Per Ibán Martínez Cárceles
Apunts sobre el Vel de la Kaoutar i allò que alguns anomenen «cultura catalana».
El passat 4 de juliol en Gerard Furest publicava a OCTUVRE un article sobre les polèmiques desencadenades per un tweet celebrant la participació de la Kaoutar en una colla de castellers. En el seu text podem trobar com s’homologa la idea de cultura amb l’ús de la llengua.
Aquesta associació és un dels vicis més repetits en les files d’aquells que viuen amb un sentiment de pèrdua contínua, intentant atrapar el fum amb les mans per salvar allò que en el seu imaginari perviu estable. Això és el que passa normalment amb l’etiqueta «cultura catalana» quan és pensada des d’una mirada romàntica. Aquesta bauxa ha estat protagonitzada principalment per feixistes catalans; ara bé, sembla que és un excés cada vegada més freqüent en les files de certa esquerra anticapitalista.
Una de les explicacions podria ser que, davant de la frustració produïda pel procés, se les ha ocultat de la mirada qui són realment els dominadors que impacten més directament en el nostre territori i han decidit mirar al seu voltant per tal de tancar files. En un moment polític de resistència, han assumit la missió de salvaguardar i ser portaveus d’una suposada «cultura catalana».
La «cultura catalana» definida des dels processos de patrimonialització i folklorització.
Ara bé, què és allò que anomenen «cultura catalana»? Com deia, per molts d’aquests agents és tot allò que està fet en català i es manifesta mitjançant uns productes que han estat assenyalats com a catalans per part de les institucions com a patrimoni cultural. Per molts, aquesta definició, tal com està expressada, no li causarà cap malestar; al contrari, la podria subscriure. No obstant això, si ens endinsem en els estudis sobre patrimoni, tal com ens diu Poulot (2006), observarem que aquells que exerceixen el poder des de les institucions tendeixen a incidir intencionadament en els elements culturals que són dignes i són coherents respecte dels valors dels dominadors. Tot això, per tal de definir la identitat de les persones que són partícips dels elements patrimonialitzats. En el nostre cas, podrem dir que els processos de patrimonialització existents en els nostres països han marcat allò que haurien de ser els catalans. És a dir, la patrimonialització de la cultura és un exercici pel qual se seleccionen uns objectes, se’ls transfereix a un camp de valor i entren en negociació amb el camp social d’un determinat col·lectiu imaginat, al qual se li ha atorgat. Hi ha tot un exercici ideològic que impulsa a una selecció, assignació i interpretació de certes pràctiques o elements culturals, tal com reflexiona Ariño Villarroya (2001). Una de les senyals d’aquest procés és com determinats elements culturals són fertilitzats mitjançant una narració positivitzada, i com a més, se’ls dona un espai de privilegi i són en certa manera sustentats econòmicament. Precisament d’aquest procés parla en Gerard Furest quan diu que: «si els catalans hem de sobreviure com a grup humà diferenciat, serà a partir de l’assumpció d’alguns trets nous, més o menys diferents i marcats en funció de l’origen o el grau d’arrelament dels individus que els aportin». Més enllà d’aquesta idea constant de supervivència en la qual està immers, podem interpretar en el seu comentari que l’assumpció de trets nous ha de ser selectiva en funció del seu ideari.
I diu més, fa referència a l’origen d’aquests trets, si contrastem amb la reflexió de Ricoeur (2003), que explica que l’origen cultural de les narracions sempre són mitològiques, mai històriques, podem entendre que allò que se selecciona ha de poder ser transformat en un artefacte coherent amb la depuració d’allò que el pensament hegemònic pensa com a catalanitat.
