Comencem posant una mica de context. CSQP estava format per tres partits: Podem Catalunya (quatre diputats: jo, l’Àngels Martínez, en Joan Giner i la Jéssica Albiach), ICV (quatre: en Joan Coscubiela, en Marc Vidal, l’Hortènsia Grau i la Marta Ribas) i EUiA (un: en Joan Josep Nuet). També hi havia dos «independents»: en Lluís Rabell i la Gemma Lienas.

Això era sobre el paper. Però dins el grup la cosa era més complexa:

1. Els «independents» estaven totalment alineats amb ICV. A la pràctica, eren dos diputats més d’ICV.
2. La Jéssica Albiach era de Podem Catalunya, però atenció: des de Madrid se’ns acusava als de Podem Catalunya de ser «massa propers als independentistes». Per això, en aquestes qüestions, l’Albiach es desmarcava de mi, de l’Àngels i d’en Joan i s’alineava amb ICV.
3. En Joan Josep Nuet anava fluctuant entre els blocs, però en les qüestions que explicarem avui, en Nuet es va separar d’ICV i va actuar al costat de Podem Catalunya.

Això volia dir que, a la pràctica, hi havia només dos blocs dins CSQP:

Per això, vam decidir repartir el temps d’intervenció al Ple de la Llei del Referèndum. El grup parlamentari tenia un total de 15 minuts per intervenir i vam acordar el següent: 10 minuts per a Lluís Rabell i 5 minuts per a mi.

D’aquesta manera, en Rabell defensaria la visió del Bloc ICV i jo defensaria la visió del Bloc Podem.

Amb aquest pacte tancat, el Ple del 6 de setembre va començar a les 10 hores i 16 minuts del matí. El ple es va obrir com si fos un ple normal. La llei del referèndum no era a l’ordre del dia. Tot just començat el ple, la Marta Rovira va invocar l’article 81.3 del Reglament per incorporar-la:

A partir d’aquest moment es va desfermar una tempesta parlamentària que havia de durar més de 12 hores, amb sis suspensions de ple i interminables juntes de portaveus que eren d’una agressivitat extrema.

El bloc unionista (PSC+PP+Ciutadans) feia tot el possible per tal que no es pogués debatre la Llei del Referèndum: interrupcions constants, crides a la suspensió del ple i tota mena d’argúcies parlamentàries que tenien l’objectiu d’impedir el debat.

És a dir: no es tractava de debatre sobre el referèndum sinó d’impedir que el Parlament pogués debatre sobre el referèndum.

La cosa és que Coscubiela es va unir al PSC, PP i Ciutadans i també va fer tot el possible per impedir el debat. La veritat és que, vist amb la distància, encara impressiona més. Mira el vídeo:

Això és només una mostra de com Coscubiela, seguint la postura d’ICV i de Pablo Iglesias, es va unir al 100% amb el bloc unionista. I en aquest punt van començar a aparèixer els primers aplaudiments de Ciutadans a Coscubiela:

Des dels nostres escons, nosaltres ens ho miràvem esparverats. Desesperat, en un moment donat, me les vaig empescar per poder dir-hi la meva i desmarcar-nos del Coscubiela més ultra que havíem vist:

En fi, la qüestió és que després de més de nou hores de terrabastall, amb sis suspensions del ple i juntes de portaveus a porta tancada, a les 19.30 va començar, per fi, el debat de la llei.

Cada grup tenia 15 minuts. Com he explicat abans, dins del nostre grup havíem pactat repartir-los: 10 minuts per a en Rabell i 5 per a mi. Feia dies que les diferències dins del grup eren molt grans, i aquesta divisió del temps que havíem acordat tenia com a objectiu que, com a mínim, les diferents visions estiguessin representades al ple. Per una banda, la visió d’ICV, de la Jéssica Albiach i de la direcció de Podemos a Madrid. Per l’altra banda, la nostra, més partidària del referèndum de l’1-O.

Però pocs minuts abans del torn del nostre grup, on havíem de parlar en Rabell i jo, al xat del grup parlamentari va passar això:

L’Àngels i jo ja érem fora de l’hemicicle i en Rabell es disposava a començar el seu torn, però les coses es van complicar encara més. Dins l’hemicicle quedava en Joan Giner, que va fer un últim intent perquè poguéssim parlar. (Per cert: si us fixeu al fons del vídeo, mentre en Rabell intenta començar a parlar, es veu com l’Àngels i jo marxem.) En Joan Giner fa el seu intent:

Però en Coscubiela diu que no, que no es reparteix el temps i que només parlarà en Rabell… Però encara havien de passar més coses. Quan en Nuet veu que l’intent d’en Joan Giner fracassa, ell intervé des de la Mesa. Ara, 9 anys després, sembla increïble, però el que estava veient tot el país era un grup parlamentari trencant-se en directe… fins i tot a crits… Atenció:

Finalment en Nuet s’aixeca i se’n va. L’única diputada de Podem que queda a l’hemicicle és la Jéssica Albiach, en permanent contacte amb la direcció de Madrid…

El ple va continuar, s’apropava el moment de la votació de la Llei del Referèndum i nosaltres vam tornar a ocupar el nostre lloc a l’hemicicle. En aquell moment la CUP i JxSí van anunciar que ens cedien temps de la seva intervenció perquè els de Podem ens poguéssim expressar:

Era molt poc temps i per això vam anar al gra:

Després de tot això, després de prop de 12 hores de ple, finalment va arribar el moment de votar. Va ser en aquest punt que el PP, Ciutadans… i el PSC! van abandonar l’hemicicle i van deixar als seus escons unes quantes banderes espanyoles.

I va ser en aquest punt que va arribar un dels moments més recordats d’aquells dies: l’Àngels aixecant-se i retirant les banderes espanyoles.

Aquell gest no va agradar a tothom. L’endemà al matí, la Pepa Bueno entrevistava en Pablo Iglesias a la Cadena SER i li va preguntar si l’Àngels havia de demanar perdó per haver tret les banderes. La resposta del secretari general de Podemos va ser aquesta:

Pocs minuts més tard, davant dels micròfons que l’esperaven a l’entrada del ple, l’Àngels li va contestar:

Finalment, a les [hora], vam votar la Llei del Referèndum. Resultats:

Llei del referèndum, 6 de setembre de 2017. Diari de Sessions, DSPC-P 80.

Finalment, els que quedàvem a l’hemicicle vam cantar Els Segadors.

El ple havia durat prop de quinze hores i mitja i, després de l’enorme tensió, havia acabat a tres quarts de dues de la matinada. Així que la presidenta Carme Forcadell, en comptes de convocar-nos a les 9 del matí, que és l’hora habitual de començament dels plens, ens va convocar a les 10. Calia debatre i aprovar la Llei de transitorietat, i tot indicava que el ple següent seria igual d’intens.