Per Àngel Ferrero (@angelferrero)
El dimecres de la setmana passada Octuvre va publicar un vídeo sobre els interessos contraris a un acord entre ERC, Junts i la CUP per al govern de la propera legislatura. Quan la diputada electa de la CUP Laia Estrada se’n va fer ressò a la xarxa, la directora adjunta de La Vanguardia Lola García va respondre que el vídeo pretenia «assenyalar periodistes» –en un pas del vídeo s’esmentava la proximitat d’alguns periodistes al Cercle d’Economia– i va donar peu a un intercanvi entre Albano Dante Fachin i l’escriptor Jordi Amat, membre de la Junta Directiva del Cercle d’Economia (podeu consultar el fil de Fachin a Twitter en aquest enllaç).
Com molts altres, vaig seguir amb interès el cas. Em va cridar l’atenció, per exemple, que Amat parlés de ‘bullying’ –d’un mitjà que sobreviu de subscripcions cap a la directora adjunta de La Vanguardia?– i de «deontologia conspiranoica», un vell recurs per desacreditar investigacions periodístiques que destapen trames d’interessos polítics i econòmics, posant així als seus autors a un mateix calaix amb teories de la conspiració d’elements marginals a tots dos extrems de l’espectre polític. També l’Operació Gladio era per a molts «una teoria de la conspiració» fins que el 2006 el Departament d’Estat dels Estats Units va reconèixer l’existència de les operacions ‘stay-behind’ a Europa. L’expressió es va utilitzar també als noranta contra Gary Webb i els seus reportatges sobre els vincles entre la CIA i el narcotràfic a Llatinoamèrica i contra molts altres periodistes d’investigació. Se’n podria fer tot un llibre.
Però encara crida més l’atenció l’expressió «assenyalar periodistes». Aquesta és una acusació que si fa no fa des de fa un any es realitza contra el vicepresident segon del Govern d’Espanya, Pablo Iglesias, i altres polítics del seu partit cada cop que denuncien el tracte injust que rep la seva formació a determinats mitjans de comunicació. És, evidentment, una generalització barroera: cap dels periodistes suposadament «assenyalats» són redactors en plantilla i salari base o ‘freelance’, sinó persones amb càrrecs de responsabilitat i, en conseqüència, la capacitat per determinar la línia editorial dels mitjans per als quals treballen. Mitjans que, cal afegir, formen part la majoria de les vegades de grans grups editorials participats per bancs, grups d’inversió o empreses de la telecomunicació.
Cal certament una bona dosi d’ingenuïtat per pensar que aquestes companyies, entitats financeres i fins i tot de vegades persones a títol individual no faran servir les seves accions per influir en la informació que es publica, o fins i tot decidir què és publica. Ho fan a través de l’elecció de les persones que s’asseuen als consells de direcció, que, al seu torn, aproven qui s’asseu a la taula del consell de redacció. Molts cops cops no els cal ni exercir el seu poder: el fet mateix de posseir aquestes accions pot portar, i de fet molts cops porta, als periodistes a autocensurar-se per temor a una eventual resposta.
Ara que ha pujat de to la salmòdia sobre el respecte a la ‘llibertat d’expressió’ i la ‘llibertat d’informació’ arran les manifestacions exigint la llibertat de Pablo Hasél –i sobretot de la destrossa de la porta de vidre de la seu de El Periódico a Barcelona– cal preguntar-se on han estat els amants de la ‘llibertat d’expressió’ i de la ‘llibertat d’informació’ tots aquests anys en els quals les redaccions han acomiadat centenars de treballadors i la professió s’ha precaritzat. Per molt que sembli una obvietat, cal repetir-ho: un periodista que no té les seves necessitats materials cobertes no és un periodista lliure. És més vulnerable a les pressions econòmiques, molts cops sense necessitat que cap superior li faci saber. En països on hi ha una elevada concentració, i fins i tot un vertader oligopoli dels mitjans de comunicació, un periodista pot veure’s condemnat a l’ostracisme, primer, i al descrèdit, després: «Si no publica a un gran mitjà de comunicació tan bo no serà, oi?» Buscar solidaritat en col·legues que es troben en una situació de precarietat esdevé impossible. Quan ‘la mà morta’ del capital assenyala un periodista, gairebé ningú en parla i fins i tot hi ha qui se suma al senyalament, no sigui que un dia es vegin ells mateixos senyalats.
Upton Sinclair i ‘la mà morta’
Però cal també recordar que «assenyalar periodistes» no només no té res de nou, sinó que fins i tot ha servit històricament per garantir el dret dels ciutadans a rebre una informació veraç. Fem una mica d’història.
