La primera motivació que em va dur a escriure aquest llibre va ser la de cercar explicacions al fet que els catalans siguem avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix majoritàriament, a més de llengua i cultura, una forma d’entendre la societat i el món. La identitat és per mi una realitat que neix d’una llarga existència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang.
Fugint dels inacabables debats entorn del concepte de nació que des del segle XIX va ser segrestat pels estats liberals, hereus de les monarquies absolutes, i que el segle XX ha estat responsable de milions de morts, he preferit anar a la recerca de l’arrel primordial d’allò que constitueix un poble. He volgut anar a les experiències històriques que han anat conformant una identitat col·lectiva i una cultura pròpia que proporcionen als seus ciutadans un sentit de connexió i de pertinença. Un sentit reforçat, en el cas dels catalans, per una evolució política singular que va quallar en un contracte social que els donava la consciència de ser partíceps d’uns drets i llibertats que caracteritzaven la seva societat; un conjunt d’elements que integren allò que els catalans del passat anomenaven, senzillament, “la terra”.
Ara em toca arriscar-me en aquesta aventura que té les seves motivacions més enllà del terreny de l’erudició i de les interpretacions historiogràfiques, en les profundes arrels que ens lliguen a tots i cada un de nosaltres a la sort del nostre poble. En aquest moment en què sembla propera la fi d’una època de democràcia tramposa, el futur és incert.
Com a historiador, sé que no és possible preveure què passarà a curt i mitjà termini; que no es pot aventurar com acabaran els conflictes que avui tenim plantejats, per bé que sembla difícil que unes solucions que satisfacin les demandes de canvis profunds de la nostra societat puguin venir de la gestió d’uns partits l’interès fonamental dels quals és que tot segueixi igual.
Mira, fer aquesta mena de previsions no és la feina que li correspon a un historiador, sinó la d’analitzar els moviments de llarga durada i explorar les dimensions més profundes de la vida social, per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen erròniament que són ells els que marquen els [destins?] col·lectius.
D’un poble circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva, que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que, de vegades, pot semblar ocult, però que surt a la llum cada vegada que cal enfrontar-se a un obstacle. El que he volgut explorar en aquestes pàgines és la naturalesa d’aquest corrent, seguint-lo a través del llarg procés de formació de la identitat dels catalans; d’un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present havent resistit 500 anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes el 1652, el 1714 i el 1939, i sotmès a llargues campanyes de repressió social i cultural que encara duren avui.
[Vull?] tenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir sent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur.