Avui [3 de febrer] el Congrés votarà si aprova la reforma laboral proposada pel PSOE i Podemos. Això afecta els treballadors. I tot l’indepedentisme. Per això a OCTUVRE farem una anàlisi des d’una perspectiva catalana.

El 3 de febrer el Congrés votarà si aprova la reforma laboral proposada pel PSOE i Podemos.

Aquesta reforma afecta els drets dels treballadors catalans però també afecta tot l’independentisme i per això a OCTUVRE farem una anàlisi des d’una perspectiva catalana.

La proposta que es votarà és un acord entre el PSOE, Podemos, CCOO i UGT i la patronal de l’IBEX, la CEOE. Tots ells demanen que es voti a favor de la reforma sense tocar ni una coma.

És un acord tancat. O caixa o faixa.

Fa uns dies vaig llegir una entrevista a la ministra de treball Yolanda Diaz al diari El País. Li pregunten a la Ministra: “¿Quiénes ganan y quiénes pierden con esta reforma?” I ella respon: “Eso es muy masculino. ¿Quién ha ganado? Los trabajadores y trabajadoras, y el país. La periodista li torna a preguntar: “Entonces, ¿han perdido los empresarios? Y la Ministra contesta: “No, yo creo que no”.

Al final sembla que tantes revolucions, tantes vagues i tantes lluites per guanyar drets pels treballadors davant l’explotació era una cosa “muy masculina”?

Sembla que el que és “femenino” és que tothom hi surti guanyant i sembla que el PSOE i Podemos, de la mà de la patronal de l’IBEX, han aconseguit una cosa que no havia aconseguit ningú mai a la història de la humanitat: que els explotadors i els explotats es posin d’acord i que tots estiguin contents.

Que la suposada esquerra espanyola accepti, per enèsima vegada, pactar amb l’IBEX no ens hauria de sorprendre. Però no li hauríem de permetre disfressar la seva traïció de feminisme. Dit això, aturem-nos un moment a fer una mica d’història.

“Als anys setanta la classe obrera de l’estat espanyol ressorgia amb força després de patir durant quaranta anys la més absoluta i salvatge repressió”. Fruit d’aquest potent moviment obrer es van aconseguir pujades salarials i drets històrics. Amb aquesta força acumulada arriben els treballadors als Pactes de la Moncloa del 77 i a l’Estatut dels Treballadors, la llei que regula la relació entre els treballadors i empresaris.

Com explica Josep Fontana aquest combat va anar deixant pas a uns “grans consensos” que van ser una traïció al moviment obrer antifranquista per part de les cúpules dels partits d’esquerres i els sindicats majoritaris. Els guanyadors inicials de la transició van ser els hereus del franquisme i la monarquia, i això va tenir a veure, en gran mesura, amb el paper dels dos partits de l’esquerra.

“La legalització dels partits d’esquerra, especialment la del Partit Comunista es feia amb l’esperança que aquests aconseguissin frenar les mobilitzacions dels sindicats”. ”El PSOE va acceptar el paper d’esquerra monàrquica moderada i es va acomodar al bipartidisme, renunciant a la seva tradició de lluita social”. […] “Per la seva banda, el PCE va acceptar el paper apavaigador a canvi de míseres concessions personals per als seus dirigents, en comptes de recolzar-se en la força del carrer per aprofundir en el canvi”. […] “L’esquerra va renegar de gairebé tot allò que havia mantingut en els seus programes al llarg del franquisme, decebent els que s’havien jugat la llibertat i, fins i tot, la vida en una lluita que creien que tindria uns objectius més ambiciosos que els d’assegurar uns pocs escons de diputats als seus dirigents”.

Imaginem que aquesta [en referència a la balança] és la foto fixa de l’equilibri amb què entren
a l’etapa democràtica els treballadors i el gran capital franquista. I ara, de la foto fixa, passem a la imatge en moviment. Amb el PSOE governant, l’Estatut dels Treballadors de l’any 80 rep la primera reforma al 84, que obre la porta a la temporalitat. La reforma del 92 retalla la prestació d’atur i la del 94 obre la porta a les ETT i als acomiadaments col·lectius. Al 96 arriba el PP a La Moncloa i el 2001 Aznar fa la reforma on s’abarateix l’acomiadament. Torna el PSOE amb Zapatero i la seva reforma de 2010 abarateix de nou l’acomiadament i després d’això torna el PP amb la seva reforma de 2012: més abaratiment de l’acomiadament, més acomiadaments col·lectius i menys poder negociador pels sindicats.

Però després de dècades de desmobilització el 15M mobilitza milers de persones arreu de l’Estat i al cap de poc neix Podemos que, entre altres coses, reclama derogar la reforma laboral de Rajoy. Sembla que alguna cosa canvia i, fins i tot el PSOE s’apunta a les demandes: [Vídeo on apareix Pedro Sánchez en nombroses ocasions on afirma amb contundència la seva voluntat de derogar la reforma laboral.]

Semblava que havia arribat el moment de girar la truita… [Vídeo on Nadia Calviño diu: “Indudablemente hay algunos aspectos de la última reforma laboral que pueden necesitar unos retoques o unos ajustes, veremos si es conveniente o no hacerlos a corto plazo”]; [Vídeo on Irene Montero diu: “Recordarle a Pedro Sánchez que no puede seguir haciendo promesas que luego no cumple, que es que prometió que iba a publicar la lista de amnistiados fiscales y no lo ha hecho. Prometerieron derogar las reformas laborales y no lo han hecho y ya dicen que no lo van a hacer si no hay un acuerdo con la patronal”]

I amb la promesa de derogar les reformes laborals, PSOE i Podemos arriben al govern amb una majoria parlamentària que, per primer cop en molts anys, té prou vots per tirar enrere les últimes reformes.

