Em dic Marta i soc infermera en una UCI de COVID-19. El treball no em deixa gaire temps per a les notícies, però he escoltat polítics i mitjans que parlen dels Pactes de la Moncloa i diuen que ara fan falta uns “Nous Pactes de la Moncloa”. No em fio ni d’aquests polítics ni dels seus mitjans i, per això, amb els companys d’OCTUVRE hem pensat: si ens parlen d’uns Nous Pactes de la Moncloa, hem de mirar com van ser els Vells Pactes de la Moncloa. Presta atenció, perquè això no t’ho explicaran els mitjans de l’IBEX 35 als quals el govern dona milions d’euros públics.
Aquest dilluns, el director de La Vanguardia, diari propietat d’un cap de La Caixa, va publicar un text titulat: «Sense llum ni taquígrafs». I deia: «La millor sortida és un gran pacte a tres bandes entre Govern, patronal i centrals sindicals i reeditar uns pactes de la Moncloa. Aquell pacte es va poder fer perquè hi va haver una discreció absoluta. Millor fer-ho sense llum ni taquígrafs». Comencem malament. Després de 40 anys d’opacitat a favor de la Monarquia, de la corrupció dels partits, de l’especulació de la banca i l’escàndol de les targetes black dels sindicats, ara ens diuen que el que fa falta és més opacitat? Que tots aquests estiguin d’acord amb la Transició i els Pactes de la Moncloa que la van fer possible ens hauria de posar en guàrdia. Sobretot ara, que ho volen tornar a fer.
Durant els últims 40 anys ens han explicat això: “Després de la Guerra Civil i la dictadura, tothom es posa d’acord i neix la democràcia i la prosperitat”. Punt. Però va ser realment així? La Transició i els Pactes de la Moncloa van tenir tres actors principals: la vella estructura franquista, una Monarquia feble i sense legitimitat, i l’oposició democràtica, majoritàriament d’esquerres. L’historiador Josep Fontana és contundent: «No hi ha dubte que, dels tres participants en el joc, els guanyadors inicials de la Transició van ser els hereders del franquisme i la Monarquia». I això va tenir a veure, en gran mesura, amb el paper dels dos partits d’esquerra.
La legalització dels partits d’esquerra, especialment la del Partit Comunista, es feia amb l’esperança que aquests aconseguissin frenar la mobilització dels sindicats. El PSOE va acceptar el paper d’esquerra monàrquica moderada i es va acomodar al bipartidisme, renunciant a la seva tradició de lluita social. Per la seva banda, el PCE va acceptar el paper apaivagador a canvi de míseres concessions personals per als seus dirigents, en lloc de recolzar-se en la força del carrer per aprofundir en el canvi. L’esquerra va renegar de gairebé tot allò que havia sostingut en els seus programes durant el franquisme, defraudant aquells qui s’havien jugat la llibertat i, fins i tot, la seva vida en una lluita que creien que tindria uns objectius més ambiciosos que els d’assegurar uns pocs escons de diputats als seus dirigents.
Anem a veure com va anar la cosa. El 20 de novembre de 1975 va morir Franco i dos dies més tard Joan Carles I era proclamat rei d’Espanya. Dos dies més tard el rei va confirmar Arias Navarro com a president d’Espanya, càrrec que li havia donat el mateix Franco. Arias va dir una frase que va passar a la història: “O fem el canvi, o ens el fan”. Els caps del vell règim estaven espantats. La crisi del petroli, mal gestionada pel franquisme, l’atur i la inflació desbocada van tenir com a resposta una enorme mobilització obrera, malgrat la brutal repressió del Règim. Mesos abans, a Portugal, la Revolució dels Clavells havia tombat la dictadura de Salazar i, en plena Guerra Fría, no interessava una rebel·lió popular a Espanya.
El juny del 76, Arias Navarro impulsa la “Llei de Reforma Política” però la proposta és rebutjada per les Corts franquistes. Després d’aquest fracàs, el rei destitueix Navarro i posa Adolfo Suárez de president. Suárez, llavors, va proposar una “Llei per a la Reforma Política”. La dificultat més gran per aprovar aquesta llei no era l’oposició d’esquerres, sinó els vells comandaments i els militars franquistes. El famós “soroll de sabres”. Per això, el 8 de setembre de 1977, Suárez es va reunir amb la cúpula militar del Règim per explicar el seu pla. Els militars van posar moltes condicions. Entre elles, dues de molt importants: no qüestionar la Monarquia ni la “unitat d’Espanya”, ni demanar responsabilitats pels crims del franquisme.
Dos mesos més tard, el 18 de novembre de 1976, les Corts franquistes van aprovar la “Llei per a la Reforma Política”. Per intentar legitimar democràticament el procés, on no havia participat l’oposició, es va convocar un referèndum per al 15 de desembre de 1976. I les condicions dels militars es van complir: no es votaria sobre el rei ni sobre el dret d’autodeterminació que deien defensar el PSOE i el PSC. L’amenaça dels militars i una campanya controlada pels franquistes van fer el seu efecte i Suárez va guanyar el referèndum. Reforçat per la victòria, Suárez va començar a preparar les primeres eleccions generals des de la Segona República. I per a això necessitava una Llei Electoral, que va acabar aprovant per Decret.
