Article de Pere Antoni Pons. (Si voleu llegir més coses seves, seguiu-lo a Twitter fent clic aquí).
El nacionalisme espanyol –tant el banal com l’explícit i rampant– posterior a Franco és ple de franquisme. Perquè no se l’ha corregit ni depurat ni pluralitzat ni democratitzat. També i sobretot perquè, al seu torn, el franquisme ja era un producte –potser extrem, destil·lat i sanguinari, però del tot coherent i perfectament conseqüent– de l’espanyolitat hegemònica secular. És a dir, la que es va construir dogmàticament i d’una manera quasi teològicament absolutista sobre la base (llengua, cultura, maneres) de la castellanitat. I que, per tant, considera qualsevol expressió identitària no castellana que hi hagi dins el perímetre de l’estat espanyol com una raresa que es pot menysprear, com una desviació del dogma que cal castigar, com una impuresa que cal eliminar o com una anomalia insignificant.
Vaig pensar tot això després d’escoltar la rèplica que Víctor García Correas, 1er Tinent d’Alcalde de Rubí, va fer a una regidora d’Alternativa d’Unitat Popular, lligat a la CUP, després que ella presentàs una moció perquè el consistori fes una petita aportació econòmica a favor de La Bressola a Catalunya Nord. La resposta del tal García Correas va ser de traca: va dir que fer això seria una ingerència “protoimperialista” i, a més, va afirmar que la llengua que es parlava al Principat no és la mateixa que es parla a les Illes Balears i al País Valencià. O sigui: García Correas va fer el típic discurs d’espanyolista indocumentat de VOX. Passa que ell no és de VOX sinó del PSC, i passa també que no és un indocumentat sinó un llicenciat en Filologia Hispànica.
Oh, sorpresa! Sorpresa? En realitat, no gaire. L’actual PSC de Salvador Illa és el més reaccionari (en termes socioeconòmics) i el més espanyolista (des del punt de vista identitari) de tota la història, la qual cosa no pot venir de nou a ningú perquè els seus darrers grans èxits electorals, els que li han permès acaparar el poder a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona, entre més, es deuen al fet d’haver absorbit els discursos (una mica matisats i baixats de temperatura) i centenars de milers de votants de Ciudadanos, un partit etnicista i castellanista que feia veure que defensava el bilingüisme quan l’únic que perseguia era la suplantació de la identitat catalana (llengua i cultura més memòria i imaginari) per la identitat castellana. Pur expansionisme colonial.
Finalment, la moció presentada per l’AUP de Rubí no es va aprovar perquè hi van votar en contra quatre grups: VOX, PP, PSC i els Comuns. Si el discurs de García Correas va ser un exemple de supremacisme espanyol clàssic, la votació tots a una dels dos partits espanyolistes de dretes que hi ha a Catalunya amb els dos partits espanyolistes d’esquerres que hi ha a Catalunya va ser l’enèsima mostra que, estratègicament i per a les qüestions identitàries, Espanya sempre ho té clar. El PSC i els Comuns es passen el dia dient que el nacionalisme és un virus perillós i que cal posar un cordó sanitari a l’extrema dreta d’AC, però, mentrestant, ells es passen també el dia fent ultranacionalisme espanyol i aliant-se o convivint o votant junts o blanquejant l’extrema dreta que campa per tots els racons de la realitat espanyola, des dels poders mediàtics i polítics fins a la judicatura i els cossos policials, passant pel gran empresariat i la monarquia. Usen la retòrica combativa contra l’extrema dreta, no per aturar l’extrema dreta, sinó per desactivar el catalanisme i per desarticular la catalanitat, el seu principal objectiu.
Des del PSC i els Comuns, i aprofitant la interminable i penosíssima ressaca del post-Procés, es vol fer creure que, ara, les qüestions identitàries han de passar a un segon pla, i que tot s’ha de centrar en qüestions socioeconòmiques. L’eix esquerra-dreta (la lluita de classes, per dir-ho amb retòrica més bel·ligerant) és l’únic que compta. És una trampa que paren al catalanisme-independentisme d’esquerres, i l’independentisme-catalanisme d’esquerres hi ha caigut de quatre grapes. Basta veure tots els moviments que s’estan fent per crear un suposat Bildu català, desnacionalitzat, aliat subaltern de l’esquerra espanyola presumptament transformadora, crossa sempre fiable del PSOE de Pedro Sánchez. Tot plegat és bastant demencial, perquè justament si una cosa ha quedat clara durant aquests darrers anys, marcats per les concessions polítiques i per les rendicions argumentals, de discurs i actitudinals del catalanisme-independentisme d’esquerres (el mallorquinisme i el valencianisme inclosos) davant del PSOE, de Podemos, dels Comuns i de Sumar, és que, si comences cedint davant l’esquerra espanyola, tard o d’hora sempre acabes fent les mateixes concessions que l’esquerra espanyola. Que són moltíssimes. I dretanitzadores. I espanyolitzadores, clar.
