|
Per Albano Dante Fachín Pozzi
|
|
|
| Hola!
T’escric perquè necessito compartir algunes coses que tinc al cap des de fa setmanes.
Durant els últims mesos he participat a un munt de xerrades arreu del país i m’he trobat que alguns militants indepentistes tenen una barreja de desengany, impotència i ràbia que els porta a sentir profund desànim.
Després de parlar amb gent de l’ANC, d’Òmnium, del CxR, del Debat Constituent, dels CDR i persones que no pertanyen a cap organització concreta, he pensat algunes coses que vull compartir per WhatsApp amb tots els militants independentistes que senten aquest desànim.
Ara, que ens volen enviar a casa per poder negociar tranquils als despatxos de Madrid, cal obrir alguns debats difícils. Per exemple: |
|
1) Per què hi ha dirigents independentistes que fan tot el que poden per desmobilitzar la gent?
2) S’han convertit els partits independentistes en un obstacle?
3) I si la gran trampa és la famosa “unitat de l’independentisme? |
|
|
| Trigaràs entre 6 i 7 minuts a llegir aquest correu. Si el trobes útil, dedica-hi 1 minut més i comparteix-lo. Segur que tu també coneixes algú que pateix el desànim que ens volen inocular els de dalt. |
|
NOTA PRÈVIA
Han passat més de quatre anys des de l’octubre de 2017. En aquests quatre anys hem vist coses importants:
a) Hem vist que els partits independentistes del Parlament han estat incapaços de trobar una estratègia útil per derrotar l’Estat.
b) Si al 2017 el moviment independentista aconsegueix posar l’Estat a la defensiva, avui veiem com la repressió ha fet la seva feina, posant els partits independentistes a la defensiva.
c) Hi ha una Transició Catalana en marxa. Aquesta Transició Catalana està impulsada per una part important de les cúpules independentistes que treballen per desmobilitzar la gent i poder fer pactes als despatxos de Madrid per assegurar-se escons, càrrecs i diners.
És normal que davant això hi hagi molta gent que se senti traïda i amb ganes de llençar la tovallola. És a aquesta gent a la que vull fer arribar les quatre reflexions que venen a continuació.
|
|
|
| Primera reflexió: No era això, collons, no era això!!!
L’independentisme està molt mal acostumat. Entre el 2009 i el 2017 la situació era: manifestacions cada any més grans, resultats electorals cada cop més amplis, capacitat per marcar l’agenda i un bloc polític relativament sòlid a les institucions. Aquest èxit tan llarg fa que ara, quan les coses van de mal borràs, molts independentistes no se’n sàpiguen avenir.
Però els moviments que persegueixen canvis estructurals profunds, sempre han viscut moments d’auge i moments de retrocés. El que no era normal és que durant anys i anys tot fos de pujada. I és clar: tants anys de pujada pot fer que una bona part del moviment independentista hagi perdut la capacitat de treballar “a la contra”.
El problema, però, és que aquest context, normal i que no ens hauria de preocupar, està servint als partidaris de la Transició Catalana per desmobilitzar. En comptes d’encoratjar la gent, en comptes de posar-se mans a treballar per tornar a créixer i passar a l’ofensiva, fan just el contrari. Repeteixen que “la gent està cansada”, que “cal passar pàgina” i que ara és el moment de “la política”, referint-se als pactes amb l’Estat fets als despatxos autonòmics.
En aquest punt, faig una pausa per aprofundir en el concepte de Transició Catalana, que s’assembla molt a la Transició espanyola de fa 40 anys.
La Transició espanyola no hagués estat possible sense la desmobilització massiva del moviment obrer i antifranquista. Per tal que tot continués “atado y bien atado” calia enviar la gent a casa.
Llegim amb atenció l’historiador Josep Fontana, que també era militant del PSUC. Demolidor: |
|
| “El Partido Comunista de España va acceptar el paper d’apaivagador a canvi de míseres concessions personals per als seus dirigents, en comptes de recolzar-se en la força del carrer per a aprofundir en el canvi. L’esquerra va renegar de gairebé tot allò que havia sostingut als seus programes al llarg del franquisme, decebent els que s’havien jugat la llibertat i, inclús, la vida, en una lluita que creien que tindria uns objectius més ambiociosos que els d’assegurar uns pocs escons de diputats als seus dirigents”. |
|
|
| Al moviment obrer i antifranquista no el va desmobilitzar ni Fraga ni Adolfo Suárez. El van desmobilitzar els seus propis dirigents del PSOE, del PCE i del PSUC. I ara, a Catalunya, ens trobem alguna cosa semblant. Diguem-ho clar: a l’independentisme no el desmobilitza ni Rajoy, ni la Guardia Civil ni el PSOE.
