[TRANSCRIPCIÓ AUTOMÀTICA]
Aquest és el vídeo més avorrit que hem fet mai a OCTUVRE. Hem fet una cronologia dels 5 anys de la taula de diàleg amb Espanya i ens hem trobat que porten 5 anys explicant-nos cada dia la mateixa història. A OCTUVRE hem cregut que calia posar totes juntes les mentides dels 5 anys que portem de taula de diàleg. Tanta repetició és avorrida, però el nostre objectiu no és divertir. Aquest vídeo vol combatre la desmemòria que estan construint els que ens volen eternament atrapats a les seves mentides. Aquest octubre farà cinc anys del referèndum de l’1 d’octubre. A les properes eleccions autonòmiques votarà gent que el dia del referèndum tenia 11 anys. Em sembla una dada brutal. El que ara explicarem, encara que no ho sembli, ha passat. No són opinions, són fets. Comencem.
L’1 de juny de 2018, sis mesos després de l’1 d’octubre, els partits independentistes al Congrés van haver de decidir si donar suport a la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy. Perdre de vista Rajoy era bo, però votar a favor d’un president del PSOE era complicat. Malgrat això, tant Esquerra com el PDeCAT van votar a favor de Sánchez. Gabriel Rufián va dir que fer fora lladres i carcellers de la Moncloa no és una opció, és una obligació. Quim Torra, que només portava dues setmanes com a president, va dir això a Sánchez:
Un diàleg imprescindible per resoldre conflictes de la manera com els resolen arreu en el món civilitzat. President Pedro Sánchez, parlem, ens reunim, prenguem riscos. Vostès i nosaltres seiem a la mateixa taula i negociem de govern a govern. Aquesta situació que vivim no pot allargar-se ni un dia més.
Començava a caminar la idea de la taula, però al mateix temps naixien els dubtes sobre la seva utilitat. Vicent Partal va escriure que si el diàleg no és negociació només és per aturar el projecte. Quatre setmanes després de la moció de censura, Torra i Sánchez es van reunir a Madrid. En acabar la reunió, Sánchez va fer un tweet que deia: “Arrancamos la reunión decididos a un paso al frente para devolver la formalidad a España con respeto a la Constitución” [sic]. Efectes pràctics però p********. Sergi Sabrià d’Esquerra va dir que n’esperàvem més d’aquesta trobada, però això no vol dir que ens aixequem de la taula. Miquel Iceta va dir que ara cal que impulsem aquest diàleg a les comissions bilaterals.
Dit i fet, l’1 d’agost es reuneix la comissió bilateral per cop en set anys, però la cosa no va anar bé. Ernest Maragall va sortir de la reunió furiós. En cap moment s’ha plantejat cap idea de proposta real. El director del diari El Nacional, José Antich, va escriure: “No sé fins a quin punt el govern espanyol és conscient que l’actual legislatura espanyola saltarà pels aires si no hi ha un gest valent i atrevit que ara com ara no es veu per enlloc.”
Després de la bilateral no hi ha més reunions fins que al desembre Sánchez anuncia que celebrarà un consell de ministres a Barcelona. Davant l’anunci, la Generalitat fa força perquè també celebri una reunió amb el president Torra, la famosa reunió de les Petites/Petjes/Petjes (no aclariu perquè l’original tampoc ho aclarava). Després de la reunió es va fer una declaració conjunta, la declaració de Pedralbes, que parlava d’un diàleg efectiu per cercar respostes polítiques amb seguretat jurídica. La declaració no esmentava en cap moment el famós marc constitucional i va enfurismar la dreta espanyola que va qualificar la reunió com una rendició frente al golpismo. Al PSOE també hi havia gent enfadada. Lambán, per exemple, va dir que el càncer del separatismo no se combate pactando.