En Gerard Furest, viu sota la síndrome d’en Joan Amades, des d’un romanticisme semblant, per avançar en el funcionament de les institucions culturals, hem de destacar que els productes que més íntimament projecten la nació en els processos de patrimonialització són aquells que han estat anomenats com a tradició, els quals s’han estudiat sota la idea de folklorisme, un concepte que Josep Martí va popularitzar allà pel 1996 amb el seu llibre «El folklorisme: ús i abús de la tradició». En aquest llibre explicava que el folklorisme «és l’interès que sent la nostra actual societat per la denominada cultura popular o tradicional». El concepte de folklorisme pressuposa l’existència d’una consciència de tradició, la seva valoració positiva a priori i una intencionalitat concreta quant a l’ús que es vol donar a aquesta tradició, normalment a partir de certes idees com la d’antiguitat, genuïnitat, ruralitat, nació amb caràcter imaginat, etnicitat o exotisme, criteris de classificació d’índole arbitrària. A més, els productes, idees i accions folkloritzades normalment al·ludeixen a dues realitats diferents: una, a la referència del record d’allò que va ser i ja no és (degut principalment a com s’han fixat estèticament alguns paràmetres, el context de difusió i unes funcions socials que ja no poden ser deguts als canvis socials); i l’altra realitat, que fa referència no als elements al·ludits del passat, sinó al que passa en el moment de produir-se la representació. Respecte a aquestes accions, vulgarment s’ha dit que els avis i àvies vivien la festa, els nets i les netes es disfressen i representen la festa.
Aquesta recreació que normalment han fet els nets ha estat des d’una esbiaixada ideològica que, per tal d’ajudar a la construcció d’un imaginari nacional, entre tots els elements destacats, s’ha sustentat en la idea d’antiguitat. Respecte a aquesta idea, més concretament en referència a la construcció de la cançó tradicional catalana (encara que ho podem aplicar a altres àmbits), Jaume Ayats (2010) ens explica que sota el seu parany es pretén crear la visió d’un objecte estable, sense transformació (és a dir, ahistòric), que entra en coherència a la perfecció amb el poble imaginat i essencial. És a dir, es vol projectar una societat tradicional estable, sense conflictes ni discrepàncies de classe. Aquesta projecció ideal ha servit per tal de definir què és el «caràcter nacional», és a dir, el que es pot entendre com una catalanitat depurada, inclús per alguns innegociable, tal i com explicava en Gerard Furest a l’hora de presentar l’exemple de la Kaoutar. Tot això també pretén ubicar l’etiqueta «cultura catalana» fora de la història, o arrelada a la història puntualment a alguns autors rellevants, però extrapolada posteriorment. Per tant, podem determinar que la «cultura catalana» presentada per aquests processos de patrimonialització i folklorització està depurada sota les coordenades d’aquells que exerceixen un cert poder a Catalunya i que són impulsors d’un relat interessat a l’hora de definir allò que és ser català. Per tant, resulta reduccionista, per exemple, entendre que una colla de castellers podria ser, tal com deia en Gerard Furest, «una entitat privada amb dret a decidir les seves pròpies normes».
Dels espais assenyalats pel poder a espais d’antidisciplina i a la pluralitat de subjectes.
Arribats a aquest punt, podem dir que hem de passar d’observar les idees, accions i productes folkloritzats des d’una mirada positivitzada a una negativitzada? La resposta és no. Em disculpareu tots els companys que inverteixen el seu temps i esforç en generar productes en l’àmbit del que és tradicional o que últimament anomeneu d’arrel, i que en certa manera alimenten la purificació de l’imaginari d’allò que és la «cultura catalana». Però que faci aquesta crítica no significa que determini que totes les vostres accions es redueixen a sustentar el projecte dels dominadors a Catalunya i que les vostres accions no siguin fèrtils per a la construcció d’un horitzó plural.
