Per Gerard Furest / Twitter: @gerard_furest / Instagram: @gerard_furest
Un cop dat i beneït, és en certa manera inevitable veure el procés independentista com una bonica il·lusió. El Procés -aquell període històric que va exacerbar les expectatives i l’activisme de tants catalans- va ser, com a molt mínim, un parèntesi meravellós en l’àtona realitat d’un país sotmès a un règim de subordinació estricta. Una de les seves principals baules febles va ser, però, el fet d’estar comandat per una classe dirigent amb una baixa consciència de la capacitat coactiva dels estats i un nul coneixement de les regles diplomàtiques internacionals. (Sobre aquesta última qüestió: encara ara és freqüent veure com es regeixen per la moral -o pitjor: per la correcció política- i no per l’olfacte estratègic en les seves declaracions, demostrant no haver entès que voler salvar el món és el camí més curt per a perdre’s un mateix).
Set anys després, el context polític és tot un altre. Hem passat de la convicció automotivacional de l’ “ho tenim a tocar” o el “som un sol poble” a la ingovernable frustració d’una part gens menyspreable de l’electorat independentista, que, davant la manca de perspectives de resolució del conflicte nacional amb l’estat espanyol, no només ha abraçat l’abstenció, sinó també els postulats de l’extrema dreta. Conclusió: que alguns espais polítics hagin estirat durant tant de temps el xiclet del Procés per càlculs demoscòpics no ha evitat que el vel de Maia -l’obnubilador dels sentits- acabés caient amb tota la seva cruesa, i que l’estavellada contra la realitat hagi estat kamikazement demolidora.
Tot això se’m va fer més que evident quan, fa uns dies, vaig penjar a les meves xarxes socials el vídeo en què la Kaoutar, catalana d’origen marroquí i membre dels Nens del Vendrell, explicava en un català perfecte i una simpatia encomanadissa la seva relació amb el fenomen casteller. El vaig acompanyar del següent comentari: “La Catalunya que m’agrada, la de la catalanitat innegociable que s’empelta de la diversitat que (es vulgui o no) tenim i tindrem. Mireu.”
Aquest és el vídeo en qüestió:
Allà on la meva mirada hi va veure una manifestació cultural de la catalanitat capaç d’atreure una noia que ni tan sols ha nascut al país i que resideix en una comarca descatalanitzada per la pròpia inèpcia i corrupció, altres hi van veure una excusa sobre la qual abocar, amb un argument o un altre, l’odi generat pel desencís processista i un creixement migratori que, un cop més, ha canviat el paisatge humà de les nostres viles i ciutats a una gran velocitat.
Allà on jo hi vaig veure integració i diversitat en una entitat privada amb dret a decidir les seves pròpies normes, altres hi van veure desvergonya islamitzadora, masclisme (és sobrer assenyalar l’ús instrumental que molts fan d’aquest concepte, atesa la seva nul·la sensibilitat feminista en altres qüestions) i fins i tot l’emblanquiment de les ablacions de clítoris (sic) per part d’un servidor. Els menys agressius es van limitar a concloure que, total, com que una flor no fa estiu, no passava res per deixar-la marcir.
Des d’aleshores, no són poques les preguntes que m’han voleiat per la ment: pot haver-hi un islam feminista si no neix d’un empoderament femení com el que hi va haver a l’Iran el 2022, arran de la mort de Mahsa Amini? Com hem d’aconseguir que hi hagi més flors si, quan neixen en un terreny que ha esdevingut poc fèrtil, no ens esforcem per regar-les i visibilitzar-les? En la nostra condició de país anòmal, ens podem permetre el luxe d’excloure, per naps o per cols, aquí i ara, la Kaoutar, l’Awàtef i tantes altres neoparlants (i compatriotes) que, bé sigui per imposició religiosa o bé sigui per lliure albir, porten hijab? És intel·ligent, pretendre fer-les triar entre els dos mons en què viuen escindides i tot sovint emparedades?
Més preguntes: no valorar com pertoca la seva adopció de la llengua catalana, no és una manera d’abandonar el nacionalisme cívico-lingüístic que sempre ens ha caracteritzat per enfangar-se en una xenofòbia que entronca amb el fantasma que recorre Europa, el de la blanquitud continental, però que és profundament antinacionalista catalana des del moment que descentra la nostra problemàtica i renuncia a posar el focus en el conflicte nacional amb l’espanyolitat? Podria ser que la deriva conscient o emocional d’una part de l’independentisme català l’hagi situat més a prop de l’extrema dreta legionària espanyola (que, si en tingués l’oportunitat, sí que ho tornaria a fer sense parpellejar -afusellar-nos-) que dels valors mainstream del sobiranisme, i de fer un Valls i Taberner que de l’insubornable nacionalisme català de Carrasco i Formiguera?
Com a comunitat nacional hem de saber trobar l’equilibri entre la defensa d’una catalanitat de mínims i innegociable -que tingui com a puntal l’assumpció i ús de la llengua catalana com a pròpia del país- amb una diversitat que, ho vulguem o no, és irreversible i creixent a causa (sobretot) del model econòmic tòxic de què s’ha dotat el país, i al qual han donat suport i del qual se n’han beneficiat -no ho oblidem- centenars de milers de catalans. És cert que la reivindicació de la diversitat no pot emblanquir vulneracions del codi penal o l’incompliment dels valors democràtics que fonamenten des de fa dècades la convivència a la nostra societat, però alhora ens cal entendre que hi ha manifestacions culturals i religioses exògenes que de mica en mica assoliran una certa patent d’endogeneïtat.