Mentrestant, Esquerra i Junts demanen que a les reunions hi hagi un mediador internacional. Com que el PSOE necessita aprovar els pressupostos, Carmen Calvo parla amb els independentistes. És llavors que es parla de la figura del relator, i això acaba per incendiar-ho tot. L’11 de febrer hi ha la manifestació de Colón. El 13 cauen els pressupostos del PSOE i el 15 Sánchez convoca eleccions pel 28 d’abril.
Durant la campanya, Rufián posa condicions per tornar a investir Sánchez: no es pot parlar amb presos polítics damunt la taula. Esquerra guanya les eleccions a Catalunya i s’ofereix per investir Sánchez, però PSOE i Podemos no es posen d’acord i cal repetir les eleccions el 10 de novembre. En aquesta segona campanya electoral, Esquerra avisa que amb un PSOE que ho fa tot impossible i no dialoga, no hi ha res a parlar.
El 10 de novembre el PSOE guanya les eleccions i el 12, mentre milers de persones tallem la Jonquera, Sánchez signa un acord d’investidura amb Pablo Iglesias. El 2 de gener, Esquerra i el PSOE anuncien un acord d’investidura. Rufián ho explica així: Reconocimiento mutuo, desjudicialización, sin vetos. Se ha de hablar de todo. Mesa calendarizada. Inicio en 15 días con final de calendario electoral [sic]. Amb aquestes paraules, Sánchez es presenta al debat d’investidura, i passa una cosa que vista en perspectiva impressiona. Escolteu què diu Sánchez abans de la votació de la investidura:
anuncio que vamos a crear una mesa de diálogo bilateral entre España y la Generalitat para poner fin a esta confrontación [sic].
Això de dins el marc constitucional no figurava a l’acord amb Esquerra. Sánchez va patir un lapsus o estava reescrivint en directe l’acord amb Esquerra. Sigui com sigui, el 7 de gener es convertia en president gràcies a l’abstenció d’Esquerra.
Dos dies més tard, Torra i Sánchez parlen per telèfon sobre una possible reunió. Però l’11 de gener, Miquel Iceta avisa: “Preferiria que poguéssim complir l’acord al peu de la lletra. Però si el govern de sobte diu que en comptes de 15 dies, són tres setmanes, no serà aquest l’assumpte.” Un mes després no hi ha notícies de la taula de diàleg i Esquerra exigeix convocar-la el més aviat possible.
La taula no avança, però la judicatura espanyola sí. I el 29 de gener, Roger Torrent retira l’escó de diputat al president Quim Torra en compliment de l’ordre de la Junta Electoral. Davant això, Torra diu que després de l’aprovació dels pressupostos a la Generalitat convocarà eleccions. El PSOE aprofita la situació i anuncia que suspèn la taula de diàleg fins després de les eleccions. Esquerra fa un comunicat que diu que ajornar la taula de negociació és un incompliment flagrant de l’acord per la investidura. Al cap d’unes hores, el PSOE rectifica i diu que sí, que es reuniria amb Torra. L’endemà, Rufián treu ferro a l’assumpte: el govern espanyol no va actuar amb mala fe.
Finalment s’acorda una reunió pel 6 de febrer. Atenció: aquesta reunió no és la taula de diàleg, sinó per encarrilar la futura taula de diàleg. Però mentre arriba la reunió, el PSOE es treu de la màniga una condició que no estava a l’acord amb Esquerra: ara diu que per avançar en el diàleg cal que Esquerra i Junts donin suport als pressupostos del PSOE. La reunió del 6 de febrer entre Torra i Sánchez no serveix de gaire. L’únic acord de la reunió és tornar-se a reunir abans no acabi el mes de febrer.
