Aquestes últimes setmanes hem recordat uns quants cinquens aniversaris. El cinquè aniversari dels plens del 6 i 7, de l’entrada a la seu d’Economia, el cinquè aniversari de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre i del 27 d’octubre. Ara s’acaba l’any, però encara ens queda un cinquè aniversari més per recordar: l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida l’11 de desembre de 2017, de matinada, armats fins a les dents, per endur-se cap a l’Aragó les conegudes com a obres de Sixena.
Lamentablement, aquests aniversaris solen fer-se servir per fer el ploricó, per rescriure els fets a mida dels interessos de les cúpules de partit o, senzillament, per fer veure que aquí no ha passat res i que ara toca diàleg. Aquests últims cinc anys s’han fet molts esforços per esborrar la memòria de coses que van passar durant les caòtiques i violentes setmanes de finals de 2017.
Un exemple sagnant d’aquests esforços ha estat la proposta de fer uns Jocs Olímpics del reencontre de la mà del president de l’Aragó, Javier Lambán. Un president que, ara com ara, continua celebrant l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida aprofitant el 155 com una victòria de guerra.
Davant els intents d’esborrar, rescriure i diluir els fets, a OCTUVRE volem aprofitar aquest aniversari per fer memòria i explicar coses que molta gent no coneix.
Nota: L’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida és conseqüència de fets complexos i absolutament apassionants que van passar fa dècades o fins i tot segles. Si com a país tinguéssim la capacitat de fer sèries i pel·lícules sobre aquesta història, no tindria res a envejar a Joc de Trons. De moment, però, no tenim ni pel·lícules ni sèries.
El que sí que tenim és molta gent que al llarg dels anys ha acumulat coneixements, documentació i esforços enormes perquè aquesta història no l’expliquessin només els que van ordenar l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida.
Per fer aquest vídeo, a OCTUVRE hem consultat alguns d’aquests treballs:
• El complot, d’Eugeni Casanova, sobre la trama en la segregació del Bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art.
• Sixena. La croada de la memòria, de Francesc Canosa.
• Assalt militar a un museu, de Fidel Sabater.
• I els articles i fils de Twitter del professor Albert Velasco.
Ara sí, comencem.
Aquest era el mapa del Bisbat de Lleida a mitjans del segle XX. Com es veu, el Bisbat de Lleida ocupa una part de la província espanyola d’Osca. Aquesta frontera eclesiàstica, que donava poder a Lleida sobre una part d’Aragó, sempre havia neguitejat l’espanyolisme.
El 1953, quan Franco va signar el Concordat amb el Vaticà, un dels pactes explícits va ser la possibilitat d’adaptar els límits dels bisbats als límits administratius de l’Estat. Fruit d’aquest acord, el 1955 diversos territoris del Bisbat de Lleida van passar a l’Aragó.
Però, curiosament, el gran desmembrament del Bisbat de Lleida va tenir lloc amb l’arribada de la democràcia. El 1976, el bisbe de Barbastre ja avisava: “La solución que proponemos es la ampliación de la diócesis con el territorio que actualmente retiene en la provincia de Huesca. Los habitantes de la comarca son y se sienten aragoneses aunque viven pegados a la frontera con Cataluña. Aunque sus formas dialectales suenan a catalán… el patués.”
L’any 1978, El Heraldo de Aragón deia: “Urge una distribución razonable y justa de nuestro territorio. Es intolerable que 85.000 aragoneses dependan de la diócesis de Lérida.”
Tres anys més tard, el 1981, el bisbe de Lleida, Ramon Malla, es dirigeix a la Conferència Episcopal Espanyola per aportar dades que defensin mantenir els territoris de la Franja sota la jurisdicció del Bisbat de Lleida.
I un dels arguments és lingüístic: Malla explica que el 49,9% dels habitants de la zona parlen un dialecte del català i un 15,3% el català. Només un 34% parlen castellà.
Però aquell mateix 1981, la Conferència Episcopal Espanyola —amb el vot en contra dels bisbes catalans— demana a la Santa Seu que les parròquies situades a l’Aragó siguin desmembrades de Lleida. La batalla dura anys, però finalment, el 15 de juny del 1995, 111 parròquies de la Franja passen a dependre del Bisbat de Barbastre-Montsó. Segons Eugeni Casanova, el cas era “insòlit, sense precedents a Europa. Es van haver de conjurar forces poderoses i obscures a Roma i als centres de poder d’Espanya.”
En el fons, subjau la voluntat d’assimilar una part del territori aragonès que té la llengua i la cultura catalanes com a pròpies.
Però el canvi de fronteres només era el començament de l’aporellos que cinc anys enrere es va fer visible amb la Guàrdia Civil entrant al Museu de Lleida.
Tornem al mapa: durant segles, Lleida és la capital del Bisbat i, com a tal, ha administrat documents, obres i recursos de tot el territori, com fan tots els bisbats del món. Però després de moure les fronteres, l’espanyolisme va posar la mirada en el següent objectiu: moure les obres d’art del Bisbat cap a l’Aragó.
El 1998, tres anys després de la separació, el Vaticà signa el decret per treure les peces al Bisbat de Lleida i portar-les a l’Aragó. Des de llavors i fins avui, s’ha lliurat una batalla eclesiàstica, civil, política i mediàtica. Una batalla de gairebé un quart de segle amb protagonistes com Rouco Varela, Juan Alberto Belloch, Federico Jiménez Losantos, Javier Lambán, Juan José Omella o María Teresa Fernández de la Vega.
Pel mig, la campanya del PP contra l’Estatut, dos governs d’Aznar i el procés sobiranista.
Nosaltres, en aquest vídeo, volem fixar-nos en dos personatges menys coneguts: Lajozs Kata i Silverio Nieto.
El nunci Lajozs Kata va ser representant del Vaticà a Espanya entre el 1995 i el 2000. Ràpidament s’identifica amb les preocupacions d’Aznar i la Conferència Episcopal Espanyola. Es manifesta contra l’ús del català a l’Església i es fica de ple en política: “Me da miedo la disgregación de España.”
Francesc Canosa explica: “L’Església espanyola és més espanyola que mai, i el pilot suïcida Lajozs Kata continuarà amb els seus atacs nuclears.” L’“atac nuclear” és el decret que signa el 30 de juny de 1998 ordenant que les obres d’art del Bisbat vagin a l’Aragó.
Però mentre Lajozs Kata s’alinea amb la campanya espanyolista, esclata un escàndol que el Vaticà i la Conferència Episcopal intenten tapar per tots els mitjans: es descobreix que està implicat en un frau —vendre obres d’art per sufragar un homenatge al papa Joan Pau II. L’homenatge és un muntatge i la venda és una estafa que podria arribar als 750 milions de pessetes.
Deixa el càrrec el 2000, però la seva ordre continua viva.
El 2004, el Vaticà nomena un jutge executor: Silverio Nieto. La seva feina: fer un informe que digui quines obres s’han de traslladar a l’Aragó. I, com era d’esperar, l’informe reflecteix les tesis espanyolistes.
Josep Casanova, advocat de la diòcesi de Lleida, diu: “Silverio Nieto és un home que coneix les lleis i sap que el que dictamina és clarament irregular.” El qualifica d’“enserronador” que esperava ser premiat com a bisbe.
No li donen el bisbat, però sí poder. El periodista Manuel Cerdá escriu a El Confidencial:
“Muy pocos saben que este sacerdote aglutina un gran poder e influencia en el seno de la Iglesia y en los despachos del Ministerio del Interior.”
“Es el confesor personal del ministro Jorge Fernández Díaz.”
“En la policía lo señalan como el fontanero de los servicios secretos del Vaticano en España.”
El 2015 és condecorat pel ministre Rafael Catalá amb la Cruz de Raimundo de Peñafort.
A finals de 2015, el Vaticà l’envia a investigar un cas de pederàstia a un col·legi de l’Opus a Biscaia. Segons la família de la víctima, Nieto interroga el nen buscant incoherències, després visita el col·legi i remodelen espais perquè no coincideixin amb la descripció del menor.
L’informe de Nieto no només no demana accions contra el pederasta, sinó que recomana “reponer el buen nombre del profesor”.
El 2020, el Tribunal Suprem condemna el professor i el 2022 el papa Francesc envia una carta a la víctima desautoritzant la investigació de Nieto.
El 2018, en el marc del cas Kitchen, la policia deté Enrique García Castaño, clau en l’Operació Catalunya. En el moment de la detenció, és amb Silverio Nieto, a qui descriu com “persona de la seva confiança”.
Francesc Canosa diu: “Sixena no va d’art: va de política, de religió, de cultura. Ens volen arrebassar la memòria perquè saben que sense memòria no podrem viure. Sense objectes podríem viure; sense memòria, no.”
Sens dubte, la història del litigi de les obres del Bisbat de Lleida excedeix aquest vídeo. Però si aquests minuts ajuden a entendre la profunditat de la claveguera de la qual es beneficia gent com Lambán, la feina haurà valgut la pena.
En el cinquè aniversari de l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida: no oblidem. Passa-ho.