Aquest és el primer vídeo que fem a OCTUVRE d’ençà que Pere Aragonès ha convocat eleccions anticipades pel 12 de maig.
Per això, el més normal seria que parléssim de llistes, de candidats i de tota la pesca.
Però no ho farem.
El vídeo d’avui parlarà de museus.
Perquè als museus catalans, ara mateix, s’hi està lliurant una batalla política enorme en la qual s’hi juga el futur de la nació catalana.
Comencem.
1. El canvi de nom i el pla ocult
Aquest edifici de la plaça de les Glòries era, fins fa pocs dies, la seu del Museu del Disseny de Barcelona.
Ara, el govern de Jaume Collboni li ha canviat el nom: ha esborrat la paraula “museu” i l’ha rebatejat com a Disseny Hub Barcelona.
La qüestió és que, més enllà del nom, el pla dels socialistes és esborrar moltes més coses.
2. Una mica d’història
L’any 1999, l’alcalde del PSC Joan Clos va impulsar la creació d’un museu del disseny.
Deu anys després, el també socialista Jordi Hereu va posar la primera pedra de l’edifici conegut com la Grapadora, que va costar 100 milions d’euros.
La idea era unificar en un sol espai les col·leccions de quatre museus històrics:
-
Museu de les Arts Decoratives (1932)
-
Gabinet de les Arts Gràfiques (1942)
-
Museu Tèxtil i d’Indumentària (1961)
-
Museu de la Ceràmica (1966)
Amb això, el 2014 naixia el Museu del Disseny de Barcelona.
3. L’arribada dels Comuns i la batalla cultural
El 2015 arriben els Comuns a l’Ajuntament de Barcelona i comencen a intervenir en temes de memòria històrica i museus.
Estem en ple auge independentista i els hereus d’ICV volen “dir-hi la seva” en la batalla cultural.
La batalla més famosa va ser la del Memorial del Born:
d’una banda, els qui volien mantenir-lo com un centre de memòria del 1714;
de l’altra, els Comuns, que volien una lectura “més moderna” i “no tan identitària”.
Doncs bé, al Museu del Disseny estan fent d’amagat una cosa molt similar.
4. El concurs del 2022: un canvi premeditat
L’any 2022, l’Ajuntament de Colau convoca un concurs per triar un nou director.
L’objectiu real? Replantejar el museu i convertir-lo en un “centre de projecció internacional”, amb un enfocament radicalment contemporani.
Just abans de perdre l’alcaldia, el regidor de cultura Jordi Martí anuncia el guanyador: Luis De Vicente.
I aquí comencen els problemes.
Alarmes al sector museístic
-
Les bases del concurs no mencionaven les col·leccions del museu.
Estem parlant de 80.000 peces provinents dels quatre museus històrics. -
De Vicente no tenia experiència en patrimoni ni museografia.
Ho explicava el professor Albert Velasco:“És un especialista en cultura digital i tecnologia, però no sap absolutament res de les col·leccions del museu que dirigeix.”
5. El relat de De Vicente: Catalunya com a obstacle
En les seves primeres entrevistes, De Vicente presentava una visió inquietant:
-
Una Barcelona antiga (i per tant superable)
-
Contra una Barcelona “moderna, cosmopolita, digital, internacional”
Segons ell, la ciutat és un “node global” vinculat a la innovació i la creativitat;
i en aquest context, les col·leccions històriques catalanes perden centralitat.
És a dir:
els escuts medievals, les ceràmiques populars o els teixits històrics…
ja no convenen.
Cal explicar altres històries:
-
polítiques d’identitat,
-
gènere, raça i classe,
-
materialitats,
-
ecologia i crisi planetària,
-
especulació tecnològica, satèl·lits, microplàstics…
I, segons De Vicente, les col·leccions passen a ser “eines narratives”, no “joies de la corona”.
Tot plegat amb un objectiu clar:
convertir el museu del disseny en “la tercera gran institució del present”, al costat del MACBA i del CCCB.
6. La revolució arriba: desmuntatge de les col·leccions
El 3 de març, es desmunten les exposicions permanents d’arts decoratives.
El Punt Avui ho titulava clar:
“El Museu del Disseny enviarà al magatzem les col·leccions històriques d’arts decoratives.”
Albert Velasco ho resumeix així:
“No és un problema museològic: és un problema polític de primer nivell.”
Segons ell, estem davant una batalla cultural per pacificar i neutralitzar tot allò que tingui a veure amb identitat catalana.
Ho hem vist a TV3, al Born… i ara també als museus.
7. La cobertura mediàtica: silenci i alineació
La Vanguardia i l’Ara estan totalment alineats amb Comuns i PSC.
Un exemple: l’article d’Antoni Ribas Tur a l’Ara, amb més de 2.000 paraules, no inclou ni una sola veu crítica.
Per sort, hi ha periodistes que sí informen.
Maria Palau, del Punt Avui, recull totes les crítiques:
-
una carta a Collboni amb més de 500 signatures de professionals del sector,
-
un manifest en defensa del Museu del Disseny signat per institucions com:
-
Acadèmia Catalana de Belles Arts
-
IEC
-
Gremi d’Antiquaris
-
UAB, UB, UdG, URV, UdL…
-
etc.
-
8. El fons del debat: esborrar Catalunya
Velasco ho diu clar:
“Assistim al desmantellament d’una determinada idea de país.”
No hi ha tanta diferència entre:
-
voler que el Born parli menys del 1714,
-
i voler que el Museu del Disseny no expliqui el patrimoni català.
Si parles de microplàstics, no parles de la nació.
Si parles de satèl·lits, no parles de la història catalana.
És així de simple.
A OCTUVRE creiem que és evident que hi ha un intent desesperat per esborrar tot allò que tingui a veure amb el passat català.
L’“agenda del reencuentro” és això: esborrar el passat perquè no faci nosa el futur que ells volen dibuixar.
9. La llengua: el reflex perfecte
Les bases del concurs NO exigien el nivell de català adequat per dirigir una institució d’aquesta importància.
I si mires el canal de YouTube del Disseny Hub Barcelona:
-
Els vídeos del nou director són només en castellà.
-
La presentació de la temporada 2024 és només en castellà.
-
En xerrades on tots els participants són catalanoparlants, el castellà s’imposa automàticament.
Ens posem les mans al cap amb Vox, amb Balears, amb el País Valencià…
però a Barcelona, amb diners públics catalans, els nostres museus esborren la nostra història, la nostra identitat i la nostra llengua.
10. El premi final: Madrid
El regidor de cultura dels Comuns que va impulsar aquest viratge, Jordi Martí Grau, va rebre un premi excel·lent:
Pocs mesos després de perdre l’alcaldia, va ser nomenat secretari d’Estat de Cultura del govern espanyol.
El ministre Ernest Urtasun —per posar un exemple— ha invertit:
-
95 milions d’euros en museus de Madrid
-
i 3,5 milions en els de Barcelona.
La resta s’explica sola.
Final
Creiem que tot això s’ha de saber.
I que cal explicar-ho ara, abans de la campanya electoral.
Passa-ho.