Pere Antoni Pons (@PonsPereAntoni)
L’actuació del cantant porto-riqueny Bad Bunny durant el descans de la Super Bowl, en què reivindicava una cosa tan objectivament òbvia com que Amèrica no és només els Estats Units –un fet que molts nord-americans ignoren o volen ignorar–, ha estat rebuda per part dels espanyols, en especial dels espanyols d’esquerres, com una reivindicació de la diversitat, com una celebració de la resistència davant les amenaces homogeneïtzadores de l’imperialisme nord-americà, i, ara mateix, específicament, de les polítiques violentes del govern Trump.
Aquesta celebració de la diversitat per part dels espanyols, però, en realitat no és tal. Si fos una celebració genuïna de la diversitat posarien matisos, per començar, a la reivindicació de Bad Bunny. ¿Què vol dir això que Amèrica no són només els Estats Units sinó els vint-i-sis estats oficials que la conformen, de cada un dels quals el cantant porto-riqueny en va onejar banderes a la Super Bowl? Reivindicar la pluralitat americana només a partir dels estats és tramposa i profundament cínica. Perquè no només és una pluralitat incompleta, que deixa de banda multitud de llengües, identitats i cultures, sinó també perquè és una reivindicació que a la pràctica el que fa és naturalitzar la violència colonial secular que des del poder i les institucions de molts d’aquests estats continua aplicant-se contra la seva diversitat interna.
Si el que de veritat hagués agradat als espanyols –diguem a l’espanyolitat hegemònica– de l’actuació de Bad Bunny hagués estat l’elogi reivindicatiu de la diversitat i la pluralitat, aquests mateixos espanyols després també reivindicarien la diversitat cultural i lingüística arreu del món, començant pel seu propi estat. Això, però, no ho fan mai. Més aviat fan tot el contrari.
En realitat, els espanyols s’han entusiasmat amb Bad Bunny per la seva reivindicació a la Super Bowl, al cor dels EUA, mentre que aquí mai permetrien una actuació equivalent i una reivindicació semblant per part d’un cantant català o basc en una final de Copa del Rei, perquè han vist en el cantant porto-riqueny no un portaveu de la diversitat lingüística i cultural davant l’imperialisme ianqui sinó com un campió de la hispanitat expandint-se. Bad Bunny ha entusiasmat els espanyols, també els d’esquerres, no perquè protegeixi la diversitat, sinó perquè enforteix i propaga el panhispanisme. No perquè siguin ciutadans d’un món que volen ric i divers, sinó perquè només els agraden aquelles parts del món que poc o molt estan hispanitzades: pura lleialtat i eufòria ètniques.
Algú dirà que treure aquestes conclusions és precipitat si es fa només a partir d’un fet tan puntual i vistós com és l’actuació de Bad Bunny a la mitja part de la Super Bowl. Els adults funcionals de Castella no són panhispanistes imperials, em va dir a mi un tuitaire espanyol l’altre dia quan vaig fer un comentari sobre el tema. Bé, potser els adults funcionals de Castella no són panhispanistes imperials, però el cert és que els mitjans de comunicació espanyols –en especial els considerats progressistes– porten dècades seguint i consignant els èxits i els avenços dels hispans als EUA (els Oscar dels actors i les actrius hispans, la primera jutgessa hispana del Tribunal Suprem, els polítics hispans més carismàtics i amb més futur, etc.), de la mateixa manera que institucions tan oficials com la Real Academia de la Lengua i l’Instituto Cervantes repeteixen cada dia que el castellà, el español, és la lengua de los 600 millones. I tot això per no dir res de l’esquerra espanyola, que només té ulls per les injustícies que pateixen els hispans als EUA o per les dinàmiques colonials de què són víctimes per part dels Estats Units els països de Sud-Amèrica, sempre obviant per sistema el colonialisme intern hispànic amb què els hereus dels imperialistes sotmeten els homes i les dones de les nacions originàries d’aquell continent.
