Entrevista de C.J. Polychroniou publicada originalment a Truthout i traduïda al català per Octuvre.cat
(Traducció Roger Cases i Majoral /// Coordinació: Eddy Roca)
La invasió russa d’Ucraïna va agafar gran part del món per sorpresa. Es tracta d’un atac no provocat i injustificat que passarà a la història com un dels grans crims de guerra del segle XXI, argumenta Noam Chomsky a la següent entrevista exclusiva per a Truthout. Consideracions polítiques, com les citades pel president rus Vladimir Putin, no es poden utilitzar com a arguments per justificar el llançament d’una invasió contra una nació sobirana. Davant d’aquesta horrible invasió, però, els Estats Units han de triar la diplomàcia urgent per sobre de l’escalada militar, ja que aquesta última podria constituir una “sentència de mort per a l’espècie, sense vencedors”, diu Chomsky.
Noam Chomsky és reconegut internacionalment com un dels intel·lectuals més importants del món. La seva estatura intel·lectual s’ha comparat amb la de Galileu, Newton i Descartes, ja que la seva obra ha tingut una gran influència en un munt d’àrees de recerca científica i acadèmica, com ara la lingüística, la lògica i les matemàtiques, la informàtica, la psicologia, els estudis dels mitjans, la filosofia, la política i els afers internacionals. És autor d’uns 150 llibres i ha rebut nombrosos premis de gran prestigi, com ara el Sydney Peace Prize i el Premi Kyoto (l’equivalent al Premi Nobel del Japó), així com desenes de doctorats honoris causa de les universitats més reconegudes del món. Chomsky és professor emèrit al MIT i actualment professor laureate a la Universitat d’Arizona.
CJ Polychroniou: Noam, la invasió russa d’Ucraïna ha agafat per sorpresa la majoria de la gent, causant una gran commoció arreu del món, tot i que hi havia molts indicis que Putin estava més que nerviós per l’expansió de l’OTAN cap a l’est i per la negativa de Washington a prendre’s seriosament la seva “línia vermella” pel que fa a les seves exigències en matèria de seguretat referents a Ucraïna. Per què creus que ha decidit llançar una invasió en aquest moment?
Noam Chomsky: Abans de passar a la pregunta, hauríem d’establir alguns fets que són incontestables. El més crucial és que la invasió russa d’Ucraïna és un crim de guerra majúscul, equiparable a la invasió nord-americana de l’Iraq i la invasió de Polònia per part de Hitler i Stalin el setembre de 1939, per posar només dos exemples eminents. Sempre té sentit buscar explicacions, però no hi ha justificació ni atenuació.
Passant ara a la pregunta, hi ha moltes declaracions que desborden de confiança sobre la ment de Putin. La història més corrent és que es veu atrapat en fantasies paranoiques, actuant sol, envoltat de servils cortesans del tipus que tenim aquí en el que queda del Partit Republicà, que peregrinen fins a Mar-a-Lago [la residència de Trump] per obtenir la benedicció del Líder.
La riuada d’invectives pot ser correcta, però potser es podrien considerar altres possibilitats. Potser Putin volia dir el que ell i el seu personal han estat dient fort i clar durant anys. Podria ser, per exemple, que, “atès que la principal demanda de Putin és una garantia que l’OTAN no acceptarà més membres, i específicament ni Ucraïna ni Geòrgia, òbviament no hi hauria hagut cap base per a la crisi actual si no hi hagués hagut una expansió de l’aliança després del final de la Guerra Freda, o si l’expansió s’hagués produït en harmonia amb la construcció d’una estructura de seguretat a Europa que inclogués Rússia”. L’autor d’aquestes paraules és l’exambaixador dels Estats Units a Rússia, Jack Matlock, un dels pocs especialistes en Rússia seriosos del cos diplomàtic nord-americà, i ho va escriure poc abans de la invasió. A continuació conclou que la crisi “es pot resoldre fàcilment amb l’aplicació del sentit comú… Sota qualsevol estàndard de sentit comú, als EUA els interessa promoure la pau, no el conflicte. Intentar deslligar Ucraïna de la influència russa —l’objectiu declarat dels que van agitar les ‘revolucions de color’— va ser una missió impossible i perillosa. Tan ràpidament hem oblidat la lliçó de la crisi dels míssils cubans?”
Les opcions que queden després de la invasió són descoratjadores. La menys dolenta és donar suport a les opcions diplomàtiques que encara hi ha.
En Matlock no està pas sol. A les memòries del cap de la CIA William Burns, un altre dels pocs autèntics especialistes sobre Rússia, s’arriba a les mateixes conclusions sobre el rerefons del conflicte. La posició d’en George Kennan [diplomàtic], més ferma encara, ha estat àmpliament citada, però tard, i també ha rebut el suport de l’antic secretari de Defensa William Perry, i fora de les files diplomàtiques, pel conegut estudiós de relacions internacionals John Mearsheimer, i molts altres noms ben coneguts pel gran públic.
Tot això no és en absolut opac. Documents interns dels Estats Units, publicats per WikiLeaks, revelen que l’oferta temerària de Bush II a Ucraïna d’unir-se a l’OTAN va provocar immediatament fortes advertències de Rússia que l’amenaça que suposava l’expansió militar no es podia tolerar. És comprensible.
Per cert, podríem prendre nota de l’estrany concepte d’”esquerra” que apareix regularment blasmant “l’esquerra” per l’escepticisme insuficient sobre la “postura del Kremlin”.
El fet és, sincerament, que no sabem per què es va prendre la decisió, ni tan sols si la va prendre Putin tot sol o el Consell de Seguretat rus, del qual n’és el líder. Hi ha, però, algunes coses que sabem amb prou seguretat, inclòs tot el procés, documentat i analitzat prou detalladament per aquells que acabo de citar, que han estat en posicions importants a l’interior del sistema de planificació. En resum, la crisi s’està gestant des de fa 25 anys, ja que els EUA han anat rebutjant amb menyspreu les preocupacions de seguretat de Rússia, especialment les seves clares línies vermelles: Geòrgia i sobretot Ucraïna.
Hi ha bones raons per creure que aquesta tragèdia s’hauria pogut evitar, fins a l’últim moment. N’hem parlat abans, moltes vegades. Pel que fa als motius pels quals Putin ha llançat l’agressió criminal en aquest moment, podem especular tant com vulguem, però el rerefons immediat no és confús: s’eludeix, però no s’impugna.
És comprensible que els que pateixen les conseqüències del crim considerin un luxe inacceptable investigar-ne les causes o si es podria haver evitat. Comprensible, però un error. Si volem respondre a la tragèdia de manera que ajudem a les víctimes i evitem així catàstrofes encara pitjors que ja treuen el cap, és prudent i necessari aprendre tant com puguem sobre què va fallar i com es podria haver corregit el curs dels esdeveniments. Els gestos heroics poden ser gratificants però no són útils.
Com tantes altres vegades, em recordo una lliçó que vaig aprendre fa temps. A finals dels anys 60, vaig participar en una reunió a Europa amb uns quants representants del Front d’Alliberament Nacional de Vietnam del Sud (“Viet Cong”). Va ser durant el breu període d’intensa oposició als horribles crims dels EUA a Indoxina. Alguns joves estaven tan enfurismats que van pensar que només una reacció violenta seria una resposta adequada a les monstruositats que estaven tenint lloc: trencar finestres pels carrers del centre, bombardejar centres del ROTC [cos d’entrenament d’oficials de la reserva]. Fer menys que això pràcticament es considerava complicitat amb aquells crims terribles. Però els vietnamites veien les coses d’una manera molt diferent. Estaven completament en contra d’aquest tipus d’accions. Van presentar el seu model de protesta efectiva: unes quantes dones dempeus, en pregària silenciosa, davant les tombes dels soldats nord-americans assassinats al Vietnam. No els interessava tot allò que feia que els opositors nord-americans a la guerra se sentissin justos i honorables. Volien sobreviure.
És una lliçó que he sentit sovint, d’una manera o altra, de part de les víctimes d’algun patiment horrible al Sud Global, el principal objectiu de la violència imperial. Una lliço que hem de tenir molt en compte, adaptada a les circumstàncies. Avui, això vol dir fer un esforç per entendre per què va passar aquesta tragèdia i què es podria haver fet per evitar-la, i aplicar aquestes lliçons al que vingui després.
La pregunta és profunda. Sembla que no tinguem temps per revisar aquest assumpte de màxima importància, i en canvi, sovint la reacció a crisis reals o imaginàries ha estat treure la pistola en lloc de la branca d’olivera. És gairebé un acte reflex, i les conseqüències generalment han estat terribles —per a les víctimes de sempre. Val sempre la pena intentar pensar una o dues passes per endavant sobre les conseqüències probables de l’acció o la inacció. Són obvietats, per descomptat, però val la pena reiterar-les, perquè són molt fàcilment oblidades en temps de passió justificada.
Les opcions que queden després de la invasió són descoratjadores. La menys dolenta és donar suport a les opcions diplomàtiques que encara hi ha, amb l’esperança d’arribar a un desenllaç no gaire llunyà del que molt probablement era assolible fa uns dies: la neutralització d’Ucraïna a l’estil austríac, incloent-hi alguna versió del federalisme de Minsk II. Ara és molt més difícil aconseguir-ho. I, necessàriament, amb una escotilla d’escapada per a Putin, si no els resultats seran encara més calamitosos per a Ucraïna i la resta del món, potser inimaginablement calamitosos.
Molt lluny de la justícia. Tanmateix, quan ha prevalgut la justícia en els afers internacionals? Cal tornar a revisar l’espantós historial una altra vegada?
Ens agradi o no, les opcions es redueixen ara a un resultat lleig que premia Putin per l’acte d’agressió en lloc de castigar-lo, o la forta possibilitat d’una guerra terminal. Pot ser gratificant anar arraconant l’os en un atzucac, des del qual, desesperat, s’escaparà violentament —la qual cosa pot fer. No és gens assenyat.
Mentrestant, hauríem de fer tot el possible per oferir un suport significatiu a aquells que defensen valentament la seva pàtria contra els cruels agressors, als que escapen dels horrors i als milers de russos valents que s’oposen públicament al crim del seu estat amb un gran risc personal, una lliçó per tots nosaltres.
I també hauríem d’intentar trobar maneres d’ajudar una classe molt més àmplia de víctimes: tota la vida a la Terra. Aquesta catàstrofe s’ha produït en un moment en què totes les grans potències, de fet tots nosaltres, hem de treballar junts per controlar el gran flagell de la destrucció del medi ambient, que està ja causant estralls, i que aviat serà molt pitjor tret que es facin grans esforços ràpidament. Per fer explícit el que és obvi, l’IPCC [sigles en anglès del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic] acaba de publicar l’última i, amb diferència, la més ominosa de les seves avaluacions habituals de com ens estem apropant a la catàstrofe.
Mentrestant, les accions necessàries estan aturades, o fins i tot fem marxa enrere, ja que es dediquen recursos molt necessaris a la destrucció i el món ara s’encamina a ampliar l’ús dels combustibles fòssils, inclòs el carbó, el més perillós i convenientment abundant.
Ni un dimoni malèvol podria idear una conjuntura més grotesca. No es pot ignorar. Cada segon compta.
La invasió russa viola clarament l’article 2 (4) de la Carta de les Nacions Unides, que prohibeix l’amenaça o l’ús de la força contra la integritat territorial d’un altre estat. Tanmateix, Putin va intentar oferir justificacions legals per a la invasió durant el seu discurs del 24 de febrer, i Rússia cita Kosovo, Iraq, Líbia i Síria com a prova que els EUA i els seus aliats violen el dret internacional constantment. Pots parlar de les justificacions legals de Putin per a la invasió d’Ucraïna i sobre l’estatus del dret internacional des del final de la Guerra Freda?
No hi ha res a dir sobre l’intent de Putin de donar una justificació legal a la seva agressió. El seu mèrit és zero.
Per descomptat, és cert que els Estats Units i els seus aliats violen el dret internacional sense immutar-se, però això no atenua els crims de Putin. Tot i això, Kosovo, Iraq i Líbia tenen implicacions directes en el conflicte Ucraïnès.
La invasió de l’Iraq va ser un exemple de manual dels crims pels quals els nazis van ser penjats a Nuremberg; pura agressió no provocada. I un cop de puny a la cara de Rússia.
En el cas de Kosovo, es va afirmar (per exemple, la Comissió Internacional sobre Kosovo presidida per Richard Goldstone) que l’agressió de l’OTAN (que significa agressió dels Estats Units) era “il·legal però justificada”, sobre la base que el bombardeig es va dur a terme per posar fi a les atrocitats. Aquell argument requeria invertir la cronologia. L’evidència és aclaparadora que l’allau d’atrocitats va ser conseqüència de la invasió: previsibles, previstes, anticipades. A més a més, hi havia opcions diplomàtiques disponibles, però, com de costum, van ser ignorades a favor de la violència.