El 17 de febrer, Esquerra torna a exigir que es convoqui la taula de diàleg el més aviat possible. El 20 de febrer, Sánchez i Torra acorden reunir, ara sí, la taula el 26 de febrer a Madrid. La part catalana anuncia que parlarà d’autodeterminació, fi de la repressió i amnistia. Sánchez, en canvi, diu que millor comencem per temes fàcils. El 26 de febrer, la taula de negociació comença a caminar sense continguts definits, sense ordre del dia, sense punts pactats ni mediador. Però Sánchez ja té la foto de la taula de diàleg. L’endemà de la reunió, Esquerra vota a favor del tràmit dels pressupostos de l’Estat. El diputat d’Esquerra, Joan Margall, justifica el vot dient que avui tenim un govern espanyol que respecte Catalunya i prioritza el diàleg.
Pocs dies després esclata el coronavirus i la taula de diàleg queda encara més aturada del que estava. El 17 d’abril, però, Esquerra insta Sánchez a reactivar el diàleg sobre el conflicte català. Però una setmana més tard no hi ha notícies de la taula i el 23 d’abril Torra exigeix que es torni a reunir. Però ara Sánchez té altres plans. Amb la pandèmia, el PSOE va treure competències a les comunitats autònomes i per això, Junts, Esquerra i la CUP es neguen a aprovar les diverses pròrrogues de l’estat d’alarma. Llavors Sánchez decideix pactar amb Ciudadanos, que dona suport a Sánchez a canvi, entre d’altres coses, de no reunir la taula amb Catalunya.
Les queixes d’Esquerra són contundents i el 20 de maig Rufián alerta que el pacte amb Ciudadanos fa saltar pels aires l’esperit de la investidura. Però la trencadissa dura poc. Només 10 dies més tard, Sánchez pacta amb Esquerra la pròrroga de l’estat d’alarma. Esquerra explica que l’acord amb el PSOE permet corresponsabilitzar els fons europeus i recuperar la taula de diàleg.
Dues setmanes després d’haver salvat el PSOE, Esquerra no té cap notícia sobre la taula i Aragonès llença un ultimàtum a la Moncloa per agendar la recuperació del diàleg. Però l’ultimàtum d’Aragonès no arriba a la Moncloa, que no contesta res fins una setmana més tard. Finalment, el 26 de juny contesta: la ministra María Jesús Montero declara que l’executiu encara no pot precisar una data per recuperar la taula de diàleg amb la Generalitat.
El 14 de juliol la ministra Carmen Calvo condiciona la reunió de la taula de diàleg al fet que Esquerra i Junts per Catalunya resolguin les seves diferències. El mes de juliol s’acaba i la taula de diàleg no s’ha reunit. El 26 de juliol, Aragonès diu que Esquerra no negociarà el pressupost espanyol si no s’aprofundeix amb la taula de diàleg, però no hi haurà ni rastre de la taula durant tot l’estiu.
L’única notícia que arriba de l’Estat és del 23 d’agost, de Margarita Robles. Preguntada per la taula de diàleg, Robles diu que no és moment de jocs i que la prioritat és aprovar un pressupost per la reconstrucció. Dues setmanes després d’aquestes declaracions, Aragonès torna a la càrrega i insta Sánchez a presentar la proposta política de l’Estat per Catalunya a la taula de diàleg i adverteix que Esquerra només negociarà el pressupost espanyol si el PSOE compleix l’acord d’investidura.
Però mentre el PSOE dilata el diàleg, la maquinària judicial avança, i el 28 de setembre el Tribunal Suprem descavalca Torra de la presidència [sic: Quim Torra], i es convoquen eleccions pel 14 de febrer. Això fa que la taula de diàleg quedi un altre cop aparcada. Però a Madrid la vida política segueix i 20 dies més tard, Esquerra anuncia un preacord amb el PSOE per als pressupostos de l’Estat espanyol. En aquest preacord no apareix res sobre la taula de diàleg. El 3 de desembre, amb els vots d’Esquerra, el PSOE aprova els pressupostos de 2021.
