| Bon dia, malgrat tot…
Això de “la carta d’Albano” havia de ser un espai setmanal. Però en una redacció petita com la d’OCTUVRE, on hi ha poques mans i tothom ha de fer de tot, és difícil fer plans. M’explico.
A OCTUVRE treballem amb un punt de partida clar: hem de ser útils per a la nostra audiència. Amb aquesta determinació de ser útils, la setmana passada vam començar a produir en un vídeo com el Tribunal Constitucional prohibeix debats al Parlament de Catalunya. Creiem que és útil treballar en aquest tema per dos motius bàsics: |
|
| 1) Una de les estratègies de la repressió i la dominació és fer veure que no existeix. Doncs això: mentre la repressió i la dominació continuin actuant, hem de continuar denunciant. Si ells insisteixen en la imposició, hem d’insistir en revoltar-nos.
2) Estem davant un tema que continua actuant, ara mateix, malgrat les guerres, malgrat tot. La setmana passada el Tribunal Constitucional va admetre el recurs presentat per Ciutadans contra un debat parlamentari sobre la corrupció de la Monarquia espanyola. Aquesta mateixa setmana, quan veiem com la “justícia” espanyola decideix no perseguir Juan Carlos de Borbón, la mateixa “justícia” persegueix al Parlament per debatre sobre aquesta mateixa corrupció. Això, que hauria de ser un escàndol nacional de primera magnitud, passa desapercebut a l’opinió pública. |
|
| A aquests dos motius, n’hi sumem un altre: l’agost de 2020 el Parlament de Catalunya va aprovar una moció on es demanava explícitament: |
|
|
“No col·laborar ni participar en cap acte en què hi participin membres de la monarquia espanyola”
|
|
|
| Aquesta mateixa setmana, però, hem vist com representants del Govern participaven en actes, sopaven i fins i tot cantaven el “cumpleaños feliz” a Pedro Sánchez al costat de Felip de Borbón. |
|
|
NOTA: Sobre la presència d’Aragonès a l’acte amb el Borbó, he fet tuits molt crítics i he rebut un munt de respostes de l’estil: “Això també ho fan els de l’altre partit”. Per sort, som molts els que podem pensar més enllà de la petita batalleta partidista que tenen muntada. Alguns critiquem fer-li la gara-gara als Borbons, independentment de qui el faci.
|
|
|
| Per tot això, creiem que calia fer un vídeo sobre la complicitat del Tribunal Constitucional amb la corrupció de la Monarquia i com aquesta complicitat comporta, a la pràctica, la suspensió de les facultats democràtiques del Parlament de Catalunya.
Però mentre fèiem aquesta feina, les tropes russes van entrar a Ucraïna. I els nostres plans es van trastocar: quin sentit té fer un vídeo sobre el Tribunal Constitucional quan s’ha desfermat una guerra de conseqüències incalculables? A qui li importarà si un reietó lladregot s’imposa a la voluntat democràtica d’un parlament autonòmic quan es discuteix la possibilitat d’enfrontar-nos a una guerra nuclear? Poden semblar preguntes ximples, però ens obliguen a fer TRES reflexions que crec que són importants. |
|
| 1) Al nostre manifest fundacional com a mitjà diem: |
|
|
“El món és un de sol, però cada un de nosaltres el mirem des de les nostres pròpies realitats. El món és un de sol, però per apreciar la seva immensa riquesa cal mirar-lo des de tots els seus angles. A OCTUVRE mirem el món des de Catalunya”.
|
|
|
| Partint d’això: com mirem el que passa a Ucarïna des de Catalunya? Davant un desastre de tant abast, és possible una mirada catalana? I més rellevant: és necessària? Crec que sí.
En un magnífic article, el filòsof Santiago Alba Rico, reflexionant sobre la prohibició d’emissió a Europa de canals russos, es pregunta: |
|
|
“La prohibición de las emisiones rusas puede parecer una minucia respecto de la amenaza nuclear. Lo es. Pero las minucias son los asideros decisivos en los organismos frágiles, que suelen quebrar por las junturas más pequeñas”.
|
|
|
| Afecta igual aquesta prohibició a un francès, un espanyol o un català. Jo crec que no. Més enllà del que pugui pensar cada un sobre la conveniència del tancament de Russia Today, des de Catalunya hauríem de tenir clar el perill que suposa que els Estats puguin tancar mitjans de comunicació sense ordre judicial i sense cap debat parlamentari. És veritat que a Espanya la cosa no ens ve de nou: des del tancament d’Egunkaria o, més recent, més a prop, les incursions de la Guàrdia Civil contra redaccions de mitjans al setembre del 17. Però justament per això, la decisió de tancar emissions russes ens hauria de posar en guàrdia. Si fins ara Espanya actuava “malgrat Europa”, què podem esperar si és Europa qui actua com Espanya?
Exemple: fins ara no han pogut tancar TV3, tot i que es moren de ganes. Avui, però, és una mica més fàcil que un govern espanyol tanqui TV3. Evidentment, TV3 no és Russia Today. Però creieu que aquest petit detall els detindrà? Avui és el PSOE qui, seguint la UE, tanca emissions. I s’obre una porta que en un futur també podran fer servir, per exemple, el PP i Vox.