En Michel de Certeau, en el seu gran llibre «La invenció de la quotidianitat» (1990), ens explicava que, encara que les quadrícules de domini cada vegada són més estretes, no es pot arribar a determinar tot allò que fem les persones des de les coordenades dels dominadors. Per tant, hem de ser conscients que es generen constantment accions d’antidisciplina. Així doncs, més enllà dels elements anomenats tradicionals, també s’ha de tenir en compte el que explicaven Bondaz, Isnart i Leblon (2012), quan afirmaven que tampoc podem reduir allò que és el patrimoni cultural com a part d’un projecte nacional que és replicat, sinó que: «existeixen dissensions, conflictes, narracions i usos antagònics del patrimoni […] que fa que els processos de memòria siguin amb freqüència un terreny de lluita i de conflicte, la qual cosa ens porta a qüestionar-nos sobre les representacions socials de la identitat cultural dels grups socials».
Encara que aquests espais de negociació entre els dominadors i els dominats siguin possibles sota l’exercici de les institucions, el problema és que, en la construcció de l’etiqueta «cultura catalana» que s’ha patrimonialitzat, aquells que han sigut legitimats com a productors de cultura són molt determinats. Aquesta disposició entra en contradicció amb una de les definicions de cultura més recurrent, com és la que fa Clifford Geertz, que ens explica que la cultura són les pràctiques que poden ser apreses, les quals ens donen un marc de referència per relacionar-nos. Dit això, les úniques pràctiques culturals que hi ha a Catalunya són en català? Els únics productors legítims per desenvolupar accions constructores del patrimoni a Catalunya són els que entren en coherència amb una idea de catalanitat impulsada per les elits? Quines característiques respecte al gènere, la classe i l’etnicitat tenen principalment els productors legitimats per desenvolupar la «cultura catalana»? Les minories han d’introduir-se en els sectors assenyalats pel patrimoni per tal de poder esdevenir protagonistes de la construcció de la «cultura catalana»? O, al contrari, hem de ser capaços d’entendre que hi ha una «cultura catalana» real que no està reduïda a l’ús de la llengua? En l’article d’en Gerard sobre la Kaoutar hem pogut observar amb claredat com aquesta segona opció és obviada, associant la producció de catalanitat a la producció cultural feta des dels castellers. Així doncs, encara que els subjectes puguin ser diversos, encara manté un filtre sobre els espais i les formes que poden produir un relat sobre allò que és l’essència del caràcter nacional des d’uns determinats espais.
Mateixes estratègies, diferents plans.
Una altra dificultat que trobem a l’hora de plantejar una mirada emancipadora d’allò que podria ser les trames culturals catalanes és que en el context actual, en un moment polític a la defensiva, la crítica de l’ús i abús que fan els dominadors durant els processos de patrimonialització en el context català, pot ser assenyalat fàcilment com a autoodi, tot això sota la defensa d’una continuïtat estable que mai va existir. En certa manera, la idea d’autoodi mal utilitzada, serveix per fagocitar les crítiques i esdevé en un subterfugi per expressar l’amor d’alguns agents de les classes populars de Catalunya a les seves pròpies elits.
A Espanya, la tradició va ser un espai essencial per al franquisme. El règim, en un primer moment, va fer servir els processos de patrimonialització per reafirmar les seves coordenades, difonent en certa manera el nacionalcatolicisme i buscant una distància intencionada respecte a la Segona República. Més tard, en la dècada de 1950, va incidir en les teories d’higiene mental de Vallejo-Nágera i López Ibor, les quals van entrar en una fase de tecnificació a través de les institucions. Un exemple d’això és com García Matos, durant el franquisme, va començar a desenvolupar aquesta tecnificació en les missions de rescat del folklore. La tasca encarregada per la Secció Femenina tenia com a objectiu principal incorporar els balls en els programes d’educació física per a la formació femenina a través de les escoles de Música y Hogar (Berlanga 2001).
