Llegeix

L’Operació Borràs explicada en detall.


NOTA: OCTUVRE no rep subvencions ni accepta publicitat. Aquest article ha estat possible gràcies a les 1.012 persones que han col·laborat econòmicament amb el projecte. Si vols saber els detalls, fes clic aquí.

L’Operació Borràs explicada en detall.

Albano Dante Fachín Pozzi

L’Operació Borràs està a punt de convertir-se en una fractura monumental al si de l’independentisme. La votació d’aquest dijous sobre el suplicatori del Tribunal Suprem per jutjar Laura Borràs pot generar una trencadissa a les relacions entre els partits independentistes i també a la cohesió de tot el moviment sobiranista.

Però malgrat la seva importància, el tractament del tema ha estat molt pobre a diversos nivells: cúpules de partit esgrimint arguments peregrins, xarxes socials convertides en un camp de batalla i, per acabar-ho d’adobar, molt “periodisme de declaracions”: “Laura Borràs nega…”, “El Fiscal afirma…”, “El Suprem informa que…”, “ERC creu…”, “La CUP demana…”

Una vella dita del periodisme diu: “Si una persona diu que plou i l’altra no, la teva feina com a periodista no és donar veu a totes dues. La teva feina és obrir la finestra i mirar si està plovent”. Donada la transcendència que pot tenir aquest tema pel futur polític del nostre país, hem cregut que era imprescindible “obrir la finestra”. Ho hem intentat i això és el que hem vist.


Nota preliminar

Analitzar aquest cas suposa tenir en compte factors tècnics, polítics i jurídics que s’entrecreuen constantment. Per això hem ordenat aquest text de la següent manera:

En primer lloc analitzem les tensions que el tema genera als partits polítics independentistes i quina ha estat la seva resposta fins ara.

En segon lloc analitzem la figura del suplicatori, de l’aforament i la dimensió política d’aquest mecanisme.

En tercer lloc mirem en detall la Llei de Contractació del Sector Públic (LCSP) i l’informe de la Sindicatura de Comptes sobre la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) que va presidir Laura Borràs.

En quart lloc fem un repàs a l’actuació judicial que està a l’origen del suplicatori i les sospites sobre un possible ús polític de les instàncies judicials.


Primer punt: Context polític

L’Operació Borràs ha generat un enfrontament entre els partits independentistes ple de regateig curt, sectarisme i arguments paupèrrims. Però és indubtable que aquest afer està removent qüestions que han estat motiu de tensió històrica i que cal tenir en compte si volem entendre la votació del proper dijous.

L’Operació Borràs i JxC.
Agradi més o menys, el tema conté ingredients que fan impossible no recordar un mecanisme històricament utilitzat pel pujolisme: un polític convergent és perseguit per la justícia espanyola per afers que tenen més a veure amb el lladronici que amb la política i la resposta automàtica és la denúncia d’una persecusió d’Estat. El Cas Banca Catalana és una fita fundacional. Més enllà de totes les diferències entre aquell cas i el que ens ocupa ara, aquest passat pesa i molt. Dit això, pretendre que Borràs és el mateix que Pujol també és negar la realitat. És tan miop dir que JxC no té “res a veure” amb Convergència com afirmar que “són el mateix”. Aquesta miopia només es pot explicar per l’ànsia de tornar a l’antic mapa polític autonòmic que poden sentir certes cúpules de partit desnortades després dels seus fracassos post-1-O.

L’Operació i la CUP
El tema impacta en un dels pilars de la CUP: la lluita contra la corrupció en totes les seves formes, també contra la pròpia del règim pujolista-autonomista. La irrupció de la CUP al Parlament va aportar un element fonamental a l’independentisme: la ruptura com una eina per trencar amb pràctiques que a Catalunya altres independentistes seguien negant desvergonyidament. Una tasca tan difícil com arriscada, que els va valdre acusacions i pressions enormes. L’Operació Borràs ha fet néixer una altra campanya de pressió pressió contra la CUP. Però més enllà de totes aquestes pressions, no entendre les tensions que el cas ha generat al si de la CUP és no entendre el propi país. La CUP, amb els seus encerts i desencerts, representa una lectura del país que no es pot obviar.

L’Operació Borràs i ERC
L’estratègia d’ERC, primer amb CiU i després amb els seus “hereus”, va ser “fer força des de dins” i intentar passar estratègicament per alt el passat dels seus socis i les seves persistents “temptacions” dretanes. Un exemple per no oblidar: les destralades més salvatges de Boi Ruiz al capdavant de la Conselleria de Salut van comptar amb el silenci d’ERC. Dit això: malgrat haver tocat un important poder municipal i autonòmic, la gran dimensió del partit i la quantitat d’anys d’història, ERC no té cap cas de corrupció destacable. Ni en els moments de màxima confrontació amb l’Estat, les clavegueres van ser capaces de trobar res. Això fa que siguin comprensibles les tensions que l’Operació Borràs genera a ERC. No tenir en compte això és no tenir en compte qüestions històricament estructurals del nostre país.

L’Operació Borràs i els Comuns
Tot i que els Comuns no formen part del bloc independentista, el seu vot de dijous també obliga a fer algunes apreciacions. La primera: és difícil posar-se de perfil en aquest tema quan formes part d’un Govern que es resisteix activament a investigar el Borbó i els GAL. La segona: els Comuns intenten presentar l’Operació Borràs com la confirmació d’una tesi que necessiten fer valdre desesperadament: Pujol, Mas, Puigdemont i Borràs formen una cadena de continuïtat que impedeix cap espai de trobada. Davant d’això, els Comuns (i certs sectors d’ERC) han de respondre: si hi ha un fil directe entre Pujol i Borràs, per què no hi ha un fil directe entre el PSOE del GAL i Pedro Sánchez?

Aquest petit mapa polític pot servir per entendre com els diversos partits encaren la votació de dijous. La CUP i ERC admeten que si el suplicatori surt endavant i Laura Borràs acaba davant el TS, la diputada no tindrà un judici just. Això hauria de fer que, des d’un punt de vista tècnic, la CUP i ERC votessin NO al suplicatori. Però la CUP i ERC supediten aquest NO a que Borràs deixi el seu escó (i el seu aforament) per tal d’assumir “responsabilitats polítiques” i que es sotmeti a un judici en un tribunal ordinari. Aquesta postura evitaria a la CUP i a ERC assumir el paper de votar NO al suplicatori i haver de fer front a l’acusació de “protegir la corrupció convergent”. Per la seva banda, JxC demana un vot negatiu al suplicatori i Borràs es nega a dimitir.

