Aquestes últimes setmanes hem recordat uns quants cinquens aniversaris. El cinquè aniversari dels plens del 6 i 7, de l’entrada a la seu d’Economia, el cinquè aniversari de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre i del 27 d’octubre. Ara s’acaba l’any, però encara ens queda un cinquè aniversari més per recordar: l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida l’11 de desembre de 2017, de matinada, armats fins a les dents, per endur-se cap a l’Aragó les conegudes com a obres de Sixena.
Lamentablement, aquests aniversaris solen fer-se servir per fer el ploricó, per rescriure els fets a mida dels interessos de les cúpules de partit o, senzillament, per fer veure que aquí no ha passat res i que ara toca diàleg. Aquests últims cinc anys s’han fet molts esforços per esborrar la memòria de coses que van passar durant les caòtiques i violentes setmanes de finals de 2017.
Un exemple sagnant d’aquests esforços ha estat la proposta de fer uns Jocs Olímpics del “reencuentro” de la mà del president de l’Aragó, Javier Lambán. Un president que, ara com ara, continua celebrant l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida, aprofitant el 155, com una victòria de guerra.
Davant els intents d’esborrar, rescriure i diluir els fets, a OCTUVRE volem aprofitar aquest aniversari per fer memòria i explicar coses que molta gent no coneix.
Nota: L’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida és conseqüència de fets complexos i absolutament apassionants que van passar fa dècades o fins i tot segles. Si com a país tinguéssim la capacitat de fer sèries i pel·lícules sobre aquesta història, no tindria res a envejar a Joc de Trons. De moment, però, no tenim ni pel·lícules ni sèries.
El que sí que tenim és molta gent que al llarg dels anys ha acumulat coneixements, documentació i esforços enormes perquè aquesta història no l’expliquessin només els que van ordenar l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida.
Per fer aquest vídeo, a OCTUVRE hem consultat alguns d’aquests treballs:
- El llibre d’Eugeni Casanova “El complot. La trama en la segregació del Bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art”.
• Sixena. La croada de la memòria, de Francesc Canosa.
• El treball Assalt militar a un museu, de Flocel Sabaté.
• I els articles i fils de Twitter del professor Albert Velasco (@velasc_alberto).
Ara sí, comencem.
Aquest era el mapa del Bisbat de Lleida a mitjans del segle XX. Com es veu, el Bisbat de Lleida ocupa una part de la província espanyola d’Osca. Aquesta frontera eclesiàstica, que donava poder a Lleida sobre una part d’Aragó, sempre havia neguitejat l’espanyolisme.
El 1953, quan Franco va signar el Concordat amb el Vaticà, un dels pactes explícits va ser la possibilitat d’adaptar els límits dels bisbats als límits administratius de l’Estat. Fruit d’aquest acord, el 1955 diversos territoris del Bisbat de Lleida van passar a l’Aragó.
Però, curiosament, el gran desmembrament del Bisbat de Lleida va tenir lloc amb l’arribada de la “democràcia”. El 1976, el bisbe de Barbastre ja avisava: “La solució que proposem és la ampliació. Que la diòcesi s’amplïi amb el territori que actualment reté Lleida a la província d’Osca. Els habitants de la comarca són i se senten aragonesos encara que visquin enganxats a la frontera amb Catalunya. Tot i que les seves formes dialectals sonin molt a català… el patois”.
L’any 1978, El Heraldo de Aragón deia: “Urge una distribución razonable y justa de nuestro territorio. Es intolerable que 85.000 aragoneses dependan de la diócesis de Lérida.”
Tres anys més tard, el 1981, el llavors bisbe de Lleida, Ramon Malla, es dirigeix a la Conferència Episcopal Espanyola per aportar dades que defensin mantenir els territoris de la Franja sota la jurisdicció del Bisbat de Lleida.
I un dels arguments és lingüístic: Malla explica que el 49,9% dels habitants de la zona parlen un dialecte del català i un 15,3% el català. Només un 34% dels feligresos de la Franja parlen castellà.
Però aquell mateix 1981, la Conferència Episcopal Espanyola, amb el vot en contra dels bisbes catalans, demanà a la Santa Seu que les parròquies situades a l’Aragó fossin desmembrades de Lleida. La batalla dura anys, però finalment, el 15 de juny del 1995, 111 parròquies del bisbat de Lleida situades a la Franja de Ponent passen a dependre del Bisbat de Barbastre-Montsó. Segons Eugeni Casanova “el cas era insòlit, sense precedents a Europa. Es van haver de conjurar forces poderoses i obscures a Roma i als centres de poder a Espanya. (…) En el fons, subjau la voluntat d’assimilar una part del territori aragonès que té la llengua i la cultura catalanes com a pròpies”.
Però el canvi de fronteres només era el començament de l’aporellos que cinc anys enrere es va fer visible amb la Guàrdia Civil entrant al Museu de Lleida.
Tornem al mapa: durant segles, Lleida és la capital del Bisbat i, com a tal, ha administrat documents, obres i recursos del seu bisbat, com fan tots els bisbats del món. Però després de moure les fronteres, l’espanyolisme va posar la mirada en el següent objectiu: moure les obres d’art del Bisbat de Lleida cap a l’Aragó.
El 1998, tres anys després de la separació, el Vaticà signà el decret per treure les peces al Bisbat de Lleida i portar-les a l’Aragó. Des de llavors i fins avui, s’ha lliurat una batalla eclesiàstica, civil, política i mediàtica. Una batalla de gairebé un quart de segle en la que han participat personatges que segurament us sonen: Rouco Varela, Juan Alberto Belloch, Federico Jiménez Losantos, Javier Lambán, Juan José Omella o María Teresa Fernández de la Vega.
Pel mig, la campanya del PP contra l’Estatut, dos governs d’Aznar i el procés sobiranista.
Nosaltres, en aquest vídeo, volem fixar-nos en dos personatges menys coneguts: Lajos Kada i Silverio Nieto.
El nunci Lajos Kada va ser representant del Vaticà a Espanya entre el 1995 i el 2000. Ràpidament s’identifica amb les preocupacions d’Aznar i la Conferència Episcopal Espanyola. Es manifesta contra l’ús del català a l’Església i es fica de ple en política: “Em fa molta por la disgregació d’Espanya.”
Francesc Canosa explica: “L’Església espanyola és més espanyola que mai, i el pilot suïcida Lajos Kada continuarà amb els seus atacs nuclears.” L’“atac nuclear” és el decret que signa Lajos Kada el 30 de juny de 1998 ordenant que les obres d’art del Bisbat de Lleida vagin a l’Aragó.
Però mentre Kada s’alinea amb la campanya espanyolista, esclata un escàndol que el Vaticà i la Conferència Episcopal Espanyola intenten tapar per tots els mitjans: es descobreix que Lajos Kada està implicat en un frau per vendre unes altres obres d’art per sufragar un homenatge al papa Joan Pau II. El problema? Que l’homenatge és un muntatge i la venda de les obres és una estafa que podria arribar als 750 milions de pessetes. Si voleu aprofundir sobre el tema busqueu a Google “Lajos Kada estafador”.
Lajos Kada va deixar el càrrec d’ambaixador del Vaticà a Espanya l’any 2000, però la seva ordre sobre les obres d’art del Bisbat de Lleida va continuar viva.
Durant anys el Bisbat de Lleida va intentar frenar la execució de l’ordre de Kada però al 2004 el Vaticà va nomenar un “jutge executor”: Silverio Nieto, el nostre segon personatge. La seva feina va ser elaborar un informe que digués quines obres s’havien de traslladar a l’Aragó. I, com era d’esperar, l’informe reflecteia les tesis espanyolistes.
Josep Casanova, advocat de la diòcesi de Lleida, diu: “Silverio Nieto és un home que coneix les lleis i sap que el que dictamina és clarament irregular.” . Afegia que Nieto “és un ensarronador que esperava que li premiessin els seus manejos nomenant-lo bisbe”.
A Silverio Nieto no li van recompensar els serveis prestats nomenant-lo bisbe, però atenció: al 2013 periodista Manuel Cerdán escrivia a El Confidencial sobre Silverio Nieto: “Molts pocs sabes que aquest sacerdot aglotina un gran poder i influència en l’esglèsia i els despatxos del Ministeri del Interior. Silverio és el confessor personal del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i del director jurídic de la Conferència Episcopal. A més, a la policia l’assenyalen com el lampista dels serveis secrets del Vaticà a Espanya”.
El 2015 Nieto va ser condecorat pel ministre de Justícia Rafael Catalá amb la Cruz de Raimundo de Peñafort.
A finals de 2015, Nieto va ser enviat pel Vaticà a investigar un cas de pederàstia a un col·legi de l’Opus a Biscaia. Nieto es va reunir amb la víctima. El pare del menor, explica la trobada amb Silverio Nieto així: “Al principi va ser molt familiar i bromista, ens va explicar la seva vida. Després es va transformar i ens va interrogar sobre detalls estranys, la descripció dels llocs dels fets… Al acabar va marxar corrents. Al judici va sortir que després va anar al col·legi i ho van canviar tot en base al què havíem explicat per a que no coincidís. Van fer obres, van canviar el terra, la porta, les cortines…”
Després d’això Nieto va fer un informe. Aquest cop l’informe de no era sobre les obres d’art sinó sobre el cas de pederàstia. Nieto no només no proposava cap acció contra el pederasta, sinó que demanava accions per “restaurar el bon nom del professor”.
El 2020 però, el Tribunal Suprem va condemnar en ferm el professor per abusos sexuals i el 2022 el papa Francesc va escriure una carta a la víctima desautoritzant la investigació de Nieto.
El 2018, en el marc de les investigacions sobre el Cas Kitchen i el comisari Villarejo, la policia va detenir el comisari Enrique García Castaño. Recordeu l’Operació Catalunya? “Sóc jo el que en seu judicial ha parlat de l’Operació Catalunya tres vegades”. Segons explica la fiscalia, en el moment de la detenció, és amb Silverio Nieto, a qui descriu com “persona de la seva confiança”.
A l’informe d’Anticorrupció que demana la imputació de Fernàndez Díaz i de l’exministra Cospedal, emergeix que Silverio Nieto és la persona a qui l’exnúmero dos d’interior envia un missatge abans de declarar davant el jutge.
Francesc Canosa deia en una entrevista: “Sixena no va d’art: va de política, de religió, de cultura… Ens volen arrabassar la memòria perquè saben que sense memòria no podrem viure. Sense objectes podríem viure, però sense memòria, no.”
Sens dubte, la història del litigi de les obres del Bisbat de Lleida excedeix de llarg l’abast i les possibilitats d’aquest vídeo. Però si aquests minuts ajuden a entendre la profunditat de la claveguera de la qual es beneficia gent com Lambán, la feina haurà valgut la pena.
En el cinquè aniversari de l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida: no oblidem. Passa-ho.