El desmobilitza un sector del propi independentisme.
Els partidaris de la Transició Catalana tenen a la seva disposició un munt d’espais mediàtics per fer arribar el seu missatge desmoblitzador. Ens repeteixen que no hi ha res a fer i que ja s’encarreguen ells de tot, des dels seus escons i els seus càrrecs autonòmics.
La pregunta és: aconseguiran el seu objectiu desmoblitzador?
Jo crec que la partida és oberta. És evident que ara mateix no hi ha 2,5 milions de persones al carrer. (Després parlarem d’això). Però atenció: hi ha molta més gent moblitzada de la que ells voldrien.
Experiència personal: des que es van llevar les restriccions per la COVID, he assistit a desenes de xerrades, tant com a ponent com a espectador. He participat a actes organitzats per l’ANC, per Òmnium, pel CxR, per Debat Constituent i per agrupacions locals de tot tipus.
A tot arreu m’he trobat grups molt ben organitzats i aforaments plens. Qualsevol moviment hauria d’estar molt content amb el múscul que hi ha ara mateix.
Però aquí els defensors de la Transició Catalana, els defensors de la desmobilització, fan una trampa que cal desactivar. Atenció.
L’octubre del 2017 hi havia més de 2,5 milions de persones mobilitzades. Qualsevol manifestació convocada entre setmana, potser amb poques hores d’antelació, aplegava desenes de milers de manifestants. Com que això no passa, l’independentisme desmobilitzador diu que no hi ha força i que cal plegar veles.
Aquesta és la trampa. I és fàcil de desactivar.
En primer lloc cal preguntar als partidaris de la desmobilització quina és la seva responsabilitat en aquesta situació. Jo crec que la gent no està cansada de plantar cara a l’Estat. Del que si està cansada és de veure com les cúpules independentistes prefereixen fer pactes de despatx amb l’Estat en comptes de plantar cara.
Efectivament, ara mateix no hi ha 2,5 milions de persones al carrer. Penso que potser la culpa és dels que avui estan dient exactament el contrari al que deien al 2017, quan si que hi havia 2,5 milions de persones al carrer. És a dir: primer fan tot el possible per desmobilitzar la gent i després justifiquen els seus pactes amb l’Estat perquè la gent no està moblitzada.
La segona part de la trampa dels defensors de la Transició Catalana és encara més tramposa.
Diuen que, com que ara mateix no hi ha 2,5 milions de persones mobilitzades, els que si continuen mobilitzats ho han de deixar estar. “La gent està cansada” repeteixen. Doncs no. Hi ha milers de persones que no estan gens cansades i són aquestes persones les que la Transició Catalana vol desmobilitzar com sigui. Perquè saben que aquestes persones són les que poden aconseguir que tornem a ser 2,5 milions al carrer.
Per cert: t’imagines que quan els independentistes eren només un 15 o un 20%, algú hagués dit: “no cal que ens mobilitzem, perquè som una minoria”. Doncs això es va dir, però per sort, la gent no va fer ni cas.
Doncs això és el que estan fent ara certes cúpules independentistes. I això ha de ser denunciat amb la màxima contundència. Només des de la complicitat amb l’estabilitat de l’Estat es pot admetre una postura d’aquesta mena.
Els que ho han apostat tot a retornar a l’estabilitat autonòmica necessiten desesperadament desencoratjar les persones que segueixen dempeus i organitzades. Perquè saben que aquests pocs milers poden fer que tornem a ser 2,5 milions de persones al carrer. I a ells això els fa por.
Algú, en aquest punt, podria pensar que estic fent un discurs massa optimista. Però no. Això que estic dient ja va passar: si a l’octubre del 2017 vam ser 2,5 milions de persones desafiant l’Estat és perquè uns anys abans, alguns milers van persistir.
Els partidaris de la Transició Catalana són més perillosos que l’unionisme. L’exemple de Fontana durant la Transició Espanyola és perfectament aplicable al que vivim avui. La desmobilització i la derrota resultant no va arribar des de la trinxera contrària. Va arribar des de les pròpies files. Davant això, cal persistir per tornar a ser milions al carrer.
Acabo aquest apartat amb una petita reflexió. Abans he parlat de les xerrades que cada dia hi ha arreu del país. Normalment una xerrda l’organitzen entre 5 o 6 persones: contacten amb el ponent, cerquen una sala, fan els cartells, fan la difusió… i el dia de la xerrada apareixen 100 persones.
