Per Pere Antoni Pons (@PonsPereAntoni)
L’estratègia de l’esquerra espanyola és sempre la mateixa: trien un tema conjuntural (mai estructural) amb què puguin arrossegar l’esquerra catalana cap al seu terreny i enfrontar-la a la dreta catalana, munten un escàndol estrepitós i fan grans escarafalls en contra dels interessos de la burgesia o de la casta (intentant fer creure que tant la dreta catalana com l’espanyola són iguals en tot) i, després, no toquen res del poder centralista, oligàrquic i espanyolista que sempre i arreu té el control absolut sobre totes les qüestions importants que afecten Espanya i, en conseqüència, Catalunya.
És una maniobra intel·ligent i beneficiosa per als seus interessos, si tenim en compte els objectius electorals, polítics i ideològics de l’esquerra espanyola. D’una banda perquè els permet focalitzar-ho tot en l’eix esquerra-dreta i, per tant, aglutinar forces per obtenir més rèdits dels que obtindrien ells tot sols si no comptessin amb el concurs, el suport i els vots de l’esquerra catalana. De l’altra banda perquè, focalitzant-ho tot en l’eix esquerra-dreta, no amenacen ni posen en perill ni fan trontollar l’ordre de les hegemonies i les jerarquies que prevalen en l’eix nacional, amb la castellanoespanyolitat a dalt i la catalanitat a baix i amb un centralisme cada vegada més rampant i més percebut com a inevitable i natural, que és com l’esquerra espanyola –sempre jacobina i supremacista castellanista, per molts de discursos pseudoplurinacionals i pseudofederalistes que facin– volen que tot continuï.
El problema, òbviament, no és que l’esquerra espanyola pari trampes, sinó que l’esquerra catalana (les esquerres: ERC i la CUP, però també Més per Mallorca i Compromís) cada vegada hi caiguin de quatre grapes. La darrera vegada va ser en ocasió de la llei que havia de reduir la jornada laboral de quaranta hores a la setmana a trenta-set i mitja, una mesura contra la qual votaren el PP, Vox i Junts. L’esquerra espanyola representada per Podemos i Sumar va alçar la veu amb especial virulència contra Junts i la seva portaveu al Congrés de Madrid, Míriam Nogueras, molt més que contra el PP i Vox, en part perquè del PP i de Vox ja se n’espera que voti sempre i en tot en contra de les classes treballadores, i en part perquè criminalitzar Nogueras i Junts és, tal com ara mateix deia, una manera de dividir el catalanisme i d’aparcar el debat (el conflicte) nacional.
Que l’esquerra catalana s’apunti a aquests ocasionals linxaments planificats contra Junts fent de gogó de l’esquerra espanyola (i quan dic esquerra espanyola vull dir Podemos i els partits “no-perifèrics” que integren Sumar, és a dir els que hi ha a l’esquerra del PSOE) només s’explica per un complex d’inferioritat patològic i profund. Perquè ja em diràs tu quina legitimitat té l’esquerra “transformadora” espanyola per criticar la dreta catalana quan ells només saben fer política fent de gosset faldiller del PSOE, el partit espanyol que més s’assembla a Junts, el partit de poder que, des de fa dècades i encara ara diàriament, apuntala i regeix un sistema ple de forats negres corruptes, cada vegada més depauperat i precari, i cada vegada més entregat a l’estafa piramidal –ampliació de l’aeroport, milions i milions de turistes anuals, amb tot el que arrosseguen…– del creixement desmesurat.
Que l’esquerra catalana no sigui capaç de criticar a la seva manera Junts (tan criticable en tantes coses, en especial en el seu foment d’un model socioeconòmic desnacionalitzador i empobridor per al gruix de la ciutadania, exactament el mateix model que propugna el PSOE) sense fer seguidisme de l’esquerra espanyola “transformadora” i sense deixar-se manipular pel seu cinisme espantós, és francament preocupant i patètic. I un tret al peu dels que fan època.
¿Que com es fa això? Idò criticant Junts quan calgui o convengui però recordant cada dia als líders de Podemos i de Sumar que, per culpa del seu suport incondicional i baratíssim al PSOE, aquest apuntala diàriament les empreses de l’IBEX i una monarquia borbònica corrupta i vampírica, i concedeix ajudes mil milionàries a les grans elèctriques, i allarga l’edat de jubilació –el deliri de muntar un pollastre perquè no podràs treballar menys hores a la setmana però donar per bo que hauràs de treballar més anys!–, i permet que un bé bàsic com l’habitatge cada cop sigui més inaccessible per a les classes populars i mitjanes, i no fa res perquè els salaris pugin al mateix nivell i ritme que les necessitats de la vida, i etcètera, etcètera. El cinisme és total, fins al punt que, en aquests linxaments planificats i espanyolistes contra la dreta catalana, també hi participen els sindicats majoritaris (UGT i CCOO), els quals viuen més acomodats al poder establert que els aristòcrates paràsits al Versalles de Lluís XVI.
El complex d’inferioritat que té l’esquerra catalana amb relació a l’esquerra espanyola transformadora és clavat al que té l’esquerra espanyola transformadora amb relació al PSOE. En aquest sentit, és evident també que quan Podemos i Sumar critiquen i castiguen Junts i Nogueras ho fan també per covardia, frustració i impotència, perquè no tenen el coratge de criticar i castigar el PSOE i Pedro Sánchez. El que és incomprensible és que l’esquerra catalana no vegi el carreró sense sortida a què tot plegat ens aboca. Que Junts voti contra la reducció de la jornada laboral és espantós, però que Espanya sigui, en bona part per culpa del PSOE i dels seus gossets faldillers, un dels països europeus en què el lloguer es menja un percentatge més elevat del sou, això… bé, això pel que sembla és el que hi ha, i que no se’n parli més.
Sempre que l’esquerra espanyola para aquesta mena de trampes em ve al cap el tuit que va penjar l’inefable Antonio Maestre un dia que se celebraven unes eleccions catalanes importants del post-procés. Al tuit s’hi veia una foto amb una pancarta que deia: “Fuck your national identity”. És a dir, que li donin pel sac a la teva identitat nacional. Maestre pretenia que la frase sonàs molt compromesament esquerranosa, però sonava només com el que era: la frase d’un privilegiat nacional absolut, repugnantment inconscient del seu privilegi, el privilegi de qui té un estat a favor que li salvaguarda la llengua i la cultura, la memòria i la imaginació comunitàries a través de les quals ell pot ser plenament persona i ciutadà.
Quan l’esquerra espanyola, des del privilegi indecent del seu supremacisme –una esquerra espanyola que, a més, s’aprofita de la feina bruta que en termes nacionals li fan la dreta i l’extrema dreta espanyolistes–, es passa el dia demanant a l’esquerra catalana que renunciï a la qüestió nacional, no demostra ser molt d’esquerres: demostra ser molt espanyola. De la mateixa manera, quan l’esquerra catalana renuncia a la qüestió nacional, tampoc no és més esquerranosa, sinó que simplement és més espanyola. I com que “espanyola”, aquí, és sinònim d’statu quo, d’estat constitutivament autoritari, de país oligàrquic, també és més conservadora. Ho he dit sovint, però ho repetiré tant com faci falta: en una situació de dominació nacional i d’espoli colonial com la que viuen i pateixen Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, ser nacionalista (sobiranista, autocentrat…) és l’única manera possible de ser d’esquerres.
NOTA: Aquest article forma part del correu enviat als lectors d’OCTUVRE el dissabte 20 de setembre de 2025. Pots llegir el correu sencer fent clic aquí.