Un cop vists els antecedents històrics i polítics que ajudarien a entendre la posició dels partits en relació a l’Operació Borràs, vegem amb detall el funcionament i les implicacions del suplicatori que es vota el dijous al Congrés.


Segon punt: el suplicatori

Per avaluar correctament el que passarà a la votació de dijous, cal entendre què és exactament un suplicatori. El suplicatori és la conseqüència directa d’una altra figura: la de l’aforament. Segons la Constitució, els diputats i diputades no poden ser jutjats per tribunals ordinaris sinó pel Tribunal Suprem. Però, per tal que el Tribunal Suprem pugui iniciar un judici, és necessari que el Congrés doni permís i voti si al suplicatori. Això per què és així? El mateix Tribunal Suprem ho explica al suplicatori que ha presentat per jutjar Laura Borràs:

“Tanto la inmunidad como el suplicatorio tienen la función de proteger a los legítimos representantes del pueblo de acciones penales con las que se pretenda (…) impedir indebida y fraudulentamente su participación en la formación de la voluntad de la Cámara, poniéndolos al abrigo de querellas insidiosas o políticas”.

Aquest mecanisme es basa en la idea que el Tribunal Suprem és un esglaó jurídic que té més capacitat de resistir les pressions polítiques que un tribunal ordinari. De totes maneres, aquesta suposada independència del Tribunal Suprem està sota sospita. El catedràtic de Dret Constitucional Joaquin Urías és clar al respecte i assegura que:

“El problema es el sistema de elección de los jueces del Tribunal Supremo (…) los políticos eligen al Tribunal Supremo y este es quien juzga a los políticos (…) ante irregularidades políticas puedan cerrar los ojos (…) Esta situación viene de la Transición, de cuando se hizo la Constitución, ya que cuando muere Franco en España no cambia el poder judicial, los jueces eran los mismos”

Per la seva banda el Consell d’Europa ha alertat del perill que suposa el sistema d’elecció per part dels partits i el periodista Ignacio Escolar resumia l’escàndol així:

“Tenemos un problema con la justicia española, con la separación de poderes, con la confianza en los juzgados, con su imagen de imparcialidad. (…) Ningún juez llega al Supremo sin el apoyo de los partidos”.

El Tribunal Suprem és una instància sobre la que pesen fortes sospites de garantir impunitat als “polítics amics”. Però si accepetem això, queda clar que no garanteixen un judici just als “polítics enemics”.

El vot al suplicatori no suposa un pre-judici sobre les accions de Laura Borràs. De fet el tràmit de votació existeix perquè es considera que ha de ser el Congrés el que avaluï si l’acció judicial contra un dels seus membres posa en perill la independència entre el poder legislatiu i el poder judicial.

Sota aquesta premissa, si la CUP i ERC creuen que Laura Borràs no tindrà un judici just, no haurien de tenir dubtes per votar NO al suplicatori. Però llavors, per què s’ha format tant d’enrenou amb la votació?

El problema rau en que la CUP i ERC condicionen el NO al suplicatori a que Borràs dimiteixi del seu escó. En un comunicat adreçat a la seva militància la CUP afirma que “davant de qualsevol indici de corrupció, cal que els càrrecs electes mostrin exemplaritat”. La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, ha dit que “no pot haver-hi cap ombra de dubte”. Així, la demanda de dimissió de Borràs apareix com a manera d’assumir responsabilitats polítiques.

Però la dimissió de Borràs plantejaria tres problemes:

El primer és que Borràs ja ha dit que no pensa dimitir.

El segon té a veure amb la possibilitat que la demanda de dimissió de la CUP i ERC suposi, de facto, aconseguir l’efecte buscat per una hipotètica “guerra bruta” de l’Estat. I aquí la pregunta que caldria fer-se és: podria l’Operació Borràs tenir com a objectiu últim apartar Laura Borràs de la política? La CUP ha afirmat que entén que “existeix la voluntat de persecució política i de criminalitzar i desacreditar un projecte col·lectiu” i que el Tribunal Suprem “té una llarga trajectòria en no respectar els drets de la dissidència política, siguin jutjats pels temes que siguin jutjats”. Pel que fa a ERC, com hem vist, assumeix que l’Estat està portant Laura Borràs a un “judici injust”. Llavors, si s’assumeix la “persecució política” i el “judici injust”, és dificil no concloure que l’Estat té com a objectiu descavalcar Borràs. La demanda de dimissió no aconseguiria fer realitat l’objectiu últim de l’Operació Borràs?

El tercer problema és que en el cas que Borràs dimitís, el seu cas tornaria al jutjat ordinari que va iniciar la investigació sobre els contractes de la ILC. De fet això és el que demana la CUP: “que les presumptes irregularitats siguin investigades fins al fons, en un tribunal ordinari”. Però si la mateixa Constitució ve a reconèixer que la “justicia ordinària” és més procliu a patir pressions polítiques que el Tribunal Suprem, quin grau de confiança pot tenir aquesta “justícia ordinària”? Més endavant estudiarem detingudament l’acció del jutjat número 9 que va instruir el cas de Laura Borràs, però independentment d’això, el dubte és pertinent. Per posar un exemple: el dia després de perdre l’aforament, el jutjat 9 podria decretar presó preventiva per Borràs, adduint risc de fuga. N’hem vist moltes com aquesta.

És possible que la demanda de dimissió de Laura Borràs feta per la CUP i ERC tingui la seva explicació en la preocupació -comprensible- que un vot contrari al suplicatori fos interpretat com una cooperació per tapar “la corrupció convergent”. No hi ha cap dubte que les mateixes estructures d’Estat que impulsen el suplicatori, dirigiran tota la seva força mediàtica a instal·lar aquest missatge. Si van ser capaços de presentar Jordi Cuixart gairebé com un terrorista, acusar la CUP i ERC de “còmplices de la corrupció de la dreta” seria una tasca molt senzilla. Una operació de clavegueram mediàtic que, sens dubte, seria aprofitada pel PSC que tapa el GAL i els Comuns que governen amb el PSOE.

Però una decisió tan seriosa, que pot comportar 15 anys de presó per la Borràs i que, a més, pot liquidar els mínims ponts dins de l’independentisme, no s’hauria de prendre tenint en compte el que dirà Ferreras, Ana Rosa, El Periódico o La Vanguardia. Si descartem que CUP o ERC vulguin aprofitar l’embat de l’Estat per treure’s de sobre una persona que també és el seu rival electoral, l’explicació de la situació actual ha de tenir a veure amb el dubte de si la ciutadania resistiria una campanya político-mediàtica com la que es desfermaria si votessin NO al suplicatori. Tot això, sens dubte, pesa massa a les cúpules de la CUP i ERC, i això explicaria que tots dos partits condicionin el seu vot negatiu a que Borràs abandoni el seu escó.

Arribats a aquest punt, és imprescindible avaluar quines són “les ombres de dubte” que planen sobre Laura Borràs. Per fer-ho, al següent punt analitzarem les troballes de la Sindicatura de Comptes a la documentació de la Institució de les Lletres Catalanes.


Tercer punt: la Sindicatura i el “fraccionament”

Què va fer Laura Borràs quan dirigia la ILC? Què hi ha de cert a les acusacions de “fraccionament”? Ha comès algun delicte? En un país on el sistema judicial fiable, la respostes no correspondrien a un treball periodístic sinó a una investigació judicial que aclarís la situació. Però aquest no és el cas de l’Estat espanyol. Mirem què diu la Sindicatura de Comptes i la Llei de Contractació del Sector Públic.

Article 1 de la LCSP:

“La Ley tiene por objeto regular la contratación del sector público, a fin de garantizar que la misma se ajusta a los principios de libertad de acceso a las licitaciones, publicidad y transparencia de los procedimientos (y…) satisfacer la salvaguarda (…) de la selección de la oferta económicamente más ventajosa”.

La Sindicatura, l’organisme del Parlament de Catalunya encarregat d’auditar els comptes de les institucions públiques, diu això al seu informe sobre la ILC de Borràs:

“De l’anàlisi dels contractes menors (…) es desprèn que a set adjudicataris se’ls van adjudicar diversos contractes menors per imports acumulats superiors al màxim permès. (…) En cinc d’aquests casos hi ha una reiteració de l’objecte dels contractes, (…) la Sindicatura considera que es va incomplir l’article 86.2del TRLCSP i l’article 118 de la LCSP i que, en conseqüència, hi va haver un fraccionament de la contractació”.

La Sindicatura és clara: la ILC va fraccionar contractes quan Laura Borràs era la seva màxima responsable i es va saltar dos articles de la LCSP: el 86.2 i el 118. Mirem aquests dos articles:

L’article 86.2 diu:

“No podrá fraccionarse un contrato con la finalidad de disminuir la cuantía del mismo y eludir así los requisitos de publicidad o los relativos al procedimiento de adjudicación que correspondan”.

Exemple: un ajuntament ha de comprar llums nous pel teatre municipal que valen 30.000€. Segons la LCSP, si una adjudicació és superior a 18.000€ és obligatori obrir un concurs públic per tal que qualsevol venedor de llums de teatre pugui presentar la seva oferta. Però si el contracte és inferior a 18.000€ no cal fer aquest tràmit i es pot adjudicar amb un contracte menor, sense necessitat de concurs. Així, si els llums en qüestió costen 30.000€, és obligatori fer el concurs… o fer un “fraccionament”, i fer dos contractes de 15.000€ que puguin ser considerats “menors”. Així, la compra de 30.000€ que requeriria concurs públic es converteix en dos contractes de 15.000€ que no requereixen concurs però que són per satisfer la mateixa necessitat: els llums del teatre.

La Sindicatura de Comptes, en la seva anàlisi de la ILC, va trobar aquests 13 “contractes menors amb reiteració de l’objecte”:

Són tres contractes menors diferents però pel mateix concepte: “Moderació Fòrum Ploma Què Llegeixes”. Si sumem l’import surten 52.560€, la qual cosa, en principi, hagués obligat a convocar un concurs públic. En canvi, el que s’ha fet és partir el contracte en tres parts encara que l’objecte del contracte fos el mateix.

Però aquesta interpretació ha estat criticada per l’actual director de la ILC, Oriol Ponsatí, que apunta a que l’objecte de tots tres contractes és el mateix, però els contractes corresponen a anys diferents i que, per tant, no és un mateix contracte dividit sinó tres contractes diferents. Però aquesta interpretació d’Oriol Ponsatí xoca amb l’article 118, que estableix que l’administració s’ha d’assegurar que…

“el contratista no ha suscrito más contratos menores que individual o conjuntamente superen la cifra que consta en el apartado primero de este artículo”.

La Sindicatura considera que aquest article també s’infringeix ja que si es sumen els tres contractes dels tres anys diferents, se “supera la xifra” màxima que es pot adjudicar a un mateix contractista. En relació a això, Oriol Ponsatí també discrepa i assenyala que seria impossible aplicar l’article 118 en la pràctica habitual de l’administració pública.

Aquest “enfrontament” interpretatiu entre la Sindicatura de Comptes i Oriol Ponsatí ha portat a moltes persones a posar en qüestió la imparcialitat de la Sindicatura.

En relació a això faig un petit parèntesi. Fa prop d’una dècada, quan començava a investigar la corrupció a la sanitat pública catalana, els informes de la Sindicatura van ser una eina fonamental. Anys després, com a diputat a la Comissió de la Sindicatura del Parlament de Catalunya, vaig poder confirmar la importància de la feina d’aquesta institució.

Això no treu que aquest organisme estigui subjecte a la crítica i inclús a la desconfiança. I en aquest sentit, la meva experiència personal em diu que la Sindicatura no és perfecta. L’any 2012, des de la revista cafèambllet, vam descobrir que la Sindicatura havia amagat en un calaix un informe absolutament escandalós sobre el saqueig que el llavors alcalde convergent Xavier Crespo havia fet a la sanitat publica. El cas està explicat aquí a partir de la pàgina 171.

