Per Gerard Furest (@gerard_furest)
Quan l’any 2004 Felipe González va afirmar que el futur de Catalunya era esdevenir un país de paletes i cambrers, el socialista exfalangista no només ens remetia a un programa econòmic, sinó també (ai, els rerepensaments) a un desig culturicida. Quasi vint anys després, el que escandalitza no és que un personatge com González pensés això; el que ens hauria d’escandalitzar de debò és que hi hagi poders fàctics i polítics compromesos sobre el paper amb el país que encara no hagin entès -ni de lluny- com afecta al nostre futur com a col·lectivitat aquella exclamació electoral de Bill Clinton: “és l’economia, estúpids!”.
A banda de la intensitat del sentiment nacional, l’entramat legislatiu que (des)empara l’idioma i l’actitud dels parlants, res afecta tant el devenir d’una comunitat lingüística subordinada com el model de desenvolupament econòmic pel qual opta. Hi ha qui al·legarà que el drenatge fiscal que pateix el país és monstruós, i que això no és innocu. Ara bé, fora bo d’evitar que aquesta veritat científica ens dugués a les aigües reconfortants del victimisme, perquè, al capdavall: què és el victimisme, si no una deformació -igualment desempoderadora- del cofoisme? El model econòmic tòxic i precaritzador que regeix al país és, en efecte, atribuïble a l’estrangulament fiscal executat impietosament pel centralisme madrileny, però també, i és fonamental no oblidar-ho, a una classe dirigent miop i curtterminista (en el millor dels casos) que s’ha dedicat a dopar-lo.
Per entendre on som, ens cal revisitar algunes de les barrabassades que s’han permès en nom de l’autogovern. No n’hi ha cap de més il·lustrativa que la degradació urbanística, ambiental, econòmica, demogràfica, social i lingüística -és a dir: absoluta- que s’ha infligit durant quaranta anys al Baix Penedès. Es podria dir que aquesta comarca costanera, que comptava amb una activitat vitivinícola i industrial importants i 29 mil empadronats l’any 1981, havia sortit més o menys indemne del desarrollismo franquista, que va basar part de les polítiques tecnocràtiques entre el 1960 i el 1975 en una terciarització vertiginosa de l’economia.
És a bastament sabut que el resultat més visible del descobriment de l’Eldorado turístic va ser la conversió d’una bona part del litoral mediterrani peninsular i balear en un balneari per a mesetaris i nord-europeus. En canvi, en el cas concret del Baix Penedès, va ser precisament amb l’engegada de l’autogovern que es va iniciar un procés d’urbanització i de creixement demogràfic que no té parangó al nostre país: l’any 2000 havia duplicat la seva població, i hi havia censades 57 mil persones. Vint anys després, el 2021, ja n’eren 112 mil.
Parlem, per tant, d’una comarca que en dues tongades de vint anys ha vist quadriplicar la seva població. Encara és més descriptiu l’exemple del municipi de Cunit, que l’ha multiplicat per quinze: el 1981 tenia 925 habitants, al tombant de segle n’eren 5.943, i el 2021 14.081. No cal dir que, tant en un cas com en l’altre, un creixement poblacional tan desorbitat, que recorda l’obsessió tumoral pel fet de créixer a qualsevol preu (el què), i no per la manera de créixer (el com), ha atrofiat qui sap si per sempre el metabolisme d’integració del teixit social que n’ha estat receptor. La qüestió és que la Generalitat de Catalunya, amb competències exclusives en matèria d’urbanisme, hauria pogut esmorteir la metàstasi, però (ai las!) no ho va fer. No cal ser catedràtic per entendre que no hi ha ni hi pot haver llengua sense sostenibilitat lingüística.