El patrimoni que s’estableix durant el franquisme actua arbitràriament per establir una narració que reflecteixi un paradigma ideològic que VOX ha considerat crucial continuar allà on governa. A Catalunya, tanmateix, amb altres valors, la tendència a la totalització d’uns ideals és clara. Encara que el poder que han ostentat els dominadors dintre del territori català no ha estat tan contundent i el seu èxit ha estat molt més relatiu que a Espanya, el que està clar és que a Catalunya no hem sigut uns privilegiats i aquestes dinàmiques socials també s’han produït, una situació que tendeixen a exercir-se des de l’oblit de certs aspectes mentre es fa un excés de memòria d’altres.
No ens ajudarà a un horitzó sobiranista si neguem les ingerències dels nostres dominadors per tal de definir allò que és la «cultura catalana» i la mirada etnocentrista que continuem promulgant. L’estratègia per a això ha sigut la manipulació de la memòria mitjançant l’abús i la reiteració de l’associació de segons quins elements a segons quins valors, tant a Espanya com a Catalunya. Aquesta estratègia ha estat exitosa en el moment que el poder aconsegueix integrar un sentiment d’espontaneïtat i naturalitat en l’associació d’idees i imatges. És així, com des d’aquestes coordenades i des de les reminiscències etnocentristes que encara exercim, que en Gerard deia que: «l’única manera d’evitar la residualització definitiva i/o la creació de comunitats estanques que es petrifiquin més enllà de la divisió interna» era acceptar la diversitat dintre dels espais que ell ha comprès com a productors de catalanitat. Però, si som capaços de denunciar, com hem fet, les arbitrarietats d’aquesta associació d’idees i imatges, potser som capaços de veure altres possibilitats.
De volta a la llengua: de l’autoodi a la desconfiança d’alguns catalanoparlants
Sóc conscient que allò que plantejo, des d’una mirada reduccionista, serà considerat com a part d’una reacció d’autoodi, sobretot per aquells que, malgrat l’argumentació presentada, encara veuen una associació inextricable entre llengua i cultura. En aquest cas, aquells que sota el parany de l’autoodi neguen, per exemple, el Ramadà com a celebració catalana més enllà de l’ús de la llengua, en realitat estan invisibilitzant el paper dels dominadors que actuen a Catalunya, alimentant la ficció que l’Estat espanyol és l’únic agent repressiu que intercedeix en els nostres països.
Si ens fem ressò de reflexions com les de José Luis Villacañas (2017), podem entendre que Espanya és una nació tardana, un concepte proposat per Helmuth Plessner (1935/1959). L’autor reflexiona que una nació tardana no genera nació, no té un poder integrador fort per generar aquesta homogeneïtat, una disciplina social, unes estructures educatives sòlides que puguin conformar això que anomenem la nació moderna. Villacañas afirma, doncs, que Espanya mostra una gran inseguretat cap al seu propi poble. Jo em pregunto si l’exercici de domini que Espanya ha desenvolupat respecte a Catalunya ens ha portat a assimilar aquesta mateixa lògica. Em pregunto si aquesta desconfiança és la que ens fa desesperadament aferrar-nos a una soca irrenunciablement catalana que només existeix de forma imaginària. A Catalunya, aquesta desconfiança es mostra obertament en la xenofòbia dels feixistes catalans, però també en les reticències d’alguns agents de l’esquerra, que amb aquesta actitud sembla que renuncien al futur de la llengua per tal d’obstinar-se en la recreació d’un passat que mai ha existit tal com és projectat.
