[70] ESTRÈS LINGÜÍSTIC: El trastorn psicològic dels catalanoparlants.

Fa temps que intento fer servir el català a les converses del dia a dia sense canviar al castellà, però he d’admetre que alguna vegada mantenir-me en català em fa sentir incòmoda. La qüestió és que això també li passa a altres persones. I per això vull que aquest vídeo arribi al màxim de catalanoparlants possible. Sabem que parlar en català a Catalunya hauria de ser una cosa absolutament normal, però llavors, per què de vegades ens sentim incòmodes mantenint el català? A OCTUVRE hem trobat algunes respostes i alguna solució. Comencem.

Els parlants de llengües minoritzades com el català sovint pateixen un trastorn psicològic conegut com a estrès lingüístic. La psicòloga valenciana Gemma Sanginés explica que aquest trastorn és una “ansietat en les interaccions lingüístiques com a conseqüència directa de l’elecció sistemàtica de la llengua (…) en cada contacte lingüístic”. Aquesta ansietat porta els parlants de català a canviar al castellà de forma massiva. Aquest procés es denomina submissió lingüística.

Segons Sanginés, la submissió lingüística es retroalimenta d’una idea de fons: els drets dels altres són més importants que els propis. En totes les comunitats de parlants de llengües minoritzades hi ha la creença profunda que és mala educació exercir el dret d’expressar-se en la llengua pròpia. Durant moltes generacions se’ns ha inculcat que, davant d’un parlant de castellà, cal canviar al castellà.

La història pesa.

Està clar que el 1715, davant les tropes de Felip V, el més aconsellable per a un català era canviar al castellà.
Està clar que el 1939, davant els soldats de Franco, el més aconsellable per a un català era canviar al castellà.
Avui, el 2022, davant un control de la Guàrdia Civil, el més còmode és canviar al castellà.

Després de dècades d’imposició, avui més del 60% dels catalanoparlants canvien al castellà de manera gairebé automàtica. La perversió del procés és tan bèstia que fins i tot ens diuen que resistir-se a la imposició és mala educació.

(Exemple de diàleg, entrevista de Jordi Basté a Cayetana Álvarez de Toledo al Món a Rac 1)

— Cayetana Álvarez de Toledo, bon dia, buenos días.
— Muy buenos días.
— Com vol que parlem, en català o en castellà?
— Pues preferiría en castellano.
— S’enfadarà si li parlo en català?
— Enfadarme no, però li agradecería, por cordialidad, que me hablara en castellano.
— Val. Per tant, seria mala educació si continués en català?
— Pues si yo le pidiera, por favor, comuniquémonos en la lengua común, sí, sería un gesto muy poco cordial.
— Val, ho farem, ho farem. Jo crec que ho podem fer en castellà perfectament, com ho hem fet sempre… Entre altres coses perquè, que ho sàpiguen els oients: al programa i a la ràdio tenim tertulians que només parlen en castellà, entrevistats que parlen en anglès, que parlen en castellà, que parlen en català… i no tenim cap tipus de problema.

La perversió és tan bèstia que molts de nosaltres ens ho hem acabat creient. Sembla que només tenim dues opcions: o canviar al castellà o parlar en català sentint-nos malament per ser una maleducada.

Per sort hi ha una tercera opció: l’assertivitat lingüística.

Santinés la defineix així:

“L’assertivitat lingüística és l’expressió en la llengua pròpia, sense amenaces ni coaccions i sentint-se còmoda.”

Molt bé. Però com es fa això?

La Gemma Sanginés proposa, per començar, entendre en profunditat com funciona la conducta de submissió lingüística dels catalanoparlants. Atenció: existeix una norma, la norma de convergència al castellà, que és la responsable que els catalanoparlants canviïn massivament al castellà. Segons Sanginés, aquesta norma funciona amb una estructura de sis capes.

1a capa: a simple vista

Passar-se al castellà abans fins i tot de parlar.

Davant una persona amb trets asiàtics, pell fosca o cabells molt rossos, molts catalanoparlants assumeixen que no els entendrà en català.

El nostre company Albano explica una anècdota:

La botiga de queviures del meu barri la porta un noi del Punjab, però fa molts anys que viu a Catalunya i parla un català perfecte. Doncs un dia estàvem ell, jo i un noi del Senegal —que també parla català— parlant en català. Entra un senyor amb accent molt català i pregunta: “Perdona, ¿te queda pan?”

El noi del Punjab li contesta: “No, lo siento, se ha acabado”. I quan aquesta persona marxa, nosaltres tres tornem a parlar… en català.

Sembla un acudit de l’Eugenio: saben aquel que diu un indi, un argentí i un del Senegal que estan parlant català… i han de passar-se al castellà quan entra un català que els parla en castellà. Doncs lamentablement no és un acudit.

2a capa: senyal de no comprensió

Passar-se al castellà al primer símptoma de no comprensió.

Un francès, si no l’entenen, repeteix.
Un catalanoparlant, si no l’entenen, canvia al castellà.

Així una simple distracció de l’interlocutor o un soroll que no ha permès captar bé el missatge, es converteix en una altra conversa en català que es perd, quan el que seria normal és repetir en català.

3a capa: no “és” catalanoparlant

Trobar algú que parla català amb dificultats i canviar-li al castellà.

Us imagineu que un francès es troba amb un alemany que està aprenent francès, però que com que el seu francès encara no és prou bo, passa a parlar-li, per exemple, en anglès?

Doncs això tan absurd és la tercera capa de la Norma de convergència al castellà

4a capa: diu que no el parla

El catalanoparlant es troba amb un interlocutor que contesta en castellà o, inclús, que digui que no parla català. Automàticament, el catalanoparlant canvia al castellà, sense tenir en compte que potser la persona no parla català però l’entén perfectament.

Segons l’Idescat, el 94,4% de la gent que viu a Catalunya entén el català. Això vol dir que encara que la persona contesti en castellà o que digui que no parla català, en 94 de cada 100 casos entendrà perfectament el català i es podria mantenir el català perfectament. Malgrat això, el catalanoparlant canviarà al castellà.

Abans de passar a la 5a i 6a capa, una cosa impressionant:

En aquestes quatre primeres etapes, milions de catalans es passen al castellà sense que ningú els ho hagi demanat.

5a capa: diu que no l’entén

L’interlocutor diu que no entén el català.

Automàticament, el catalanoparlant canvia al castellà.
Però atenció: si l’interlocutor entén el castellà amb una mica de bona voluntat per les dues parts, el catalanoparlant podria fer com fan els parlants de qualsevol altra llengua:
parlar més a poc a poc, repetir els conceptes, i, fins i tot, ensenyar-li una mica de català a l’interlocutor
Tenint en compte que el català i el castellà són dues llengües romàniques molt properes, no hi hauria d’haver gaire problema.

En comptes d’això, el catalanoparlant canvia directament al castellà. Fent això no només renuncia a parlar la seva llengua sinó que envia un missatge al seu interlocutor: no cal que tu t’esforcis a entendre català perquè jo ja renuncio a parlar la meva llengua materna.

6a capa: demana canvi de llengua

L’interlocutor demana explícitament que deixem de parlar català.

Sanginés explica que a aquesta etapa “s’hi arriba quan l’interlocutor, després d’intentar mantindre’s en la seva llengua rep una petició o una ordre d’abandonar-la”. En aquesta situació, un altre cop, el catalanoparlant opta per canviar al castellà.

Sanginés, ens recorda que “hi ha més alternatives. De vegades, fins i tot, finalitzar la comunicació”.

Imaginem que un francès intenta parlar amb una persona, però descobreix que aquesta persona només sap parlar alemany. A ningú li escandalitzaria que el francès finalitzés la comunicació. I aquí algú dirà que el cas és diferent perquè el catalanoparlant sap castellà. Suposant que fos així, tornem a la cinquena etapa i girem la truita: si l’interlocutor sap castellà, si hi posa una mica de la seva part, també entendrà català, que és una llengua romànica molt similar a la seva. Si no li ve de gust fer aquest esforç potser és ell qui realment dona la comunicació per finalitzada i no el catalanoparlant.

Cal que ens desempalleguem de tanta imposició acumulada i aprendre a pensar fora de la gàbia que han construït segles de repressió contra el català. Viurem més feliços, sense estrès lingüístic, i farem que el català estigui més present al dia a dia, més viu i que l’aprengui cada cop més gent.

És veritat que hi ha unes poques persones que no suporten que se’ls parli en català, però si et molesta que et parlin en català a Catalunya, el problema el tens tu, i no és un problema lingüístic, precisament.

Desfer segles de repressió requereix feina. Per això al nostre web trobaràs material de reflexió i acció per girar la truita de la submissió lingüística.

Entre aquests materials, trobaràs l’article de Gemma Sanginés i una entrevista molt interessant a Ferran Suay al Diari de la Llengua, on explica com hem mamat la submissió lingüística com a conducta “normal”.

I per últim, cal que aquesta presa de consciència s’escampi com una taca d’oli.
Si aquest vídeo t’ha semblat interessant, comparteix-lo amb la gent que t’envolta.

Moltes gràcies.