La factura del desenfrè orgiàstic no ha estat barata: el Baix Penedès és avui dia la comarca amb la renda per càpita més baixa de Catalunya -un 40% per sota de la mitjana-, i ocupa un lloc al pòdium de les comarques menys catalanòfones del país amb un 29% de parlants habituals de català, segons el baròmetre lingüístic que va publicar Fundacc l’any 2011 (intenteu imaginar-vos una actualització de les xifres). Us en recordeu, dels discursos pro-estatutaris i independentistes dels darrers anys, quan recalcaven que un major autogovern -i eventualment un estat propi- havia de servir per a fer un ús òptim de les competències, per a afermar la identitat pròpia i per a augmentar el benestar de la gent? Doncs això: de bones intencions, l’infern n’està empedrat.
La fauna diversa i la lògica endimoniada que subjauen darrere la destrossa són fàcilment catalogables. D’una banda, hi ha el grapat de ciutadans -el mercat– que realment es va creure que tenir un xalet o un apartament de primera o de segona residència a primera línia o a prop del mar era poc menys que un dret diví; de l’altra, hi ha els propietaris de solars que van ensumar la prosperitat financera que els podien reportar les compravendes o permutes; més enllà, el xantatge discursiu (adreçat a uns gestors públics sense cap mena de resiliència ni visió de país) d’uns gremis de constructors de cervell formigonat i de les seves consanguínies, les immobiliàries addictes als anabolitzants especulatius. I, per últim, hi ha unes alcaldies que es deien “catalanistes” i fins i tot “nacionalistes” que van elaborar uns Plans d’Ordenació Urbana Municipal (POUM) demencials, que convertien el sòl rústic en urbanitzable en un picar de dits, i que només pensaven a engreixar les arques municipals mitjançant el cobrament de les llicències d’edificació i de l’Impost de Béns Immobles (IBI). Aquests diners sobrevinguts els permetien oferir més serveis públics i construir, per compte propi o en col·laboració amb la Generalitat, Centres d’Atenció Primària (CAP), escoles o pavellons esportius, així com veure augmentades les partides pressupostàries de l’Estat en cas de superar diversos llindars d’habitants.
La generositat en la despesa pública era el salconduit que permetia als alcaldes d’arrepapar-se a la poltrona, sempre amb el benentès que no fossin descoberts com uns delinqüents de coll blanc que s’untaven els dits amb l’oli que remenaven. Tot, amb l’aquiescència dels respectius partits, que eren a anys llum de concebre que cada batllia que es controla és, quan hi ha un projecte de país, una peça rellevant de l’escaquer. Per a la partitocràcia, que podríem definir com una tumoració de la democràcia, l’essencial era el fet de detenir el poder (el què), i no la manera d’exercir-lo (el com). No ha estat difícil a posteriori confegir una antologia dels disbarats que es van perpetrar a tot arreu del territori i concloure que, efectivament, la nuesa del rei va ser pornogràfica, i que els partits autoanomenats catalanistes mai van prioritzar, potser ni tan sols idear, cap pla seriós de revitalització lingüística ni d’emancipació nacional.
El progrés, com la llibertat o la justícia , no és un valor absolut, sinó relatiu: sempre està connectat amb altres variables (d’aquí dimana, per exemple, la polarització intel·lectual entre Sartre i Camus). I és així com, mentre alguns estaments que havien estat votats amb una altra finalitat promocionaven a bombo i platerets un determinat progrés econòmic, s’emblanquia, en paral·lel, un sever retrocés lingüístic. Un salvatge retrocés dels drets lingüístics dels catalanoparlants de comarques senceres, per formular-ho amb exactitud.
Confessar-se la veritat, per feridora que sigui i per molt que desemmascari l’estupidesa o el cinisme pretèrits d’un mateix, és una condició ineludible per a fer en endavant alguna cosa de profit.
I la setmana que ve, en la segona part de l’article, aprofundirem en el decalatge entre el discurs públic que han fet alguns partits i línies de pensament i la seva praxi político-econòmica. Ras i curt: entre la retòrica i la veritat.
