Abel Riu, coimpulsor de Nexe Nacional (@abel_riu)
El febrer de 2024 es va fer públic un cas de vulneració de drets lingüístics a la Clínica Corachan de Barcelona. Un neuròleg es va negar a atendre un pacient de vuitanta-nou anys amb símptomes de demència, en Jordi Berrio, perquè parlava català. Més enllà de ser una situació flagrant i escandalosa, d’aquelles que han esdevingut cada cop més freqüents, gairebé la nova norma, hi ha un aspecte d’aquella història que revela com poques la magnitud del mal que patim. El doctor no només no va voler atendre’l, sinó que, en la seva defensa, va dir que en tres anys que feia que treballava a Catalunya era la primera vegada que es trobava amb algú que no volgués canviar al castellà. Dels milers de pacients que havia tingut, cap d’ells se li havia adreçat en català, o si més no, no havia intentat mantenir la llengua com va fer en Jordi. Aquest error de Matrix no previst, amb un català gosant parlar la seva llengua en un àmbit que ha de garantir el seu dret a la salut, generà una situació de conflicte imprevista.
Més recentment, fa només uns pocs dies, una conversa entre l’escriptora Milena Busquets i la cantant Rigoberta Bandini a la llibreria la Central de Barcelona generà una onada d’indignació a X. El motiu fou saber-se que Busquets havia dit “Lo vamos a hacer en castellano, ¿no?” en iniciar-se l’acte, tot i ser ambdues catalanes. Més enllà de l’exercici col·lectiu habitual de gesticulació per xarxes, la pregunta rellevant i pertinent és quanta gent va abandonar la sala en protesta. La resposta no sorprèn: cap ni una.
La part de la població catalana disposada a assumir els costos personals que implica conflictivitzar situacions lingüístiques és ben minsa. Només un 6% dels catalanoparlants empren sempre en català quan algú se’ls adreça en castellà, segons el CEO. És la viva conseqüència de dècades d’un discurs desnacionalitzant per part de les elits, i d’una identitat lingüística construïda sobre la fal·làcia d’un bilingüisme sota la qual s’amaga una diglòssia arraconadora de la llengua catalana, fins al punt de deixar-la amb cada cop menys espais on poder existir.
Renunciar a mantenir la llengua projecta la idea que no ens la prenem seriosament, que l’assumim com una llengua subalterna, i que, per tant, no és important, ni tampoc necessària. Ni utilitzar-la, ni aprendre-la. En un context històric de minorització, on l’ús habitual del català a Catalunya ha caigut 20 punts en vint anys, fins al 32% segons l’EULP, la forma com els catalans ens relacionem amb la nostra llengua no només és nociva pel futur de la llengua. És, ras i curt, incompatible amb la seva supervivència. La feblíssima consciència lingüística i nacional dels catalans és el gran elefant a l’habitació del qui ningú vol parlar, ni ningú vol reconèixer que hi és.
Els efectes d’aquesta feblesa queden en evidència flagrant en un període històric d’intensificació de l’ofensiva espanyolitzadora. Cada dia se succeeixen nous abusos lingüístics, es constaten més retrocessos, i augmenten les agressions. Una de les darreres, fa tan sols pocs dies, quan el govern del PSC anuncià que rebaixarà el requisit lingüístic de saber català als metges que avaluïn baixes mèdiques de llarga duració, per la falta de personal. De totes les mesures possibles, un cop més s’aplicà la que situa els drets lingüístics no només com la darrera de les prioritats, sinó com també com un objecte de poc valor que pot ser trepitjat impunement una vegada i una altra. En aquesta ocasió, de nou, en relació amb un dret fonamental que els travessa: el dret a la salut.
Tant al govern de la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona existeix una estratègia per a fer del castellà la llengua cada cop més habitual de comunicació, inclús quan es tracta d’expressar solidaritat amb altres consistoris de ciutats dels Països Catalans com València. Mentre al País Valencià i a les Illes Balears PP i Vox pretenen ocultar la seva ambició lingüicida sota el mantra hipòcrita de la “libertad de elección”, al Principat qui fa la feina és el PSC, a vegades per acció, però en la majoria d’ocasions per omissió. Per exemple, deixant que els tribunals espanyols imposin quotes cada cop més àmplies de castellà a les escoles, mantenint un Consorci per a la Normalització Lingüística amb uns recursos ínfims, no protegint la ciutadania de les creixents discriminacions per raó de llengua, i un llarg etcètera.
Fa segles que les autoritats castellanes i franceses neguen i persegueixen una cultura, una llengua i una identitat compartides de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Aquesta persecució ha pres diferents formes, però es manté com una constant històrica. Avui, mitjançant el mantra de la “lengua comun”, com si el castellà es parlés als Països Catalans per obra d’un destí inevitable, com si no hagués estat imposada a base de força, de violència i de prohibicions. Com si hagués estat llengua natural dels territoris catalans des de temps immemorials, quan en realitat no fou fins al segle XX que l’estat espanyol aconseguí imposar el seu coneixement i ús més enllà de les elits, entre les classes populars.
La llengua pròpia de la nostra terra, la que caracteritza els seus trets distintius, és i només pot ser el català. A la base de la persecució que vivim se situa un odi a la llengua com a manifestació més genuïna de la nostra singularitat, de la nostra condició nacional. Un odi lingüístic de caràcter atàvic, més o menys dissimulat des de la transició fins tombant de segle XXI, però que la irrupció de Ciudadanos va contribuir a revigoritzar, i que ha arribat per a quedar-se, com a element estructural de la conversa política, i de la seva praxi. Un odi que és la mostra més evident, quotidiana i normalitzada d’una catalanofòbia que ha esdevingut instrumental per a mirar de posar fi d’una vegada per totes a la “qüestió catalana”.
Així, mentre que el Consell d’Europa i l’ONU estableixen que cal discriminar positivament les llengües minoritàries a fi de protegir-les, l’Espanya castellana fa tot just el contrari: imposa privilegis a favor dels castellans, sobre la base legal de l’article 3.1 de la Constitució, que fixa la supremacia lingüística del castellà, i estableix de facto ciutadans de primera i de segona en funció de la llengua. Això és, en funció de la seva adscripció nacional.
El món d’ahir mor, i els consensos de la segona meitat del segle XX s’esvaeixen com un terròs de sucre. En un moment en què la força de la història retorna amb tota la seva duresa, continuar amorrats a la ficció de la fi del conflicte nacional esdevé una posició suïcida. Dècades de negació del conflicte lingüístic per part de la classe política nostrada han deixat els catalans totalment desprotegits per part de les institucions, i el país a la intempèrie. Defensar el fals bilingüisme i la llengua castellana des de posicions independentistes, i mirar cap a una altra banda davant dels efectes demogràfics d’un model econòmic terciaritzador i destructor de la nació ha tingut efectes fatídics. El lingüicidi que pateix el català ha estat també i fins ara autoinfligit, per deixadesa, per complex d’inferioritat, per por a conflictivitzar, pels profundíssims efectes de la colonització psicològica col·lectiva. Per, durant massa temps, no donar la importància que mereix a un fet fonamental i tan transcendent com preservar la nostra llengua.
La castellanització del país se’ns ha presentat com un destí irrevocable. Revertir-la és possible, però requereix reprendre la iniciativa en defensa dels nostres drets nacionals de forma urgent. Es tracta, per damunt de tot, d’una qüestió actitudinal, de canviar la forma com ens relacionem amb el conflicte lingüístic, d’adquirir consciència de nosaltres mateixos com a poble discriminat i oprimit. Es tracta també de polititzar i polaritzar la llengua en totes les seves dimensions, de convertir-la en causa de lluita, reprenent el fil dels combats del passat.
La lluita contra la minorització lingüística i nacional ha d’estar situada, ara més que mai, al centre de tota reivindicació social i ecològica, de ser entesa com un component fonamental i indestriable d’aquestes. Això implica assumir i integrar la seva importància com a puntal de la nostra vida individual i col·lectiva, i entendre que el compromís envers la llengua catalana en tots els àmbits no és una elecció, sinó l’única via possible per a la seva preservació.
La qüestió pren especial rellevància en una diada nacional com la de Sant Jordi, testimoni en el passat de jornades de mobilitzacions i d’acció col·lectiva en defensa del català. Unes jornades que, com no podria ser d’altra forma, enguany són explotades pels nostres il·lustres enterradors per avançar en el seu programa desnacionalitzador, sota l’eslògan “Sant Jordi de tothom”. En altres paraules, un Sant Jordi en castellà, com ho ha estat el pregó de l’Ajuntament de Barcelona. Una ocasió aprofitada pel PSC per a estrènyer els lligams amb Madrid, capital d’un estat que ens vol submisos, i on el govern de la Generalitat ha organitzat un bon feix d’actes per fer-nos perdonar com a poble i mostrar acatament. El plat estrella ha estat una conversa entre el president Illa i l’escriptor Javier Cercas, autor d’un total de zero obres en català, i que durant anys s’ha especialitzat a llençar verí contra tots aquells que han gosat defensar el dret a l’autodeterminació a casa nostra.
El PSC desplega les bases de la “nova Catalunya” plenament espanyolitzada, amb el desacomplexament propi de qui sap exercir el poder amb habilitat. Basteix una nova hegemonia en base de fets consumats. Davant d’aquesta ofensiva, la diada de Sant Jordi sorgeix com una ocasió idònia per a reprendre l’acció col·lectiva en defensa de la Catalunya que no es resigna a ser assimilada. Avui, no acceptar ni normalitzar passa per tornar a fer-nos nostres els carrers, ara com a exercici d’autodefensa lingüística, contra la desnacionalització de Barcelona, i de tot el país.
Arreu dels Països Catalans, la llengua de vivència i transmissió de la cultura popular i arrelada a la terra, la llengua en què aquesta s’ha configurat, és i ha estat sempre el català. L’emergència lingüística és encara reversible, i avui implica encendre la flama de la Rosa de Foc en defensa de la llengua, per a generar un nou moment fundacional de la lluita pels nostres drets col·lectius. Per això, aquest Sant Jordi a les 19h de la tarda, a Barcelona i a Girona: llibre, rosa i mani. Ens hi va ni més ni menys que la nostra supervivència col·lectiva. Perquè sols el poble salva la llengua, i sols amb la llengua es pot preservar la vida d’un poble.