La feina de 5 o 6 és la que acaba aplegant 100 persones. El que estan fent els partidaris de la desmobilització és dir-li a aquests 5 o 6 que són pocs i que no facin la xerrada. Així de perversa és la trampa i així de desvergonyits són els que la impulsen. |
|
| Segona reflexió: davant l’Estat cal FORÇA.
Fins aquí he parlat de la necessitat de persistir per tornar a ser molts al carrer. Ara la pregunta és:
Serveix d’alguna cosa ser molts al carrer?
Jo crec que el 3-O, just després del discurs de Felip de Borbó, teníem la FORÇA suficient per derrotar l’Estat. El Borbó va sortir tan agressiu perquè aquell vespre van veure que ho tenien molt i molt complicat. Només els quedava l’amenaça a gran escala. Però la gent no tenia por.
Llavors: per què els liders independendentistes no van tenir en compte aquella FORÇA? Per què com a moviment no es va saber reaccionar més enllà dels líders? Per què aquella força no es va utilitzar?
S’ha dit en alguna ocasió que el problema era que l’Estat podia desencadenar una violència més gran que la de l’1-O. És possible. Però estic absolutament segur que si en aquell moment, algun líder independentista hagués dit: |
|
| “Escolteu: ara és el moment de resistir i persistir. No podem deixar que ens tractin a pals com a animals. Cal plantar-se, exercir la desobediència civil no violenta i desobeir les forces de repressió. De totes maneres, heu de saber que l’Estat ens està amenaçant amb sang i morts al carrer. Qui tingui por que vagi a casa”. |
|
|
| Jo estic segur que la immensa majoria de la gent no s’hagués mogut del seu lloc.
El moviment independentista ha renunciat a avançar amb mitjans violents. Justament per això no pot renunciar a la única FORÇA que té: la mobilització de milions de persones.
Però malgrat l’evidència del que acabo d’escriure, el sistema partidari independentista ha demostrat ser incapaç de tornar a articular un procés de mobilització popular que tingui FORÇA suficient per doblegar l’Estat.
Uns no volen fer-ho. Al contrari: dediquen esforços a destruir tota possibilitat de mobilització perquè saben que, en un context de mobilització, les seves renúncies, el seu agenollament davant l’Estat, seria escombrat per la gent. Els altres no saben fer-ho.
Davant això, els milers que no volem empassar-nos la trampa de la Transició Catalana hem de tornar a construir les condicions per ser milions al carrer. El primer pas per aconseguir-ho és denunciar amb contundència tots els intents desmobilitzadors de les cúpules de l’independentisme autonomista. I per fer-ho és imprescindible fer implosionar el mantra de la “unitat independentista”. Cal fer-la miques, fer-la volar pels aires, destruir-la de manera sistemàtica i colpejar-la fins que no en quedi res de res.
Cal enfrontar els partits independentistes, els uns contra els altres. Cal promoure les lluites intestines al si de les organitzacions independentistes. Cal generar la màxima tensió dins les cúpules, posar-les contra les cordes i fer volar tots els ponts inútils. Cal que entrem a l’etapa de la POST-UNITAT. |
|
| Tercera reflexió: Dinamitem la unitat.
Quatre anys després de l’1-O els partits independentistes amb presència a les institucions no han estat capaços de teixir una estratègia mínimament viable per fer front a l’Estat i guanyar-lo. A banda d’acords puntuals en temes antirepressius, els únics acords importants entre les cúpules dels partits han estat per assegurar-se un bon repartiment d’escons, càrrecs i subvencions.
A totes les xerrades on he anat sempre hi ha algú que es lamenta per l’absència “d’unitat de l’independentisme”. Li he donat moltes voltes a aquesta qüestió. Jo mateix he reivindicat la necessitat de treballar per aquesta unitat. Però ja n’hi ha prou.
La famosa “unitat de l’independentisme” s’ha convertit en una crossa, en una trampa per no poder avançar. Una excusa de les cúpules per evadir les crítiques davant la seva impotència.
L’1-O vam tastar la potència i la força abassegadora de la unitat. Vam viure en carn pròpia l’alegria de la unitat i vam sentir com aquesta unitat es transformava en FORÇA. És normal que, com a moviment, tinguem nostálgia d’aquella unitat. És normal que durant quatre anys de paràlisi haguem volgut tornar desesperadament al moment on la unitat ens va fer FORTS. Podria semblar lògic que l’objectiu ara sigui recuperar la UNITAT. Però no. És un error.
