[TRANCRIPCIÓ AUTOMÀTICA]
Els vídeos d’OCTUVRE normalment tenen com a objectiu combatre les trampes i les mentides de l’Estat espanyol. Però el vídeo d’avui és diferent: avui l’objectiu és lluitar contra una trampa que ens fem els catalans a nosaltres mateixos.
Aquestes últimes setmanes, a Catalunya s’està parlant molt de la immigració, dels treballadors de la sanitat pública i dels mals resultats de l’escola catalana. Són qüestions que afecten la nostra vida quotidiana i, per això, els catalans debatim sobre aquests temes apassionadament, igual que fan els francesos, els portuguesos o els alemanys.
Però, és clar, hi ha una diferència: els francesos, els portuguesos i els alemanys tenen un estat. I els catalans no en tenim.
I aquesta és la trampa: ens posem a discutir apassionadament sobre aquests temes, oblidant que, discutim el que discutim, Madrid tindrà l’última paraula i la clau de la caixa dels diners.
Però com és que els catalans sempre acabem caient en aquesta trampa? Per respondre a aquesta pregunta, cal entendre la trampa i els seus mecanismes.
La trampa té tres pilars molt potents.
El primer pilar és el pilar estatal. L’Estat espanyol és el primer interessat que estiguem entretinguts debatent llargament entre nosaltres sobre temes que acaben decidint ells.
El segon pilar de la trampa és el pilar autonòmic. Els partits autonomistes necessiten mantenir la ficció que els catalans decidim alguna cosa. I, per això, convoquen plens extraordinaris, fan declaracions institucionals i es tiren els plats pel cap discutint sobre temes que, una altra vegada, acabarà decidint Madrid.
Recordeu com es tiraven els plats pel cap sobre l’ampliació de l’aeroport? Recordeu les batusses a Twitter sobre aquest tema? Doncs, mentre aquí ens barallàvem, a Madrid prenien decisions. Fins i tot el nom de l’aeroport de Barcelona el van decidir des de Madrid.
La trampa que ens parem fa que siguem com nens barallant-nos al seient del darrere, mentre els pares porten el cotxe allà on volen.
Per últim, el tercer pilar d’aquesta trampa som nosaltres mateixos. A Catalunya, com a qualsevol lloc del món, tenim idees diverses i moltes vegades contraposades sobre el model de país que volem. I ens agrada argumentar les nostres idees i defensar-les amb vehemència, si cal.
En aquest procés de debat, sovint oblidem que els catalans estem exclosos dels processos de decisió i de participació política real. És dur assumir-ho, però cal que ho fem: a Espanya, els vots dels catalans només serveixen per investir presidents espanyols i per aprovar pressupostos espanyols, a canvi de promeses de gestionar alguna engruna.
Unes promeses que, per cert, gairebé mai es compleixen.
Aquests són els tres pilars de la trampa en què caiem un cop i un altre els catalans des de fa moltíssims anys.
Davant d’aquesta realitat, què podem fer? Jo crec que, bàsicament, només tenim tres opcions possibles.
La primera és acceptar que aquí mana Espanya i callar. És una opció.
La segona opció és continuar fent veure que els catalans manem alguna cosa i fer grans debats autonomistes al Parlament i a Twitter, mentre Espanya decideix per nosaltres.
La tercera opció és organitzar-se, revoltar-se i trencar amb Espanya. El procés sobiranista i l’1 d’Octubre van existir perquè milions de catalans van arribar a una conclusió: que ja n’hi havia prou d’obeir, que ja n’hi havia prou d’autonomia. Lluitar per la tercera opció, trencar amb Espanya.
Malgrat tots els esforços, però, el 2017 no vam aconseguir trencar amb Espanya. I, per això, una part de la gent i de les cúpules dels partits van decidir que no quedava més remei que abandonar l’opció 3 i tornar a l’opció 2, i fins i tot a l’opció 1: obeir i callar.