En el cas que ens ocupa, vull pensar que la interpretació que fa la Sindicatura no té a veure amb cap posicionament parcial i fosc, sinó amb la mateixa naturalesa del tema en qüestió. Qui té raó? La Sindicatura o Oriol Ponsatí? Podríem estar davant d’una discrepància interpretativa del que diu la llei?

Mario Garcés, Interventor i Auditor de l’Estat, és l’autor d’un article publicat pel Tribunal de Cuentas titulat “Los contratos menores en la Ley de Contratos del Sector Público”, on parla de les

“diferents interpretacions” dels diferents “òrgans consultius d’aquest país respecte a l’abast material i temporal de la regulació”.

L’autor parla de “les incerteses generades per la redacció de l’article 118”, (que és el que, segons la Sindicatura, es va saltar Laura Borràs). De fet, l’autor titula un apartat del seu article “La polémica del artículo 118 de la LCSP” i diu, atenció:

“La aplicación del apartado tercero del artículo 118 de la LCSP ha dado lugar a importantes incertidumbres aplicativas”, i assenyala que “sobre este extremo ha habido pronunciamientos contradictorios” i posa el focus en que hi ha un punt de la llei que diu que és precís que “el contratista no haya suscrito más contratos menores que individual o conjuntamente superen el umbral establecido”. I aquí afegeix: “Y es en este punto donde saltan todas las dudas, ya que una interpretación literal de esta condición llevaría a la conclusión de que, una vez realizado un contrato menor por un contrastista, este ya no podría volver a ejecutar otro contrato menor”.

Davant d’aquesta disparitat interpretativa, l’autor assenyala dos casos contraposats. El primer, l’informe 1151/2016 del Tribunal de Cuentas, que fa una interpretació similar a la de la Sindicatura. En canvi, la Junta Consultiva de Contratación Pública del Estado (JCCPE) es manifesta en sentit contrari i més proper a les tesis d’Oriol Ponsatí.

José María Gimeno, catedràtic de Dret Administratiu i director del Observatorio de la Contratación Pública, admetia que la reforma de la LCSP proposada pel PSOE l’any 2019 tenia “problemes interpretatius”. Sobre l’article 118 la Fundación Civio explicava:

“Tal y como está redactado, ha sido objeto de interpretaciones contradictorias: ¿Nunca más se puede contratar con la misma empresa? ¿Durante cuánto tiempo dura ese veto? En lugar de clarificar su redacción, lo que ha hecho el Gobierno es eliminar esa medida de control. Si se toma el artículo 118.3, aún vigente, de forma literal, se puede entender que, una vez que una entidad pública ha concedido un contrato menor a una empresa, nunca más puede volver a contratarla. (…) La Junta Consultiva de Contratación Pública del Estado hace una interpretación finalista: si el objetivo es evitar fraccionamientos ilegales, la clave del veto debe estar en contratos sobre lo mismo a un mismo empresario y en un periodo concreto de tiempo, no de forma indefinida”.

Un cop exposat això, cal fixar-se en una altra qüestió. Si fem una cerca ràpida a d’altres informes de la Sindicatura veiem que l’incompliment de l’article 86.2 és àmpliament recurrent. Aquests són alguns dels informes on la Sindicatura ha detectat “fraccionament” de contractes:

4/2020. Patronat de la Muntanya de Montserrat
10/2019. Departament de Justícia.
8/2017. Institut Català del Sòl.
13/2017. Centre d’Atenció i Gestió de Trucades d’Urgència 112
16/2016. Ajuntament de Sant Andreu de la Barca.
15/2012. Ajuntament de Cabrils.
28/2010. Contractació del Departament d’Acció Social i Ciutadania.
32/2010. Gestió d’Infraestructures S.A. (GISA)
22/2007. Contractacions públiques amb el Grup Indra.
26/2006. Consell Comarcal del Gironès.

Mirem amb deteniment un d’aquests informes: el del Departament de Justícia de l’any 2016. Recordeu que en el cas de la ILC la Sindicatura va trobar 13 “contractes menors amb reiteració de l’objecte”? Mirem aquest quadre:

Això només és un extracte dels, atenció, 982 “contractes menors amb reiteració de l’objecte”. Però encara hi ha una altra cosa: si la “reiteració” a la ILC era en 3 anys diferents, en el cas del Departament de Justícia tenim fins a 296 contractes a una mateixa empresa… el mateix any!

I encara trobem una altra cosa:

Fins a 20 contractes amb l’empresa AraVinc S.L són per valor de 17.999€. Un euro menys del límit legal. Molts d’ells signats el mateix dia.

I com a nota curiosa, el cas de la Guàrdia Civil, que va ser descoberta en un cas de “fraccionament” per valor de 200.000€ anuals. La mateixa Guàrdia Civil encarregada de la investigació a Laura Borràs.

Per què explico tot això?
La demanda de dimissió que fa la CUP per “assumir responsabilitats polítiques” es basa en el que s’ha trobat a l’Informe de la Sindicatura de Comptes. El problema que suposa aquesta demanda és que si apliquéssim el mateix “càstig” a tots els casos on es vulnera l’article 86.2, haurien de dimitir milers de càrrecs polítics i tècnics, estatals, autonòmics i locals, d’absolutament tots els partits.

Potser la CUP té raó i aquestes dimissions en massa són la solució al problema de la contractació pública. Però que davant un mateix fet es demani la dimissió d’uns i no la d’uns altres, ens posaria davant una situació de càstig arbitrari difícil d’assumir.

Hi haurà una norma que en el futur obligui a dimitir un conseller o un alcalde quan es trobi una infracció a l’article 86.2 de la LCSP? Quina és la direferència entre el cas de la ILC i els casos de l’Ajuntament de Barcelona que veurem més tard? Amb el criteri de la CUP, Ada Colau hauria de dimitir demà mateix. Quina és la diferència? Que el tema ha sortit a la premsa?

Això voldria dir que es deixaria en mans del cirteri de la premsa quins casos mereixen dimissió i quins no? El cas de la Laura Borràs és conegut arreu de l’Estat. Però algú ha vist algun titular sobre el cas del Departament d’Interior? Algú havia sentit parlar dels “fraccionaments” de la Guàrdia Civil de Melilla?

