Per Pere Antoni Pons
Després de l’accidentada i vodevilesca sortida de Junts per Catalunya del Govern de la Generalitat –en realitat, fa anys que tot és accidentat i vodevilesc a la política catalana–, i després del nomenament dels nous consellers que substituiran els consellers destituïts, el president Pere Aragonès ha dit que l’actual Govern té com a objectiu governar per a “la Catalunya sencera”.
El sintagma ha aixecat polseguera per diverses raons:
1) Perquè “la Catalunya sencera” és una variant barroera i espero que poc meditada de la suposada “Catalunya real” invocada per l’espanyolisme durant el Procés.
2) Perquè és una autoesmena a la totalitat a la ideologia independentista i a les maneres de procedir dels independentistes, en el sentit que si el nou govern català s’ha proposat governar per a la Catalunya sencera això d’una manera o altra implica reconèixer sense matisos que els anteriors governs independentistes, tal com deien acusadorament els espanyolistes, governaven sectàriament. (I com si ara resultés que tots els governs de la Generalitat anteriors a aquest, convergents i tripartits, no haguessin fet moltes coses per a la Catalunya sencera, des d’infraestructures i serveis socials, des de serveis sanitaris i educació.)
I 3) perquè, en política, la magnanimitat hipòcrita i la grandiloqüència populista només surten a compte als forts i als poderosos, això és, als partits que tenen el suport d’un estat, per exemple, o a les ideologies que ho tenen tot a favor, als que se saben segurs en la seva posició i per tant tenen garantit el futur del seu projecte i dels seus interessos. No cal ni dir que, en aquests moments, no hi ha cap partit independentista que sigui fort. I no cal ser un linx per adonar-se que l’independentisme com a ideologia està ingressat a l’UCI amb una sèpsia més que preocupant.
Què vull dir, però, exactament amb el punt 3? Doncs que és molt diferent un Rajoy o un Sánchez perdonant la vida als catalans independentistes i dient-los que són espanyols i que per tant seran tractats com a tals que un Aragonès fent veure que tots els catalans són iguals i volen el mateix i poden ser acontentats de la mateixa manera. És molt però que molt diferent.
Quan Rajoy (o ara Núñez Feijó), Rivera (o qui sigui que lidera ara Ciutadans) i Sánchez inclouen els catalans en la seva idea d’Espanya ho fan amb l’absoluta certesa que la seva idea d’Espanya –monolíticament castellana i centralista– és prou forta, està prou consolidada, és demogràficament prou majoritària, disposa de suficients mecanismes de persuasió, de propaganda, de coacció i de defensa, en definitiva, és prou hegemònica, com per no patir ni quedar dissolta amb la inclusió dels catalans independentistes dins ella. Al contrari: saben que la seva Espanya diluirà, farà desaparèixer, els catalans independentistes. Com quan fiques un polsim de sal dins una piscina plena de clor, que la sal ni es nota.
Exactament el contrari és el que passa quan Aragonès proclama que cal governar per a la Catalunya sencera. En les condicions i les circumstàncies actuals, governar a favor de “la Catalunya sencera” significa legitimar les dinàmiques de poder i les hegemonies que l’estat espanyol imposa a la força sobre milions de catalans. A la pràctica, governar per a la Catalunya sencera comporta arribar a consensos fins i tot amb aquells catalans que no volen participar de la catalanitat (en termes sociopolítics i etnoculturals) i que només se senten catalans des d’una dimensió administrativa subsidiària i sempre que puguin desplegar desacomplexadament i en tota la seva puresa la seva castellanoespanyolitat. És com si un saler petit convidés a una ampolla de coca-cola de litre i mig a vessar-se-li a sobre. De la sal, no en quedarà res.
És a dir, a la pràctica –perdó per repetir l’expressió, però és que la política que compta és la que més enllà de discursos i d’estratègies comunicatives es concreta d’una manera o d’una altra en el dia a dia de la ciutadania– només és factible governar per a la Catalunya sencera si es buida Catalunya de catalanitat.
Siguem específics. Quan dic buidar Catalunya de catalanitat vull dir buidar-la de tot allò que molesta els espanyolistes: els seus principals trets etnoculturals –llengua catalana, cultura–; la voluntat de connectar el present i el futur amb una història singular –plena d’interferències i contactes i mestissatges i relacions, és clar, però singularment pròpia–; la voluntat de no ser subaltern de res ni de ningú en termes polítics, econòmics, socials i culturals; i la voluntat també de definir un projecte que no ha de retre comptes a ningú més que als propis ciutadans de Catalunya i a una identitat nacional tan digne, normal, real i mereixedora d’un futur com qualsevol altra…
Un dels problemes de l’independentisme (en especial d’ERC, però d’una altra manera també de Junts i de la CUP) ara mateix és que, en comptes de reconèixer coratjosament les seves febleses i mancances, i en comptes també d’assenyalar els mals i les violències d’un estat espanyol cada cop més autoritari i repressor, pretén edulcorar el panorama. Per covardia i per cinisme, sublima les pròpies febleses i les vol fer passar per virtuts: envernissa la manca d’estratègia amb la retòrica del diàleg, amaga o nega la por a la confrontació i la rendició discursiva amb l’excusa que cal arribar a més gent… I encara pitjor és el que fa amb els mals i la repressió de l’estat espanyol: com que no té coratge per plantar-hi cara, diu que l’estat espanyol és en realitat millor del que és, i atribueix les seves violències i els seus dèficits democràtics a uns agents concrets (l’extrema dreta de VOX, un jutge malvat, un policia sense cultura democràtica) en comptes d’atribuir-ho a una estructura i a unes dinàmiques.
La política requereix coratge, confrontació, convicció en les pròpies idees. Si Aragonès i els seus consellers volguessin governar de veritat a favor de Catalunya –de la seva llengua i de la seva cultura, del benestar socioeconòmic dels seus ciutadans, del seu futur ple i normal–, farien uns discursos i impulsarien unes polítiques que disgustarien els que volen destruir –esborrar, diluir, minoritzar, marginar, espanyolitzar– Catalunya.
En realitat, no és ni un problema de paraules. En unes altres circumstàncies, amb una altra actitud, amb una estratègia que no fos la d’ampliar la base sacrificant les idees i les conviccions del catalanisme i de l’independentisme, l’expressió “governar per a la Catalunya sencera” sonaria molt diferent. Sonaria com una reivindicació dels Països Catalans en el seu sentit més ampli. En les actuals circumstàncies, dita amb l’actitud de Pere Aragonès i amb l’estratègia de futur del seu govern i dels seus aliats, no tan sols no sona com una reivindicació dels Països Catalans: sona simplement com una vindicació de la Catalunya sotmesa de sempre, com una justificació de la Catalunya autonòmica del passat recent i com una celebració suïcida de la Catalunya deprimida d’ara.