En un món globalitzat, només un selenícola pot pensar-se que una nació subestatal, sense hard power ni gaire soft power, i amb una correlació de forces cada cop més desfavorable, pot exigir a algú d’origen nouvingut el que tampoc poden exigir països com França o els EUA: que renunciï del tot al seu bagatge cultural o religiós. En tot cas, l’exigència sí que és aplicable a l’àmbit idiomàtic, ja que no hi ha un paradigma més obert i menys excloent que el lingüístic: aprendre i parlar el català no suposa renunciar a cap altra llengua. No cal ser visionari per entendre que qualsevol altra aspiració homogeneïtzadora és un nou vel de Maia que desembocarà, com el Procés, en un maremàgnum de desencant, perquè sona a hores d’ara tan nostàlgica i elegíaca com Bearn o A la recerca del temps perdut.
Per tant, si els catalans hem de sobreviure com a grup humà diferenciat, serà a partir de l’assumpció d’alguns trets nous, més o menys diferents i marcats en funció de l’origen o el grau d’arrelament dels individus que els aportin. Les nacions (i els llaços que les fan viables) són imaginades, i es fan amb l’argamassa de l’experiència vivencial de cadascú, però no són ni ni seran mai imaginàries (observeu, si no, la pirotècnia de nacionalisme banal -i per moments bestial- amb què ens obsequia cada quatre anys l’Eurocopa). En aquest cas, l’adjectiu sí que importa. Com es va preguntar retòricament Antonio Baños: aquells que es passen el dia trompetejant el seu cosmopolitisme, on és que paguen els seus impostos? A l’ONU? Next.
Que ningú malinterpreti o manipuli les meves paraules: no defenso cap mestissatge amb la finalitat invisibilitzadora i assimilacionista de l’espanyolisme que abasta de Ciudadanos als Comuns. En canvi, sí que defenso la diversitat que ens defineix i que ens definirà, però partint d’una soca que ha de ser tan enriquible com irrenunciablement catalana. I què és, la presència de la Kaoutar als Nens dels Vendrell, sinó exactament això? Aquesta és, em sembla, l’única manera d’evitar la residualització definitiva i/o la creació de comunitats estanques que es petrifiquin més enllà de la divisió interna (que, malgrat l’anestèsia unsolpoblista, no podrem defugir) entre la lleialtat última a la catalanitat o a l’espanyolitat.
La nostra no ha de ser una batalla campal entre persones de diferents orígens, cosa que ens portaria del nacionalisme al tribalisme, sinó una confrontació entre dos projectes col·lectius amb aspiracions excloents -un d’alliberament, l’altre liquidacionista- que malden per captar el màxim grau d’identificació i adhesió socials. Vist així, per què no hauríem de celebrar que una persona nascuda al Marroc s’acosti a una manifestació cultural vinculada al projecte nacional català?
Extrapolem les dinàmiques del bilingüisme, en què tota conversa que no es desenvolupa en català té números per reforçar l’hegemonia del castellà, amb les nacionals: tot acostament que no es produeixi al gran agent nacionalitzador que és la cultura que encara s’expressa en català, té números per a reforçar una cultura espanyola que, dopada per la globalització i la fragilitat pròpia a diversos nivells, ens està aculant al racó. Reflexionem-hi, perquè la qüestió té una importància de caire existencial: ens hi juguem el ser o no ser amb què forçosament han de concloure els llimbs de l’estar actual.
P.S: Com que mai plou al gust de tothom, també vaig rebre retrets d’un relativista i postmodernista progre que no vull obviar per la retroalimentació que estableixen amb els de l’extrema dreta. Transcrit literalment:
“destacar aquest exemple com a diversitat és presentar-la com dels altres i marcar la seva acceptació des de l’assumpció dels elements culturals hegemònics. Aquesta mirada planteja una idea d’integració propera al marc mental de la mateixa Orriols”.
I afegia:
“si es defineix la catalanitat en funció d’uns trets, fas que es pugui jerarquitzar les persones en funció del seu nivell de possessió d’aquests trets, la qual cosa permetrà classificar-les com d’alta, mitjana, baixa o nul·la catalanitat. Això es diu racisme cultural”.
Definir la catalanitat com a “hegemònica” amb les penúries que passa per sobreviure al seu territori històric té un punt de miop, però demanar-li que es desconstrueixi del tot per idealitzar un melting pot sense ancoratges ni referències identitàries comunes equival, no només a reforçar les pors de l’extrema dreta nostrada, sinó també a anabolitzar una extrema dreta espanyolista (que, a Espanya, ha romàs institucionalitzada des del franquisme) que ja té totes les condicions estructurals per a imposar-se. Ésser el ximplet útil d’un genocidi lingüístic i cultural mentre s’escup superioritat moral per la boca no és, a fe de Déu, una contribució honorable a la diversitat del nostre planeta.
NOTA DE LA REDACCIÓ: us recomanem que seguiu el seu contingut al seu Instagram (on penja les seves reflexions en format audiovisual) i Twitter.