Però aquestes qüestions no són les úniques a tenir en compte. Segons la llei, si en el decurs d’una auditoria es troben indicis de delicte, la Sindicatura està obligada a posar els fets en coneixement de les instàncies superiors que puguin investigar aquests pressumptes delictes. Ni en el cas de la ILC, ni en el cas del Departament de Justícia ni en molts altres on s’ha trobat “fraccionament” s’ha obert diligències de tipus penal per aquests fets. I això obre un altre aspecte a tenir en compte: són totes les infraccions de la LCSP delicte? Són totes les infraccions “corrupció”?

Javier Vázquez Garranzo, explica que aquesta qüestió també és objecte d’un intens debat en l’àmbit de l’administració pública:

“La gestión incorrecta es un fenómeno de mala administración pero no debe confundirse ni subsumirse sin más en el ámbito delictivo. Es evidente que allí donde hay una mala práctica administrativa no necesariamente hay una infracción penal”.

Per la seva banda, a l’article de Mario Garcés al qual ja ens hem referit abans, s’explica:

“Es un equilibro inestable que siempre ha existido entre la gestión y el control, entre las responsabilidades administrativas y las responsabilidades penales, que, a fuerza de no encontrar mecanismos de respuesta proporcionales, ha reventado la armonía misma del sistema”.

En relació al caràcter penal de les infraccions administratives, el catedràtic en Dret Administratiu Santiago Muñoz Machado és contundent:

“los tribunales penales carecen habitualmente de la cualificación técnica y la competencia ordinaria necesarias para hacerlo en tanto que el derecho administrativo dispone de técnicas eficaces para combatir la discrecionalidad de la Administración, discrecionalidad que, por el contrario, existe con frecuencia en las actuaciones penales”.

Després d’aquesta anàlisi administrativa, cal mirar l’aspecte judicial de l’Operació Borràs. Si el cas no hagués passa de l’àmbit administratiu al penal (com passa en la immensa majoria de casos de “fraccionament”) el dijous no hi hauria una votació de suplicatori.


Quart punt: Arriba la Guàrdia Civil

A principis d’octubre de 2017 una veïna de Manresa va anar a l’oficina de correus a buscar la correspondència al seu apartat de correus. Entre les cartes que va trobar, n’hi havia una que és la responsable del fet que el dijous es voti un suplicatori al Congrés. Quan la veïna va obrir aquesta carta, sense remitent, va trobar 20 bitllets de 50€ a l’interior. Els bitllets eren falsos. Va tornar al l’oficina de correus a explicar el que havia passat i allà es va veure que hi havia hagut un error i que la carta, en realitat, era per a l’apartat de correus del costat. La troballa dels bitllets falsos es va comunicar a la policia.

Ràpidament es va decretar intervenir el telèfon del titular de l’apartat de correus, de nom Isaías, per investigar un delicte de falsificació de moneda. A una de les converses la policia va sentir com Isaías parlava amb un interlocutor sobre negocis de drogues i la investigació va afegir-hi un altre delicte: tràfic de drogues.

Finalment, en una altra de les converses, Isaías explicava que en alguna ocasió havia treballat fent treballs informàtics per a la Institució de les Lletres Catalanes. En aquella conversa va sorgir el nom de Laura Borràs. Fruit dels comentaris d’Isaías, el jutjat va afegir un tercer delicte a la investigació: falsedat documental. A partir d’aquest punt, l’atenció de la investigació va recaure, fonamentalment, en tot el que tenia a veure amb Laura Borràs, “la diputada independentista”.

Guerra bruta i corrupció

Abans de continuar amb el relat de com es va desenvolupar la investigació, però, voldria apuntar a una qüestió que ha centrat el debat dins de l’independentisme: es pot comparar la situació de Laura Borràs amb la persecusió patida pels presos del “judici del procés”?

En aquest sentit des d’ERC les reaccions han estat contundents. L’assessor del vicepresident Pere Aragonès, Sergi Sol, ha afirmat que “no podem permetre que s’arrossegui l’estelada pel fang”. L’Andreu Pujol, membre d’ERC i habitual comentarista a diversos mitjans de comunicació escrivia: “Relacionar aquests jocs de mans de baixa estofa amb els tretze anys de presó que li han caigut a Oriol Junqueras per organitzar un referèndum  o amb els nou de Jordi Cuixart per liderar una entitat de la societat civil és fins i tot ofensiu”.

El debat se centra, doncs, en que una cosa és ser perseguit per qüestions ideològiques i una altra per sospites de “corrupció”. En un sentit semblant s’ha manifestat la CUP: “que la corrupció no tapi la guerra bruta de l’estat i que la guerra bruta no tapi la corrupció”.

Però la distinció entre “persecusió política” i “persecusió de la corrupció” no sempre és clara. La prova més sagnant d’això la tenim a Llatinoamèrica en casos tan impactants com els de Brasil, Equador, Argentina o Bolívia. En aquests països l’ascens de forces de dreta, d’ultradreta o directament colpistes s’ha portat a terme gràcies a veritables cops d’Estat judicials. I en tots i cadascun d’aquests casos el motiu esgrimit ha estat la “lluita contra la corrupció”.

Aquesta línia divisòria que en teoria divideix la persecusió política de la persecusió de la corrupció per part del sistema judicial ha estat analitzada, entre d’altres, pel Centro Estratégico Latinoamericano de Geopolítica (CELAG). En un informe titulat “Lawfare. La judicialización de la política en América Latina” que podeu llegir en aquest enllaç.

És innegable que la corrupció política és un problema endèmic a Llatinoamèrica i és innegable que les forces progressistes llatinoamericanes també tenen un problema estructural amb la corrupció. Però, a la vegada, també és innegable que la ingerència de forces d’ultradreta en els sistemes judicials ha servit per desfermar una guerra judicial contra els governs d’esquerres fent servir el concepte de corrupció. Una guerra jurídica que, malgrat els problemes reals de corrupció, ha estat ràpidament identificada per organitzacions d’esquerres arreu del món.

La realitat llatinoamericana i la catalana són molt diferents, però tampoc podem assumir que són realitats completament desconnectades. Només cal veure com Vox aplaudeix Bolsonaro. L’extrema dreta està connectada i els seus mètodes també. L’utilització de la idea de la lluita contra la corrupció per enderrocar oponents polítics ha estat utilitzada amb èxit per l’ultradreta llatinoamericana. ¿Podem descartar que estigui passant el mateix a l’Estat espanyol, on és un fet provat que en els espais de poder judicial s’amaguen elements molt propers a les tesis de l’ultradreta? L’exemple llatinoamericà deixa clar que seria un error establir una línia divisòria impermeable entre la persecusió per motivacions ideològiques (els Jordis, el judici del procés, etc) i la persecusió per “corrupció”.

La investigació

Com hem vist a la segona part d’aquest escrit, les irregularitats trobades per la Sindicatura a la ILC no eren suficients per ser considerades delicte. Si avui aquest cas s’expressa en termes penals (i per tant ha arribat al Tribunal Suprem) és per l’acció judicial iniciada al jutjat número 9 de Barcelona.

“Obrir la finestra” en un cas judicialitzat suposa una dificultat especial, donat que l’accés a la documentació de les accions policials és restringit. Més enllà del fenomen de les filtracions (recordem l’ús que se li va donar al cas dels nou CDR acusats de terrorisme), per intentar seguir el fil de l’Operació Borràs utilitzarem dues fonts: per una banda tenim el document del suplicatori, que fa un resum del cas pels membres del Congrés i, per una altra, les explicacions que ha donat la Laura Borràs a la premsa, en les quals denuncia tota una sèrie de vulneracions.

La primera d’aquestes vulneracions denunciades té a veure amb un concepte jurídic molt interessant: les investigacions prospectives. Una investigació prospectiva és aquella que en comptes d’iniciar-se en base a unes sospites ben fonamentades, es basa en el concepte “sortir a pescar”. Això vol dir que un jutge tria una persona concreta i, malgrat no haver-hi indicis sòlids que hagi comès cap delicte, es posa a investigar “a veure què troba”. Segons Laura Borràs, ella ha estat víctima d’aquesta pràctica, i assegura que la jutgessa del jutjat número 9 va tirar endavant la investigació amb l’objectiu de veure si “pescava” alguna cosa de “la diputada independentista”, tal i com la va descriure la policia en un dels documents de la investigació.

Si mirem el desenvolupament de la investigació veiem que aquesta comença amb un fet que no té res a veure amb la Laura Borràs: la falsificació de bitllets descoberta a Manresa. No és fins que en una conversa apareix, de manera tangencial, el nom de la diputada de JxC, que la jutgessa decideix obrir una investigació per “falsetat documental” sobre els contractes entre l’investigat, Isaías, i la ILC.

Per fer la investigació, la jutgessa encarrega als Mossos d’Esquadra que facin una investigació a fons del moviments bancaris d’Isaías, així com de les empreses amb les que facturava. Després d’aquesta primera investigació, els Mossos conclouen que no hi ha indicis clars de delicte en allò que han trobat.

Laura Borràs diu que ja en aquest punt s’estaven vulnerant els seus drets, ja que en el moment de la investigació ella ja era aforada i, per tant, la investigació hauria d’haver anat al Tribunal Suprem.

De totes maneres, segons experts en dret penal que hem consultat, el moment en què un jutge ordinari s’ha d’inhibir en una investigació sobre una persona aforada, no està definit amb exactitud i, per tant, davant d’un possible delicte comès per un aforat hi hauria un cert marge d’actuació per part del jutjat ordinari.

Però en un moment concret de la investigació passa una cosa que, tenint en compte certs precedents, hauria d’encendre alarmes: la jutjessa del cas decideix apartar els Mossos d’Esquadra de la investigació i posar al seu lloc la Guàrdia Civil. Segons la seva versió, aquest canvi va ser motivat per unes suposades filtracions del secret de sumari.

Per la seva banda, Laura Borràs entén que aquest canvi dels Mossos per la Guàrdia Civil té a veure amb el fet que els Mossos ja havien conclòs que no hi havia indicis sòlids contra ella. “Com que els Mossos no trobaven el que la jutgessa buscava, va canviar-los per la Guàrdia Civil”.

Sobre aquesta qüestió no tenim manera de saber si la decisió de la jutgessa estava basada en una filtració real o no. El que sabem és que setmanes més tard, quan la Guàrdia Civil va filtrar a la premsa uns correus atribuits a Laura Borràs, la jutgessa no va formular cap queixa.
Sigui com sigui, i malgrat que els Mossos ja havien dit que no trobaven indicis de la comissió d’un delicte per part de la Laura Borràs (insisteixo en això perquè, com veurem, és important) la investigació segueix endavant per part de la Guàrdia Civil, que decideix descarregar i analitzar els 50.000 correus electrònics trobats a l’ordinador de l’Isaías, la persona investigada per falsificació i tràfic de drogues.

Detinguem-nos en aquest punt. La pràctica de la investigació prospectiva està terminantment prohibida en el marc legal democràtic. En aquest sentit, Laura Borràs ha recordat les paraules del desaparegut Fiscal General José Manuel Maza sobre les investigacions prospectives:

“Hay que desechar tanto las investigaciones prospectivas, dirigidas a la búsqueda de ‘algo’, que pudiera ser un indicio de delito”, así “como la extensión sin límite de las investigaciones dirigidas a explorar, sin verdadero soporte real, el posible hallazgo de eventuales infracciones penales. (…) Ha de ser el Fiscal el que delimite y acote los hechos que han de ser investigados por presentar indicios de delito, y sólo éstos y no las simples especulaciones o conjeturas, más o menos aventuradas”.

Davant d’això, i tenint en compte que els Mossos ja havien descartat els indicis sòlids de delicte, la continuació de la investigació per part de la Guàrdia Civil té molts ingredients per ser considerada una “investigació prospectiva”.

