El meu avi Luigi va néixer a Itàlia l’any 1920 i la Segona Guerra Mundial va impactar directament la seva vida. No en parlava gaire de la guerra el meu avi, però tinc entès que va començar a Itàlia, va passar per Àfrica i va acabar anys després a un camp de presoners a Polònia, des d’on va haver de tornar caminant al seu poble natal, enclavat a les muntanyes del Fruili Venezia Giulia.
Els traumes de la guerra i la pobresa que consumia aquesta regió van convertir el meu avi, la meva àvia i el meu pare -llavors un nen de 3 anys- en tres migrants amb destí a l’Argentina.
La situació no era nova a la família: l’avi i el pare del meu avi ja havien anat a fer fortuna a Argentina a finals del XIX. Una fortuna que -per cert- amb prou feines va arribar per construir-hi la casa a la qual encara avui viuen els cosins del meu pare, prop de la frontera amb Àustria.
Unes quantes dècades més tard, l’Argentina rica, pròspera, “el rebost del món” que havia acollit els meus avis i el meu pare, havia desaparegut i l’any 92, jo els meus pares i els meus germans ens convertíem en migrants i fèiem el camí invers cap a “la vella Europa”.
Jo tenia 15 anys i la Barcelona preolímpica i el poblet de la Costa Brava on vam aterrar era una mena de somni a ulls d’un adolescent provinent de la despoblada, freda i llunyana Patagònia.
Fa 30 anys que visc a Catalunya i sento aquest país a la sang, malgrat ser fill adoptiu. Tan adoptiu, tan “poc d’aquí” que durant anys vaig tenir prohibit exercir el dret a vot. Jo anava a la Universitat de Barcelona, però no podia decidir qui havia de ser el president de la Generalitat o l’alcalde de la meva ciutat.
El meu pare va perdre la nacionalitat italiana quan, de jove, va voler votar. En aquell temps no hi havia tractats de doble nacionalitat i va haver de triar: o italià o argentí. Ell va voler participar en la vida política del poble que l’acollia i es va fer argentí per poder votar. Dècades més tard jo mateix em vaig trobar en una situació similar.
Després d’anys de tràmits i de cues infames vigilades per la Policia Nacional, vaig poder guanyar el dret a votar i, fins i tot, a ser diputat del Parlament del que avui és el meu país.
Explico tot això perquè s’entengui el lloc des del qual avui miro com milers de persones migrants que viuen al nostre país, que són veïns nostres, s’estan organitzant per poder obtenir alguns drets fonamentals que avui no tenen.
Fa mesos que s’estan recollint signatures per una ILP sobre la regularització de les persones migrades. Aquesta campanya no té com a objectiu el dret a vot i es limita a proposar una regularització administrativa. La data límit per signar s’apropa i encara falten uns milers de signatures per assolir el mínim que marca la llei per tal d’obrir un debat parlamentari.
És indiscutible que els moviments migratoris ens afecten a tots, als que marxen i als que reben. I és indiscutible que és necessari un debat sobre el tema, també des d’una perspectiva catalana. Però justament perquè aquest és un debat important pel nostre país, no el podem deixar en mans dels fanàtics de VOX i els seus altaveus mediàtics en mans de l’IBEX.
Si vols participar amb la teva signatura:
