L’any 2014 Josep Fontana va publicar un llibre titulat “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”. (Editorial Eumo). Lectura recomanada de la primera pàgina a l’última.
A continuació un extracte molt adient per llegir un Primer d’Octubre qualsevol.
“Comprendre la història, ha escrit Coetzee, significa comprendre el passat com una força que actua sobre el present”.
“En el meu cas, la primera motivació que em va dur a escriure aquest llibre va ser la de cercar explicacions al fet que els catalans siguem avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix majoritàriament, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món.
La identitat és, per a mi, una realitat que neix d’una llarga existència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang
(…)
Fugint dels inacabables debats entorn del concepe de nació, que en el segle XX ha estat responsable de milions de morts com a conseqüència de neteges ètniques emparades en falsificacions històriques, he preferit anar a la recerca de l’arrel primordial d’allò que constitueix un poble: a les experiències històriques que han anat conformant una identitat col·lectiva i una cultura pròpia que proporcionen als seus ciutadans un sentit de connexió i pertinentça, reforçat, en el cas dels catalans, per una evolució política singular que va quallar en un contracte social que els donava la consciència de ser partíceps d’uns drets i libertats que caracteritzaven la seva societat: un conjunt d’elements, en suma, que integren allò que els catalans del passat anomenaven senzillament “la terra”
He tractat d’escriure un libre senzill i entenedor. (…) em tocava arriscar-me en aquesta aventura que té les seves motivacions (…) en les profundes arrels que ens lliguen a tots i cada un de nosaltres a la sort del nostre poble.
(…)
La sentència del TC, que es va fer pública el 27 de juny de 2010, afectava 86 del total de 223 articles i en alguns aspectes implicava fins i tot un retrocés respecte de l’Estatut de 1978.
La resposta a aquesta agressió la donava el 10 de juliol de 2010 una manifestació a Barcelona, en què més d’un milió de persones van sortir al carrer amb la consigna: “Som una nació. Nosaltres decidim”.
(…)
La multitud va expressar, [referint-se a la Diada de 2012] amb el crit d’independència, la seva exigència d’un canvi profund. Una resposta col·lectiva que no havia estat organitzada pels partits, ni pretenia donar-hi suport a un o altre.
Els que es manifestaven eren la mateixa mena de ciutadans que han sortit espontàniament al carrer tantes altres vegades per motius que els afecten o els commouen.
(…)
En aquest moment en què sembla propera la fallida d’una època de democràcia tramposa, el futur és incert. Com a historiadors, sé que no és possible preveure què passarà a curt i a mitjà termini: que no es pot aventurar com acabaran els conflictes que avui tenim plantejats, per bé que sembla difícil que unes solucions que satisfacin les demandes de canvis profunds de la nostra societat puguin venir de la gestió d’uns partits, l’interès fonamental dels quals és que tot segueixi igual.
Fer aquesta mena de previsions no és la feina que li correspon a un historiador, sinó la d’analitzar els moviments de llarga durada i explorar les dimensions més profundes de la vida social.
Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle.
El que he volgut explicar en aquestes pàgines és la naturalesa d’aquest corrent, seguint-lo a través del llarg procés de formació de la identitat dels catalans: d’un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinc-cents anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes -el 1652, el 1714 i el 1939-, sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui.
Una trajectòria que permet mantenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir essent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur.