Abans he insistit en el fet que la investigació va continuar malgrat el Mossos van concloure que no hi havia indicis sòlids de delicte. Doncs si llegim l’inici del suplicatori que el Tribunal Suprem ha enviat al Congrés podem veure les bases legals en què es fonamenta la petició per processar la Laura Borràs:

El artículo 750 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal dispone que el juez o Tribunal que encuentre méritos para procesar a un Diputado a Cortes, se abstendrá de dirigir un proceso contra él”

Com hem vist, els Mossos no van trobar “mèrits” suficients o sòlids de delicte. Doncs bé, el document enviat al Congrés pel Tribunal Suprem demanant el suplicatori diu:

“Se exige tanto para remitir la causa [des del jutjat ordinari] al Tribunal Supremo como para que éste interese de la cámara legislativa el correspondiente suplicatorio, que existan “méritos para procesar” o “indicios de responsabilidad”. (…) No se fija la competencia directa [del Tribunal Supremo] más que cuando se comprueba que existen indicios sólidos de responsabilidad frente a un aforado. No basta cualquier sospecha o conjetura. No son suficientes las posibilidades, más o menos cercanas, o alusiones indirectas”.

Conjectures i al·lusions indirectes era el que havien trobat els Mossos d’Esquadra. És possible que això expliqui la necessitat d’utilitzar la Guàrdia Civil, sense la qual no hi havia manera que la causa contra Borràs arribés al Congrés.

Hi ha una altra qüestió que denuncia la Laura Borràs sobre la instrucció del cas. Els Mossos d’Esquadra van sol·licitar un peritatge per saber si els treballs s’han realitzat o no i si es va pagar un preu just per ells. Aquestes qüestions poden marcar la diferència entre una simple infracció administrativa i una petició de presó de 15 anys com la que li demanen a Borràs. Segons la diputada, aquest peritatge no es va arribar a fer mai i no està fet a dia d’avui. En comptes del peritatge trobem al fiscal Javier Zaragoza assegurant que “trobaran les proves”. És el mateix fiscal que va trobar proves suficients per tancar Jordi Cuixart nou anys a la presó.

Els correus

Però a banda de les denúncies de la Laura Borràs per la manera com s’ha construït el seu cas, hi ha un altre tema que plana amb molta força sobre aquest cas: els correus filtrats per la Guàrdia Civil i publicats per La Vanguardia on es poden llegir unes suposades converses entre I’adjudicatari dels contractes i la Laura Borràs.

A diferència del que fa la CUP, que no parla en cap moment de les filtracions de la Guàrdia Civil, l’assessor del Vicepresident Pere Aragonès sí que s’hi ha referit:

“Aquí el problema és que hi ha uns correus i, com a mínim, fan pensar…”

I aquí s’obre un tema que planteja preguntes complexes. Després de l’escàndol de les filtracions sobre els CDR (que van servir a la premsa per fer una criminalització sense precedents dels acusats) o després dels informes manipulats de la Guàrdia Civil amb dades falses sobre la gestió de la pandèmia per part del govern de coalició, podem donar credibilitat a les filtracions de la Guàrdia Civil? Es respecta la presumpció d’innocència de la persona exposada a les filtracions? Es pot donar més credibilitat a la versió de la Guàrdia Civil que a la Laura Borràs?

En aquest punt concret ens és impossible certificar si aquests correus de les filtracions són realment de la Laura Borràs o no. Tampoc podem saber el context general en què es van escriure, o si hi ha altres correus que puguin aclarir el que es llegeix en els que la Guàrdia Civil va decidir filtrar.

Podríem, doncs, quedar-nos aquí en relació al tema dels correus, però creiem que hi ha un excercici interessant a fer. Imaginem, per un moment, que tinguéssim alguna mena de bola de vidre que ens permetés saber que, efectivament, els correus són de la Laura Borràs. És un exercici arriscat perquè, per una banda, estaríem suspenent la pressumpció d’innocència de Borràs i, per una altra, estaríem donant més legitimitat a la Guàrdia Civil que a la Laura. Però malgrat el risc, i com a exercici teòric, acceptem que els correus són de la Laura Borràs.

El que veiem quan els llegim és que es donen instruccions sobre com presentar factures, com fer pressupostos o com efectuar els pagaments. Tal com diu en Sergi Sol, aquests correus “fan pensar”.

Ara, per seguir amb l’exercici, recordem aquells contractes seguits fets pel Departament de Justícia. Tots fets el mateix dia, tots un euro per sota del límit legal, tots pel mateix concepte i tots amb la mateixa empresa. La pregunta és: una operació de centenars de milers d’euros, amb desenes de contractes creuats en poc temps, és una cosa que succeeix per si mateixa? La resposta és que no: perquè això passi ha d’haver-hi una interlocució d’algun tipus entre l’adjudicador i l’empresa. I aquesta interlocució no està regulada per cap procés recollit a la LCSP.

Un altre exemple: segons l’informe del Tribunal de Cuentas titulat “Contratación menor celebrada por ayuntamientos de más de 500.000 habitantes, 2016”, l’ajuntament de Barcelona va adjudicar 64 contractes un euro per sota del límit legal: els contractes de serveis, que tenen un import màxim de 18.000€, a 17.999. Els d’obres, que tenen un import màxim de 50.000€, a 49.999€. De veritat algú pensa que aquests preus exactament un euro per sota del límit surten per casualitat? No hi ha cap correu ni cap trucada ni cap acord verbal per fer pressupostos un euro per sota del límit legal?

Un altre exemple de l’Ajuntament de Barcelona:

De veritat ens hem de creure que les quatre obres que es van fer en aquest edifici de la Plaça Pi y Sunyer van tenir totes, per mera coincidència, pressupostos per un valor just per sota del màxim de 50.000€? No hi va haver cap trucada per pactar com es dividiria el preu?

Sobre això, el Tribunal diu:

“Cabe deducir que su celebración podría no haber respondido a un cálculo de las necesidades públicas a satisfacer, debidamente planificadas y evaluadas”.

Les investigacions prospectives estan expressament prohibides i això té una raó: l’únic que té poder d’intervenir comunicacions és un jutge. L’únic poder que té la capacitat de registrar domicilis és un jutge. Si l’únic que té aquest poder l’utilitza de manera indiscriminada i sense motivació suficient, d’entrada és injust, independentment del que finalment trobi.

Aquest problema desapareixeria, per exemple, si els jutges tinguessin la possibilitat de llegir els correus d’absolutament tothom. Això seria una distopia absoluta que ningú acceptaria, però, com a mínim, evitaria una cosa: que de manera abritrària es pogués decidir a qui se li llegissin tots i a qui no.

No es tracta d’entrar al joc de “i tu més” sinó de posar sobre la taula un problema greu: es persegueix o es deixa de perseguir en funció de factors aliens al cas investigat, de les proves aportades? Hi ha indicis suficients plantejar-s’ho. I això és d’una gravetat democràtica enorme i hauria d’estar en primer pla. Però en comptes d’això, el que està en primer pla són les filtracions d’una Guàrdia Civil que filtra amb criteris polítics.

Fa pocs dies llegíem aquest titular: “El Supremo confirma la absolución de Ana Botella por la venta de pisos públicos a un fondo buitre”. Un titular que va passar sense pena ni glòria per les portades i els telenotícies, però que arribava després de més de sis anys en què, de manera sistemàtica i malgrat totes les evidències, les diverses instàncies judicials van fer tot el que estava a les seves mans per tapar un escàndol que s’ha emportat per davant 25 milions d’euros públics. De res van servir les apel·lacions i els intents de ciutadans, advocats i càrrecs públics que van intentar que l’escàndol fos jutjat.

El Tribunal de Cuentas va condemnar en primera instància Ana Botella per “responsabilitat comptable” (un fet que la Sindicatura de Comptes no observa en cap moment en el cas de la ILC). Però malgrat això, mesos després del primer dictamen, el Tribunal de Cuentas va revocar la seva pròpia sentència i absolgué Ana Botella. L’absolució va passar gràcies als vots de dos membres del Tribunal: l’exministra de Justícia del primer govern d’Aznar, Margarita Mariscal de Gante, i José Manuel Suárez Robledano. Finalment, el Tribunal Suprem que aquest dijous demana el suplicatori al Congrés ha decidit ficar en un calaix el cas.

Fa pocs dies, la Consellera de Justícia, Ester Capella, deia en una entrevista radiofònica: “Si s’ha saltat un semàfor vermell, és millor aclarir-ho”. Aquest símil entre l’Operació Borràs i el codi de circulació és molt interessant. Vegem-ho:

Tots estem d’acord en el fet que una persona que se salta, per exemple, un semàfor en vermell, mereix ser castigada. Imaginem, però, que la policia municipal del nostre municipi només multa els ciutadans que se salten el semàfor en vermell en funció de si són amics o no de l’alcalde. La multa a algú per saltar-se el semàfor en vermell sempre serà benvinguda… però són igual de justes les multes que es posen quan sabem que es posen en funció de si ets amic de l’alcalde o no?

Una administració de justícia ha de tenir com a base la confiança de totes les parts en la igualtat de tracte per a tothom. En el moment en què aquesta confiança es trenca, l’edifici democràtic s’ensorra per complet i això no té res a veure amb si t’has saltat el semàfor o no.

En el cas de la Laura Borràs ningú ha pogut provar encara que s’hagi saltat el semàfor. Això no hauria de ser problema i només caldria esperar el resultat de les investigacions. El problema és que aquesta investigació i aquest judici el portarà a terme un sistema on la condemna depèn de si l’infractor és independentista o no. És més: sabem que també condemna independentistes encara que no s’hagin saltat cap semàfor, com ja hem pogut veure.

Per acabar, hi ha un argument que se sent cada cop amb més força a mesura que es va apropant el dia de la votació del suplicatori: ens podríem estalviar tot aquest enrenou i batalles, ja que els vots de la CUP i ERC no són decisius i el resultat ja està decidit perquè el PSOE votarà a favor. Crec que és un argument que oblida coses molt importants.

La primera: cada vot al Congrés té un valor absolut de representació, independentment de les aritmètiques que l’envoltin. Es deixarà de votar a favor d’investigar la corrupció de la Monarquia perquè la majoria ho refusarà?

En segon lloc: en un cas tan greu com el que ens preocupa, no és el vot una manera d’alçar la veu davant del fet que ja no es pot confiar en l’administració de justícia?

Tercera: l’aritmètica parlamentària es mou com un conjunt on cada part afecta les altres. Un vot en contra de la CUP i ERC, ben argumentat, no posaria en qüestió la postura dels Comuns? M’agradaria saber què en pensa en Jaume Asens, jurista honest, de tot aquest tema. M’agradaria saber amb quina cara justificaria Podemos unir-se a Vox per entregar Borràs al Suprem pocs dies després d’haver-se manifestat en contra d’investigar els GAL, una postura que va rectificar, justament, per la pressió del context.

I per últim: si finalment Laura Borràs arriba a ser jutjada pel Suprem, és el mateix arribar sense cap suport que arribar amb un suport ampli?

Durant el judici del procés vam veure com es negaven les evidències més palmàries. Vam veure com es negaven coses que milions de persones, periodistes i observadors internacionals estaven veient amb els seus propis ulls. Ara imagineu-vos el mateix però en un judici on el que es valoren són qüestions normatives que, com hem vist, són altament interpretables. Podran fer absolutament tot el que vulguin. Podran aplicar la pena més dura que considerin.


Abans de dijous

A l’inici d’aquest article hem analitzat la complicació i les tensions que suposava aquest cas per a la CUP i ERC. Unes preocupacions fonamentades i complexes de gestionar. Al seu comunicat a la militància, la CUP, comprensiblement preocupada per no aparèixer davant l’opinió pública com poc contundent davant qualsevol sospita de corrupció, fa una sèrie de propostes. Una d’elles diu:

Laura Borràs s’ha de comprometre a fer-se càrrec del perjudici econòmic que pugui haver produït. Podem convenir que aquest perjudici el quantifiqui algun òrgan anticorrupció, com per exemple, l’Oficina Antifrau o l’Observatori Contra la Corrupció que està legitimat per una àmplia majoria de la cambra parlamentària.

Segurament no és la millor opció i segurament això obriria discussions metodològiques i ètiques. Però crec que atesa la situació i entenent les necessitats polítiques de cada partit, podria ser una bona opció que Laura Borràs (que a tots els efectes ara mateix és innocent) pogués posar-se a disposició d’alguna mena d’òrgan que pogués esvair els dubtes que legítimament pugin tenir les cúpules dels partits. Cap dels problemes plantejats per aquesta proposta de la CUP seria comparable a l’error de no votar aquest dijous en contra del suplicatori. O de fer-ho a canvi de la dimissió immediata de Laura Borràs.

1 Comentari Afegeix un nou comentari

Comentaris estan tancats.