En aquest sentit, assistir a la polèmica que ha provocat l’actuació de Bad Bunny, amb els supremacistes estatunidencs criticant-lo i els espanyols i els hispans d’herència colonial celebrant-lo, i amb uns i altres discutint sobre qui té més dret sobre Amèrica i qui hi va arribar abans, sense tenir en compte les llengües i cultures de les nacions primigènies, doncs tot plegat constitueix un espectacle fastigós, horrible i deplorable. Tot plegat també demostra que l’antiimperialisme de les cultures i les llengües post-imperials i dels seus ciutadans és neocolonisme posat al dia, refinat amb astúcia, envernissat de falsa moral, per tant particularment malèfic, perquè no fa més que perpetuar el colonialisme secular amb què la hispanitat ha marginat, contaminat i minoritzat les mil·lenàries civilitzacions indígenes.
Tant els anglos supremacistes com els espanyols panhispànics (l’espanyolitat hegemònica és, recordem-ho, nacionalista castellana i panhispanista) pensen que són el súmmum de l’ètica i del compromís polític, dels valors civilitzatoris, del cristianisme redemptor, però no són res més que les dues cares de la mateixa moneda imperialista i destructora.
L’espanyolisme, des del banal d’esquerres fins a l’explícit de l’extrema dreta, només parla de diversitat per donar més protagonisme al castellà i a la panhispanitat. És a dir: allà on poden dominar-ho tot, ho dominen tot amb maneres i actituds de pur supremacisme, això és, acaparant-ho tot; allà on el castellà i la hispanitat no són hegemònics, però, com per exemple a Catalunya i, en un altre sentit, als EUA, parlen de diversitat perquè aquesta és la manera d’introduir més castellà, més hispanitat. Els discursos i les reivindicacions que s’han sentit a partir de l’actuació de Bad Bunny s’han assemblat molt a les que es fan des de fa dècades des del xarneguisme. La comparació sembla extravagant. No ho és gens.
Recordem que el xarneguisme és una estratègia identitària de l’espanyolisme més sibil·lí per disputar l’hegemonia al catalanisme i mirar d’erosionar-lo sense haver de reconèixer-se obertament espanyolista. La millor prova d’això que dic és que tant a les Balears com al País Valencià, on també hi ha xarnegos (o forasters), els discursos del xarneguisme són inexistents. Per què? Perquè a les Balears i al País Valencià l’espanyolisme és hegemònic, i per tant el xarneguisme no és estratègicament necessari en la guerra identitària. El mateix passa, ja ho he mig dit, amb les reivindicacions de la diversitat fetes des de l’espanyolitat aplicades a l’ample món. La diversitat es reivindica en aquells països on la hispanitat, on l’idioma castellà, és present però en posició subalterna. Per això l’obsessió per la política antiimmigratòria repugnant de l’administració Trump, per això també l’entusiasme amb Bad Bunny. Perquè els que les pateixen són part de la castellanoespanyolitat, fills de la hispanitat. Per a l’espanyolitat hegemònica, el latinismo és el xarneguisme de la geopolítica.
El xarneguisme llatinista –o panhispanista– és l’instrument que permet a l’espanyolitat hegemònica de revestir de valors positius –la diversitat, la justícia, l’anticolonialisme, la lluita de classes…– el que és pur expansionsisme lingüísticocultural, el que és una brutal naturalització dels efectes d’uns processos panhispanistes colonials que varen començar fa segles i que avui encara duren.
Una notícia que va publicar EL PERIÓDICO un parell de dies després de la Superbowl ho revelava amb tota la cruesa: “La aplicación de idiomas Duolingo registra un aumento del 35% de alumnos de español tras la actuación de Bad Bunny en la Super Bowl”. Això és el que realment celebrava l’espanyolitat hegemònica, i la hispanitat d’arrel colonial, el diumenge passat, quan aplaudien emocionats l’actuació de Bad Bunny. El que a ells els interessa no és que el món sigui, en conjunt, un espai de pluralitat i riquesa cultural i lingüística. El que volen és que, arreu del món, el castellà i la hispanitat hi tenguin tanta presència com sigui possible. Cada vegada més.
