Pere Antoni Pons (@PonsPereAntoni)

Avui dematí Ada Colau ha estat entrevistada per la ràdio i ha deixat anar una frase que, sota la seva aparent bondat multicultural i sota el seu presumpte elogi a la diversitat de la societat catalana, conté una càrrega de catalanofòbia brutal, digna del racisme anticatalà de Vox i de l’extrema dreta espanyolista més agressiva i rància, i absolutament impròpia, en principi, de qui va per la vida defensant una Espanya plurinacional. La frase en qüestió que ha dit Colau és la següent: “No hi ha una identitat catalana separada de la diversitat que composa Catalunya”.

A la pràctica, això vol dir que la catalanitat només té dret a existir en la dependència i en la subalternitat, si és un apèndix, si se subordina a una identitat superior o si es dilueix en un magma d’identitats etnoculturals –de llengües, de cultures, d’imaginaris, de referents– en què la identitat catalana sigui simplement una més, i encara. Sense pretensions i sense molestar. Traduint el seu lirisme cofoista a la frontalitat col·loquial, el que Ada Colau ve a dir és que la catalanitat no és el component nuclear de Catalunya, que qualsevol noció del català com a llengua pròpia, qualsevol idea de Catalunya com a entitat politicosocial feta a partir d’una memòria i d’una imaginació i autocentrada, s’han de descartar. O sigui que la francesitat pot tenir França, la castellanitat pot tenir Espanya, la italianitat pot tenir Itàlia i l’argentinitat pot tenir l’Argentina –per dir-ne només quatre–, però que la catalanitat pretengui tenir Catalunya –ser en plenitud a Catalunya– és dolent, és criminal, és d’extrema dreta. D’això se’n diu nacionalisme banal espanyolista. I catalanofòbia. O, com a mínim, autonomisme folkloritzador.

Un fil de menyspreu i autoodi anticatalans i de naturalització de la castellanoespanyolitat lliga aquesta frase de Colau amb molts discursos d’orgull més o menys xarnego, per dir-ho ràpid i a l’engròs, que s’han pogut sentir darrerament des de les files de la presumpta esquerra catalanista. Pens en el discurs de l’altre dia de la nova representant de la CUP, Laure Vega, o en la trajectòria sencera d’un Gabriel Rufián. Tant una com l’altre, des del moment que no tan sols es limiten a reivindicar legítimament els seus orígens andalusos o murcians o d’on sigui sinó que a més presenten la catalanitat que ells encarnen com una víctima d’una teòrica catalanitat estrictament o purament catalana explotadora i excloent, el que fan és acceptar, naturalitzar i incorporar aquell mantra de l’espanyolisme etnicista segons el qual la catalanitat és una malaltia que només es pot curar, és un error que només es pot corregir, amb la seva castellanització total o parcial.

I dic castellanització, no multiculturització, perquè la diversitat i la multiculturalitat de la societat catalana, igual que la de la mallorquina i la de qualsevol altra societat, necessita ara mateix i necessitarà encara més en el futur una argamassa per lligar-la, per garantir-ne la cohesió social, per orientar-la comunitàriament –no caòticament ni conflictivament– cap al futur. I aquesta argamassa –una llengua vehicular, un imaginari prou compartit, una identitat matisada i plural però troncalment única– serà, a Catalunya, o bé la catalanitat o bé la castellanoespanyolitat. No hi ha més. I dir qualsevol altra cosa és fer-se trampes al solitari. O pitjor encara: és afavorir, sense que es noti gaire, amb el maquiavel·lisme del cinisme o amb la idiòcia de la ingenuïtat, les hegemonies imperants i les dinàmiques de poder establertes, que són les que diàriament i per terra, mar i aire van imposant el castellà i van arraconant el català de tots els espais públics i privats de Catalunya.