La desconfiança cap al seu propi poble farà que Catalunya, com a nació oprimida, pugui salvaguardar el català d’un genocidi lingüístic? Si es redueix l’ús del català a l’etiqueta de «cultura catalana» des d’una perspectiva imaginària, estarem adobant el terreny de la substitució lingüística. Això és el que, com a docent de secundària d’un centre de màxima complexitat, he pogut observar, ja que la projecció del català no és com a llengua comuna, sinó com la llengua dels productors de cultura catalana. Si l’objectiu, entre altres, és la normalització lingüística, ens faríem un favor si entenguéssim la cultura catalana com totes les pràctiques desenvolupades en els nostres països, afavorint que aquesta pugui esdevenir la llengua comuna. Això no vol dir que no s’hagin de combatre totes les agressions a la llengua i totes les polítiques en contra del català, al contrari, s’han d’enfrontar, però des de l’assumpció que cultura i llengua no són el mateix. És en aquest punt que podrem ajudar a molts dels nostres iguals en el conflicte lingüístic, el qual no succeeix en una baralla de Twitter o en una proclama puntual, sinó que normalment planeja de forma subtil, en silenci, portant a l’interior de la gent les maneres i les llengües en les quals els resulta coherent socialitzar-se.
Hi ha qui recela de les anàlisis amb un cert academicisme o que algunes de les expressions puguin sonar abstractes, la meva pretensió no és reforçar banalment la meva argumentació, es tracten de treballs on es poden profunditzar en les argumentacions proposades. Qui aquí escriu és docent de secundària, i és sota una certa intel·lectualització que puc mostrar les eines necessàries per analitzar l’escenari en el qual estem. És de valorar qui tingui la capacitat d’escriure de forma plana la complexitat dels temes que tractem, però temo molt, que la fluïdesa d’alguns està més en coherència amb el flow de tertulià que d’una reflexió profunda. Per exemple, resulta cridaner com en Gerard Furest és capaç de negar que hi ha una catalanitat hegemònica, és com si no sigui capaç de veure que a Catalunya també hi ha un exercici del poder per part d’unes elits. De tornada a allò que ens centra, des del meu punt de vista, hem d’intentar crear les condicions perquè els productors de memòria i cultura a Catalunya parteixin d’una pluralitat radical i, partint d’aquesta, reflexivament i obertament, fer del català la nostra llengua comuna. Al contrari, la negació de la catalanitat real ens portarà vent de xaloc, mar molta i peix poc.
Bibliografia
ARIÑO VILLAROYA, Antonio (2001): «A invenció do patrimonio cultural e a sociedade do
risco», Grial: Revista galega de cultura. Nº 149. pàg. 129-150.
AYATS I ABEYÀ, J. (2010): «Las canciones olvidadas en los cancioneros de Catalunya: cómo se construyen las canciones de la nación imaginada», San Sebastián: Revista Jentilbaratz, nº12: pp. 83-94.
BERLANGA, Miguel Ángel (2001): «El uso del folklore en la Sección Femenina de la Falange: el caso de Granada», a Ignacio HENARES CUÉLLAR, María Isabel CABRERA GARCÍA, Gemma PÉREZ ZALDUONDO i José CASTILLO RUÍZ (eds.), Dos décadas de cultura artística en el franquismo, vol. II. Granada: Universidad de Granada, 115-134.
BONDAZ Julien; ISNART, Cyril; LEBON, Anaïs (2012): «Au-delà du consensus patrimonial. Résistances et usages contestataires du patrimoine », Civilisations, 61, n° 1. Université libre de Bruxelles.
DE CERTEAU, Michel (1990 [1996]): La invención de lo cotidiano. México: Universidad Iberoamericana. Departamento de Historia.
GEERTZ, Clifford (1994): Conocimiento local: ensayos sobre la interpretación de las culturas. Barcelona: Paidós.
MARTÍ PÉREZ, Josep (1996): Folklorismo. Uso y abuso de la tradición. Barcelona: Ronsel.
PLESSNER, Helmuth (1935-1959): La nación tardía: Sobre la seducción política del espíritu burgués. Madrid: Biblioteca Nueva.
POULOT, D. (2006): Une historie du patrimoine en Occident, XVIIIº-XXIº siècle. París: Presses Universitaires de France.
RICOEUR, P. (2003): La memoria, la historia, el olvido. Madrid: Ediciones Trotta.
VILLACAÑAS BERLANGA, José Luis (2014): Historia del poder político en España. Madrid: RBA.