M’explico. Retrocedim fins l’any 2009. A Arenys de Mar un petit grup de persones va tenir una idea: fer una consulta sobre la independència. És molt interessant això que explica el periodista Salvador Cot al seu llibre “L’independentisme en deu victòries”: |
|
| “Com sol passar en totes les iniciatives que arriben des de baix, la consulta d’Arenys de Munt va ser vista amb recel, inicialment, per les direccions dels partits, pels intel·lectuals i, fins i tot, pels mitjans de comunicació de l’òrbita catalanista. (…) La consulta d’Arenys de Munt era un muntatge extravagant de quatre exaltats de poble o, ben al contrari, era el primer símptoma d’un canvi d’època a Catalunya?” |
|
|
| Avui sabem que aquells “quatre exaltats de poble” van fer saltar pels aires els grans consensos de la Transició a Catalunya. I si aquells quatre exaltats haguessin esperat que tot el catalanisme estigués d’acord amb la idea de muntar unes consultes per la independència, encara estaríem esperant que Duran i Lleida es decidís.
La gent d’Arenys no posa la UNITAT com a objectiu. De fet la proposta d’Arenys va acabar causant una tensió enorme dins el catalanisme. La consulta d’Arenys és rebuda primer amb ridiculitzacions però de seguida va provocar baralles entre els partits, escisions i, en general, uns debats molt profunds i apassionats. La consulta d’Arenys de Munt no només no va ajudar gens a la unitat. Al contrari! Esquerdava i destruïa els consensos existents.
No s’espera a tenir unitat per caminar. Es comença a caminar i, si el camí és correcte, la unitat ja arribarà. Posar la unitat com a requisit, com a finalitat en si mateixa, és la millor manera de no avançar. La unitat al voltant de l’1-O es va construir, justament, fent coses que provocaven tensió, que obligaven a moure el cul als que ja estaven còmodes amb l’statu quo.
Per això cal que ens alliberem de la UNITAT com a objectiu. La unitat arribarà quan toqui. I qui no s’hi uneixi, ja s’ho farà. Si moure’s trenca la UNITAT, vol dir que aquella UNITAT en realitat era un fre. Si moure’s genera tensions, és que alguns estan massa encarcarats.
Per això, la millor manera de construir la unitat necessària per derrotar l’Estat, és fer el que s’ha de fer sense preocupar-se si s’hi uneixen els que estan còmodes amb la Catalunya autonòmica i agenollada en la que vivim.
La unitat que necessitem no es construeix quedant bé amb tothom.
La unitat que necessitem es construeix trepitjant ulls de poll.
La unitat de l’1-O no hagués estat possible sense la tensió i divisió provocada per les accions d’Arenys de Munt.
I, per cert: per emprendre el camí d’Arenys no van caldre 2 milions de persones al carrer. Van caldre uns centenars de persones molt determinades. Si aquells centenars de persones van poder moure les peces que acabarien posant contra les cordes l’Estat uns anys més tard, els milers i milers que avui es neguen a obeir els que ens volen fer tornar a casa, ho tenen tot de cara per triomfar. Només han de seguir dempeus.
Dit això, la pregunta del milió és: quin és l’Arenys de Munt dels nostres dies?
No sé respondre-ho. Però estic segur d’una cosa: el proper Arenys de Munt que farà volar pels aires la Transició Catalana, ja està en marxa en algun lloc del nostre país, on milers de persones cotinuen treballant malgrat les renúncies dels de dalt.
Encara que les vulguin invisibilitzar, al nostre país hi ha prou persones mobilitzades en molts àmbits: tenim l’ANC que segueix tenint molta capacitat de mobilització. Ho vam veure el passat 11S quan uns quants esperaven un fracàs. Tenim la gent del Debat Constituent, del Consell per la República, d’Òmnium i dels CDR. Tenim la lluita antirepressiva dels molts encausats que encara pateixen la repressió.
Tenim moltes més coses de les que teníem fa 10 anys. I tenim molta més experiència. I sabem que podem posar l’Estat contra les cordes. Jo crec que és qüestió de temps. I de persistir. |
|
| Fins aquí he compartit tota una sèrie de reflexions que tenen com a principal objectiu desmuntar la retòrica derrotista de les cúpules independentistes. Però hi ha un altre element que no podem oblidar: Espanya no es rendeix.
Estiguem més o menys desanimats, la piconadora de l’Estat està ferma i fa feina. Les mentides dels mitjans de comunicació, el discurs catalanòfob de la dreta espanyolista i el silenci de l’esquerra espanyolista apuntalen la repressió viscuda a Catalunya en el passat i preparen la que està per venir.