Upton Sinclair és conegut sobretot pel retrat de les dures condicions laborals a les càrnies de La jungla (1906), i, en menor grau, per Petroli (1927), adaptada al cinema el 2007 per Paul Thomas Anderson. Tot i això, va ser un escriptor prolífic que va publicar gairebé un centenar de títols de ficció i no-ficció, sense comptar els articles a premsa. Quatre d’aquests llibres –cap d’ells, per desgràcia, traduït al català o l’espanyol– els va agrupar en una sèrie que va batejar com ‘la mà morta’, en referència al concepte de ‘la mà invisible’ del capitalisme encunyat per Adam Smith, segons el qual les persones, tot perseguint el seu interès individual, fan que la societat se’n beneficiï en darrera instància.
En la interpretació de Sinclair, els dits de ‘la mà morta’ són la religió organitzada –Els beneficis de la religió (1917)–, el periodisme –The Brass Check (1919)–, l’educació universitària –El pas de l’oca (1923)– i el canon cultural –Mammonart (1925)–. Aquí el que interessa, és clar, és The Brass Check, una expressió amb la qual es descrivien els suborns d’empresaris a periodistes i que, com explica l’autor, té el seu origen en les fitxes de llautó que s’adquirien als bordells estatunidencs per pagar a les prostitutes els seus serveis. A l’inici de The Brass Check, per exemple, Sinclair explica els problemes que va tenir per tal que la premsa generalista és fes ressò de les seves denúncies sobre les condicions a les càrnies –«de tots els periòdics als Estats Units, ni un de dos-cents va arribar a mencionar [l’article] ‘La indústria càrnia, condemnada’»– i critica a grans trets com els mitjans de comunicació de l’època silenciaven, calumniaven o manipulaven les vagues i protestes dels treballadors de l’època així com les corrupteles de les empreses.
Avançant-se a algunes de les teories de la comunicació del segle XX més conegudes –com la de «la fabricació de consens» de Noam Chomsky i Edward S. Herman–, Sinclair descriu el periodisme com
«una de les eines amb les quals l’autocràcia industrial manté el control de la democràcia política: és la propaganda quotidiana, entre eleccions, amb la qual manté les ments de la gent en un estat de consentiment tal que, quan arriba el moment crític d’unes eleccions, aquests van a les urnes i dipositen el seu vot per un dels dos candidats dels seus explotadors.»
Amb el seu característic estil directe, l’autor de La Jungla descriu l’ofici sense contemplacions:
«Sense hipèrbole ni menyspreu, sinó literalment i amb precisió científica, definim el periodisme als Estats Units com el negoci i la pràctica de presentar les notícies del dia en interès del privilegi econòmic.»
Com s’havia arribat a aquest punt? No per atzar, sinó per un procés històric:
«Un periòdic modern és una institució increïblement cara. Són història els dies que un impressor local podia establir una impremta i imprimir les notícies sobre la boda de la filla del ferrer del poble o la festa al jardí de la Christian Endeavor Society i fer carrera com a periodista. Avui la gent vol la notícia de la darrera hora en el camp de batalla o l’ajuntament. Si no la tenen a la premsa local, la tenen als ‘extres’ de les grans ciutats, que són llençats des de trens d’alta velocitat. La franquícia que dóna dret a un periòdic a aquestes notícies de tot el món és molt costosa: a la majoria de ciutats i municipis és un monopoli blindat. No pots permetre’t pagar per aquest servei i imprimir aquestes notícies com no sigui que tinguis una gran tirada, i per tenir-la necessites impremtes, un gran edifici, un equip especialitzat. Incidentalment, et trobaràs dirigint una agència de publicitat i una borsa de treball públic; et trobaràs oferint pícnics als nens que reparteixen els diaris, investigant les condicions d’un hospital del comtat, demanant aportacions voluntàries per a un monument als Nostres Herois a França. En altres paraules, sereu una institució enorme i complexa, lluitant dia i nit per l’atenció del públic, posant el vostre cervell complex a competir contra altres cervells complexos en la lluita per aconseguir els centaus de la població.»
Qui assenyala a qui?
L’agència de notícies Associated Press (AP) i els diaris sensacionalistes del magnat Randolph William Hearst són dos dels blancs principals de Sinclair a The Brass Check, per on també desfilen altres capçaleres locals menors controlades indirectament o fins i tot directament per empresaris. Al seu llibre Sinclair no només denuncia aquestes connexions, sinó com els propis periodistes d’aquests mitjans –als que descriu com a «xacals» pel seu comportament– arribaven a ser víctimes d’aquest sistema. «El procediment era tan deshonest que fins i tot fastiguejava els propis reporters», afirma al relatar el cas d’un periodista que va admetre a l’autor tot el que funcionava malament al sector. «Fa uns anys Allan Benson em va explicar els seus problemes com a periodista honest», escriu Sinclair, «li vaig demanar que les repetís per a aquest llibre i em va respondre això: dubto que les meves experiències com a editor d’un periòdic quotidià et serveixin. Quan era editor, feia les tasques d’edició, imprimia el que volia, i si no podia fer-ho, renunciava. No vaig renunciar amb un compte bancari que em servís de matalàs. Vaig renunciar arruïnat.»
