OPINIÓ / Albano Dante Fachín Pozzi
L’odi, la mentida i la manipulació de la ultradreta està caient a plom sobre la política espanyola. L’antipolítica pròpia del feixisme que branda Vox ha aterrat al centre de la campanya electoral madrilenya i està fent esclatar totes les costures del sistema polític de la capital del minvat imperi espanyol.
Els mitjans madrilenys van plens amb aquest tema intentant trobar respostes davant el shock que estan vivint. Però aquestes anàlisis madrilenyes no serveixen per a l’observador català. Si els fets s’estiguessin desenvolupant, per exemple, a Birmània, sense dubte una bona manera d’entendre què passa en aquell lloc llunyà, seria escoltar les veus que allà, sobre el terreny, ens expliquen els fets i les impressions. Però Madrid no és Birmània sinó la capital d’un Estat que va utilitzar la violència contra la població civil a Catalunya i que manté presos polítics fruit d’un judici-farsa on un dels acusadors era, justament, Vox. Per tant, tot i que sempre és interessant escoltar les moltes i molt autoritzades veus que denuncien la situació actual des de Madrid, és imprescindible que ens centrem i mirem el que passa a Madrid des de Catalunya. És a dir: menys “connectem amb Madrid” i més “pensem des de Catalunya”.
Pensem que el que va fer Vox a Vallecas és exactament el mateix que feia Cuitadans a Vic.
Pense que les mentides d’Ana Rosa que denuncia Pablo Iglesias són calcades a les mentides que Ana Rosa feia parlant de Catalunya.
Pensem que els que deien “Ni DUI ni 155” a la pràctica estaven dient 155.
Pensem que cada dia que passen els presos polítics a la presó és complicitat amb el feixisme.
Pensem que el PSOE es posa dia si i dia també d’acord amb Vox quan es tracta de carregar contra les demandes catalanes….
Davant tot això, des de Catalunya estem obligats a respondre’ns una pregunta: després de tanta mentida no denunciada, després de tant silenci equidistant, després de tanta complicitat amb Ana Rosa, amb Girauta i Toni Cantó, després d’haver-se posat tant i tant de perfil, ara els catalans que vam patir tot això hem d’oblidar-ho tot i sortir corrents a construir un “front antifeixista” amb els que, en el millor dels casos, van restar indiferents quan les víctimes erem nosaltres?
Opció A: “Ara que els bombin”.
Opció B: “L’amenaça del feixisme és prou gran per a deixar de banda el passat i construir un front antifeixista”.
Sobre la primera, no puc negar quan veig certs personatges de la política i el periodisme espanyolista posant-se les mans al cap, el que em surt de dintre és: “Teniu el que us mereixeu. Ara que us bombin”. Jo no puc ni vull oblidar la indiferència i la complicitat activa amb l’antipolítica autoritària que es va aplicar contra els catalans. No puc ni vull oblidar que molts dels que avui es queixen de l’antipolítica madrilenya, aplaudien l’antipolítica dels cops de porra contra els meus veïns i veïnes.
Barceló, Echenique, Ávalos i altres artistes convidats: ara? Ara? Vull que els bombin. Però, atenció: jo no vull que bombin als treballadors, a les persones racialitzades, als LGTBI, als que fan cua al menjador social… No vull que els bombin ni a Madrid ni enlloc del món. Sabem perfectament que la fúria antipolítica de l’autoritarisme i el feixisme qui més la patiran no seran ni Barceló, ni Echenique, ni Ávalos. Per això entonar un “que els bombin” se’m fa estrany. Jo sempre m’he emocionat amb la lluita de la resistència francesa, amb els partisans italians dels quals em parlava el meu avi, o amb les Brigades Internacionals que van veure clar que calia creuar el món per venir a combatre, a deixar-se la vida, contra l’aixecament feixista. Tot aquest bagatge m’impedeix dir als madrilenys que els bombin.
