[TRANSCRIPCIÓ AUTOMÀTICA]
Hola. Fa un parell de setmanes vaig començar a llegir un llibre que comença amb la següent dedicatòria de la seva autora: “Dedicat als meus nets, que no sé si existiran ni si parlaran en català, però la Lia els estima.”
Els vídeos d’OCTUVRE normalment els surt a fer la nostra companya Marta Sibina, però el tema del qual volem parlar avui em toca de manera especial. Vaig arribar a Catalunya des de l’Argentina fa 28 anys i parlo castellà i català amb normalitat. És veritat que les sonores em resisteixen, però vaig fent la qüestió. Però és que jo sé que quan em mori, encara que això passi d’aquí molts i molts anys, la meva llengua materna, el castellà, seguirà sent parlada per centenars de milions de persones. En canvi, hi ha la possibilitat real que el català hagi desaparegut. I començo a pensar que si el català acaba desapareixent, serà culpa també dels que teniu el català com a llengua materna.
Aquesta setmana hem vist al Congrés, un cop més, com es prohibia parlar català. I la bogeria arriba al nivell que els que prohibeixen parlar català al Congrés —i ho repeteixo: els que prohibeixen parlar català al Congrés— acusen els catalans d’imposar el català.
Veiem això i ens indignem. Però no puc evitar preguntar-me: per què tanta indignació si després milers de catalanoparlants cada dia, voluntàriament i sense que ningú els obligui, renuncien a parlar en català?
Per increïble que pugui semblar, per alguna raó desconeguda, els catalanoparlants acaben fent exactament el que volen Arrimadas, Vox i tota aquesta colla: no parlar en català.
Fa poc vaig anar a una botiga de roba i vaig començar a parlar en català amb la persona que m’atenia. La persona em va contestar en castellà i jo vaig intentar fer l’esforç de seguir en català, però a mesura que avançava la conversa em sentia cada cop més incòmode.
No hi havia cap problema de comunicació perquè el meu interlocutor m’entenia perfectament, i tampoc em mirava malament ni res per l’estil. Però aquella sensació d’incomoditat es va anar fent més gran a mesura que avançava la conversa. I finalment vaig continuar la conversa en castellà.
Després em vaig preguntar: d’on ve aquesta incomoditat? Per què finalment vaig ser jo qui canviava de llengua?
Pocs dies més tard vaig trobar el llibre del qual us parlava al principi, que es diu El català depèn de tu, de la Carme Junyent, que és professora de la Universitat de Barcelona i membre del grup d’estudi de llengües amenaçades.
Cada dia escoltem el que diuen sobre el català les Arrimadas, els de Vox, els del PP, els barons del PSOE —que és la manera fina de dir els fatxes del PSOE—, i vaig pensar que seria interessant llegir algú que sabés de què parla.
Llegint el llibre de Carme Junyent vaig descobrir que la major part de les llengües que han desaparegut en les últimes dècades han desaparegut perquè els seus mateixos parlants van deixar de parlar-les. És a dir, està estudiat i comprovat que aquest comportament dels catalanoparlants de deixar de parlar la seva pròpia llengua és un certificat de defunció anticipat.
I em vaig fer una pregunta: i si aquella incomoditat per fer servir el català me l’havien encomanat els mateixos catalanoparlants?
Me la van encomanar quan vaig arribar a Catalunya —i com que encara no sabia català em parlaven en castellà?
Me la van encomanar els catalanoparlants quan anàvem a un negoci o a un bar, i quan els parlaven castellà automàticament canviaven al castellà?
Això pensava: “Ostres, mira què bé, aquí tothom s’entén i no hi ha cap problema.”
Però després de prop de 30 anys a Catalunya, i veient coses com les que vam veure ahir al Congrés, em pregunto: de veritat no hi ha cap problema?
Si tots els estudis diuen que el 95% de la gent que viu a Catalunya entén el català, per què els mateixos catalans decideixen no parlar català?
Com és que els catalanoparlants tenen tant assumit que són ells els que han de canviar de llengua?
Per què han assumit que parlar la seva llengua és una mena de mala educació, i que la bona educació és canviar al castellà?
Jo mateix, alguna vegada, he pensat: amb tots els problemes que hi ha al món, què importa, si ja ens entenem. Però la veritat és que no em puc imaginar que a l’Argentina a algú li passés pel cap que parlar castellà tingués alguna cosa de dolent.
Doncs a Catalunya passa exactament això.
I no puc evitar seguir amb les preguntes. Aquesta renúncia dels catalans a parlar la seva pròpia llengua té alguna cosa a veure amb el que va passar l’altre dia al Congrés?
Podria ser que aquesta bogeria de prohibir parlar el català i a la vegada acusar els catalans d’imposar el català s’hagi ficat tan endins i durant tants anys que els mateixos catalanoparlants no s’adonin que estan obeint la prohibició?
Podria ser que aquesta incomoditat neixi de la por que algú pensi que per insistir a parlar català siguis una mena de supremacista, un intolerant o un nazi?
Al llarg dels meus gairebé 30 anys a Catalunya, he sentit aquestes acusacions constantment a les televisions, als diaris, a les revistes. Podria ser que els catalanoparlants s’ho hagin acabat creient?
A més, si els seus mateixos representants al Congrés dels Diputats acaten la prohibició, per què el carrer hauria de ser diferent?
La meva llengua materna és el castellà. Amb la meva mare, el meu pare, amb els meus germans, parlo castellà i ho seguiré fent la resta de la meva vida.
I parlant de la meva mare: ella també porta gairebé 20 anys a Catalunya i per alguna raó li costa molt parlar en català i gairebé sempre parla en castellà.
Però si un dia la trobéssiu i parléssiu en català amb ella, us entendria perfectament. I no només això: ella no es molestarà en absolut perquè li parleu en català, al contrari, ho agrairà.
Però llavors, per què els catalanoparlants seguiu canviant de llengua?
Potser per la por que no tothom sigui com la meva mare i que hi hagi algú que s’enfadi perquè li parleu català?
I si fos així: si alguna persona s’enfada perquè li parlen en català a Catalunya, qui té el problema?
Quan vaig començar a llegir el llibre de la Carme Junyent, em va passar això que de vegades passa amb la poesia: aquella sensació de “ostres, això ho havia intuït però mai havia sabut trobar les paraules”.
El llibre obliga a fer-se moltes preguntes i és molt interessant, però mentre llegia pensava: “Qui de veritat hauria de llegir aquest llibre són les persones que tenen el català com a llengua materna.”
Aviso que no rebo cap comissió d’aquest llibre i ni tan sols conec personalment la seva autora, però mentre llegia tenia aquella sensació de quan mires una sèrie i vols que totes les persones que coneixes la mirin.
Aquest llibre obre un debat molt important i necessari sobre com pensem l’ús de la llengua catalana.
La meva llengua materna no està en risc, però la vostra sí. I encara que no sigui la meva llengua materna, si quan em toqui morir —d’aquí molts anys, espero— el català ha desaparegut, em sabrà tan greu com si fos la meva llengua la que ha desaparegut.
Perquè una llengua és cultura. Són segles de valors transmesos, de diàlegs que han enfortit una manera de veure el món.
Crec que tot plegat és massa important com per deixar-ho en mans de quatre indocumentats o de creure que és una batalleta més al Congrés.
Val la pena pensar-hi, perquè com diu el llibre de la Carme Junyent: el català depèn de tu.