El 14 de febrer es celebren les eleccions catalanes i Esquerra queda un escó per davant de Junts. El 3 de març, cinc setmanes després de les eleccions, Esquerra i la CUP pacten esperar dos anys per decidir sobre la taula de diàleg amb l’Estat. Tres setmanes després, el 17 de maig, Pere Aragonès i Jordi Sànchez compareixen i anuncien un acord per formar un govern Esquerra–Junts.
El 20 de maig, en el seu discurs d’investidura, Aragonès diu que la Generalitat, actuant com un sol poble, anirà a la taula de negociació per resoldre d’una vegada el conflicte polític amb l’Estat. És l’única menció a la taula. El 21 de maig, tres dies després de ser nomenada, la consellera Laura Vilagrà és entrevistada a Catalunya Ràdio. Explica que el govern espanyol vol adoptar una visió de resolució del conflicte. Quan li pregunten què farien si la taula no avançava, demana que no es posi el carro davant dels bous. De moment, no correm i anem per parts.
Al llarg del mes següent, la taula on s’ha de parlar de l’autodeterminació no es mou ni un mil·límetre. Però aquells dies, el PSOE aconsegueix centrar tota l’atenció en un altre tema: els indults als líders dels partits i les organitzacions civils. El 6 de juny, Junqueras publica un article on diu que la millor via és l’escocesa, la del referèndum acordat; altres vies no són desitjables. La carta és rebuda amb aplaudiments per part del PSOE. Felipe González, sempre bel·ligerant contra l’independentisme, diu que la carta de Junqueras és un pas per acceptar les regles del joc. El 22 de juny es fan oficials els indults i Junqueras afirma: “El govern espanyol actual té una actitud més pròxima amb el diàleg i la negociació que els del PP.”
El 29 de juny, Aragonès visita Pedro Sánchez a la Moncloa i al final de la reunió explica que la represa de la taula de diàleg serà amb una reunió entre el govern català i l’espanyol després de la Diada. Sobre aquesta reunió, la periodista Odette Charte escrivia: “De la primera reunió entre tots dos presidents no en va sortir cap més acord que el de continuar parlant.”
El 14 de setembre de 2021, un any i mig més tard de la primera reunió, la taula de diàleg es torna a reunir. El resultat: VilaWeb publica que el progrés ha estat escàs. Tots dos governs han acordat que la taula de diàleg continuï sense fixar terminis concrets, amb reunions periòdiques i discretes.
Dos mesos més tard, el 23 de novembre, Esquerra torna a salvar els pressupostos de l’Estat. Aquest cop a canvi de més presència del català a l’audiovisual. El 26 de desembre, Pere Aragonès fa el seu discurs institucional de Sant Esteve i diu que el 2022 ha de ser l’any en què la negociació amb l’Estat comenci a aportar resultats tangibles. Però tres dies després, la taula de diàleg queda aturada un altre cop. És de sentit comú que ara les prioritats urgents siguin unes altres, i l’endemà Aragonès hi torna.
Per Aragonès, ha reptat Pedro Sánchez a no intentar dilatar el procés de negociació. I així s’acaba el 2021. El 2022 comença forta Laura Vilagrà i el 7 de gener diu que esperen un pas en el sentit de visualitzar un futur de sortida cap a l’autodeterminació i l’amnistia. Però tres dies després llegim que Sánchez rebutja posar data a la pròxima reunió de la taula de diàleg. Ara mateix, diu, estan en quelcom més urgent com és l’emergència sanitària.
Des de llavors no s’ha produït cap avanç en la taula de diàleg. El dia 6 de maig esclata el cas d’espionatge a l’independentisme i Rufián diu que creu que seria molt bo reunir la taula de diàleg després de la crisi de Pegasus, però amb agenda.
I aquí estem. Reinterpretant en Joan Sales. Sembla que des de fa 5 anys els catalans hem estat uns i*******. Es tracta doncs de deixar de ser catalans? No. El que hem de fer és deixar de ser i*****.
Si t’ha semblat interessant, passa-ho.