Per Gerard Furest (@gerard_furest)
(La primera part d’aquest article la pots llegir fent clic aquí.)
Així com es deia d’aquell líder democristià amb tendència a la promiscuïtat que era cristià de cintura en amunt i demòcrata de cintura en avall, ja és hora d’assenyalar que en aquest país hi ha hagut -i hi ha- corrues de polítics amb tendència a l’hemiplègia que eren “nacionalistes” de cintura en amunt i ultraliberals/desarrollistas de cintura en avall. Uns polítics de fermes conviccions marxistes (de l’escola de Groucho Marx, per descomptat: “aquests són els meus principis, però si no li agraden tinc aquests altres”). Uns adalils “nacionalistes” que s’han avesat a bramar amb un patetisme jocfloralesc que s’estimen d’allò més el seu país -la seva dolça Catalunya, pàtria el seu cor- però que, és intuïble i és profecia, si poguessin no dubtarien a ofrenar al déu del totxo l’últim tram de costa més o menys protegit que ens resta: el de les terres de l’Ebre.
Des del moment que el nacionalisme d’alliberament és una forma de proteccionsime (en el cas català, lingüístic i cultural), l’ecologisme i el nacionalisme esdevenen germans -gairebé bessons- per als qui no conceben el segon com un mer camuflatge pensat per a beneficiar una minoria extractiva. La conjunció entre tots dos principis, que no s’ha de confondre de manera interessada amb cap excés nimby que posi traves a les energies renovables ni amb impedir un progrés econòmic racional, ha estat lluny d’articular-se a casa nostra; el marc conceptual del “nacionalisme” que ha imperat a Catalunya les darreres dècades era molt diferent, si no oposat. Potser és per això que no són pocs els qui arrufen el nas quan el món convergent proclama la seva voluntat de renéixer després de l’estat de zombificació a què els va condemnar la voràgine del Procés: perquè molts temen que, ells sí, ho tornaran a fer, amb la unilateralitat desacomplexada que els caracteritza quan es tracta de créixer.
Quan aventurem que ho tornaran a fer, ens referim al paradigma de creixement carcinomatós i antiecològic que descriu l’advocat laboralista Quim Gonter al fil de sota. A partir de tres exemples concrets, Gonter desgrana com l’espai ideològic hegemònic durant anys i panys va promoure l’economia low cost i va consumar una pràctica inaudita des d’una perspectiva politològica: rebentar a cor què vols la pròpia base social i electoral.
Als exemples de Lloret, Blanes i el Vendrell, s’hi podria afegir, entre d’altres, el de Vila-seca, que ha estat sota gestió convergent des de temps immemorials. La governança asèptica, així com un urbanisme desmesurat i la connivència acrítica amb els desitjos de les patronals petroquímiques i turístiques, ha convertit el municipi en qüestió en un bastió de Ciutadans (47% de sufragis el 2017) i Vox (19% a les últimes eleccions), que és com dir de l’espanyolisme més legionari. La seva antiga platja, Salou, ha estat afavorida amb una mica més de sort percentual -però no gaire-.
L’any 2021, a les eleccions al Parlament, que són les que donen compte de la feina que legislatura rere legislatura s’ha anat fent a nivell local des d’una perspectiva lingüística i nacional, JxCat va obtenir a Vila-seca un 8% dels vots; els seus germans rebecs del PDeCAT, un 3%. Com es pot comprovar, són uns resultats dignes d’uns genis de l’autofàgia que posen en valor la decisió de l’actual govern d’impulsar una moratòria en la construcció de desenes de milers d’habitatges ambientalment insostenibles, econòmicament turistificadors -llegiu-hi precaritzadors- i sociolingüísticament suïcides previstos de nord a sud de la costa del país. Convé no enganyar-se: en aquestes matèries, la voluntat política sempre pesa més que l’espantall del fat inexorable amb el qual els interessos particulars pretenen confondre’s amb el bé comú.
L’històric dirigent jeltzale Xabier Arzalluz va manifestar en més d’una ocasió que el nacionalisme era un sentiment, no una ideologia. Gosem matisar la seva simplificació afirmant que és, també, una actitud davant del món. Una actitud que explicaria la idea interclassista, un punt tribal, que el PNB ha tingut sempre de la nació basca. Una actitud que va dur el seu partit a ser exponent del carlisme antifranquista, o que li possibilita mantenir relacions fluïdes amb la patronal Confebask a la vegada que és darrere la fundació del sindicat laboral ELA.
Sigui com sigui, és indubtable que alguns marcs ideològics tenen la potencialitat de cristal·litzar en marcs legals o en iniciatives ciutadanes d’ampli espectre que són útils per al desenvolupament dels nacionalismes alternatius que es resisteixen a la folklorització definitiva. Especialment si són marcs flexibles -ambidextres- que conceben la viabilitat lingüística i nacional com a principal vector d’actuació. Ben al contrari, els marcs dogmàtics a banda i banda no fan altra cosa que afeblir-los.
Que l’esquerra és un terreny polític fèrtil per a tota mena d’ideorrees no és cap secret; que també ho és la dreta, sobretot aquella que ha de triar entre lleialtats diverses, tampoc. En conseqüència, no sobta però sí que incomoda veure sectors neoconvergents que es defineixen com a “nacionalistes i de dretes” beneir el veredicte de Margaret Thatcher: “la societat no existeix”. Si la societat, i per tant la dimensió col·lectiva de l’individu, no existeix, en quin lloc queda la nació, és a dir, les persones que la conformen? La pregunta és retòrica i la resposta inapel·lable: en una situació de desnonament total.
