[TRANSCRIPCIÓ AUTOMÀTICA]
La setmana passada vam publicar un vídeo explicant que la Guàrdia Civil havia punxat els telèfons d’OCTUVRE en una investigació per terrorisme. Moltes gràcies pels missatges de suport i per haver compartit el vídeo, que ha tingut més de 150.000 visualitzacions.
Dit això, el vídeo d’aquesta setmana —aquest vídeo— és una mica més complicat. És fàcil que la gent se solidaritzi amb les persones concretes que hem patit les escoltes, però és més difícil explicar que, en realitat, el que està fent l’Estat és suspendre la democràcia a tot el territori català, més enllà dels noms dels espiats.
A OCTUVRE hem llegit amb lupa les més de 1.500 pàgines del sumari del Tsunami Democràtic i hem comprovat que la Guàrdia Civil ha espiat converses on es parlava del Consell per la República, de l’organització de les manifestacions de l’ANC, de les eleccions al Secretariat de l’ANC. Han espiat converses sobre els Voluntaris per la República, sobre la iniciativa Pagesia Catalana de la Unió de Pagesos. Han espiat la creació de l’Institut Sobiranies. Han espiat al voltant de la xarxa d’economia social i SETEM. Han espiat la campanya Consum Estratègic. Han espiat els activistes de la renda bàsica. Han espiat els Debats Constituents. I han espiat fins i tot les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona.
A OCTUVRE hem decidit fer aquest vídeo més complicat per explicar que el problema no és que m’espïin a mi o al David Fernàndez. Fem aquest vídeo per explicar el mecanisme de l’Estat per tenir tots els catalans vigilats com si fóssim en una presó.
Aquesta és una ganiveta del segle XVIII que es guarda al Museu de Moià. Si us hi fixeu, a un dels extrems hi ha una cadena. I això és així perquè el 1714 Felip V va prohibir que els catalans tinguessin armes: una prohibició que només permetia tenir un sol ganivet a casa, i lligat amb una cadena.
Elix Sarrià Camargo fa un temps va explicar a Twitter: “A la casa on va néixer el meu pare encara hi havia l’anella als anys 60.”
El poeta mataroní Terenci Thos i Codina va escriure l’any 1885 un poema titulat Visca la ganiveta, que deia més o menys això:
Felip V, la nostra pobra Catalunya
com la vares maltractar.
Fins i tot la ganiveta
ens la vas encadenar.Aquell dia, desfermar-se tots a l’una
vam jurar:
“Esmoleu les ganivetes
per si mai hem de tornar.”Visca la ganiveta de tallar el pa
i visca la Catalunya
que se’l sap guanyar i defensar.
I què té a veure la ganiveta amb l’espionatge de la Guàrdia Civil? Anem-ho a veure.
Entre els milers de documents que hem llegit al sumari del Tsunami, vam trobar-hi això: la descripció del programa espia que fa servir la Guàrdia Civil. Aquest document demostra que l’Estat està fent servir programari com el de Pegasus contra l’independentisme català, cosa que fins ara el govern del PSOE havia negat.
Fins ara havíem sentit que si Pegasus això, que si Pegasus allò… Però aquest document ho canvia tot. I és molt important que el moviment independentista català ho entengui molt bé.
El 18 d’abril de 2022, la revista New Yorker publicava una notícia bomba titulada Com les democràcies espien els seus ciutadans. Explicava com el Citizen Lab de la Universitat de Toronto havia descobert que els telèfons de 65 independentistes catalans havien estat infectats amb un programa anomenat Pegasus. Un d’aquests 65 telèfons, per cert, era el de l’Albano.
La notícia va causar un terratrèmol polític enorme i, per intentar calmar els ànims, el govern del PSOE fa dues coses. Primera: Grande-Marlaska nega explícitament que el Ministeri de l’Interior, la Policia Nacional o la Guàrdia Civil tinguessin Pegasus. Segona: la llavors ministra Isabel Rodríguez diu que, atenció, “Espanya és un estat democràtic ple; aquí no es poden limitar els drets i les llibertats individuals si no és amb l’empara de la llei i amb una decisió judicial motivada”.