I ara sobre la segona: no puc entonar un sonor “que els bombin” de la mateixa manera que, des de Catalunya, no puc acceptar cap “front antifeixista” que tingui com a base la desmemòria i la desigualtat. Aquestes últimes hores veus catalanes han fet un exercici a parer meu molt preocupant que podríem resumir així: “El perill del feixisme és molt gran. Deixem enrere les diferències passades. Ara toca donar suport als madrilenys”. OK. Les deixem enrere tots o els Barceló, Echeniques i Ávalos poden seguir pensant que som uns racistes-supremacistes per posar urnes? Després: no entenc ben bé de quins madrilenys ens parlen. Dels treballadors, de les persones racialitzades, dels LGTBI, dels que fan cua al menjador social? O de Barceló, Echenique i Ávalos?
És important saber la resposta. Perquè si la “solidaritat” és amb uns dirigents i amb uns líders d’opinió que van fer el que van fer quan el feixisme i l’autoritarisme colpejava Catalunya això no és “solidaritat”. L’aliança entre els pobles la fan els pobles. Però si els líders dels partits volen teixir aliances entre ells, com a mínim que aquestes aliances tinguin una base política i serveixin per a alguna cosa. Què cal lluitar contra el feixisme? Som-hi. Que cal establir aliances entre els “representants” dels diversos pobles? Som-hi. Però des de Catalunya tenim l’obligació de preguntar: la pròxima vegada que el feixisme campi als carrers de Catalunya us posareu de perfil un altre cop? Ho fareu servir en el vostre benefici polític en comptes de denunciar-ho?
Si no hi ha un compromís sincer, perdoneu, però el que volen aquesta gent no és una aliança per combatre el feixisme. El que vol és carn de canó per enviar a la trinxera i per deixar-la abandonada a la seva sort quan calgui. Quina aliança antifeixista es pot fer amb algú que no t’assegura que demà mateix no s’aliarà amb el feixisme per il·legalitzar-te, per aplaudir com la Guàrdia Civil et rebenta el cap, per tancar-te en una cel·la tretze anys o per encobrir els crims del Borbó, fill, nét i hereu del feixisme? Les aliances es fan entre iguals. La resta és vassallatge i antipolítica.
Fa temps que penso -i em consta que a molta altra gent li passa- en totes les escombraries que ens vam empassar sobre el País Basc. Recordo veure la detenció de la Tamara o dels 9 CDR i preguntar-me: quantes d’aquelles imatges que vaig veure als 90 eren tan fake com les acusacions contra la Tamara o els CDR? Quantes mentides del PSOE de la calç viva ens vam empassar? Quanta veracitat acrítica vam donar a les mentides de la Guàrdia Civil d’Intxaurrondo? És evident que aquestes preguntes ens les fem a Catalunya 20 o 30 anys més tard del que caldria. És evident que ara no podem tornar enrere per revisar els nostres silencis o posades de perfil. Però mai és tard per fer-se preguntes, per pensar que potser no ens van explicar tots la veritat i que potser molts de nosaltres no vam fer tot el possible per anar més enllà de la versió oficial. Entre altres coses perquè, fer-se aquestes preguntes, ajuda a entendre’ns i a crear aliances. Aliances a partir de revisar com ens hem comportat, on hem fallat, on hauríem d’haver estat més atents.
És obvi que sempre, sempre, sempre, al costat de qui pateix sota el jou del feixisme. Però em pregunto: els Barceló, Echeniques i Ávalos es fan aquestes preguntes? Estan disposats a pensar que potser el seu lideratge va ser injust, acomodatici i, fins i tot, còmplice? Estan disposats a revisar les seves aliances -tàcites, per omissió o explícites- que en el passat van establir amb el feixisme? Si no és així, és que han decidit dinamitar qualsevol possibilitat d’aliança i que segueixen tenint més por de les urnes dels sobiranistes que de l’antipolítica dels feixistes. Que segueixen tenint més por de Cuixart que d’Abascal. Si és així, bona sort amb això. I no per rancúnia sinó per compromís antifeixista. No és cap estratègia antifeixista ajudar a qui vol seguir apuntalant l’estructura sobre la qual creix el feixisme.
Coda: