Em feia mandra escriure això. Però hi havia de fer.

Poques hores després d’haver denunciat haver estat amenaçat, les mostres de suport a Xavier Fina omplien les xarxes. Des d’exdiputats de Ciutadans, fins figures rellevants d’ERC, passant per membres del PSC, Comuns i fundadors de Societat Civil, els missatges fent costat Fina eren políticament transversals. Des d’un punt de vista mediàtic la pluralitat també era la norma: des d’estrelles televisives de TV3 fins a ex-alts càrrecs del Grupo PRISA, passant per directors de digitals i directors d’agències. El clam era unànime: suport a Xavier Fina i condemna per les amenaces rebudes.

En un ambient polaritzat com el de les xarxes socials, veure una transversalitat com aquesta és molt excepcional i només es dona quan la gravetat de la qüestió és gran i indiscutible. Una persona que veiés tants polítics diferents i tants referents informatius denunciant plegats una cosa, hauria arribat a la conclusió que el tema era molt greu.

Pere Jurado, que va ser responsable de premsa i xarxes del grup municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona escriu una sèrie de tuits sobre el tuit de Velasco:

Malgrat tot això, em costava assumir que les “amenaces” que feien “por” a Xavier Fina es referissin al que havia escrit Velasco. De veritat demanar “una anàlisi comparada dels plans estratègics que ha redactat des de la seva empresa, ICC Consultors” podia ser entès com a “amenaces vinculades a la meva empresa i a la meva feina” com diu en Fina, “amenaça real” com diu Jurado o “assetjament” com diu Coscubiela o “Forma de nazisme” com diu Brugué?

Em va semblar tot plegat una bogeria i vaig estar a punt, a punt, a punt de fer un tuit dient que si això era una “amenaça” o un “assetjament” o una “forma de nazisme” tots plegats havíem perdut el nord i que el millor que podia fer en Xavier Fina és deixar de ploriquejar, ser seriós i acceptar les crítiques i, fins i tot les insinuacions, amb el rigor i la responsabilitat que s’espera d’una persona que durant anys ha disposat dels més poderosos micròfons del país per poder dir-hi la seva. Vaig estar a punt de fer un tuit dient que em semblava una vergonya que Fina es victimitzés d’aquesta manera ‘per una cosa que ens passa a tots els que, voluntàriament, hem assumit una posició pública al debat polític del nostre país. A mi m’envien a Argentina cada dia tres vegades i cada dia m’acusen de viure “del cuento” o insinuen que em guanyo la vida gràcies a uns foscos pagaments que mai s’acaben de confirmar. El mateix Fina en diverses ocasions ha insinuat que rebo pagaments poc clars. Malgrat això, assumeixo que haver decidit exposar-me públicament comporta haver d’aguantar certes coses. Anava a fer un tuit dient-li tot això a en Fina, però em vaig aturar.

I aquí arriba la sorpresa. Cap de les persones a les quals vaig demanar si sabien quines havien estat les amenaces em va saber respondre. Vaig preguntar a polítics i periodistes i cap va saber explicar-me quines eren les “amenaces” que denunciava en Fina.

Em vaig preguntar: podria ser que tothom s’hagués llençat a donar per bones la denúncia “d’amenaces” de Xavier Fina sense haver comprovat si, efectivament, aquestes amenaces existien? Podria ser que tothom s’hagués deixat portar, sense cap mena de prova, per una simple “solidaritat” contra un suposat “assetjament” d’uns suposats “ultranacionalismes que traspassen tots els límits de la decència”? Podria ser que tothom hagués donat per bones unes “amenaces” que no existien, però que servien per apuntalar el relat que dibuixa l’independentisme com un moviment intolerant i amenaçador?

Efectivament, la denúncia de Fina és difosa per polítics de tot signe. Per exemple, José Domingo, exdiputat de Ciudadanos i fundador de Societat Civil difon la denúncia i diu:

Jo, digueu-me desconfiat, en comptes de “creure”, vaig preferir preguntar-li directament a l’afectat. Em vaig adreçar al denunciant, Xavier Fina, per tal de saber si les “amenaces” que li feien “por” eren, efectivament, el tuit d’en Velasco. Fina mateix em confirma que si, que les “amenaces” són el tuit de Velasco. També em diu que, tot i que no està segur, creu haver vist un altre tuit “amb format més amenaçant” d’un altre historiador, Carles Sirera. Fina, però, és incapaç de recordar quin tuit era.

És a dir que, fins aquí, tot el que tenim és:

1 · Un tuit on una persona, que sense amagar-se en l’anonimat, comenta que “seria interessant fer una anàlisi comparada dels plans estratègics que ha redactat des de la seva empresa, ICC Consultors”
2 · Un munt de polítics de totes les tendències, des d’ERC a Ciutadans, passant per Societat Civil, donant credibilitat a unes “amenaces” que no existeixen.
3 · I un munt de periodistes que difonen la denúncia sense saber si la denúncia és certa o no.

Finalment, a partir de aquests tres elements, tenim l’enèsima campanya que diu que a Catalunya s’exclou, s’amenaça i s’exerceix la violència contra les persones que no són independentistes. Fins aquí els fets. Però tot plegat, mereix algunes reflexions.

Hem vist aquesta criminalització infinitat de vegades.

L’hem vist en aquells Guàrdies Civils que, durant el judici del procés, asseguraven haver-se sentit més amenaçats que els anys de plom al País Basc.