Decisió judicial motivada. Quedem-nos amb això a la memòria i continuem.
El mecanisme jurídic que ha de seguir la Guàrdia Civil per punxar les comunicacions de les persones consta de tres passes:
-
La Guàrdia Civil demana al jutjat l’autorització per punxar els telèfons. Per fer-ho, ha d’explicar quines són les sospites que els porten a demanar la punxada i, a més, ha d’explicar quina eina faran servir per fer la punxada. És el que ells anomenen “la forma d’execució de la mesura”.
-
Aquesta petició de la Guàrdia Civil arriba a la Fiscalia, que ha de fer un informe dient si la petició té prou fonament o no.
-
Finalment, la petició de la Guàrdia Civil i l’informe del fiscal arriben al jutge, que amb aquesta informació decideix si autoritza la punxada o no.
Un cop aclarit això, hi ha una altra cosa que cal saber: hi ha dos tipus de punxades.
Les punxades telefòniques tradicionals, que enregistren les converses de veu.
I les punxades de nova generació, que intervenen arxius informàtics, correus electrònics, dispositius intel·ligents, imatges, micròfons o serveis de missatgeria instantània.
Primer, analitzem el sistema de punxades tradicionals.
Fins l’any 2004 les punxades de veu es feien amb magnetòfons marca UHER, com els que surten a les pel·lícules. Però el 2004 Aznar renova el sistema i posa en marxa una poderosa eina anomenada SITEL, que permet enregistrar les trucades de veu de manera molt eficient. Avui, doncs, quan la Guàrdia Civil demana una intervenció al jutge per escoltar converses telefòniques, a l’apartat de “forma d’execució de la mesura” hi ha de posar SITEL.
Continuem.
El dret al secret de les comunicacions és un dret fonamental i està protegit per l’article 18 de la Constitució espanyola i per l’article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans. Poca broma. Per això les punxades telefòniques només es poden fer amb l’ordre d’un jutge.
Però atenció: els jutges no poden ordenar punxades lliurement, sinó que s’han de donar unes condicions molt concretes. En principi, cal que les sospites siguin molt fonamentades —no serveix una simple sospita— i, a més, cal que els delictes en qüestió siguin especialment greus, com ara organitzacions criminals, pederàstia o terrorisme.
Molt bé. La qüestió és que l’any 2015 el PP tenia majoria absoluta i, amb aquesta majoria absoluta, el govern de Rajoy va fer dues reformes legals molt importants: va reformar la llei que permet les punxades telefòniques i va reformar el Codi Penal en matèria de delictes de terrorisme.
Atenció.
La primera reforma va ser sobre la llei que regula les punxades. Fins aquell moment, SITEL només podia punxar els àudios de les converses telefòniques. La reforma del PP, però, va incloure la possibilitat d’intervenir també les comunicacions telemàtiques.
L’explicació d’aquesta reforma era aparentment lògica: si les organitzacions criminals i els terroristes fan servir internet per cometre crims, és necessari que l’Estat pugui vigilar també en aquest terreny. Així, la nova llei legalitza “la instal·lació de programes que permetin de forma remota i telemàtica l’examen del contingut d’un ordinador, dispositiu electrònic, sistema informàtic, etcètera”.
Però ja el 2015 diverses organitzacions van advertir que la reforma del PP era molt perillosa. La plataforma Xnet, per exemple, va batejar la reforma com a Llei Torquemada, fent referència directa a la Inquisició. En principi, aquestes noves punxades telemàtiques, igual que les punxades tradicionals, només havien de ser possibles en casos de delictes molt greus (organitzacions criminals, pederàstia o terrorisme). Però el PP hi incloïa ara una altra possibilitat: les punxades telemàtiques també es podrien fer en cas de delictes comesos a través d’instruments informàtics.
