[TRANSCRIPCIÓ AUTOMÀTICA]
A OCTUVRE no volíem fer cap vídeo sobre els possibles Jocs d’Hivern als Pirineus perquè creiem que aquest debat és una cortina de fum. Però la manipulació i l’opacitat que hem vist els últims dies són tan descarades que cal assenyalar-ne públicament els responsables. I per això a OCTUVRE comencem una sèrie de vídeos sobre aquest escàndol.
No parlarem ni de les qüestions ambientals ni econòmiques del projecte. Sobre aquests temes ja tenim l’opinió de molta gent. En aquesta sèrie, nosaltres ens centrarem en una pregunta que ara mateix s’està fent moltíssima gent a Catalunya: per què el govern de la Generalitat de Catalunya està movent cel i terra per tirar endavant aquest projecte de la mà del govern espanyol, les grans empreses de l’IBEX i Felip de Borbó?
Comencem, i us recomano que mireu el vídeo fins al final.
Amb vosaltres, Lluís Maria Xirinacs:
“Crema a Montjuïc, la muntanya de les victòries i de les derrotes, la flama contaminant de les olimpíades mercenàries, les del poder i la mentida.
Fora amb ells, perquè qui que no fos un miserable acceptaria plegar-se sota l’himne de l’opressor, desfilar sota la bandera de l’ocupant? Ningú.
Qui que no estigués ja mort ignoraria el despreci dels jerarques multinacionals pels pobres de la terra, la manipulació dels mitjans de comunicació al servei d’uns pocs, la corrupció de la necessitat de saber per la propaganda d’un imperialisme que fa de la cultura mercaderia? Ningú.”
…
El juliol de 2017, poc abans de l’1 d’octubre, Felip de Borbó va visitar Barcelona pel 25è aniversari dels Jocs del 92, i al seu discurs va dir que els Jocs Olímpics van posar en relleu el que som capaços de fer i els grans èxits que podem aconseguir quan treballem conjuntament i en una mateixa direcció.
No hi ha dubte que els Jocs Olímpics del 92 van ser, entre altres coses, una enorme maniobra política. L’endemà de la inauguració, Maragall deia claríssimament que la cerimònia havia servit per “fer una nova Espanya”.
Fa poc, el diari ABC també recordava aquesta dimensió política explicant que la Generalitat, “con Jordi Pujol a la cabeza, no pudo evitar la apoteosis de la marca España en aquella cita histórica”.
També recordaran la càrrega política dels Jocs els milers de persones que van participar, per exemple, en la campanya d’Òmnium “Freedom for Catalonia”. I també ho recordaran els independentistes que van ser detinguts i torturats abans de l’inici dels Jocs.
30 anys més tard, la possible candidatura dels Jocs dels Pirineus torna a posar Barcelona 92 sobre la taula, però gairebé sempre oblidant la seva profunda vessant política.
Mentrestant, el govern de la Generalitat, amb Pere Aragonès i Jordi Puigneró al capdavant, defensen amb unes dents els Jocs, i ho fan de la mà de persones i organitzacions obertament espanyolistes i proborbòniques.
Un dels principals impulsors dels Jocs als Pirineus és Juan Antonio Samaranch Jr., fill del Samaranch que coneixem tots.
Molts de nosaltres recordem els Jocs del 92 amb carinyo: era estiu, érem joves… però 30 anys després ja comencem a ser grandets i hi ha coses que cal revisar.
Juan Antonio Samaranch (pare) va ser un feixista que, gràcies a la trampa de la Transició, com tants d’altres, va passar a ser un demòcrata de tota la vida de la nit al dia. Vam haver d’esperar a l’any 2009 per poder veure aquesta foto de Samaranch, oculta durant dècades, fent la salutació nazi.
La foto va ser feta només quatre mesos després de l’assassinat de Salvador Puig Antich.
Cinc anys més tard d’aquesta foto, Samaranch ja treballava a la candidatura olímpica de Barcelona.
Quan Samaranch va morir l’any 2010, els mitjans espanyols van lloar la seva figura fins a límits insospitats. Però la premsa estrangera no va ser tan benèvola:
“Samaranch va presidir la transformació dels Jocs i la mort dels seus ideals. Si es vol comprendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc és l’edifici de Lausana. Des d’allà, Samaranch va dirigir el moviment olímpic durant dues dècades. A la mort del dictador, la carrera política de Samaranch semblava haver acabat, però va ser un oportunista i la seva amistat amb el rei Juan Carlos el va conduir a un nomenament crucial com a ambaixador a Moscou el 77. Va ser el gran supervivent, probablement l’últim de la seva generació de polítics feixistes europeus que va romandre actiu en la vida política.”
Samaranch pare és mort, però el seu fill és molt viu i actualment és vicepresident del Comitè Olímpic Internacional. És com si els càrrecs olímpics fossin hereditaris.
Aquí veiem el Borbó pare amb el Samaranch pare. Aquí veiem el Borbó fill amb el Samaranch fill.
Aquesta dinastia borbòrico-olímpica segueix funcionant, i Samaranch fill és un dels principals impulsors dels Jocs d’Hivern als Pirineus.
Per cert, l’any 1991 Samaranch Jr. estava al consell d’administració de l’empresa química Ercros i va ser imputat per la desaparició de milers de milions de pessetes, juntament amb el seu pare, el ministre Josep Piqué i Javier de la Rosa, que va acabar a la presó.
