View this email in your browser

Hola!

T’escric per compartir 1 reflexió i 1 recomanació.

La reflexió:

Estic molt content amb les més de 115.340 visualitzacions que ha tingut el vídeo que vam publicar a OCTUVRE sobre la compareixença de Josep Costa davant el TSJC.

Vull compartir algunes reflexions sobre aquest èxit.

Vam posar en marxa OCTUVRE amb un objectiu gravat a foc:

OCTUVRE HA DE SER ÚTIL

Doncs això que ha passat amb el vídeo d’en Costa crec que és l’exemple perfecte d’aquest ànim de ser útils.

El dimecres 5 Josep Costa va fer la primera intervenció davant el TSJC. L’endemà, poc després de les 8 del matí, Costa va publicar a Twitter un enllaç a YouTube amb la seva declaració completa. Vaig fer clic i em vaig empassar els 38 minuts de la declaració. Mentre sentia la declaració anava pensant: “Això ho ha de veure tothom”. Però quan vaig mirar quantes visualitzacions tenia el vídeo em vaig esgarrifar: amb prou feines superava les 2.000. I vam decidir que això no podia ser. I ens vam posar a treballar.

Primer vam “polir” el so del vídeo. Els micròfons del TSJC són un desastre.

Segon: calia fer que la gent no sortís corrent quan veiés que el vídeo durava 40 minuts. Decidim que cal fer una introducció per persuadir els espectadors. Diu la Marta:

“Ja sé que tots tenim feina i que tenim capítols endarrerits de les nostres sèries preferides, però us ben asseguro que els pròxims 45 minuts no tenen res a envejar a Joc de Trons, Better Call Saul o, fins i tot, els Soprano (…) Al llarg dels 38 minuts i 53 segons següents Costa va fer un al·legat impressionant, digne d’una pel·lícula de Hollywood. Gaudireu molt escoltant cada paraula”.

I per finalitzar, calia oferir context. Per tal de poder copsar la importància del que estava fent Costa calia tenir ben present com s’havia arribat a aquell punt. Per això, en 2 minuts la Marta fa un repàs a les qüestions prèvies del judici.

Però mentre fèiem tot això, al TSJC estava tenint lloc la segona sessió del judici i és quan en Costa marxa. La marxa de Costa era un fet molt més visible que els 40 minuts d’al·legat i el vídeo on es veu com ell s’aixeca i marxa comença a córrer per les xarxes. Són uns pocs segons però molt potents. Però nosaltres creiem que la potència és molt més gran si es mira a la llum dels 40 minuts del dia anterior.

Finalment: penjar el vídeo a YouTube, Instagram, Facebook i Twitter. Un cop penjat, cal enviar els enllaços als grups de Telegram, a les nostres llistes de difusió de WhatsApp i a la llista de distribució de correu electrònic. “Això ho ha de veure tothom”.

Arribats a aquest punt, només poden passar dues coses: que el vídeo salti de telèfon a telèfon… o que es quedi arraconat a una cantonada de YouTube amb unes altres 2.000 visites. Avui, 36 hores més tard, el vídeo supera les 115.340 visites i continua sumant.

Explicar tot això pot semblar autobombo de la feina feta, però crec que és important aturar-se en tot això.

Acabo amb el tema: aquestes 115.340 visualitzacions, aquest trencament del silenci, no seria possible sense totes les persones que ens ajuden a tirar aquest projecte endavant i a totes les persones que dediquen una estona a fer arribar la nostra feina al seu entorn. Per això:

MOLTÍSSIMES GRÀCIES per creure en aquest projecte. Esperem ser ÚTILS.

Per cert: he fet un petit estudi sobre com la premsa ha cobert aquest tema. Es titula: “Els silencis al voltant de Josep Costa”. Fes clic aquí si ho vols llegir.

La recomanació:

El passat 4 d’octubre el Govern de la Generalitat va anunciar el nom de la guanyadora del Premi Internacional Catalunya: l’escriptora bielorussa i Premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx. Molt bé. Però poques hores després que s’anunciés el premi, l’editora Laura Huerga, de l’editorial Raig Verd, feia un tuit dient:

“De vegades penso que és difícil publicar en català perquè som els nostres propis pitjors enemics”.