Això, evidentment, deixa oberta la porta a punxar telemàticament gairebé qualsevol cosa.
La plataforma Xnet va ser molt clara: els termes en què es pot fer una intrusió d’aquest tipus “haurien d’estar reglamentats fins a l’últim detall, i no ho estan”.
La segona reforma, sobre els delictes de terrorisme, també va ser molt criticada perquè obria la porta a qualificar com a terrorisme coses que fins llavors no ho eren. El comissionat pels Drets Humans de Nacions Unides va ser molt dur i molt clar sobre la reforma del PP: la nova llei antiterrorista “podria criminalitzar conductes que d’una altra manera no constituirien terrorisme i podria donar lloc a restriccions desproporcionades de l’exercici de drets”.
La cosa no pintava bé després d’aquell 2015.
Recapitulem:
— S’obre la porta a fer punxades telemàtiques.
— S’obre la porta que aquestes punxades es puguin fer encara que no siguin delictes especialment greus.
— I, per si se’ls escapa algú, amplien el concepte de terrorisme per poder fer restriccions desproporcionades dels drets dels ciutadans.
Les reformes legals de 2015 ens van deixar en una situació ben precària pel que fa a la protecció dels drets fonamentals. I per si fos poc, la tempesta perfecta arriba de la mà d’una eina que el 2015 ja existia, però de la qual gairebé ningú no havia sentit a parlar: el programari espia Pegasus.
A diferència de la tecnologia prèvia, Pegasus té un poder que fins al moment era desconegut: la capacitat d’accedir a un dispositiu de manera total i il·limitada. I això obre un esvoranc enorme. Independentment que hi hagi una ordre judicial per intervenir les comunicacions d’algú, la llei diu que aquesta autorització no pot ser total i ha de ser proporcional: no es pot escoltar tot ni revisar-ho tot, sinó només allò que està relacionat amb el delicte.
Però amb Pegasus canvia tot, perquè Pegasus no té límits.
El 2022, el Supervisor Europeu de Protecció de Dades del Parlament Europeu i del Consell de la Unió Europea va dir que Pegasus és tan intrusiu que no és compatible amb l’ordenament jurídic de la Unió Europea, i va recomanar la prohibició de Pegasus als Estats membres. Els Estats Units, per exemple, han posat Pegasus a la llista negra d’empreses prohibides al seu territori per ser una amenaça a la seguretat nacional.
El mateix Supervisor Europeu diu que, mentre aquesta prohibició no es faci efectiva, si Pegasus es fa servir, només es podria fer servir —llegeixo textualment— “en situacions excepcionals, per prevenir una amenaça imminent molt greu”.
Per la seva banda, el Comitè d’Afers Legals i Drets Humans del Consell d’Europa ha estat molt clar: en el cas que es faci servir Pegasus, el seu ús “ha de limitar-se a una mesura d’últim recurs en relació amb un acte específic que suposi una amenaça real i greu”.
Doncs bé: a les 1.500 pàgines del sumari del Tsunami veiem amb tota claredat que les intervencions amb programari espia van ser autoritzades per un jutge en base, per exemple, a comentaris a Twitter o, en el cas de David Fernàndez, a partir de converses amb la seva mare. Evidentment, això no té res a veure amb una amenaça imminent molt greu.
Arribats a aquest punt, la pregunta és: el programari que s’utilitza a la investigació del Tsunami és Pegasus?