Davant això, és imprescindible treure’s de sobre el xantatge del qual estan participant les cúpules independentistes. Un xantatge que justifica totes les seves renúncies dient que ho fan com a “mal menor”. |
|
| “Donem suport al PSOE que es carrega la immersió lingüística perquè sinó vindran el PP i Vox i es carregaran la immersió lingüística”.
“Donem suport al PSOE que manté la llei mordassa que ens reprimeix perquè sinó vindran el PP i Vox i ens reprimiran”.
“Donem suport al PSOE que es carrega els drets dels treballadors amb la reforma laboral del PP perquè sinó vindran el PP i Vox i es carregaran els drets dels treballadors amb la reforma laboral que manté el PSOE”. |
|
|
| No cal que posi més exemples, oi? Hi ha una frase atribuïda a Hannah Arendt que resumeix molt bé l’estratègia del “mal menor”: |
|
| “La feblesa de l’argument del mal menor és que aquells que escullen el mal menor obliden de seguida que han escollit el mal”. |
|
|
| Això explica, per exemple, com les cúpules independentistes han acabat celebrant les míseres concessions del PSOE i els seus enganys recurrents com si fossin grans victòries.
Una de les grans victòries de la Transició va ser la permanent amenaça del “ruido de sables”. L’estratègia de la por va servir per fer empassar una democràcia limitada, impune i a mida dels franquistes, com una gran victòria. Avui ens tornen a oferir el mateix plat.
Jo crec que, aquest cop el poble català no ha d’acotar el cap. L’octubre del 2017 milions de persones van ensenyar al món un camí de futur. Julian Assange va ser molt clar quan va dir el que estava passant a Catalunya |
|
| “marcarà un precedent pel que fa al tipus de democràcia que veurem a Europa i arreu del món occidental”. |
|
|
| Aquesta batalla està totalment oberta i els catalans i catalanes encara no han dit la seva última paraula.
Espero que aquest text serveixi per obrir una mica més els debats que ens portaran a tornar a ser 2,5 milions de persones als carrers i tenir la FORÇA necessària per fer, aquest cop si, el que cal fer.
Si t’ha semblat interessant, et demano que dediquis un parell de minuts a compartir-lo.
Acabo. Desitjo que aquests dies de festes puguis gaudir d’una estoneta de descans i trobada, però sobretot, desitjo que la desigualtat, les restriccions i el virus impactin el menys possible a la teva vida.
Una abraçada,
Albano. |
|
NOTA: Al llarg del text faig referència a “les cúpules independentistes” i “els partits independentistes”. Ho faig sense especificar cap nom de partit. Ho faig d’aquesta manera per dues raons. La primera, crec que la impotència és tan transversal que, malgrat tenir retòriques diferents, la podem observar a tots els partits independentistes, ERC, Junts i CUP. Sobre aquesta transversalitat et recomano moltíssim aquestes reflexions de Ramon Grosfoguel, al minut 19:32. (Aprofito per recomanar-te molt fortament veure l’entrevista completa si no l’has vist). Aquesta transversalitat derrotista em porta al segon motiu pel qual m’estalvio entrar al fangar de quin partit és més derrotista: de la mateixa manera que veig que el discurs de la derrota és assumit per sectors de tots els partits, veig també que a tots els partits hi ha gent que no combrega amb aquest derrotisme i que intenta canviar la posició de la seva organització. Caldrà veure com evolucionen aquestes lluites. Si no evolucionen caldrà, llavors si, portar-los a la fractura i la implosió. El Procés sobiranista va fer implosionar molts espais polítics per poder arribar a l’1-O. Si cal tornar-hi, s’hi torna. (Sobre això, un altre cop Grosfoguel, minut 36).
I ja posats: si et preocupa aquest argument trampós que ens amenaça cada dia amb “que viene Vox”, aquí també hi ha una resposta. |
|
|
| PD1: Amb aquest text d’OPINIÓ tanquem el curs 2021 a OCTUVRE i ens posem a treballar per la següent temporada. Però si a més de la nostra OPINIÓ t’interessen les DADES que expliquem (i que els mitjans monàrquics amaguen) pots fer clic aquí i veure tots els nostres vídeos publicats fins ara.
PD2: Si vols rebre aquests correus directament al WhatsApp, pots enviar-me un missatge al meu WhatsApp: 686991137. Potser trigo una mica a respondre però no tinc cap robot per fer-ho. Els responc jo a mà. Un per un! 🙂 |
|
|
|
