[TRANSCRIPCIÓ AUTOMÀTICA]
Això dels indults és una presa de pèl i per això gravem aquest vídeo amb cinc coses que els catalans no podem perdre de vista.
“¿Servirán los indultos a los políticos catalanes para que se abandone la vía unilateral del independentismo? Pues si es así, bienvenidos los indultos.”
Primera qüestió: cal que ens entenguem.
Portem dies parlant dels indults, que si Pedro Sánchez això, que si allò altre i que si Vox anirà a una mani. Per entendre com ens afecten els indults a Catalunya, els hem de pensar des de Catalunya i no des de la plaça de Sant Jaume o des de la Moncloa.
La dreta espanyolista, l’esquerra espanyolista i els mitjans de comunicació espanyolistes no pensen exactament igual sobre els indults, però tots —des de Monedero a Abascal i des d’Iñaki Gabilondo a Jiménez Losantos— parteixen d’una premissa: el que van fer els catalans està molt i molt malament.
Si el centre de la nostra discussió sobre els indults és Madrid, Madrid ha guanyat abans de començar. I per això fem aquest vídeo.
Segona qüestió: ells ens han de perdonar a nosaltres?
Doncs des del seu punt de vista, sí. Aquests indults són una forma més de demostrar el seu poder.
Ara flipareu.
L’any 1997, el viceministre d’Interior de José María Aznar deia en una entrevista a El País que en la lluita contra ETA “no hay vencedores ni vencidos”.
Doncs ara mireu aquest tuit d’aquesta setmana del socialista José Zaragoza sobre aquests indults:
“La mejor España, la democrática, es la que es generosa con los vencidos.”
Us sona d’alguna cosa? Ara escolteu això:
“A primeras horas de la tarde del día 26 de enero, Barcelona salió a la calle a dar la bienvenida y conmemorar a los ejércitos militares. Pronunció la alocución el general: ‘Catalanes, que envenenaron con doctrinas infames, que maldecían lo falso… Propagandistas del perdón, porque es grande, os puede perdonar’.”
O sigui: el 97, davant una organització armada, el PP deia que no hi hauria ni vencedores ni vencidos.
En canvi, el 2021, el PSOE aplica la fórmula franquista de “generosos con los vencidos” als independentistes.
L’altre dia, Juan Carlos Monedero, fundador de Podemos, va comparar Cuixart amb Tejero:
“El indulto invita a que la unilateral desaparezca. Los indultos a los golpistas del 23F eran un mandato a militares que venían del franquismo…”
I Iñaki Gabilondo, aquell periodista suposadament d’esquerres, diu a favor que el que no passi pel forro de l’Estat sigui castigat. Tot això en un Estat on jutges hereus del franquisme apliquen una justícia polititzada de la mà de Vox.
Malgrat tot això, Pedro Sánchez és president gràcies als vots dels independentistes. Però Gabilondo diu que no veu gestos. No volen solucionar res. Els indults són una altra manera de dir: “aquí manem nosaltres”.
Oriol Junqueras va encertar de ple quan, l’any 2019, va dir que “l’indult se’l poden fotre per allà on els càpiga”.
Ara, però, molts repeteixen que els indults són un canvi d’etapa, una oportunitat per passar pàgina. I aquí arribem al tercer punt.
A la Catalunya del 2021 s’està portant a terme una “transició catalana” igual de tramposa que la Transició espanyola del 78.
L’any 1978, les cúpules dels partits van desmobilitzar les protestes i l’autoorganització popular. Així ho explica l’historiador Josep Fontana:
“La legalització dels partits d’esquerra, especialment la del Partit Comunista, es feia amb l’esperança que aquests aconseguissin frenar les mobilitzacions dels sindicats. El Partido Comunista va acceptar el paper apaivagador a canvi de míseres concessions personals per als seus dirigents. En comptes de recolzar-se en la força del carrer per aprofundir en el canvi, l’esquerra va renegar de gairebé tot allò que havia mantingut en els seus programes al llarg del franquisme, decebent els que s’havien jugat la llibertat i fins i tot la vida en una lluita que creien que tindria uns objectius més ambiciosos que els d’assegurar uns pocs escons de diputats als seus dirigents.”