Doncs ara, quan tenen la força, quan res els impedeix fer les reformes que havien promès HAN DECIDIT NO FER-HO. I en aquest punt cal desmuntar les mentides del PSOE i Podemos:

Efectivament hi ha alguns canvis que milloren el que hi havia.

• Es posa fi al límit d’un any pels convenis en ultraactivitat
• es dificulta una mica la contractació temporal
• i s’impedeix – a mitges- que les condicions dels convenis canviïn a pitjor.

Aquestes millores són molt o poc?

Mirem les coses que no es deroguen i que queden intactes de la reforma del PP:

• La baixada d’indemnitzacions és la del PP.
• Els acomiadaments col·lectius són els del PP.
• Els acomiadaments per previsió de pèrdues, són els del PP.
• El tema dels salaris de tramitació, del PP.
• Els convenis estatals passen per sobre dels autonòmics, com va imposar el PP,
• La modificació unilateral de conveni, la mobilitat geogràfica sense negociació, les pròrrogues unilaterals de jornada, la modificació de classificació professional sense acord, tot plegat, queda exactament igual que com va imposar el PP.

Amb aquest panorama, Yolanda Díaz diu: “és veritat que no hem aconseguit tot el que volíem, però les condicions milloren”. Aquí algú podria dir que clar, que cal negociar, que la patronal de l’IBEX volia això, que els sindicats volien allò altre i que al final hem arribat a un punt mig…

Primer: com ja hem vist, de punt mig, res de res. La patronal s’ha quedat amb pràcticament tot!

Segon: per què calia trobar un “punt mig” entre els treballadors i l’IBEX?

Per reformar les lleis laborals l’únic que cal és majoria al Congrés. Quan el PP té majoria al Congrés no busca el punt mig amb els sindicats i fa el que diu l’IBEX. Llavors perquè l’esquerra, ara que té majoria, ha de buscar el punt mig amb l’IBEX?

[Vídeo de Yolanda Díaz al Congrés com a Ministra on diu: “Si, vamos a derogar la reforma [laboral] del Partido Popular”]

[Vídeo de Yolanda Díaz al Congrés a l’oposició, on diu: “Señora ministra, le decimos alto y claro: no basta con retocar la reforma laboral. No es suficiente señora ministra. Es que es mucho más! Usted sabe perfectamente que las reformas laborales han servido para dos cosas; para trocear el empleo y para, sobretodo, justamente, bajar los salarios. Dice que no hay números, ministra: los tiene aquí. La votación de su propuesta para derogar las reformas laborales. Lo que tiene que hacer ahora es ser valiente y cumplir con esa España que clama cambio. Ministra, si usted quiere, si puede derogar las reformas laborales.]

Ara mateix el “gobierno de izquierdas” té la majoria democràtica suficient per desmuntar la reforma del PP. És a dir, parlem clar: han decidit no complir amb la seva promesa als treballadors que els han votat.

Per acabar: una altra excusa dels de Podemos és que ells ho farien, però només tenen 35 diputats i que el PSOE no vol canviar les coses. Val, perfecte… Llavors perquè Yolanda no surt i ho denuncia? Podria sortir i dir que el PSOE ha pactat amb l’IBEX com ha fet durant els últims quaranta anys i que per culpa seva és impossible millorar de veritat les condicions dels treballadors.

Però en comptes d’això el que fa és vendre una suposada victòria i explicar que ha aconseguit un “consens” amb la patronal i que aquí no hi perd ningú, ni empresaris ni treballadors, que això de perdre o guanyar és “muy masculino” i que, a poc a poc, anem avançant.

Aquesta estafa feta a mida de l’IBEX afecta els treballadors de tot l’Estat i, també, els treballadors catalans. Però, com deia al principi, aquesta història també té implicacions polítiques que van més enllà de les qüestions laborals. El moviment sobiranista porta anys sotmès a un xantatge constant per part del PSOE i Podemos: O ens doneu suport o us acusarem de ser de dretes, insolidaris i supremacistes. O ens doneu suport o vindrà VOX i vosaltres, els independentistes, sereu els culpables que governi l’extrema dreta.

Fins ara aquest xantatge ha funcionat i ho ha fet a canvi de res: ni blindatge de la immersió, ni millores a les inversions, ni gestionar els fons europeus, ni res. Tornarà a funcionar aquest cop?

Aquest cop el PSOE i Podemos ho tenen difícil per donar lliçons als independentistes sobre progressisme: són el PSOE i Podemos els que s’estan negant a complir la seva promesa sobre la reforma laboral, que podrien derogar demà mateix si volguessin. L’altra part del xantatge és això que o fem el que diuen PSOE i Podemos o vindrà Vox.

Cal ser absolutament clar i deixar-se de complexos: l’arribada de Vox a La Moncloa no serà culpa de l’independentisme. Vox arribarà a La Moncloa gràcies al PSOE i Podemos. Són ells els que estan mentint als treballadors. Són ells els que estan enviant el missatge que votar-los a ells
no serveix per a res perquè no compleixen amb les seves promeses. L’independentisme ha de deixar de ser còmplice d’aquesta estafa democràtica i posar-se a treballar per fer front a l’arribada de l’extrema dreta al poder per culpa de les mentides del PSOE i Podemos.

No es poden acceptar ni un minut més aquests xantatges. I una manera d’aturar-los és que tothom sàpiga com funciona. Per això, si aquest article t’ha semblat interessant, passa’l.