L’hem vist en aquella funcionària dels jutjats que va sentir una por terrible el 20 de setembre a la seu d’Hisenda rodejada per perillosíssims manifestants independentistes que la van obligar a saltar un “murete“.

L’hem vist quan el diari El Mundo va publicar a la portada la foto d’aquells professors de Sant Andreu de la Barca que, suposadament, vexaven alumnes fills de Guàrdies Civils.

L’hem vist quan es detenia a Tamara sense proves, quan els CDR eren titllats de terroristes, també sense proves.

L’hem vist quan Ferreras mentia al seu programa inventant-se un cartell del Tsunami.

L’hem vist amb conceptes com “violència ambiental” i les “mirades d’odi”.

La llista és infinita i ara hem de sumar-hi unes “amenaces” que fan molta “por” que, en realitat és un senyor fent un tuit que no seria considerat “amenaça” absolutament enlloc.

No sabem si Xavier Fina tenia la intenció de què la seva “denúncia” es convertís en l’enèssim fake contra l’independentisme. Però és evident que la seva denúncia, sense especificar ni fets ni autors, és tramposa. De veritat la “por” era tan gran com per no atrevir-se a explicar que les “amenaces” eren un tuit que proposava “fer una anàlisi comparada dels plans estratègics que ha redactat des de la seva empresa, ICC Consultors”?

Ho sento, però la denúncia de Fina és impròpia d’una persona que, lliurement, ha decidit participar en el debat públic. La meva “solidaritat” i “suport” serien totals i absoluts davant una amenaça. Però això no és una “amenaça”. Ho sap Xavier Fina i ho sap qualsevol jutge. Però aquí ve la següent qüestió que em sembla important de tot aquest afer: el paper del periodisme.

Em pregunto: sabien els periodistes que van difondre la denúncia de Xavier Fina que les “amenaces” eren, en realitat un tuit demanant una auditoria sobre contractes públics? Jo crec que no. Que simplement van “creure” a una persona que coneixen, a un company de feina o, fins i tot, a un amic. I això obre qüestions molt delicades. Per una banda, és comprensible que donem credibilitat a algú que coneixem i que denuncia una “amenaçada”. A més, des d’un punt de vista emocional, si la persona que coneixem afirma sentir “por”, la reacció d’escalf és gairebé automàtica. Tot plegat és comprensible.

Però atenció: estem parlant de persones molt rellevants dins del panorama informatiu del nostre país. De persones que treballen a mitjans finançats amb diners públics en els quals la ciutadania diposita una confiança superior a la que pot tenir un tuiter qualsevol. Professionals que difonen unes suposades amenaces i que coneixen perfectament els marcs criminalitzadors dels que hem parlat abans. Van difondre l’acusació “d’amenaces” sabent que eren simplement un tuit? Malament. Ho van fer sabent que era un tuit? Malament, també, si creuen que el tuit en qüestió és una “amenaça”. Em pregunto si tornarien a fer difusió d’aquestes suposades “amenaces”, ara que saben que no existien.

Per últim, crec que cal assenyalar un fet molt preocupant. És evident que la famosa “unitat de l’independentisme” està absolutament trencada. Com a mínim en l’àmbit dels partit. És evident que els partits independentistes amb representació al Parlament fa molt de temps que intenten combatre’s l’un a l’altre amb totes les seves forces. Ells sabran. Però és lícit que aquest combat posi en perill a tot el moviment independentista? Que gent dels Comuns, de Ciutadans o del PSC aprofitin la denúncia de Fina per assentar el relat de “l’independentisme violent”, “hiperventilat” i “intolerant” és normal. És el que porten intentant des de fa anys. Però que figures rellevants de partits independentistes contribueixen a fer créixer aquest relat per tal de desgastar a altres independentistes, és d’una irresponsabilitat i una miopia enorme perquè estan alimentant el relat que ha servit, serveix i servirà per normalitzar la repressió amb la qual l’Estat combat l’independentisme.

Em feia mandra escriure aquest article. És molt fàcil assenyalar el que fa el Borbó, l’IBEX o La Sexta. Més difícil és interpel·lar companys de professió i demanar comptes a persones que pertanyen a partits que han patit i pateixen la repressió. És més: fins i tot aquest article podria ser considerat com una “amenaça” que provoca “por” en algun periodista o polític i, d’aquesta manera, podria acabar davant un jutge per escriure. De fet, no seria el primer ni l’últim. Pregunteu-li a Valtonyc o Hasel.

Ho sento per Xavier Fina, però “por” no és que et demanin pels contractes pagats amb diners públics de què viu la teva empresa. “Por” és no saber si finalment acabaràs entrant a la presó per haver-te manifestat a La Junquera. “Por” poden sentir-la en Charaf i l’Ibrahim, que van estar vuit mesos en presó preventiva sense proves, per protestar contra les sentències. “Por” és saber que un Policia Nacional et pot partir la cara d’un cop de puny, com li va passar a Jordi Borràs, i saber que aquest policia gaudeix d’impunitat. “Por” és no saber si podràs acompanyar el teu pare, la teva mare o la teva iaia el dia de la seva mort o estaràs a l’exili perquè et persegueix Llarena. Això fa por. I també fa por que sigui tan fàcil muntar una campanya com la que acabo de descriure i que aquí no passi res. Per això he decidit superar la mandra. Que quedi constància. Com a mínim, que quedi constància.

La nostra adreça és:

Esteu rebent aquest correu electrònic perquè us hi heu subscrit des de la nostra pàgina web.
Pots donar-te de baixa d’aquesta llista de correu fent clic aquí.