[TRANSCRIPCIÓ AUTOMÀTICA]
Fa temps que intento fer servir el català a les converses del dia a dia sense canviar al castellà, però he d’admetre que alguna vegada mantenir-me en català em fa sentir incòmoda. La qüestió és que això també li passa a altres persones. I per això vull que aquest vídeo arribi al màxim de catalanoparlants possible. Sabem que parlar en català a Catalunya hauria de ser una cosa absolutament normal, però llavors, per què de vegades ens sentim incòmodes mantenint el català? A OCTUBRE hem trobat algunes respostes i alguna solució. Comencem.
Els parlants de llengües minoritzades com el català sovint pateixen un trastorn psicològic conegut com a estrès lingüístic. La psicòloga valenciana Gema Santinés explica que aquest trastorn és una ansietat en les interaccions lingüístiques com a conseqüència directa de l’elecció sistemàtica de la llengua en cada contacte lingüístic. Aquesta ansietat porta els parlants de català a canviar al castellà de forma massiva. Aquest procés es denomina submissió lingüística.
Segons Santinés, la submissió lingüística es retroalimenta d’una idea de fons: els drets dels altres són més importants que els propis. En totes les comunitats de parlants de llengües minoritzades hi ha la creença profunda que és mala educació exercir el dret d’expressar-se en la llengua pròpia. Durant moltes generacions se’ns ha inculcat que, davant d’un parlant de castellà, cal canviar al castellà.
La història pesa.
Està clar que el 1715, davant les tropes de Felip V, el més aconsellable per a un català era canviar al castellà.
Està clar que el 1939, davant els soldats de Franco, el més aconsellable per a un català era canviar al castellà.
Avui, el 2022, davant un control de la Guàrdia Civil, el més còmode és canviar al castellà.
Després de dècades d’imposició, avui més del 60% dels catalanoparlants canvien al castellà de manera gairebé automàtica. La perversió del procés és tan bèstia que fins i tot ens inculquen que resistir-se a la imposició és mala educació.
(Exemple de diàleg)
— Cayetana Álvarez de Toledo, bon dia.
— Buenos días.
— Molt bons dies. ¿Com vol que parlem, en català o en castellà?
— Pues preferiría en castellano.
— S’enfadarà si li parlo en català?
— Enfadarme no, però li agradecería, por cordialidad, que me hablara en castellano.
— Val. Per tant, seria mala educació si continuo en català?
— Pues si yo le pido por favor que nos comuniquemos en la lengua común, sí, sería un gesto muy poco cordial.
— Val, ho farem, ho farem. Jo crec que ho podem fer en castellà perfectament, com ho hem fet sempre… Entre altres coses perquè, que ho sàpiguen els oients: al programa i a la ràdio tenim tertulians que només parlen en castellà, entrevistats que parlen en anglès, que parlen en castellà, que parlen en català… i no tenim cap tipus de problema.
La perversió és tan bèstia que molts de nosaltres ens ho hem acabat creient. Sembla que només tinguem dues opcions: o canviar al castellà o parlar en català sentint-nos malament per ser una mal educada.
Per sort hi ha una tercera opció: l’assertivitat lingüística.
Santinés la defineix així:
“L’assertivitat lingüística és expressar-se en la llengua pròpia, sense amenaces ni coaccions i sentint-se còmoda.”
Molt bé. Però com es fa això?
La Gema Santinés proposa, per començar, entendre en profunditat com funciona la conducta de submissió lingüística dels catalanoparlants. Atenció: existeix una norma, la norma de convergència al castellà, que és la responsable que els catalanoparlants canviïn massivament al castellà. Segons Santinés, aquesta norma funciona amb una estructura de sis capes.
1a capa: passar-se al castellà abans fins i tot de parlar.
Davant una persona amb trets asiàtics, pell fosca o cabells molt rossos, molts catalanoparlants assumeixen que no els entendrà en català.
El nostre company Albano explica una anècdota:
La botiga de queviures del meu barri la porta un noi del Punjab, però fa molts anys que viu a Catalunya i parla un català perfecte. Doncs un dia estàvem ell, jo i un noi del Senegal —que també parla català— parlant en català. Entra un senyor amb accent molt català i pregunta: “Perdona, ¿te queda pan?”
El noi del Punjab li contesta: “No, lo siento, s’ha acabat”. I quan aquesta persona marxa, nosaltres tres tornem a parlar… en català.
Sembla un acudit de l’Eugenio: un indi, un argentí i un del Senegal que estan parlant català… i han de passar-se al castellà quan entra un català que els parla en castellà. Però lamentablement no és un acudit.
2a capa: passar-se al castellà al primer símptoma de no comprensió.
Un francès, si no l’entenen, repeteix.
Un catalanoparlant, si no l’entenen, canvia al castellà.
3a capa: trobar algú que parla català amb dificultats i canviar-li al castellà.
És tan absurd com si un francès, veient que un alemany parla francès però amb accent, decidís parlar-li en anglès.
4a capa: l’interlocutor respon en castellà o diu que no parla català.
El catalanoparlant canvia al castellà sense tenir en compte que, segons l’Idescat, el 94,4% de la població entén català.
És a dir: en 94 de cada 100 casos, el català es podria mantenir perfectament.
Abans de passar a la 5a i 6a capa, una cosa impressionant:
En aquestes quatre primeres etapes, milions de catalans es passen al castellà sense que ningú els ho hagi demanat explícitament.
5a capa: l’interlocutor diu que no entén el català.
Automàticament, el catalanoparlant canvia al castellà.
Però aquí caldria fer el que faria qualsevol parlant de qualsevol llengua:
parlar més a poc a poc, repetir, ajudar a entendre…
Català i castellà són llengües germanes: amb una mica d’esforç s’entenen perfectament.
Quan canviem al castellà enviem un missatge clar:
“No cal que entenguis català; ja renuncio jo.”
6a capa: l’interlocutor demana explícitament que deixem de parlar català.
Aquí, segons Santinés, existeix una alternativa legítima:
finalitzar la comunicació.
És tan senzill com això.
Hem de desempallegar-nos de tants segles d’imposició i aprendre a pensar fora de la gàbia en què ens ha col·locat la repressió contra el català. Viurem més feliços, amb menys estrès lingüístic, i farem que el català estigui més present, més viu i més disponible perquè l’aprengui més gent.
És veritat que hi ha unes poques persones que no suporten que se’ls parli en català, però si et molesta que et parlin en català a Catalunya, el problema el tens tu, i no és un problema lingüístic, precisament.
Desfer segles de repressió requereix feina. Per això al nostre web trobaràs material de reflexió i acció per girar la truita de la submissió lingüística.
Entre aquests materials, trobaràs l’article de Gema Santinés i una entrevista molt interessant a Ferran Suay al Diari de la Llengua, on explica com hem mamat la submissió lingüística com a conducta “normal”.
I per últim, cal que aquesta presa de consciència s’escampi com una taca d’oli.
Si aquest vídeo t’ha semblat interessant, comparteix-lo amb la gent que t’envolta.
Moltes gràcies.
Enllaços per aprofundir sobre el tema:
L’engrescadora aventura cap a l’assertivitat lingüística (Gemma Sanginés. Pàgina 233)
“Hem mamat la submissió lingüística com la conducta normal” (Ferran Suay)
III JORNADA DE DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA / Com entrenar l’assertivitat lingüística (Vídeo)
El despertar dels parlants (David Vila)
L’assertivitat (Viquipèdia)
Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català (Sanginés-Suay)
