig enviar una història que fa anys que em commou. L’explica el periodista napolità Roberto Saviano.

Us deixo un extracte:

«Al Mundial de 1990, disputat a Itàlia, la selecció italiana va arribar a les semifinals, on es va enfrontar a l’Argentina de Maradona, que aquell mateix any havia guanyat el seu segon títol de lliga amb el Nàpols. Un destí terrible va voler que el partit es disputés precisament a l’estadi de San Paolo. Jo tenia gairebé onze anys i aquella nit hi era amb el meu pare.

Quan, al minut 18, Schillaci va marcar l’1-0, l’estadi es va alegrar. Però notaves que alguna cosa no rutllava a les graderies… Al minut 68, Caniggia va empatar per a l’Argentina, i els aficionats que no eren napolitans, que no eren d’allà, van començar a culpar Maradona.

I aleshores va passar una cosa que no havia passat mai fins aquell moment i que probablement no tornarà a passar mai més en la història del futbol: la graderia no podia permetre que s’ofengués Maradona. Les banderetes italianes van deixar d’onejar i l’afició napolitana es va posicionar contra la seva pròpia selecció de futbol.

Vam començar a cridar: «Diego! Diego!». Al capdavall, hi estàvem acostumats.

En aquell moment, qui representava l’afició de San Paolo era Maradona, molt més que no pas una selecció nacional formada per jugadors d’altres ciutats d’Itàlia, de Roma, Milà o Torí. S’animava Maradona, es defensava Maradona, perquè en aquell moment Maradona era la nostra terra».

(Si vols veure el vídeo on Saviano ho explica, clic aquí. En italià).

I després de posar aquest text al xat de la família, vaig explicar que Vázquez Montalbán havia descrit el Barça com «l’exèrcit desarmat de Catalunya»

No sé si hauré convençut la meva cosina, però el que realment em preocupa és que els catalans (m’incloc) continuem tenint prou força per enfrontar-nos a la simplicitat que ens esborra i per desafiar les «unitats» que ens imposen.

Jo vull que demà l’Argentina guanyi a Espanya. Ho tinc clar. I també tinc clar que si la final fos Argentina contra Catalunya, llavors sí, aniria amb el país que em va acollir. 🙂

Una abraçada,

Albano

Com sabeu, OCTUVRE no rep subvencions ni accepta publicitat.

OCTUVRE es finança gràcies als seus socis i donants.

Si aquesta informació t’ha semblat útil i ens vols ajudar a continuar treballant, fes clic aquí. Allà podràs llegir els detalls del projecte i fer una aportació si ho consideres oportú.

NOTA: És possible que aquest correu t’hagi arribat perquè te l’ha enviat un amic o perquè has trobat l’enllaç a les xarxes socials.  Si vols que t’enviem els correus directament al teu correu, fes clic aquí i deixa’ns la teva adreça!