Alts funcionaris nord-americans confirmen que va ser principalment el bombardeig de Sèrbia, aliada de Rússia —sense ni tan sols informar-los per endavant— el que va posar fi als esforços russos per treballar conjuntament amb els EUA per d’alguna manera construir un ordre de seguretat europeu posterior a la Guerra Freda, un retrocés accelerat amb la invasió de l’Iraq i el bombardeig de Líbia després que Rússia acordés no vetar una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU que l’OTAN va violar immediatament.
Els esdeveniments tenen conseqüències; tanmateix, els fets poden ser ocultats dins del sistema doctrinal.
L’estatus del dret internacional no va canviar en el període posterior a la Guerra Freda, ni tan sols en paraules, i molt menys en accions. El president Clinton va deixar clar que els Estats Units no tenien cap intenció de complir-lo. La Doctrina Clinton va declarar que els Estats Units es reservava el dret d’actuar “unilateralment quan sigui necessari”, inclòs “l’ús unilateral del poder militar” per defensar interessos tan vitals com “garantir l’accés sense restriccions a mercats clau, subministraments energètics i recursos estratègics”. Els seus successors també, i tothom que pugui violar la llei amb impunitat.
Això no vol dir que el dret internacional no tingui valor. Té un ventall d’utilitats i és un estàndard útil en alguns aspectes.
L’objectiu de la invasió russa sembla ser enderrocar el govern de Zelensky i instal·lar-ne al seu lloc un de prorús. No obstant això, passi el que passi, Ucraïna s’enfronta a un futur descoratjador per la seva decisió de convertir-se en un peó en els jocs geoestratègics de Washington. En aquest context, com n’és de probable que les sancions econòmiques facin que Rússia canviï la seva posició envers Ucraïna? O és que les sancions econòmiques tenen algun objectiu ulterior, com ara soscavar el control de Putin dins de Rússia o els llaços amb països com Cuba, Veneçuela i possiblement fins i tot la mateixa Xina?
Potser Ucraïna no ha pres les decisions més assenyades, però no tenia en absolut les opcions disponibles per als estats imperials. Sospito que les sancions portaran Rússia a una dependència encara més gran de la Xina. A no ser que hi hagi un canvi seriós de rumb, Rússia és un petroestat cleptocràtic que confia en un recurs que ha de disminuir bruscament o ja estem tots acabats. No està clar si el seu sistema financer pot resistir un atac contundent, mitjançant sancions o d’altres mitjans. Una raó més per oferir una via d’escapada amb un fals somriure.
Els governs occidentals, els principals partits de l’oposició, inclòs el Partit Laborista al Regne Unit, i els mitjans de comunicació corporatius, s’han embarcat en una xovinista campanya anti-russa. Els objectius inclouen no només els oligarques de Rússia, sinó també músics, directors i cantants, i fins i tot propietaris de futbol com Roman Abramovich del Chelsea FC. Amb la invasió, inclús s’ha fet fora a Rússia del festival d’Eurovisió d’enguany. Aquesta és la mateixa reacció que els mitjans de comunicació corporatius i la comunitat internacional en general van mostrar cap als Estats Units després de la seva invasió i posterior destrucció de l’Iraq, oi?
El teu comentari irònic és molt pertinent. I podríem continuar per camins que ja coneixem tots.
Creus que la invasió iniciarà una nova era de contestació continuada entre Rússia (i possiblement en aliança amb la Xina) i Occident?
És difícil saber on cauran les cendres, i això pot resultar no ser una metàfora. Fins ara, la Xina intenta aparentar tranquil·litat, i és probable que intenti tirar endavant el seu extens programa d’integració econòmica de bona part del món dins del seu sistema global en expansió. Fa unes setmanes va incorporar l’Argentina a la iniciativa del Cinturó i la Ruta, mentre es mira com els seus rivals s’autodestrueixen.
Com hem comentat abans, una resposta d’esmena a la totalitat seria una sentència de mort per a l’espècie, sense vencedors. Estem en un moment crucial de la història de la humanitat. No es pot negar. No es pot ignorar.
Entrevista de C.J. Polychroniou publicada originalment a Truthout i traduïda al català per Octuvre.cat
(Traducció Roger Cases i Majoral /// Coordinació: Eddy Roca)
—
NOTA OCTUVRE no rep subvencions ni accepta publicitat. La nostra feina és possible gràcies als nostres donants i subscriptors. Si vols conèixer el nostre projecte, trobaràs els detalls aquí.