Avui, 43 anys més tard, a Catalunya està passant el mateix.
La Marta Rojals ho resumia en un article a la web:
“Atenció, el buit deixat per les reivindicacions col·lectives ha estat ocupat ràpidament pel lobby de l’oblit, el perdó i la segona transició, que des dels principals altaveus mediàtics estableix, de manera més o menys subtil, què toca pensar ara.”
I què toca pensar ara? Anem a veure:
“Tenir altura de mires vol dir ser conscients que el 2021 queda molt lluny del 2017.
L’independentisme va tocar sostre a l’octubre del 2017 i aquesta iniciativa de Pedro Sánchez hauria de servir per intentar teixir alguna cosa i començar a crear un espai, una situació nova.
Que ha arribat l’hora de tancar una etapa i de donar per pagat l’octubre del 2017.
Acceptem-ho, perquè alguns d’ells ho van acceptar en el judici.
M’agrada preguntar-vos per aquest canvi de pantalla, que jo crec que es comença a intuir…
Creemos que hay que mirar al futuro, aprender de los errores, perquè alguns d’ells ho van acceptar al judici, es van equivocar en una acció política.
Aprender de los errores: es obvio que se equivocaron, porque si no, no los hubieran juzgado.
Y, sin duda alguna, abrazar pues valores constitucionales que creen un horizonte de convivencia y concordia en nuestras sociedades.”
És evident que algú ha donat ordres d’enviar la gent a casa. Molesta la gent organitzada en CDRs, en assemblees, la gent que fa actes i la gent que protesta. Ara toca centrar-se i toca ser moderat. I qui no hi estigui d’acord serà tractat de friki, d’hiperventilat o de somiatruites. Ara toca “la realitat”.
A la Transició del 78, la idea era que d’un costat hi havia els exaltats d’esquerres i els nacionalistes i, de l’altre, els exaltats de dretes i els franquistes. Al mig dels dos exaltats hi havia els moderats, els del diàleg, gràcies als quals es va arribar al “punt mig”.
I quin era el punt mig entre els franquistes i la resta?
Doncs acceptar el rei dels franquistes, mantenir els jutges dels franquistes i garantir el poder econòmic dels franquistes.
“En la Transición, el temor a que los extremismos sacaran las cosas de quicio contribuyó al milagro de los acuerdos imposibles.”
No sé si percebeu que alguna cosa semblant passa a la Catalunya del 2021.
La cosa és així: en un extrem tenim els independentistes que creuen que els catalans tenen dret a decidir democràticament el futur del seu país. En l’altre extrem hi ha els feixistes de Vox i tota la dreta filofranquista, que no vol sentir a parlar ni d’amnistia, ni d’autodeterminació, ni d’independència, i que vol seguir reprimint.
Sabeu quin és el punt mig?
Ni amnistia, ni autodeterminació, ni independència. I seguir reprimint.
Quarta i penúltima qüestió.
Primer van dir que tot era un suflé. Després va arribar Colau amb el “desescalar” i Josep Borrell amb el “desinfectar”. I com que tot això no va funcionar, ara venen amb el “desinflamar”.
Els indults, es veu, desinflamen.
Però l’estratègia de desinflamar té problemes. La inflamació comença quan l’Estatut salta pels aires. La inflamació segueix quan, durant anys, ningú escolta els milions de catalans que es manifesten pacíficament. I la inflamació continua quan l’1 d’octubre hi ha presidents destituïts, càrrecs votats inhabilitats, un judici i 100 anys de presó, 3.000 encausats i violència policial extrema contra qui protesta.
Tot això provoca la inflamació.
I quina és la proposta de desinflamació?
Oblidar-se de tot això i conformar-se que ens rebaixin una mica el càstig, a condició que a partir d’ara no ens tornem a queixar ni demanem mai més res.