Actualment, Samaranch Jr. té negocis que semblen més respectables i és un dels fundadors de GBS Finance, un banc que gestiona grans patrimonis.
A GBS hi trobem Pedro Gómez de Baeza, antic conseller de Petronor i Ebro Foods.
I per les seves oficines de Barcelona hi han passat Gonzalo Rodés, germà del president del diari Ara, o Alfonso Maristany, que va ser president del Círculo Ecuestre, un club de caire aristocràtic i, en general, rabiosament contrari a l’autodeterminació de Catalunya.
Com explica el mateix diari Ara, el Círculo Ecuestre “sol acollir converses que tenen un to més preconstitucional que constitucional”.
Per cert, Maristany és cunyat de Javier de la Rosa, aquell senyor que va acabar a la presó pel tema d’Ercros, on també hi estava implicat Samaranch Jr.
Va ser justament al Círculo Ecuestre on, l’any 2020, Samaranch Jr. va fer un important discurs a favor de la candidatura dels Pirineus, i va dir una cosa molt interessant:
“S’ha de convèncer el món de l’esport internacional que aquest projecte està fora de discussions polítiques.”
David Bou, periodista de La Directa, explica que aquestes discussions polítiques s’han convertit en una obsessió pels magnats que veuen en els Jocs dels Pirineus una oportunitat per esfumar les tensions entre Catalunya i l’Estat espanyol.
Els principals diaris de Barcelona comparteixen la preocupació.
Un editorial de l’Ara titulat “Cal prendre seriosament els Jocs d’hivern” deia que l’enfrontament polític territorial debilita les possibilitats de fer els Jocs. “No es poden anar perdent oportunitats d’aquest calibre. En aquest punt, el que cal és convèncer la gent.”
Per la seva banda, La Vanguardia diu:
“La guerra política que mantenen els governs català i aragonès sobre el lideratge del projecte i una possible candidatura conjunta té milers de ciutadans amb l’ai al cor.”
Com es pot veure, la política destorba els negocis de les elits.
Deu ser per això que els mitjans carregats d’anuncis de l’IBEX i de subvencions públiques s’esforcen tant a generar l’amnèsia col·lectiva necessària perquè coses com l’1 d’octubre i la repressió subseqüent no ens impedeixin tornar als “feliços 92”.
Un altre gran defensor dels Jocs dels Pirineus és Josep Sánchez Llibre, president de la patronal Foment, on trobem empreses com Endesa, Mercadona o Saba.
En un acte a la seu de Foment davant Pedro Sánchez, Sánchez Llibre va dir que calia un gran acord per presentar la candidatura dels Jocs al Pirineu i “recuperar la normalitat política”.
L’amnèsia no ens hauria de fer oblidar que la normalitat política de Sánchez Llibre consisteix en coses com la denúncia que ell mateix va posar contra la campanya de consum estratègic de l’ANC, on demanava el grau màxim de multes contra els seus responsables.
Si a Samaranch i Sánchez Llibre hi sumem Lambán, el president d’Aragó, tenim un quadre molt interessant.
Pedro Sánchez, al costat de Lambán, va ser molt i molt clar:
“Estamos ante un proyecto muy esperanzador. El Gobierno de España lo contempla como un proyecto de país, de Estado, para el conjunto de España.”
Doncs bé, malgrat tot això que hem explicat, Aragonès, Puigneró i altres membres del govern no paren d’empenyer per fer els Jocs Olímpics dels Pirineus, i molta gent es pregunta: com pot ser que els líders independentistes catalans estiguin impulsant aquest projecte clarament espanyolista?
Als propers capítols d’aquesta sèrie posarem sobre la taula algunes qüestions que poden ajudar a entendre què està passant.
Per exemple, cal explicar quins són els càrrecs de la Generalitat, posats a dit pels partits, que cobren més de 90.000 € l’any i que estan movent cel i terra per tirar endavant els Jocs Olímpics als Pirineus.
Cal explicar el paper de l’exconseller Damià Calvet en l’elaboració d’un informe sobre els Jocs que el govern de la Generalitat està amagant.
Al principi del vídeo sentíem Xirinacs l’any 92.
Ara escolteu això altre, que és molt interessant.
El 26 de juliol del 92, l’endemà de la inauguració dels Jocs Olímpics a Barcelona, la portada del diari El País deia això:
“Las limitaciones localistas y miopes han tenido su manifestación en ese Freedom for Catalonia. Han fragüado un proyecto universalista, abierto a toda una ciudadanía, la insolidaria visión de campanario.”
Aquell mateix dia, i al mateix diari, Rosa Montero escrivia:
“Me encoleriza que un puñado de catalanistas ultramanos estén intentando convertir los olímpicos en una verbena patriótica francamente hortera. El Estado ha puesto el 37% de los Juegos, mientras que la Generalitat solo ha puesto un 18%. La verdad, el nacionalismo tampoco es esto.”
Aquestes són les coses que escrivien els intel·lectuals d’esquerres, els diaris d’esquerres, fa 30 anys, quan tot anava sobre rodes i érem “amigos para siempre”.
Sobre les detencions indiscriminades i les tortures que s’estaven produint contra independentistes, absolutament res.
Algú creu que això ha canviat a millor?
“Mireu, aquest era el casteller que comandava aquesta delegació… la veiem, aquí, amb en Javi…”
Estigueu ben atents al proper capítol d’aquesta sèrie.