| Aquests últims dies s’està parlant a la política espanyola de la possibilitat d’un “Frente Amplio”. La idea -capitanejada per Yolanda Díaz, Mònica Oltra i Ada Colau entre d’altres- té com a objectiu presentar una fórmula electoral per a les pròximes eleccions generals espanyoles. Paraules clau del “Frente Amplio”: “ilusión“, “progresismo“, “unidad“, “mejorar la vida de la gente“, etc.
Si jo visqués a Extremadura, Madrid o Múrcia estic segur que la idea d’una “unión de las izquierdas” m’engrescaria molt. Però resulta que visc a Catalunya i tinc l’obligació de mirar aquest “Frente Amplio” des de Catalunya.
En primer lloc, cal fer memòria. Aquesta idea del “Frente Amplio” em recorda al naixement de Podemos: una força d’esquerres, preparada per “asaltar los cielos” i trencar el bipartidisme monàrquic. Una proposta que naixia, a més, amb promeses molt interessant per a Catalunya: plurinacionalitat, dret a decidir, etc. El manifest que va donar pas al naixement de Podemos es deia “Mover Ficha” i tant jo com la Marta Sibina, vam donar-hi suport. [Podeu llegir el manifest fent clic aquí. Veuràs també els noms dels primers signants].
Avui, sis anys més tard, segueixo creient que la idea era bona. Però sé que les promeses no es van complir. Dos exemples:
> Exemple 1 · La “plurinacionalitat” va quedar en pura retòrica. Podríem posar molts exemples, però tot plegat es resumeix en una frase de Pablo Iglesias: “Yo si fuera catalán no votaria”, referint-se al referèndum de l’1-O. Malgrat que les bases de Podem Catalunya van decidir cridar a la participació, els “jefes” de Madrid van dictar sentència. No a l’1-O.
> Exemple 2 · Amb promeses de “referèndum” i “plurinacionalitat” EnComúPodem (ECP) va guanyar les eleccions generals de 2016. Recordo que una de les grans “promeses” era que els diputats d’ECP tindrien “grup propi” al Congrés. La realitat va ser, però, que mai van tenir grup propi i, atenció: els diputats d’ECP s’assabentaven de moltes de les decisions del grup parlamentari de Podemos… per la premsa!
Resumint: la “diversitat”, la “plurinacionalitat” i la “unitat” eren el de sempre. L’esquerra madrilenya manant i la resta dient que sí.
Ara ens tornen a dir: “Venga, todos juntos y unidos“. La diferència és que ara la proposta ni tan sols ve acompanyada de promeses sinó que es basa en una amenaça: “Si no us afegiu a nosaltres, vindrà la dreta”.
Doncs atenció: quan s’obre la porta de les amenaces, és molt difícil que es tanqui:
> Si no us afegiu a nosaltres, vindrà la dreta.
> Si no acceptes el finançament injust que et donem, vindrà la dreta.
> Si no t’empasses la repressió exercida pels ministres suposadament d’esquerres, vindrà la dreta.
> Si insisteixes a defensar el català, vindrà la dreta.
Crec que la nova proposta de “Frente Amplio”, l’emboliquin com l’emboliquin, és això i poc més. I il·lustra molt bé el retrocés que pateix el regne borbònic: ni les forces d’esquerres espanyoles poden proposar res. S’han empetitit tant que només poden oferir amenaça.
Davant això jo crec que la postura coherent de la societat en general i de l’esquerra en particular hauria de ser de denúncia d’aquest retrocés i de construcció d’alternatives que no estiguin sotmeses al xantatge constant de la política espanyola…
[Per cert: recordeu aquella proposta de “Sobiranies”? Doncs si teniu una estona aquest cap de setmana, podeu llegir això que escriu a Vilaweb Julià de Jòdar.] |