Com hem dit al principi, Grande-Marlaska va negar explícitament que la Guàrdia Civil tingués Pegasus. Però si mirem el sumari del Tsunami, arribem al document del qual parlàvem al principi, on la Guàrdia Civil descriu amb tot detall què pot fer el programari que fa servir per punxar les comunicacions dels independentistes catalans:
-
Accés a l’agenda de contactes
-
Accés al registre de videotrucades
-
Accés al compte de correu associat al terminal
-
Accés a l’historial de navegació web
-
Accés a les comunicacions en xarxes socials i aplicacions de missatgeria
-
Accés a l’arbre d’arxius
-
Accés als fitxers emmagatzemats en qualsevol format
-
Possibilitat d’activació del micròfon del dispositiu per captar i enregistrar comunicacions orals
Si comparem aquesta descripció amb la descripció de Pegasus, veiem que el que demana la Guàrdia Civil és exactament el mateix que fa Pegasus.
Però… és Pegasus o no?
Recordeu que hem dit que la Guàrdia Civil estava obligada per llei a especificar com es realitzaria la intervenció, això de la “forma d’execució de la mesura”. Doncs hem revisat el sumari del Tsunami i el primer que ens crida l’atenció és que, encara que les especificacions tècniques de la intervenció són sempre les mateixes, els noms de l’eina no coincideixen.
En algunes ocasions es parla d’una eina que es diu DARTS i, en altres peticions de la Guàrdia Civil, es fa referència a una eina anomenada SILK.
El cas de SILK és molt interessant. De fet, la caverna mediàtica ha fet servir el SILK per defensar la legalitat de les punxades contra els independentistes. El diari La Razón va dir que el SILK “no és el Pegasus de Marlaska”, sinó un software que “es renova periòdicament i amb el qual treballen la policia i la Guàrdia Civil”.
El problema, però, és que SILK no és cap software en concret, sinó que, com diu el mateix Ministeri de l’Interior, el SILK és una plataforma que conté diversos programes espia. El diari El País explicava el 2018 que el Ministeri de l’Interior havia gastat 6 milions d’euros per adquirir —llegeixo textualment— “l’equipament i el software necessari per dotar de capacitats avançades la plataforma SILK”.
És a dir: SILK és simplement un contenidor on s’hi pot encabir qualsevol cosa. I la pregunta és: hi ha Pegasus dins del SILK?
Segons el que hem vist fins ara:
-
El programa que es va utilitzar dins del SILK fa les mateixes funcions que Pegasus.
-
SILK és una plataforma compatible amb l’ús de Pegasus.
-
Moltes de les persones que surten al sumari del Tsunami com a infectades amb SILK també surten a la llista d’infectats amb Pegasus descoberta pel Citizen Lab i denunciada pel New Yorker el 2022.
Ni perill imminent, ni amenaça real i greu.
Si mirem el sumari en detall, més enllà dels noms propis que han sortit les últimes hores, veiem que la Guàrdia Civil no només ha punxat els telèfons d’algunes persones reconegudes del país. El que ha fet la Guàrdia Civil és monitoritzar centenars d’iniciatives on participen milers de persones organitzades arreu del país.
És important que neixi aquesta consciència.
Fa 300 anys, Felip V va ordenar que els catalans tinguessin el ganivet ben lligat i en curt amb una cadena perquè temia que els catalans estiguessin armats. Avui, el règim de Felip VI té via lliure per intervenir tots els telèfons del país si fa falta. La Guàrdia Civil, els fiscals i els jutges que autoritzen les escoltes indiscriminades són la cadena que fa 300 anys lligava els nostres ganivets i que avui intenta lligar ben fort els nostres telèfons.
L’objectiu és, un altre cop, impedir que els catalans utilitzem una de les nostres armes més poderoses: la capacitat d’organitzar-nos i crear iniciatives que uneixin gent diversa que fa feina per alliberar el país de les cadenes del Regne d’Espanya.
Per tot això, i amb el perill que em tornin a punxar el mòbil en una investigació per terrorisme, dic que esmoleu les ganivetes, per si mai hem de tornar.
Visca la ganiveta de tallar el pa i visca la Catalunya que se’l sap guanyar i defensar.
I no oblidem mai que som aquells que, quan convé, segem cadenes. I sembla que convé.
Passa-ho ja.