Però hi ha una altra part de l’independentisme que defensa seguir treballant per la tercera opció. És veritat que l’any 2017 no vam poder trencar amb Espanya, però això no vol dir que sigui impossible trencar amb Espanya. És possible trencar amb Espanya. I sembla que Espanya ho té més clar que nosaltres mateixos, i per això continuen —i continuaran— perseguint l’independentisme, es facin les amnisties que es facin.
Això és així.
I, per cert, hi ha una cosa que no és el tema d’aquest vídeo, però no m’ho puc empassar. Portem una setmana parlant de l’Operació Catalunya, La Vanguardia i el PSOE dient que és molt greu, però aquí sembla que tothom s’ha oblidat que les punxades il·legals amb Pegasus s’han fet sota un govern del PSOE i Podemos.
Ja està, tornem al que ens ocupa.
Què podem fer perquè la tercera opció, la de trencar amb Espanya, torni a ser majoritària a la política i a la societat catalana?
La cosa no és fàcil. Els partidaris d’obeir Espanya i els partidaris de l’autonomisme controlen tertúlies, mitjans de comunicació públics i subvencions milionàries a mitjans de comunicació privats. I cal que ho acceptem: amb aquest control han aconseguit arraconar els partidaris de la tercera opció, trencar amb Espanya, presentant-los com uns exaltats que s’han begut l’enteniment.
La bona notícia, però, és que poden controlar els mitjans, però no poden controlar la realitat. I la realitat és tossuda: l’Estat mai deixarà que gestionem la immigració, ni mai permetrà que tinguem recursos suficients per a la sanitat, l’educació o les infraestructures.
Això no és una opinió, és una realitat material, la vulguem veure o no.
Podem enganyar-nos i barallar-nos tot el que vulguem al Parlament i a Twitter sobre immigració, sanitat o educació. Això pot servir per esgarrapar uns quants vots i aconseguir alguna cadira més al Parlament. Però si no anem a l’arrel material dels problemes, l’únic que aconseguirem és enfortir l’Estat a Catalunya.
Per tot això que he explicat abans, és imprescindible tornar a posar al centre del debat l’ofec econòmic sistemàtic de l’Estat contra Catalunya. Algú podrà pensar: “Ui, un altre cop amb el rotllo del dèficit fiscal…” Entenc que a algú li faci mandra, però crec que és evident que cal tornar-hi.
M’explico.
Primera qüestió: una part de l’independentisme ha deixat de denunciar el dèficit fiscal. Ara diré una dada i em pregunto quanta gent la coneix: l’exdegà del Col·legi d’Economistes, Joan B. Casas, explica que Catalunya és la segona comunitat en aportació de recursos per habitant i la desena en recepció de recursos per habitant.
Com és que això no és portada cada dia a tots els mitjans catalans? Com és que els nostres partits no reaccionen amb molta més contundència?
Crec que la resposta és senzilla: si pactes investidures de presidents de l’Estat any rere any, si aproves pressupostos de l’Estat any rere any, després no pots sortir a dir “l’Estat ens està espoliant”. Al contrari: has de dir que les coses van bé, explicar que “hem aconseguit això, hem aconseguit allò” i, per dissimular, de tant en tant a les campanyes electorals dir “lluitarem contra el dèficit fiscal”. I qui dia passa, any empeny.
I ara ve el més greu de tot: mentre l’independentisme renuncia a denunciar l’ofec econòmic de l’Estat contra Catalunya, l’Estat no ha deixat ni un sol minut d’acusar els catalans d’insolidaris. I, molta atenció, ho fa Ayuso, ho fa Vox, ho fa Ana Rosa Quintana, però també ho fa el PSOE…
“La banda independentismo egoísta, lo que busca es privilegios.”
…i també ho fa el PSC:
“Aquí de dèficits a Catalunya, res. El dèficit que tenim a Catalunya és un dèficit de govern. És el dèficit que té Catalunya.”
És a dir: primer, l’Estat drena recursos de l’economia catalana i, després, els partits que ho fan es queixen de les conseqüències.