Per molt que se’n lamentin lobbies ultraliberals com Ostrom o Barcelona Global (la ideologia dels quals està ben incardinada en partits independentistes com JxCat i el PDeCAT), Barcelona, i per extensió Catalunya, no són ni Singapur ni la City de Londres. No només això: la comparació patològica amb realitats distants és l’ou de la serp d’un provincianisme suïcida, i aboca alguns catalanistes a no entendre que les empreses també tenen llengua i que, un cop es legitima la cadena tròfica que són les lleis del mercat, és prou més probable que el tauró es cruspeixi el seitó que no pas a l’inrevés.
Semblantment estrambòtica és la comparació falsària dels polítics neoconvergents amb el PNB: el F.C. Barcelona i el F.C. Martinenc són dos clubs esportius que tenen en comú la ciutat que els ha vist néixer, però uns juguen a Primera Divisió i uns altres a Primera Territorial. Algú ha vist els polítics del PNB perdre la xaveta per atreure a Bilbao els anomenats nòmades digitals, joves europeus que paguen impostos als països estrangers on tot sovint tenen la domiciliació fiscal les empreses per les quals treballen, i que amb el seu poder adquisitiu i el seu talent neocolonial gentrifiquen els barris d’acollida i n’expulsen els veïns de tota la vida mentre es dediquen a adorar la paella, la platja i la sangria, però a detestar, no poques vegades, la llengua del país? Algú ha vist els neoconvergents, no ja promulgar legalment, sinó tan sols imaginar, una normativa tan poc liberal -i tan nacionalista- com la que supedita als informes d’impacte lingüístic l’activitat econòmica i urbanística que s’esdevé als arnasgunes, o municipis en els quals l’euskera és la principal llengua de socialització? Nosaltres tampoc.
L’octubre del 2017 va evidenciar que Barcelona és la capital d’un país ocupat. Aquesta condició, encara que s’hi escarrassi, no és capaç d’amagar-la ni l’ERC actual, que es caracteritza per un wokisme teletúbic que serveix de desguàs del conflicte nacional irresolt. El més curiós és observar com ERC contrapunta la constant moralització progre amb un suport tancat a grans esdeveniments de ferum zaplanista com Barcelona World, els Jocs Olímpics d’Hivern o la Copa Amèrica de vela, talment com si algun spin doctor de Calàbria hagués trobat l’elixir de la centralitat en la mescla del progressisme cutani i el neoliberalisme en vena.
A la primera part de l’article ja vam assenyalar que les conseqüències de segons quins models de desenvolupament -ultraliberals, terciaritzadors, desindustrialitzats- no són innòcues. En el cas de Barcelona, i així ho demostren les estadístiques, sentencien la ciutat a ser un santuari de la precarietat laboral, de la delinqüència de baixa estofa i d’una inidentitat que erigeix el castellà com a llengua franca dels diversos desarrelaments. La factualitat té el vici d’imposar-se, i no sempre és senzill exigir a una persona que treballa 12 hores (anant bé), que en cobra 10 (anant excel·lent) i que en cotitza 8 (anant sublim) que, un cop acabada la seva jornada laboral, faci via cap al Consorci per la Normalització Lingüística a aprendre català.
És el model precaritzador i desnacionalitzador dels qui han arrasat el Baix Penedès -i tantes altres comarques-, i dels qui són incapaços d’exercir el seu poder per a etzibar un NO catedralici a aquells empresaris -els de Hard Rock, posem per cas- que, mitjançant la creació de feines de baix valor afegit, i després de pagar uns impostos que serviran per engreixar el dèficit fiscal del país, volen generar uns beneficis que repatriaran gràcies als sistemes informàtics i als tripijocs paralegals. És el model dels qui, quan fan discursos públics, no envermelleixen quan asseguren emmirallar-se en el Massachussetts Institute of Technology, la socialdemocràcia escandinava o, si molt convé, el jardí de l’Edèn. És el model dels encorbatats que solen entonar el poc eufònic sí a tot, que als altempordanesos ens sona a oferiment sòrdid al proxenetisme econòmic i ens recorda les activitats poc edificants que es perpetren als municipis fronterers. De fet, els protagonistes de la trama Gürtel ja es van encarregar de confirmar-nos que anar vestit de vint-i-un botons no és garantia d’una respectabilitat major que la del criminal més lumpenitzat.
Haver d’executar polítiques holístiques -econòmiques, urbanístiques, idiomàtiques, socials- per a crear les condicions objectives per tal que perduri la llengua -l’existència de persones que la parlen-, i més després de creure’s religiosament que ho tenim a tocar, pot semblar pesat. Però és molt pitjor complaure’s en les abstraccions mentre la identitat del país s’escola pels embornals de la història. Encara que els qui més promoguin les distraccions retòriques siguin, justament, els qui més diuen estimar-se’l: els independentistes. Aleshores és quan ens ve al cap l’aforisme de Robert Louis Stevenson, l’autor de L’illa del tresor: “Odio més el cinisme que el diable, excepte en el cas, ben possible, que tots dos siguin la mateixa cosa”.