Hem arribat a un punt en què el catalanisme-independentisme d’esquerres ja dona per bona la criminalització a l’engròs del terme “nacionalista”, i que ja ningú no gosa fer ni les distincions més elementals, com ara que una cosa és el nacionalisme depredador, colonial i expansionista de la castellanitat i una altra cosa ben diferent és el nacionalisme resistent, d’autodefensa, sense pretensions expansionistes, de la catalanitat. Darrerament fins i tot he llegit comentaris que afirmaven que la ideologia és només allò que té a veure amb les qüestions socioeconòmiques, i que el nacionalisme no és una ideologia sinó una fantasia romàntica antiquada. L’argument és grotesc i, fet des de la catalanitat, és suïcida. Si el nacionalisme no fos una ideologia (és a dir, una proposta d’identitat i d’organització de la societat, d’una comunitat) sinó una fantasia de fanàtics passats de moda, no hi hauria mundials de futbol ni festivals d’Eurovisió ni Olimpíades, i, sobretot, el món no estaria estructurat en estats que viuen diàriament obsessionats en delimitar, assegurar, protegir i enfortir la seva sobirania. En aquest sentit, el nacionalisme no només és una ideologia sinó que és la ideologia troncal i constitutiva del nostre món. Renunciar-hi, doncs, és no voler formar part del món. Per descomptat, això no treu que després hi hagi nacionalismes de dretes, d’esquerres, de centre, etcètera. Prioritzar l’eix nacional no vol dir prescindir de l’eix social, o fer com si no existís: vol dir donar una dimensió eminentment nacional a totes les decisions i preses de posició polítiques, tant si ets de dretes com d’esquerres. Que és el que fan tots els partits d’obediència espanyola, des de VOX fins als Comuns, passant pel PP i el PSC-PSOE.
El catalanisme-independentisme d’esquerres (parl d’aquest no perquè cregui que no n’hi ha un de dretes, sinó perquè és el que jo consider que és el meu espai), en canvi, sovint fa veure que es pot prescindir de la qüestió nacional, cosa que en tot cas només es poden permetre aquells que tenen les dinàmiques i les hegemonies a favor, és a dir, els que tenen un estat propi. El catalanisme-independentisme d’esquerres s’ha cregut tant la criminalització de tot el que té a veure amb les qüestions nacionals i identitàries que fins i tot ha renegat de la convicció bàsica de qualsevol lluita nacional: la convicció que la nació es basa en la cultura i la llengua. Diuen que això és ètnic, terrible, racista. De nou, fallen els fonaments. La convicció que la nació es basa en la cultura i la llengua pot donar origen a, com a mínim, dos tipus de nacionalisme molt diferents, fins i tot antagònics: 1) un nacionalisme racista i excloent que diu, “tu, nouvingut, com que tens aquesta llengua, aquesta fe i aquest origen, mai no podràs formar part de la nació”; i 2) un nacionalisme integrador que diu, “tu, nouvingut, és igual quin sigui el teu origen, quina la teva fe, quina la teva llengua familiar, des del moment que et fas teves la llengua i la cultura del país, formes part de la nació, ets la nació”. Que molts catalanistes no sàpiguen distingir això és penós i patètic. Naturalment, tots els catalanistes-independentistes que no són capaços de fer aquesta distinció i ho posen tot dins el mateix sac el que fan és legitimar, propagar i naturalitzar el nacionalisme espanyol.
Reprenc una qüestió que he mig dit o que ja he apuntat: mentre l’independentisme o el catalanisme es passen el dia discutint sobre si cal posar un cordó sanitari a l’extrema dreta presumptament catalanista, el progressisme espanyol vota diàriament amb la dreta dura i l’extrema dreta espanyolistes. ¿Vull dir amb això que l’independentisme ha de fer el joc a Aliança Catalana, l’ha d’incorporar a la causa i ha de naturalitzar la seva proposta d’autoritarisme social i la seva criminalització del diferent per raons d’origen i de fe? No, en absolut. Vull dir que s’han de destinar moltes més energies de les que es dediquen a criticar AC a posar en evidència les connivències del progressisme espanyol amb la dreta dura i l’extrema dreta espanyoles, perquè són molt més perillosos, perquè tenen més poder i perquè tot el que no sigui fer això serà fer el joc a l’espanyolisme, sempre etnocida i identitàriament excloent i extremista, per molt que de vegades es presenti com a moderat i dialogant. Aturar l’extrema dreta, vengui d’on vengui, és imprescindible; aturar Espanya i l’espanyolisme és imprescindible i urgent.
Que un llicenciat en Filologia Hispànica de Rubí, representant electe del PSC, consideri que és una ingerència protoimperialista fer una petita donació a La Bressola, i digui que el català de Mallorca no és la mateixa llengua que la del Principat, a la vegada que li sembla perfecte que l’Instituto Cervantes gasti milions d’euros anuals en expandir el castellà pel món, i a la vegada que no gosaria mai posar en dubte que el que es parla a Andalusia és el mateix idioma que es parla a Mèxic, tot això, dic, no és per un malentès, ni per un error, ni per manca d’informació: tot això és perquè Víctor García Corrales està convençut que la llengua i la identitat castellanes són superiors –millors– que la llengua i la identitat catalanes.
Tot plegat és repugnant i espantós. I el problema és que, tal com es va veure amb la darrera polèmica al voltant de la qüestió de la xarneguitat, aquesta creença l’ha donada per bona o l’ha assumida, per acomplexament, per aversió al conflicte, per manca de formació ideològica, per una sublimació malaltissa i contraproduent de la impotència, ja gran part del catalanisme-independentisme. No exagero. No són pocs els líders i militants del catalanisme-independentisme actual que consideren que la catalanitat és excloent si no incorpora un cert grau de castellanoespanyolitat. En aquest sentit –ara penso també en aquell article de Roger Palà dient que calia reparar la llengua castellana i curar la ferida xarnega–, gran part del catalanisme d’esquerres ara mateix al Principat és molt més hereu de Félix de Azúa que de Joan Fuster, de Josep Melià o de Ramon Barnils, tres autors –un valencià, un mallorquí i un català– que escrivien tots en el mateix idioma i dels quals és segur que Víctor García Corrales no ha llegit mai res. Li convindria.