És increïble que l’independentisme polític no sigui capaç de donar una resposta contundent a aquesta farsa i accepti aquest xantatge. I és increïble que, davant de tot això, l’independentisme estigui debatent sobre temes sobre els quals no té cap poder real de decisió.
Algú podrà pensar que, uf, tot això del dèficit és un tema antic i que ja ho sap tothom. Però atenció: el 2024 hi haurà un altre cop dèficit fiscal. O sigui que d’antic, res de res.
I sobre això de que “això del dèficit fiscal ho sap tothom”: en primer lloc, si l’Estat continua dia i nit negant el dèficit fiscal, és possible que hi hagi gent que s’ho acabi creient. De fet, si Salvador Illa s’atreveix a dir el que diu, és perquè han aconseguit que una part important de la societat es cregui la versió de l’Estat.
En segon lloc, hi ha un fet del qual no sé si molta gent independentista n’és conscient: a les properes eleccions autonòmiques votaran nois i noies que l’1 d’Octubre tenien 11 anys. Algú els ha explicat què és el dèficit fiscal?
Aquí faré un paral·lelisme lingüístic. Ens ho deia la Carme Junyent: una llengua mor quan els pares deixen de parlar-la als seus fills. És per això que l’Estat intenta controlar i espanyolitzar l’escola. A nosaltres ja no ens poden robar la llengua, i per això apunten als catalans del futur. I apunten bé: si aconsegueixen trencar la transmissió de la llengua entre generacions, ho hauran aconseguit.
Doncs a nivell polític passa el mateix. Les persones que van viure el procés sobiranista ja hem sentit prou vegades parlar del dèficit fiscal. Però si no som capaços de transmetre aquests fets a les noves generacions de catalans, haurem perdut.
El moviment independentista està en un moment molt delicat i no es pot permetre gaire més errors. Per això cal pensar molt bé, a nivell estratègic. Com a societat democràtica, és imprescindible parlar de tots els temes que ens afecten: cal parlar d’immigració, cal parlar de salut, d’educació, d’infraestructures, de serveis socials, de desigualtats.
Però si no apuntem a l’arrel material, li estarem fent un favor enorme a Espanya. Espanya necessita que parlem de qualsevol cosa menys de l’estructura que li permet sotmetre econòmicament Catalunya. Espanya necessita que ens esbatussem per gestionar les engrunes de la sanitat i de l’educació. Espanya necessita desesperadament que només ens discutim sobre qui li paga el xarop a un nen fill d’immigrants, mentre ells segueixen imposant una estructura econòmica que està ofegant tot el sistema sanitari, emportant-se cada any un 99% del PIB per repartir-lo entre les elits espanyolistes.
Hem de triar molt bé quina batalla volem lliurar. Hem de triar molt bé quin és el nostre objectiu principal. I crec que el nostre objectiu principal, al qual hem de dedicar la major part del temps, és derrotar Espanya.
Fa uns dies, Xavier Díez escrivia: “Els partits han tornat a la pitjor versió de si mateixos, aixafant en el fang amb discussions bizantines i debats de baixa volada.” I afegia: “Això de ‘primer fem la independència i després ja ens barallarem entre nosaltres’ és un principi trist, malgrat que realista i universal.”
I l’Estat necessita que no parlem del dèficit fiscal.
Per això, a OCTUVRE, al llarg del 2024, treballarem perquè parlem del dèficit fiscal. Cal explicar amb tot detall coses com que, el 2020, Catalunya va aportar més del 19% dels ingressos de l’Estat, mentre que la despesa de l’Administració central a Catalunya no va arribar al 14%. Això són uns 22.000 milions d’euros anuals. Per cert: això passa sempre, governi el PP o governi el PSOE amb els Comuns.
“El Estado gastó 0€ en comprar arte para Catalunya en 2023.”
A OCTUVRE creiem que aquestes coses cal saber-les. És la millor manera de deixar de recular i tornar a tenir prou força per acabar la feina que vam deixar a mitges el 2017.
Si aquest vídeo t’ha semblat útil, passa’l. Gràcies.