(Aquí pots llegir la versió original en anglès publicada per The Guardian)

Per Peter Oborne

Els assassins, torturadors i criminals de guerra brindaran aquesta nit per la ministra de l’Interior britànica, Priti Patel. La seva decisió d’aprovar l’extradició de Julian Assange converteix el periodisme de recerca en un acte criminal, i dona llicència als Estats Units per a perseguir sense pietat als delinqüents allà on es trobin, portar-los davant la justícia i castigar-los amb la màxima severitat.

El suposat delicte de Julian Assange va ser treure a la llum les atrocitats comeses pels Estats Units i els seus aliats, principalment a l’Afganistan i l’Iraq, durant la “guerra contra el terrorisme”. Va treure a la llum els abusos sistemàtics comesos contra els presoners de Guantánamo. Va revelar que més de 150 reclusos totalment innocents van ser retinguts durant anys sense ni tan sols ser acusats.

Assange va publicar un vídeo en el qual es veia als pistolers de l’helicòpter rient-se mentre massacraven despreocupadament a civils iraquians desarmats en un atac en el qual van morir unes 15 persones, entre elles un fotògraf de Reuters i el seu ajudant.

Els Estats Units es va negar a disciplinar als autors d’aquesta atrocitat. Però persegueixen Assange fins a la fi del món per haver revelat que aquesta atrocitat va tenir lloc.

Una vegada en mans dels Estats Units, és gairebé segur que Assange passarà la resta de la seva vida a la presó. I és que Estats Units està decidit a demostrar que a qualsevol periodista que publiqui una història basada en documents del govern estatunidenc li esperen terribles represàlies.

Per això, Daniel Ellsberg, l’ex oficial de la Marina estatunidenca que va estar darrere de les revelacions dels Papers del Pentàgon, que van treure a la llum els bombardejos secrets dels Estats Units a Cambodja i Laos, ha dit que se sent “molt identificat” amb el treball d’Assange.

Edward Fitzgerald, l’advocat d’Assange, va argumentar de manera convincent davant el tribunal que l’únic delicte d’Assange és el periodisme de recerca. Per exemple, l’acusació dels EUA afirma que va tractar d’ocultar “la font de la divulgació de registres classificats”. Qualsevol periodista que es preï faria el mateix, però els Estats Units insisteix que Assange és culpable d’espionatge, i el ministre de l’Interior britànic hi està vergonyosament d’acord.

Si bé és cert que Patel és un ministre de l’Interior inusualment autoritari, sospito que tots els titulars recents del càrrec, laboristes o conservadors, haurien pres una decisió idèntica. Gran Bretanya valora més enllà de tota mesura la seva relació de seguretat amb els Estats Units.

Això ajuda a explicar el judici de Patel, però no ho fa més perdonable. A Boris Johnson i els seus ministres els encanta afirmar que donen suport a la llibertat de premsa. Pero quan aquesta està més en risc, és quan li donen un cop catastròfic.

Un cop propinat -cal dir-ho— amb l’assentiment silenciós de gran part dels grans mitjans de comunicació. Massa periòdics i emissores britàniques han tractat el cas Assange com un brut secret de família. No han comprès que el cas d’Assange i la decisió de Patel és el cas més important relacionat amb la llibertat d’expressió d’aquest segle.

L’equip legal d’Assange apel·larà, i resem perquè tinguin èxit. Si no ho fan, la recopilació de notícies a Gran Bretanya -i en qualsevol altre lloc on el govern estatunidenc tingui influència- es convertirà en una activitat criminal castigada en última instància amb l’empresonament per a tota la vida en una presó estatunidenca.