Aturem-nos en aquest punt. Fontana explica: «Suárez va aconseguir una llei electoral que afavoria les províncies més conservadores. Això continua sent un impediment perquè les eleccions representin realment la voluntat dels espanyols i afavoreix el bipartidisme». Recordeu el 15-M? Recordeu el “bipartidisme” i “la casta”? Al cap i a la fi també ve d’un sistema electoral dissenyat per franquistes. Amb aquesta llei electoral feta a mida, Suárez va convocar eleccions per al 15 de juny de 1977. Però mentre el franquisme marcava el pas institucional, què feien els partits d’esquerres? El juny de 1974 el PCE havia creat la Junta Democràtica. El PSOE va crear la Plataforma de Convergència Democràtica, i el març del 76 es van unir a la “Coordinació Democràtica”, coneguda popularment com a “Platajunta”. Però Suárez tenia una altra idea i va crear la Comissió dels Nou, un òrgan de negociació de caràcter personal que deixava fora els partits.
Mentre els dirigents d’esquerres es reunien als despatxos, el moviment obrer ocupava fàbriques i carrers. Aquest malestar social es convertiria en un factor essencial. L’oposició comptava amb aquest malestar per aconseguir la ruptura i el franquisme era conscient que calia desactivar-lo per salvar els seus privilegis. Així, uns van intentar dirigir la mobilització i els altres frenar-la. Suárez ja tenia la Llei per a la Reforma, havia guanyat el referèndum i ja tenia llei electoral. Però faltava una maniobra complicada: legalitzar el PCE. I això no agradaria als militars franquistes. Però, per què Suárez tenia tant d’interès a legalitzar el PCE? A Suárez li convenia ficar el PCE en el joc. La situació econòmica era desastrosa i requeria uns pactes socials que serien impossibles sense la força de CCOO. Una força que el PCE molt aviat s’encarregaria de contenir perquè no posés en perill les seves negociacions polítiques.
El 28 de febrer Carrillo es va reunir amb Suárez en secret i el 9 d’abril del 77 el PCE va ser legalitzat a canvi de reconèixer públicament la Monarquia, la bandera roja i gualda i la unitat d’Espanya. Exactament el que li havia demanat a Suárez la cúpula militar franquista. El pacte es va fer d’esquena als militants del PCE, que es van assabentar de les renúncies en un comitè celebrat el 14 d’abril. El 15 de juny de 1977 es van celebrar les eleccions i Suárez les va guanyar. Així va ser com l’últim secretari del Movimiento es convertia en el primer president de “la democràcia”. El 8 de juliol, tres dies després de formar-se el govern, el ministre d’Economia de Suárez, Enrique Fuentes Quintana, compareixia per sorpresa a la televisió. Aquest discurs va ser el punt de partida dels Pactes de la Moncloa.
Quatre mesos més tard, es signava l’acord. Els Pactes de la Moncloa van tenir una part política i una d’econòmica. La part política recollia, entre altres coses, el dret de reunió, d’associació política, la fi de la censura i la despenalització de l’avortament i de l’adulteri. També es va incloure una proposta d’amnistia, la qual cosa era una gran notícia per a la militància antifranquista. Però, lamentablement, això portava lletra petita: tal com li havien demanat els militars a Suárez, l’amnistia també servia per deixar impunes els crims del franquisme. L’apartat econòmic va incloure un nou sistema fiscal, la flexibilització dels acomiadaments i l’obligació d’incrementar els salaris amb base en la inflació prevista i no en la inflació passada. I això va tenir conseqüències molt greus.
Van ser una meravella aquests pactes, com ens han explicat al llarg de 40 anys? El primer que cal preguntar-se és si els Pactes de la Moncloa es van complir. Nicolás Sartorius, membre del PCE, va ser un dels primers a denunciar una cosa gravíssima: «Es va deixar en mans del govern l’execució dels pactes i no es va crear cap òrgan de control o seguiment que vigilés el seu compliment». Els pactes estaven plens de trampes. Però els treballadors sí que van haver de complir amb la seva part. A partir del 77 el creixement salarial va estar sempre per sota de la inflació i durant tota la dècada següent es va reduir enormement el poder adquisitiu dels salaris. Pel que fa a la Monarquia, ara ja ho sabem: va passar els següents 40 anys fent negocis obscurs, cobrant comissions il·legals i evadint impostos.
Pel que fa als hereters del franquisme, el Règim com a tal es va acabar i es van guanyar espais de llibertat política, però el seu poder econòmic va sobreviure. Un exemple molt clar: l’any 1991, en els consells d’administració de les grans empreses de l’IBEX 35 hi havia desenes de càrrecs provinents directament del franquisme. I parlant de l’IBEX: un dels pactes era acabar amb l’especulació del sòl i de l’habitatge. Com tots sabem, la corrupció i l’especulació del sòl van ser un motor econòmic fonamental de l’Espanya nascuda dels Pactes de la Moncloa. Una especulació que avui es trasllada al mercat de lloguer, que ara afoga centenars de milers de famílies a tot l’Estat.