Tot això i més ho va fer Sinclair posant noms i cognoms o, si ho voleu, «assenyalant». El capítol 38è, un dels més interessants, està dedicat precisament a la propietat dels mitjans. En ell hi ha un fragment que mereix ser reproduït en tota la seva integritat:
«Els mètodes pels quals ‘l’imperi de les empreses’ manté el seu control sobre el periodisme són quatre: el primer, la propietat de la premsa; el segon, la propietat dels propietaris; el tercer, la publicitat; i el quart, el suborn directe. A través d’aquests mètodes existeix als Estats Units un control de les notícies i els comentaris d’actualitat més absolut que el de qualsevol monopoli de qualsevol altra indústria. Aquesta afirmació pot sonar extrema, però si hi reflexioneu us adonareu que ha de ser certa per la natura mateixa del cas. El trust de l’acer no es destrueix si hi ha uns quants fabricants d’acer independents, i no es destrueix el trust del diner si hi ha uns quants homes rics independents, però el trust de les notícies es destrueix si hi ha un sol periòdic independent que permeti a la llebre escapar-se del sac. Fins a quin punt la propietat directa de periòdics i revistes ha estat assolida per la nostra autocràcia financera és un fet que causaria sorpresa si es presentés en xifres. Només cal agafar un mapa dels Estats Units i una brotxa i fer grans pinzellades de color que representin la propietat periodística de districtes sencers, i en ocasions d’estats sencers, per interessos especials. La part septentrional de la península de Michigan quedaria de color groc: el del coure. Tot l’Estat de Montana serie del mateix color, i la major part d’Arizona, també. Una pinzellada negra per al sud de Colorado, i una altra per a la part del nord: la del carbó. Una pinzellada gris a Pennsilvània occidental, i una altra a Illinois: la de l’acer. Una verda a Wisconsin, i una altra a Oregon i Washington: la fusta. Una pinzellada blanca a Dakota del Nord i Minnesota per representar el trust industrial, amb el suport dels ferrocarrils i els bancs.»
Com va fer més d’un cop al llarg de la seva carrera, Sinclair va desafiar als qui el van acusar d’inexactituds al seu llibre a portar-lo als tribunals per calúmnies si creien que s’havia equivocat o actuat de mala fe. Significativament, ningú ho va fer. També significativament, la majoria de periòdics van negar-se a publicar ressenyes de The Brass Checks i fins i tot The New York Times va refusar publicar-ne anuncis. Amb la voluntat que arribés al màxim públic possible, Sinclair va decidir renunciar als drets d’autor i permetre que el llibre fos de domini públic. Avui és molt fàcil localitzar còpies en PDF de The Brass Check a Internet.
Cal destacar que Sinclair no es considerava «un d’aquells radicals curt de mires», i no s’enganyava amb les limitacions de les accions i els mitjans de comunicació dels moviments socials –particularment, el moviment obrer– de l’època. Per això va proposar un programa pràctic que passava per la creació «d’un sindicat de treballadors de premsa de manera que facin les seves demandes com a organització, no com a individus indefensos». Aquest programa tenia com a objectiu frenar i revertir les tendències monopolístiques dels mitjans de comunicació –amb la creació, per exemple, d’una premsa pública de qualitat i accessible– o iniciatives legislatives que avui són comunes però que a l’època no ho eren, com obligar als periòdics a publicar correccions de les informacions errònies o falses proporcionant el mateix espai a la correcció que a la informació original. En altres paraules: amb el seu «assenyalament», The Brass Check va obrir el camí a importants canvis legals i avenços democràtics, com la creació del primer codi ètic per a periodistes el 1923, elaborat per l’American Society of Newspaper Editors.
La qüestió no és, per tant, si s’assenyala o no, sinó qui assenyala a qui: ‘la mà morta’ al periodista o el periodista a ‘la mà morta’.
NOTA: OCTUVRE no rep subvencions ni accepta publicitat. La nostra feina és possible gràcies als nostres donants i subscriptors. Si vols conèixer el nostre projecte, en trobaràs els detalls aquí.
PD: Si t’ha semblat interessant aquest contingut, comparteix-lo amb tots els mitjans al teu abast. Trenquem plegats el mur de silenci que construeix la premsa de l’IBEX.