Què havia passat? L’editorial Raig Verd és l’editorial que ha publicat les obres d’Aleksiévitx en català. La qüestió és que a la nota de premsa publicada pel Govern per anunciar el premi, els títols dels llibres d’Aleksiévitx estaven traduïts, atenció, de les versions en castellà! Atenció:

Títol en català: La guerra no té cara de dona

Títol en castellà: La guerra no tiene rostro de mujer

El Govern: La guerra no té rostre de dona

Títol en català: La pregària de Txernòbil

Títol en castellà: Voces de Chernobil

El Govern: Veus de Txernòbil

Títol en català: La fi de l’home roig.

Títol en castellà: El fin del homo sovieticus

El Govern: El final de l’home sovieticus

Què ha passat aquí? Un tuit de l’editorial ho deixa clar:

“Celebrem el Premi a Svetlana Aleksiévitx, però ens entristeix una mica que, en comptes de consultar els títols en català, es tradueixi al català els títols del castellà. Sapigueu que podeu trobar tota l’obra d’Aleksiévitx en català a Raig Verd!”

La qüestió és que, pel que sembla, ningú al Govern es va molestar en saber si l’escriptora a la qual atorgava el Premi Internacional Catalunya tenia l’obra publicada en català i tenia com a únic referent les traduccions castellanes. Les reaccions han estat contundents:

“No pot ser. Ni quan donen el Premi Internacional Catalunya saben que està traduïda (i molt ben traduïda) al català? És que no m’ho puc creure. En tot cas, llegiu-la. Us deixarà amb el cor encongit, però us ajudarà a no oblidar”.

M. Carme Junyent. Lingüista.

“És desesperant. Quin desnivell de Govern. Sempre més avall”.

Judit Pujadó. Editora.

“Una mostra més de pensar en el català com una llengua de segona, en lloc d’una llengua vehicular. Aquests polítics ens porten a l’extinció. Tot el contrari del que ens proposa en Gerard Furest en el seu Decàleg irreverent”.

@laura_laurae

sUna errada la pot tenir qualsevol. Però la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx no és una escriptora “qualsevol”, el Premi Internacional de Catalunya no és “qualsevol” premi i el Govern de Catalunya no és “qualsevol”. És la institució que té a les seves mans les polítiques públiques de defensa de la llengua catalana.

Explico això perquè crec que aquestes “errades” han de ser assenyalades i denunciades, però també ho explico per posar-ho en contrast amb altres maneres de fer que, per sort, també existeixen.

Navegant per la xarxa vaig trobar una meravella plena de coneixement i amor a la llengua. Parlo d’un llibre titulat “La dinamització lingüística: bases, eines i estratègies”, té l’origen en el títol propi d’Expert Universitari en Dinamització Lingüística que la Universitat de les Illes Balears va oferir durant el curs 2019-2020.

He descobert el concepte de “dinamització lingüística” llegint aquest llibre i m’ha semblat molt interessant però, sobretot, molt esperançador.

Dics “esperançador” perquè quan parlem de llengua catalana molt sovint ho fem enmig de missatges apocalíptics que porten a pensar que el futur de la llengua catalana està sentenciat. Però una lectura atenta d’aquest llibre m’ha fet veure que hi ha moltes coses per fer i que el futur no està escrit: tenim ments brillants pensant, tenim investigació i tenim eines. Potser del que anem curts és de responsables polítics a l’alçada del conflicte, com he il·lustrat amb el cas del premi a Aleksiévitx. Per això, igual que amb el vídeo de Josep Costa, amb aquest llibre tinc aquella necessitat que “ho llegeixi tothom”. En la mesura que fem visible la bona feina que ens envolta, més difícil ho tindran els ineptes per fer de les seves impunement.

El llibre el pots llegir fent clic aquí.

Bona lectura, gràcies per ser-hi,

Albano

PD1: PSOE i Podemos han presentat els Pressupostos Generals de l’Estat. Hi ha coses que no canvien i el vídeo que van fer l’any passat serveix perfectament per aquest any: Això ho hauria de veure tothom abans no aprovin els pressupostos de l’Estat.

PD2: Si vols llegir correus anteriors, pots fer clic aquí.

PD3: Una de les coses que més ens agrada és anar pels pobles i ciutats explicant en projecte d’OCTUVRE. Ajuda a no perdre de vista que darrere les pantalles hi ha persones. Aquesta setmana a Teià.