Fa 40 anys, en els Pactes de la Moncloa, els partits d’esquerra van desactivar la força de la mobilització social. Hi ha una dada que impressiona: l’any del pacte el 54% dels treballadors estava afiliat a un sindicat; sis anys més tard no s’arribava al 12%. Aquells sindicats que no van voler pactar van ser arraconats. Avui, els grans sindicats, tacats per casos de corrupció com el de les targetes black, estan molt lluny de la combativitat dels anys 70. En lloc de fer vagues contra la patronal, se li “demana” responsabilitat a la patronal. Als treballadors, en canvi, se’ls demana un “esforç” per compensar hores.
Avui, 40 anys més tard dels Pactes de la Moncloa, Pedro Sánchez demana uns Nous Pactes de la Moncloa. Ho demanen també els poders econòmics i els mitjans de comunicació al seu servei. És veritat que el PP, Vox i algunes patronals es neguen, però això no és nou: és una estratègia negociadora. Primer dic a tot que no i així aconsegueixo una posició de força. És exactament el que van fer els poders franquistes fa quaranta anys. La crisi de la COVID-19 provocarà tensions molt grans. És veritat que Pedro Sánchez va ser molt clar dient que “ningú es quedarà enrere”, però això va ser exactament el mateix que ens van dir fa 40 anys. El Govern ha regalat 15 milions d’euros a La Sexta i a Telecinco, i rebaixes fiscals per a publicitat en els grans mitjans de comunicació. Potser això tingui a veure amb el fet que no ens estiguin explicant quin és l’horitzó.
Per què els mitjans de masses no estan explicant les maniobres de la ministra Calviño a les institucions europees? Per què no expliquen els detalls i les condicions dels acords que està signant Calviño amb Brussel·les? Per què ningú explica la relació de la ministra Calviño amb exalts càrrecs del Banco Santander? En el pròxim vídeo d’OCTUVRE ho explicarem, però ara volem posar sobre la mesa una reflexió final: fa 40 anys el poder establert tenia problemes molt grans per mantenir els seus privilegis i la manera de protegir-los van ser els Pactes de la Moncloa. Ara, aquest mateix poder intueix que pot tenir problemes una altra vegada. Igual que fa 40 anys, la Monarquia està en una posició molt feble, després que fa uns dies quedés provat que són corruptes i evasors fiscals. Igual que fa 40 anys, el gran poder econòmic que va sortir intacte del canvi de règim es posiciona per fer valer els seus interessos. Les pressions per fer tornar a treballar la gent, malgrat els advertiments dels científics, és només el primer pas.
En canvi, a diferència de fa 40 anys, els treballadors i les treballadores no estan mobilitzats, sinó confinats a casa, amb l’exèrcit al carrer i amb permís, només, per sortir a treballar malgrat el risc per a la seva salut. Pedro Sánchez demana uns Nous Pactes de la Moncloa per “treballar units”. Units amb qui? Amb la Monarquia que no torna els diners robats? Amb la banca que, avui mateix, està aprofitant-se del coronavirus per afogar encara més autònoms i petits empresaris? Units amb l’IBEX 35 que eludeix impostos que no arriben als nostres hospitals? La crisi de la COVID-19 obre un horitzó incert. Però el que és segur és que, igual que es va fer el 77, ens demanaran que ens “estrenyem el cinturó”. Ho demanarà la patronal, ho demanarà el Rei, ho demanaran “els mercats” i ho demanarà la Unió Europea.
I un avís final: la setmana passada, el director de La Vanguardia demanava que els Nous Pactes de la Moncloa es fessin d’amagat, sense llums ni taquígrafs. Aquesta setmana, el subdirector del diari deixava al descobert la trampa preguntant si calia anomenar-los Pactes per a la Reconstrucció o Pactes davant la Urgència. Intentaran fer els seus pactes d’amagat i, si no poden, els canviaran el nom… Però l’objectiu és el mateix. Aquesta vegada, el que hauríem d’evitar és que, una vegada més, qui pagui els plats trencats siguem els treballadors. Aquesta vegada, no podem permetre que els de sempre se surtin amb la seva. El confinament no ens permet manifestar-nos, però entre tots i totes, podem trencar les mentides que ens volen fer empassar de nou. Si t’ha semblat interessant, comparteix el vídeo per tots els canals al teu abast. La lluita de la gent va ser la força que va obligar a canviar les coses, però no se la va tenir en compte a l’hora de signar els pactes. Tal vegada, per sortir del desencadenant polític, caldria començar a recuperar alguna de les coses a les quals es va renunciar entre 1976 i 1978, començant per la tasca de reinventar una esquerra que avui no existeix.