Sobre aquest tema cal un vídeo. Com deia abans, som una redacció petita. Així que, de moment, et deixo alguns enllaços sobre aquest tema tan important: |
|
| a) Durant l’octubre del 17 el diari El País va engegar una enorme campanya internacional de mentides sobre Catalunya. En aquella època dos dels seus principals directius eren David Alandete i Ignacio Torreblanca. Ells són responsables de mentides i acusacions contra l’independentisme que van servir per aplanar el camí a la repressió brutal que vindria després. Què té a veure això amb Ucraïna, Russia Today i tot plegat? Doncs, primer, que Alandete i Torreblanca estan avui aplaudint les restriccions informatives que patim. Per això aquesta setmana vam fer un resum d’un debat entre Torreblanca i Rafael Poch sobre Ucraïna. El podeu trobar fent clic aquí. (A la descripció del vídeo trobaràs el debat complet). Pel que fa a David Alandete, crec que et pot resultar molt interessant aquest vídeo que vam fer fa uns quants mesos, on s’explica el mecanisme de mentides d’El País en vers Catalunya: “David Alandete: el hombre que engañó a 100 millones de personas sobre Cataluña”.
b) L’Observatori Mèdia.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, és un referent imprescindible pel periodisme en català. Fa anys que recomano tothom que entri al seu web i miri els seus informes i gaudeixi de la seva magnífica feina. Periodisme en estat pur. Doncs aquesta setmana, hi torno. La seva editora, Carme Verdoy, escriu un article que convida a pensar: “El veto europeu a RT i Sputnik: un precedent perillós per la llibertat d’expressió”.
c) En la mateixa línia, el cas del periodista basc Pablo González, detingut a Polònia acusat d’espionatge per Russia. Una detenció que arriba després d’interrogatoris en els quals ha participat el CNI. El seu advocat és Gonzalo Boye. Ens explica això: “Aixó no” |
|
| Sobre la guerra en general, estic segur que ja tens moltíssimes fonts d’informació. De totes maneres, al llarg de la setmana hem trobat algunes coses que poden ajudar a entendre la situació i, que si no les has trobat, crec que et poden interessar:
a) La escalada: peligros de la guerra en Europa. Aquest article, de Pablo Bustinduy enfoca això que parlàvem abans: els efectes que tindrà aquesta guerra sobre les nostres empobrides democràcies. Per exemple: com pot l’extrema dreta ultraespanyolista aprofitar la situació?
b) Segur que ja has llegit mil articles sobre Ucraïna. N’hi ha molts i de molt bons. De vegades alguns són contradictoris i es treuen la raó els uns als altres i és difícil tenir les claus d’un tema que està ple de contradiccions. Em permeto compartir dos articles -entre molts altres i molt bons- que m’han servit. Per una banda, aquest article titulat “Se puede entender todo, salir de la lógica belicista y tomar partido por la justicia” publicat per Naiz.
Un altre article que crec que és molt i molt interessant és el que ha escrit Noam Chomsky al mitjà nordamericà Truthout: “US Military Escalation Against Russia Would Have No Victors”. Chomsky, figura clau per l’esquerra mundial, és contundent: “La invasió russa d’Ucraïna és un greu crim de guerra comparable a la invasió nordamericana d’Iraq i la invasió de Polònia per part de Hitler-Stalin al setembre de 1939”. (Ens hem posat en contacte amb el mitjà per demanar permís per fer una traducció al català de l’article, però encara no hem rebut resposta. Aquí hi ha una versió en castellà. |
|
| Acabo mirant a casa, als conflictes que no s’aturen, encara que hi hagi guerres obertes a tants fronts. Per exemple:
Ahir sortia la notícia: “L’Audiència admet que no hi ha cap “delicte concret” en l’Operació Judes”. I Vicent Partal fa una pregunta duríssima als que es van posar de perfil mentre la Guàrdia Civil feia de les seves: “Operació Judes: i ara què hi teniu a dir?”. Vergonya, senyors! Aquí deixo un vídeo que vam fer fa un any i mig. Si no ets una de les 67.620 persones que el van mirar quan el vam publicar, mira’l: CLAVEGUERES: Mitjans, polítics i jutges.
Malgrat la guerra, l’Estat continua estrenyent. Ahir i avui coneixem detencions a les persones que van participar al Tsunami. Com a persona que va participar en aquestes mobilitzacions no puc evitar mirar cap al nostre Govern: |
|
| Bé, fins aquí la carta d’avui. Espero, sobretot, que t’hagi estat útil. Si t’ha descobert alguna informació o opinió que ajudi a entendre una mica millor la realitat, ja estaré content.
Pel que fa a OCTUVRE, continuarem treballant el tema del Tribunal Constitucional i les diverses expressions de la repressió i imposició de l’Estat. Una repressió i imposició que, no només no s’atura per la guerra, sinó que es pot accentuar amb l’excusa de la guerra.
Una abraçada,
Albano |
|
PD 1: Just abans d’enviar aquest correu em trobo a Twitter un fil de la periodista Carmela Rios, que ha treballat a Antena3, CNN, El Mundo o la Cadena Ser. Actualment participa en el Màster de Verificación CEU/Newtral, fundada per Ana Pastor, de La Sexta. La qüestió és que Ríos està d’acord amb el fet que ens prohibeixin mirar Russia Today. Per defensar la seva postura cita diversos exemples de com manipulen aquests mitjans russos. I un dels exemples de la “ingerència russa” és, com no, Catalunya.
Per justificar-ho posa dos articles: un de The Washington Post i l’altre de la BBC. El del Whashington Post és un article d’opinió de Javier Lesaca. Doncs bé: al minut 2:08 d’aquest vídeo ja vam explicar qui és Javier Lesaca. L’article de la BBC és basa, un altre cop, en la informació de Javier Lesaca. A partir d’aquí, les connexions són evidents: Real Instituto Elcano, Josep Borrell i els think tanks presidits per personatges com Aznar o Condoleeza Rice. Al vídeo està tot explicat.
I si, The Washington Post també la caga.
PD2: No ens oblidem. Seguim demanant al Govern la informació sobre els JJOO: |
|
|
|