I amb això arribem al cinquè i últim punt d’aquest vídeo.
Sortirà endavant aquesta “transició catalana”? Farem cas i tornarem a casa? Deixarem de manifestar-nos, d’organitzar-nos, de fer xerrades i de denunciar l’IBEX i l’Estat imperialista espanyol? Ens creurem els tertulians i periodistes que repeteixen descaradament les consignes de les cúpules dels partits als mitjans públics i privats?
A OCTUVRE creiem que hi ha molta gent que no vol tornar a casa, que vol seguir treballant per una Catalunya lliure de Borbons, d’IBEX i de dominació política i econòmica madrilenya.
Però no som ingenus. Sabem que els mitjans tenen molta força i que les crides a la concòrdia i a la moderació tenen molta força. Qui no segueixi les consignes dels moderats serà titllat de friki. I si et queixes a Twitter, et diran que Twitter és una bombolla plena d’hiperventilats.
Però mentre quedi gent que no s’empassa el discurs oficial, hi ha esperança.
A diferència del 78, avui tenim maneres de compartir la informació que no depenen dels buròcrates dels partits. Aquest vídeo mateix, si volem, podem fer-lo arribar a milers de persones. Vivim en un país on hi ha una densa xarxa de gent organitzada. Això no ho poden fer desaparèixer quatre tertulians i quatre buròcrates de partit.
Després de més d’una dècada d’aprenentatge i autoorganització, hi ha un múscul prou potent que no es desfà per un editorial d’una ràdio que va de baixada o pel que diguin velles glòries del periodisme.
Per últim, els defensors de la “transició catalana” tenen un problema: les mentides de l’Estat tenen molta menys credibilitat que el 78.
Fa 43 anys, molta gent va creure que la Transició era un bon punt de partida per recuperar llibertats, l’autogovern o la llengua. Avui, l’oferta és repressió i humiliació.
A l’horitzó, l’únic que es veu és un govern de dreta i ultradreta que s’apropa a tota velocitat a cavall de l’homofòbia, la xenofòbia i la catalanofòbia, gràcies també al PSOE. Aquest és l’horitzó i l’últim que cal fer és abaixar les defenses.
És imprescindible tenir memòria i que no ens facin caure en la trampa del mal menor.
PSOE i Vox són socis quan es tracta de Catalunya. El PSOE és soci de Vox contra el sobiranisme. El PSOE és soci de Vox per defensar la monarquia. El PSOE va ser soci de Vox al Parlament Europeu per retirar la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí.
Davant els que ens volen desmobilitzats i, com a molt, mirant el FAQS algun dissabte, cal mantenir vives les assemblees, els CDRs i totes les organitzacions que lluiten contra la proposta regressiva de l’Estat, de la monarquia i de l’IBEX.
Que ja hi ha gent que s’ha cansat i ha marxat a casa? Potser sí.
De fet, sembla molt poc probable que a la propera manifestació de l’11 de setembre siguem milions. Però això no vol dir res. Aquelles manifestacions de milions de persones van néixer perquè uns pocs centenars de persones es van posar en marxa fa uns anys.
Si aquells pocs centenars van permetre organitzar-nos per milions, els milers que avui no tenen cap intenció de rendir-se tenen a les seves mans tornar a plantar cara amb més força encara contra el feixisme i la imposició espanyolista.
Els que ens volen enviar a casa tenen un objectiu petit.
La resta en tenim un de gran: fer d’aquest país un lloc just, lluny de l’IBEX i els seus robatoris. Un país on el màxim sobirà siguem les persones i no una família de lladres com els Borbons.
Ens volen enviar a casa, però cal resistir. I creiem que resistir és fàcil: només cal tenir ben present el que vam aprendre a les portes dels col·legis l’1 d’octubre: que no hi ha res més esperançador, més enriquidor i més saludable que estar junts, lluitant colze a colze per un món millor.
La nostra lluita és el millor regal que Catalunya pot fer al món.
Passa-ho.